Posts tagged ‘summer’

I have collaborated with several illustrated pages in the school books “Polo de Limón 1º de Primaria” and “Polo de Limón 2º de Primaria“, from Tekman Book publishing house.

CAT. He col·laborat amb diverses pàgines il·lustrades en els llibres escolars “Polo de Limón 1º de Primaria” i “Polo de Limón 2º de Primaria”, de l’editorial Tekman Books.

ESP. He colaborado con diversas páginas ilustradas en los libros escolares “Polo de Limón 1º de Primaria” i “Polo de Limón 2º de Primaria”, de la editorial Tekman Books.

Leave a comment

Miquel de Palol - Xavi Ramiro - El PuntAvui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Miquel de Palol (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/770551.html

L’estiu és temps de xerrades més o menys transcendents i divagatòries, i encara més quan fa un estiu des del punt de vista de la insolació turística tan merdós com aquest, tot i que a mi ja em va bé per avançar feina: els països freds, plujosos i amb poques hores de sol són més adequats per al cultiu de les severes disciplines de l’esperit. Entre els enganys de la crisi, la pèrdua del dubtosament anomenat estat del benestar i els escàndols de polítics lladres i corruptes (per cert, em sorprèn tanta sorpresa, tanta vestidura estripada: que ens mamàvem el dit, tots plegats, que no sabíem com va la cosa?), enmig d’aquest poti-poti, com deia, els ciutadans opinen que tot és un immens podrimener, que no és que dins del sistema hi hagi mentiders i lladres, sinó que el sistema mateix està substancialment edificat per la mentida i el robatori organitzat.

La sensació de catàstrofe s’agreuja amb la constatació que com més voluminosa és la matèria putrefacta i més alta la categoria del lladre que la gestiona, més probabilitats hi ha que quedi impune. De tant en tant en llepa algun perquè no sigui dit –en Mates, l’Urdangarin també té mala peça al teler, potser algun Pujol–, però el pastís gros sempre queda salvat. De manera simètrica, el discurs del ciutadà impotent –amb el benentès que parlo de gestió civil, no de sexe– també abunda en el vici judicial, i de retruc policial, de permetre que els lladregots de baixa estofa (carteristes, buidapisos, etcètera), quan els detenen, entrin a comissaria per una porta i en surtin per l’altra, i al cap de dos dies, o fins i tot d’unes hores, ja tornin al carrer, i tornem-hi que no ha estat res.

Entre els dos extrems un es pregunta per a qui s’ha fet la justícia. Amb l’estadística a la mà, la resposta és clara: per donar pel sac a la classe mitjana, els únics que paguen les multes, que no s’escapen dels controls, que paguen a Hisenda (els rics no paguen perquè tenen recursos per no fer-ho, i els carteristes tampoc, perquè l’Estat no té instruments amb què collar-los). Una qüestió a dilucidar seria el rigor de tal impressió, certament col·lectiva però, és clar, provinent d’elements de la classe mitjana (per cert, en fase d’enderroc). Es parla dels Borbons, dels Bárcenas, dels Bigotis, dels Millet, dels Pujol, i es diu: “Si això ho hagués fet jo, faria temps que seria a la presó en calçotets (o en bragues, depèn del cas) i ja m’ho haurien fotut tot, però com que ha estat aquest senyor (o el fill d’aquest senyor), no li passarà res.”

Un cop més cal preguntar-se si tal impressió correspon a la realitat objectiva, o al menys objectivament, numèricament quantificable. Seria instructiu que l’administració, o algun organisme paraestatal solvent –existeix tal cosa?– fes pública, encara que fos sense noms, una relació estadística de denúncies i judicis en l’àmbit fiscal i comercial en general, en relació amb l’estatus i el poder pecuniari dels infractors. I també de les sentències –quan n’hi ha, i fent constar també quan el procés està encallat, i quant de temps–, condemnes complides, absolucions i sobreseïments, que es vegin les proporcions. Qui sap si s’esvairien els fantasmes o si seria flagrant la necessitat de replantejar-se el sistema de dalt a baix, tal com preconitzen cada cop més organitzacions polítiques que se senten incòmodes en les condicions actuals.

