Posts tagged ‘Spain’

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

puntdevista251114

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Al pany de la Constitució de 1978 es refereix un polític emergent amb el designi d’obrir-lo si arriba al poder. No ho tindrà fàcil, l’intrèpid serraller. El relat sobre les excel·lències de la Transició viu ancorat en la consciència col·lectiva gràcies a una propaganda tan pertinaç, obsessiva, porfidiosa i de tants anys que faria enrojolar el pobre Goebels.

Ja ho diu Gregorio Morán: “Nuestra clase política, prácticamente sin excepciones, se siente orgullosa de nuestra transición. Sin embargo, considera, paradójicamente, perjudicial explicarla...” I és que no agrada que s’expliqui, per exemple:

1) Que els serveis secrets nord-americans varen tenir-hi una intervenció de primer ordre, estimulant l’opció òptima pels seus interessos: la d’un trànsit cap a una monarquia recolzada en dos partits que els seus analistes varen denominar provisionalment partit “socialista” i partit “democràtic”, sempre amb la fita d’excloure l’obertura d’un autèntic procés constituent, d’una democràcia real, que pogués qüestionar aquests pilars fonamentals, el de la de la monarquia i el d’un bipartidisme amb accés al poder per torns.

2) Que per això esdevenia fonamental controlar les primeres eleccions, les que havien de consolidar per sempre aquest bipartidisme, el que es vehiculà mitjançant un triple sistema de seguretat: a) Designació directa pel rei de quaranta-un senadors (teòricament d’opcions ideològiques diverses però tots amb el comú denominador d’una agraïda fidelitat monàrquica). b) L’aquarterament d’importants contingents militars el dia de les eleccions. Ja ningú vol recordar–i menys explicar– que el Consejo Superior del Ejército va estar reunit a l’espera dels resultats electorals i que la divisió cuirassada Brunete va estar aquarterada prop de Madrid. c) I, sobretot, un precepte, sobre el qual s’ha parlat molt poc: l’article 5 de la llei de reforma política, que podria utilitzar el rei per conjurar qualsevol imprevist. El precepte preveia la possibilitat que el rei pogués convocar un referèndum per dirimir qualsevol qüestió (fos o no fos de caràcter constitucional) i, si les Corts no actuaven d’acord amb allò referendat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.

3) Que el control del tema més sensible, el de la unidad de la patria, havia de ser total, sense cap escletxa ni marge d’interpretació en la futura Constitució. Un PSOE domesticat del tot, (els militars exigiren que fos comandat per Felipe González per ser el dirigent més fàcil de manipular) ja havia fet expressa renúncia d’allò que en el XVIII congrés i per assolir una democràcia real considerava, “de carácter inexcusable”, o sigui “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” (lletra g del seu programa).

Per això esdevé tragicocòmica l’evocació de la redacció de l’article 2 de la Constitució. Com assenyala un autor: “La redacción final no fue obra de la ponencia, sino que llegó a ella en forma de un papel escrito a mano procedente del Palacio de La Moncloa… El mensajero de UCD dijo […] que del texto no se podía variar ni una coma porque respondía a un compromiso literal entre la presidencia del gobierno y los interlocotures fácticos… Ante ello, el ponente Pérez Llorca se cuadró y, llevándose la mano extendida a la sien, hizo el saludo militar.”- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Carles Castellanos (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/678561.html

El Punt Avui - Carles Castellanos - Xavi ramiro

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d’autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori… no és una demostració d’una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l’objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials…) en l’Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d’engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l’alternativa independentista.

