Posts tagged ‘vote’

puntdevista280415

Columnist: Francesc Camps Palou (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Tenim una taula amb els candidats a l’alcaldia d’una ciutat mitjana. Es prepara un debat davant d’un públic disposat a escoltar el relat sovint dramatitzat del que serà la seva ciutat a partir del moment que els votem. Els candidats projecten la veu i ajusten, en funció de l’auditori, el millor del seu llenguatge cap als potencials votants. Tenim servida, tot i que amb escasses excepcions, l’escenografia d’un ritual enfadós, sovint sobreactuat, previsible i avorrit. S’omple el discurs de xifres, filigranes sintàctiques, desitjos, asseveracions i fins i tot èpica mundana. S’exposa la ciutat-cosa, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives.

Hi ha una altra dimensió, però. Es diu que un és del lloc on ha anat a l’escola. Potser es vol dir que un se sent a casa en aquell lloc on va començar a construir la “seva” ciutat. Aquella que tots portem a dintre i que comencem a construir sòlidament des de petits, i no acabem mai de bastir fins que morim, tot i no viure-hi permanentment. Es tracta del refugi dels intangibles que, no sabrem mai exactament com, configuren els records que ens defineixen i defineixen els nostres orígens inconscients, tant els individuals com els col·lectius. No hi ha massa xifres, ni massa concreció en res, simplement és una mena de pàtria feta de munts de racons, els il·luminats i els obscurs. És en el si d’aquest univers de llocs comuns mig reals mig recordats, interiors o a cel obert, on pot créixer la ciutat-idea, estretament vinculada a la ciutat-sensible, que pot, en tant que més rica, projectar-se cap al futur.

És constatable, per altra banda, que aquella cosa sense aquesta idea només construeix entorns pobres. La simple gestió de la ciutat-cosa uniformitza els “ítems a resoldre”, s’anomenin turistes, contenidors, planejament urbanístic, palmeres, botiguers, patrimoni, camions, espai públic, smart-city o taxis. No és fàcil enllaçar una amb l’altra, calen competència i voluntat, però sobretot la mirada intencionada de qui s’hi posarà al davant i de l’equip que l’envolta.

Un dels entorns on aquesta no-visió de conjunt es manifesta clarament és el de la resolució de l’espai públic, especialment a les ciutats mitjanes. Si la visió de la ciutat-idea és sòlida, els professionals que es dediquen a solucionar aquests espais disposen de millors referents i recursos per construir-la. Si la visió és sòlida, la ciutat es torna comprensible i per tant dominable. Cal, però, que qui lidera conegui els mecanismes de concepció dels espais, ja que la construcció física porta a la construcció mental, i a l’inrevés.

Als polítics locals rarament se’ls valora per la seva ciutat-idea. Hi ha intents de posicionament, com els coneguts arguments ensucrats i carrinclons cuinats prèviament, com la buida i magnífica obvietat “la ciutat de les persones”, utilitzada ja per uns i altres, o la màxima placebo “ho farem molt bé, som els millors”. En comptades ocasions se sap si sota la pell hi tenen projectes atrevits, o intel·ligents, o fins i tot sensibles –no m’atreveixo a imaginar les tres coses alhora–. No toca, l’escenari és pura rigidesa. No hi ha bagatge visible.

A aquests aspirants al govern se’ls podria preguntar allò que els patriarques demanaven als joves pretendents: …i vostè, amb què compta?- Francesc Camps Palou

Leave a comment

puntdevista090914

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/774474.html

Tothom sap que l’endemà que el president Mas convoqui la consulta, segons llei acabada d’aprovar pel Parlament, l’Estat espanyol la il·legalitzarà. I aquesta llei legalment aprovada deixarà de ser-ho en aquell mateix instant segons la legalitat espanyola. CiU sempre ha dit que la consulta hauria de ser legal, i ara mateix assistim a un reguitzell de consellers que diuen que s’ha de respectar la possible sentència del Tribunal Constitucional (!!). Per tot això, el 9-N no es votarà. A partir d’aquí, amb el país bloquejat en l’assumpte polític primordial, no hi haurà manera de poder continuar amb un govern del dia a dia, i ens veurem abocats a unes eleccions, que hauran de ser plebiscitàries.