Un apunt final per A la sociologia històrica: la definició del delicte de robatori ha tingut una evolució interessant els últims anys. Quan aquest cronista era un escolar, el robatori (classificat entre els pecats) es presentava personalitzat: el lladre roba tal persona, tal altra; l’estafa tenia també un subjecte pacient, l’empresa, que era propietat d’algú, i per tant la personalització, mal que més àmplia, es mantenia. Però com a principi no es preveia el robatori a tota la comunitat i, per tant, amb un subjecte pacient abstracte. El robatori no tenia entitat si no tenia propietari: ser-ne víctima com a propietat del fet. Finalment, Proudhon ha entrat en l’establiment de l’ètica civil, encara que ho hagi fet per una porta estranya.- Miquel de Palol

Leave a comment

Joan F. Mira - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joan F. Mira (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/770024.html

Rellegint una vegada més Les hores de Josep Pla aquest agost, mirant la mar, hi torne a trobar aquella citació deliciosa del comte de Buffon, supose que d’algun dels quinze volums de L’histoire naturellededicats als quadrúpedes: “Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a des fesses.” Aquells il·lustrats i enciclopedistes del s. XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que, des del punt de vista de l’anatomia comparativa, ho compartim gairebé tot amb la resta dels quadrúpedes, gairebé tot, excepte el cul. Les fesses, és a dir el cul, són un privilegi exclusiu dels humans, marca anatòmica distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, més que un motiu de superioritat o d’orgull, hauria de ser una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, el senyor Josep Pla, escrivint l’any 1971, s’estranyava que un tal privilegi, durant segles i segles amagat a la vista, ignorat, objecte de discretíssim silenci, quedara de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. És que anem cap a una “civilització del cul”?, es preguntava passablement horroritzat, sobretot a la vista de les platges d’agost. Al senyor Pla, pel que diu, li resultava profundament desagradable que la moda marcara la forma de les anques, o que la gent –les dones– les ensenyaren lliurement a la platja. A mi, però, tot això em sembla perfecte, de primera, com hauria dit ell. Si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista, per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar? I no vull pensar quines consideracions hauria fet el senyor Pla si, fa vuit o deu dies, hagués pogut contemplar, en certes platges i altres espais aquàtics de Barcelona, una immensa exhibició no de culs generosos i tous sinó de culs estrets, compactes, masculins. Fet que, en tot cas, no suposa cap decadència de la cultura d’Occident, sinó una forma de retorn als seus orígens grecs, tant en la variant idealista i atenesa com en la militar i espartana.

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. Perquè el cul és un privilegi de l’espècie, sí, però més privilegi de les dones que dels homes. Les anques femenines són generalment, no hi ha dubte, més redones, abundoses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha més homes atrets per un cul de femella que dones per un cul masculí (o així era en temps de Pla, quan suposadament les dones no miraven…). Qui sap si deu ser per això que, ara mateix, quan les adolescents i les senyores joves porten brevíssims biquinis que mostren la generositat anatòmica de les seues parties les plus inférieures du tronc, els xicots i els senyors ja madurs van per la platja amb uns amples saragüells fins als genolls. I és que, en matèria d’atributs carnals, per poc que ens parem a pensar-hi, tot es complica quan sembla que està clar.

Com ara la presència lliure de les mamelles a l’aire i al sol de la vora del mar, que fa dècades que va deixar de ser una mostra de gosadia de senyoretes modernes, per convertir-se en un estat natural de les coses. Ara bé, assegurada ja aquesta conquesta (tant si forma part de la moda variable de platja com si no), hi ha almenys una cosa que no es pot pretendre: que els homes –els mascles– hi resten perfectament indiferents, que no miren ni tan sols de gairó. Perquè si les mamelles ocultes o endevinades posseïen –almenys a l’hemisferi nord– una apreciable capacitat de seducció eròtica i de torbament, no arriben a perdre tal virtut (o no sempre…) pel fet de ser mostrades. Pensaments freudians a banda, és una simple qüestió d’anatomia comparativa i de cultura: allà on els homes poden mirar mamelles, les dones no hi tenen res per mirar, res que valga la pena.

La comparació seria del tot improcedent, a més de ser injusta, odiosa i molt poc buffoniana, ja que, si ens quedem tots en pèl, els homes ho mostrem tot, inclòs l’apèndix vermiforme extern i els seus volums adjunts complementaris, però les dones amaguen al profund entrecuix la part més important. Per tant, si els mascles no poden mostrar un atribut atractiu equivalent a les mamelles, què hi farem. I si les femelles d’aquesta espècie posseeixen més riquesa i abundor de virtuts anatòmiques, la Mare Natura deu saber per què. No seré jo qui s’hi oposarà amb sofismes. Les senyoretes del moviment Femen i derivats, feministes de pedra picada, saben perfectament què fan. I així, amb frivolitats, passem l’agost, esperant que arribe el setembre amb matèries més serioses.- Joan F. Mira

Leave a comment