Davant d’això, l’impossibilisme, lluny d’aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d’intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d’ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L’estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l’estricta observança de la llei.” “I si l’estat propi fos un estat federat amb Espanya… seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l’any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L’antídot per superar les malalties de l’impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d’acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s’estila d’anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra… S’imposa la República Catalana Independent, perquè és l’únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l’energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s’ha refugiat i enquistat en l’administració d’aquesta veritable atrocitat que és l’Estat espanyol.-  Carles Castellanos

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Murillo Bonvehí (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/650138.html

David Murillo Bonvehí - Xavi Ramiro - El Punt Avui

El 14 de març de 2004 és el dia que alguns recordaran per la victòria de Zapatero a les eleccions estatals. Una victòria inesperada que, temps a venir, instauraria el regnat dels gabinets de comunicació política, la política del gest i de la imatge, i l’estovament ideològic del PSOE. La sense nord i permanent candidatura de Chacón a la secretaria general del PSOE no seria més que això: el darrer monument a la política de l’embolcall, del comunicat oficial i l’espuma ideològica, que es va iniciar aquell 14 de març.

Guardo un record ben present d’aquell dia. Recordo veure amb sorpresa i alegria els avançaments dels resultats electorals per televisió. També recordo haver anat al teatre a veure El retablo de las maravillas, unes variacions contemporànies de la peça de Cervantes interpretada pels Joglars, al Lliure. Una de les darreres aparicions a l’escena catalana, val a dir, d’una companyia fantàstica de la qual vaig ser admirador durant molt de temps fins que el paper va acabar per pujar-li al cap, al seu director.

He tornat a recordar tot plegat, eleccions i peça teatral, en un recent assaig de Muñoz Molina. Todo lo que era sólido. Un text dur, molt dur, sobre la decadència moral de l’Espanya contemporània. Un text que intenta servir d’astringent, de purgant, que pretén desinfectar però que en essència es queda en un relat del cataclisme moral que han representat prop de vint anys d’especulació, d’enriquiment descontrolat i de caciquisme polític.

Pel text hi circulen El Pocero, els xalets de la costa, les requalificacions, els camps de golf sense aigua, els regidors d’urbanisme amb comptes a Andorra i els anuncis de prostitució i de cirurgia estètica als diaris. No és l’economia, però, el que fa mal a la vista i obliga el lector a apartar de tant en tant la vista del paper. És l’eclosió de l’immediatisme, de l’hedonisme i l’eclipsi del compromís polític. Si en temps de la República les esquerres proclamaven el millor mestre per a l’escola més humil, ara seran aquestes mateixes esquerres les que es dedicaran a fondre’s en el paisatge especulatiu.

Si els suïssos van tenir Calví per bastir la textura moral dels seus ciutadans; els espanyols han tingut Cervantes i El retaule de les meravelles. Un món irreal, fet d’il·lusió, corrupteles i diners, en el qual el ser i el saber queden esclafats per la ignorància i el desig de poder. Som on érem, diu l’autor. El 2005 Francisco Camps posava la darrera pedra del ruïnós complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. El 2006 el govern de l’Estat posava 6.000 milions per completar la mastodòntica Terminal 4 de Barajas. No som tan lluny de tot plegat. El 2011 Carlos Fabra inaugurava l’aeroport sense avions de Castelló i el 2012 Madrid perdia cap i senderi amb l’Eurovegas d’Adelson. Dues manifestacions d’aquest Gran Retaule que s’inicià a Marbella a inicis dels noranta sota el guiatge de Jesús Gil, Tele5 i les Mamachichos.

Molts són els punts del llibre que demanarien una reflexió profunda. Sobretot als intel·lectuals compromesos (còmplices, callats, la majoria) i als polítics benintencionats (els més malparats en aquest quadre liderat pels cobdiciosos i els incompetents). Una primera reflexió apuntaria cap a la imperativa necessitat d’aspirar a tenir una societat educada per aconseguir un govern noble. Tenim el que som, diu l’autor. En aquest quadre, cacics i corruptes són els únics beneficiats de mantenir el poble ignorant, per poder arrossegar-lo així a la inauguració d’un gran nyap i, al final, passar-li el compte. Ciutadans de la província, aquí teniu el vostre aeroport per passejar-hi.