En aquestes eleccions haurem de demanar als partits partidaris del sí que es presentin amb una llista única i un programa de punt únic: declaració unilateral d’independència i la seva confirmació amb la convocatòria d’un referèndum supervisat per autoritats internacionals. Si els catalans que volem el sí no som capaços de fer una llista única, per poder escombrar a les eleccions, en un moment únic d’estat com aquest, potser és que realment no desitgem prou la nostra independència, car no hi estarem posant tots els mitjans al nostre abast.

En aquest escenari en què unes eleccions plebiscitàries han estat convocades i, per tant, el Parlament sortint ja té data de caducitat, és quan l’Estat espanyol podria decidir suspendre l’autonomia. Amb quin motiu? Doncs no cal patir perquè ja el sabran trobar, car són jutge i part i sempre s’ho fan venir bé. Si aquesta hipòtesi sembla massa extrema, cal recordar que és el mateix estat al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear un grup com els GAL per assolir els fins desitjats per mitjans terroristes. Si ho fessin, ens trobaríem amb un president legalment incapacitat per fer completar la convocatòria d’eleccions i, òbviament, no hi hauria nou Parlament beneït per les urnes, ni hi hauria manera de predir quan podria haver-n’hi un. En aquesta tessitura, el legítim dipositari de la voluntat del poble català, democràticament ungit en unes eleccions, seria el parlament sortint.

Ara, els membres d’aquest parlament poden al·legar que el seu vot està condicionat pels programes electorals de les darreres eleccions. Però si el govern espanyol suspengués l’autonomia, trencant totes les regles del joc, el parlament actual tindria totes les raons necessàries, i més, per considerar que ells també poden trencar les regles del joc, considerar-se automàticament alliberats d’aquells programes i lliures per orientar els seus vots segons unes noves regles de joc. Per això, quan arribi la convocatòria d’aquestes eleccions plebiscitàries, els partits polítics ens haurien de dir explícitament què votaran els seus parlamentaris sortints si el govern espanyol ens suspèn l’autonomia entre eleccions.

EN Cas de suspensió, llavors els parlamentaris del parlament sortint haurien de votar segons la nova promesa electoral, per evitar que una tal maniobra ens deixés als llimbs com a país per sempre més. I caldria que tinguessin decidit d’abans el pla d’acció en una tal contingència, perquè d’oportunitats de reunir-se plegats, en cas de suspensió, els n’hi donaran una o cap. No cal dir que, en aquesta cruïlla, ells serien els dipositaris de l’esperança i la il·lusió de tot un poble, i d’ells no n’esperaríem res que no fos estar a l’altura d’aquesta, la més alta de les responsabilitats.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jordi Cors Meya (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/618757.html

Update: Maybe you are interested in seeing the illustration layer by layer… http://vine.co/v/bvPIr1vvF5n

La democràcia ha estat un gran avenç per a la humanitat. Nascuda a Grècia al segle VI aC i ja del tot vigent a l’Atenes del segle V aC, va ser ben rebuda per altres ciutats gregues i també per Roma. Però la gran recepció arribà amb la independència i la Constitució dels Estats Units i la Revolució Francesa, segle XVIII. Heretà mancances (vot només dels homes lliures), però restablí el nucli democràtic: la voluntat del poble com a eix de la política. S’hi anaren introduint millores: (1) partits polítics representatius i (2) vot de les dones.