Un segon apunt apuntaria a la necessitat de rearmar l’estat de dret. Recuperar els murs i els contraforts legals que durant anys han estat denigrats com a rigideses administratives, quan tot sovint han servit per frenar, que no aturar, els casos de corrupció escampats arreu. Vulgui la sempre invocada proposta de llei de reforma de l’administració no oblidar aquest punt. La tercera reflexió: constatar la magnitud de l’entramat institucional i clientelista construït en la dècada dels setanta per emular catalans i bascos. Baronies perfectes, amb les seves corts, els seus patges i els seus viatges a Nova York per posar Múrcia, el País Valencià, Castella, Catalunya, o el que calgui, al món. Viatges d’internacionalització que acabaven amb àpats a preu d’or on es parlava castellà (o català) perquè ningú no sabia anglès ni falta que hi feia, ja que els únics comensals eren el mateix seguici, els periodistes a sou i les càmeres de la televisió autonòmica.

Des del quadrant superior dret d’aquesta península moralment devastada, la lectura pren un matís diferent. Catalunya no ha aplaudit la ignorància, en tot cas l’ha tolerada. Tampoc ha estat còmplice de la corrupció. Quan aquesta s’ha produït s’han exigit responsabilitats i, tot sovint, han rodat caps. Casos d’avergonyiment col·lectiu, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Però no els celebrem ni els celebrarem. Ni és la nostra manera de ser ni creiem que siguin els costos inevitables de la política. Contra l’autor, a Catalunya “no celebrem el mèrit de no canviar mai, de ser fidels a conviccions invariables”. Tampoc entenem que l’educació sigui una nosa, la crítica imperdonable, la discrepància una heretgia i l’exemplaritat desconeguda. Muñoz Molina, un andalús il·lustrat, es dol d’Espanya i la mira des de la distància. Des de Madrid, Nova York o Amsterdam. La mira amb resignació, amb tristesa i tancant els punys. “Amb freqüència he marxat alleujat de la meva ciutat, del meu país”, diu l’autor. Davant del panorama, ves per on, potser els catalans acabin fent el mateix que l’autor sense deixar de viure a la ciutat on viuen.- David Murillo Bonvehí

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Germà Capdevila (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/642363-la-bola-de-neu-del-deute.html

Germà Capdevila - El Punt Avui

Deixeu-me dir d’antuvi que no sóc cap apòstol de l’austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d’hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d’Europa.

És per això que em sobta l’alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l’ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d’euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l’augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l’endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d’euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d’interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d’infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d’euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d’endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d’evitar que més de la meitat dels nostres impostos se’n vagin cap a Madrid i no tornin. D’això, se’n diu independència.- Germà Capdevila

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Marià Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/590627.html

No seria estrany que, en aquests dies, ens prengués a tots, de cop, un estrany atac de melangia, tal com el jove romàntic, empès per profundes contradiccions, opta per la tristesa i la divagació extàtica, dubtant entre la seva passió vital i la seva decepció igualment vital, pres en una cruïlla d’irresolubles antinòmies. Qui no s’ha sentit així, en un moment de la vida? El que és pitjor de tot això, és quan es repeteix aquest estat, i encara pitjor, quan esdevé crònic. Doncs bé, el ciutadà o votant, en aquest mes de novembre del 2012, és possible que estigui pres en un estat semblant, ateses les flagrants, evidents i escandaloses contradiccions dels missatges socials i polítics. I ja se sap que quan les polaritats emocionals i psíquiques són grans, la seva resolució resulta indefinida, i sovint acaba en un col·lapse interior i exterior.

D’ençà de l’emergència de la dita crisi financera del 2008, tot Occident està immers en aquest estat, i entre els occidentals, els llatins, i entre els llatins, els habitants de l’Estat espanyol, i entre aquests, els habitants de Catalunya. Perquè cau primer sobre nostre patir l’enorme contradicció d’una crisi complexa, producte de la més profunda avarícia d’uns quants i la més profunda ceguesa de tots; a la qual s’afegeix el fet de ser habitants del sud europeu que gestionen malament la superposició d’una economia capitalista dura, manada pel nord, amb un estat cultural del sud atàvic, d’autoritarisme, poca disciplina social i vida relaxada, que té a més a més en l’Estat espanyol una forma específica d’origen castellà (en la qual no s’hi reconeixen molts catalans), ancorada encara en el “ordeno y mando”, religiositat casposa, supèrbia i deliris de grandesa, i unes naturals maneres d’apropiar-se el diner públic o fer negocis ràpids i tèrbols. I a tot plegat, els ciutadans de Catalunya hi han d’afegir la seva pulsió nacional i cultural, sotmesa a unes regles de joc estatals i europees, que els ofeguen dins els seus propis pecats, perquè aquí, a Catalunya, totes aquestes contradiccions existeixen igual que arreu, però que li demanen fer alguna cosa per sortir-se’n, i aquesta cosa a molts ara els ha semblat que és la independència política del país. Per tant és un sentiment tendre i producte més de la necessitat que no de la claredat d’idees.