Ara bé, a l’inici no es parà esment en un tret cabdal del model originari, irrellevant llavors en l’àmbit francès i nord-americà: els límits territorials del subjecte de decisió. Amb tot, la importància dels límits s’anà fent patent. Però no s’abordà prou bé, pels seus costos. Error: com a punt cabdal calia assumir-lo, com el vot femení o els partits.

En efecte, a l’Atenes clàssica, el poder (cràcia) és del démos (‘poble’) en origen poble o nucli habitat, petita circumscripció amb un territori determinat. Això es trasllada a la pólis. De baix a dalt, actua com a démosintegrador dels démoi del seu territori. Aristòtil ens descriu bé, polítes (‘ciutadà’) i pólis (‘ciutat’): “És clar, doncs, qui és el ciutadà per això: té la potestat de participar del poder deliberatiu o del judicial. A més, el ciutadà ho és d’una ciutat concreta i la ciutat és la multitud de ciutadans capaç per la seva independència de recursos, per dir-ho en pocs mots.” (Aristòtil, Política). I la pólis, autosuficient, no deixa mai a cap entitat superior ni aliada intervenir en les decisions com a démos. És que els límits territorials (i personals) deldémos o pólis, com a marc decisori únic, són condició prèvia a l’exercici democràtic.

No adonar-se’n prou als inicis es comprèn, però no fer-ho dos segles després (i sí sols per a les colònies) revela poca actitud democràtica. Vol dir assumir només fets consumats, com l’estat nació, bé que s’hi hagi arribat per guerra i violència. Pot ser còmode, però no democràtic. En canvi, una viva visió democràtica exigeix, a més, esbrinar en el démos que reclami ser-ho (sent autosuficient), com a pas previ i sense cap pressió, si vol ser subjecte únic decisori o opta per compartir la sobirania amb una altra entitat.

Si no es fa això, tot i reclamar-ho, el démos, la democràcia vigent es fa aparent, ademocràtica. Manté el marc predemocràtic, i li falta el requisit previ de fixar els límits democràtics de la base de participants. El pas fals és atorgar la sobirania a la comunitat àmplia només per ser fruit de la història consumada. En resultarà una democràcia falsejada. Per més que se’n vulgui bastir la façana legal votant una Constitució, que inclou la consulta sobre si l’àmplia multitud ja considerada sobirana s’autoconsidera així. Cercle viciós, agreujat per la nul·la informació als votants sobre els límits democràtics comentats. Cercle sovint pervers, per la pressió de ser l’aprovació de la Constitució l’únic camí, davant la involució o violència. Frau democràtic, dels seus avaladors i dels qui devien denunciar-ho.

Cert que cal temps per admetre les novetats. Però quan surten territoris que per història i cultura es consideren démos autosuficient, cal tenir-ho de seguida en compte. (Malgrat que avui ningú, ni cap estat nació, és prou autosuficient per al poder dels “mercats”.) L’actitud democràtica és la de buscar el diàleg. No ho serà, si s’hi posen dificultats, oblidant el cercle viciós i pervers descrit i el decisiu origen històric no democràtic de l’àmplia base electoral oposada. Sorgit el conflicte, l’única resposta neta és avançar dialogant, interpretant i pactant, cap a una solució democràtica.

I, en concret, no es pot tallar el desig democràtic d’un démos, com Catalunya, amb cap llei d’una sobirania que no consideri pròpia, perquè el démos és creador de les pròpies lleis. I els responsables de sobiranies més àmplies han d’acollir l’altra sobirania concreta, com a demòcrates. O bé interpretant obertament les lleis que semblin oposades a l’actitud democràtica del démos. O bé superant-les, amb pactes, per fer real l’aspiració democràtica d’aquest démos. Al capdavall, moltes democràcies actuals, com la del Regne d’Espanya, han nascut pel sentit democràtic del responsable, com el rei l’any 1976, que optà per obviar els “principis fonamentals” que havia jurat, pactà i féu viable l’aspiració democràtica del poble, que llavors sí que va saber interpretar.- Jordi Cors Meya

Leave a comment