Però arribats a aquesta idea del seu alliberament polític, als catalans se’ls obre un altre conjunt de contradiccions no menys fortes, i la primera i fonamental, és decidir en quin grau hom desitja aquest procés polític, si gens, poc, bastant o del tot, i llavors encara li ve un altre problema, que és a qui fer confiança, ara que ha de votar, perquè tiri endavant o defensi la seva posició, i llavors encara li cal decidir si s’ha d’apostar sense mirar res, o tenint en compte la fractura social i la justícia social, per tal que el país no es trenqui entre uns i altres, i entre els de dalt i els de baix. I un cop decidit això, llavors el ciutadà ha de veure i comprovar, dia a dia, com si fos un turment, les contínues declaracions contradictòries dels seus polítics, dels polítics espanyols i dels polítics europeus, i dels gurus de les finances, i sovint, fins i tot del seu lloc de treball, del seu banc, del seu sistema educatiu, del seu sistema sanitari, i de qualsevol sistema que tingui al voltant, perquè el que és habitual és que el que avui s’ha dit, demà no val. Si no fos perquè estem admirablement preparats per l’estultícia (dit planament, mirar cap a una altra banda), a hores d’ara ja hauríem parat bojos. Si a un ciutadà li vingués al cap ser absolutament ètic, ja estaria mort, perquè el paisatge de desinformació i manipulació, tàctica, estratègia, mentida i fugida endavant, és d’infart. És clar que el ciutadà hi participa igualment, cadascú des de la seva feina i opinió, i viu tanmateix de la mateixa manera, la qual cosa explica sovint que ningú s’immuti, i si ho fa és per defensar interessos gremials o personals. La dita de qui dia passa, any empeny, és d’una actualitat esgarrifosa. Com diu Josep Pla, la persona per la qual demanem, per sort ha anat a donar menjar a les gallines!, o sigui, que ens estalviem haver d’enfrontar-nos realment als fets i a la realitat, i donar una resposta justa.

No cal citar exemples: un recull de declaracions de la Sra. Merkel, el Sr. Rajoy, el Sr. De Guindos, el Sr. Rubalcaba, la Sra. Chacón, el Sr. Duran Lleida, el Sr. Pujol, el Sr. Mas, el Sr. Navarro, la presidenta del PP català, etcètera, maregen i provoquen un immediat atac de melangia a les persones sensibles.

Tot i això, cal agafar el bou per les banyes, i decidir. Dins de tot aquest enrenou, hi ha dues línies necessàries: el primer, l’ordre polític europeu, espanyol i català, que cal refer amb noves bases, separant i ajuntant allò que calgui per trobar un encaix valent i just. I la segona, cal legislar acuradament sobre el nostre sistema econòmic, per fer-lo just i coherent. Diran que resulta obvi, però sense horitzons definits no hi ha acció. Tota persona o idea contrària a aquests objectius, cal rebutjar-la. Per tant, cal bandejar els que no volen antidemocràticament que res es mogui, perquè ens porten a la ruïna. I a tota acció democràtica tendent a renéixer sobre el fons de la igualtat i el respecte, cal donar-hi suport. Cal, sobretot, que el ciutadà prengui distància, i impedeixi severament la mala fe. I en primer lloc la seva pròpia. Potser així la melangia deixarà pas a l’entusiasme. Potser.- Josep Marià Uyà

Leave a comment