Posts tagged ‘science’

puntdevista200115

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814371.html

Aquestes dies s’ha parlat molt de l’humor, en el context de la llibertat d’expressió i de si hauríem, o no, en democràcia, d’autoimposar-nos límits. Som l’única espècie que té sentit de l’humor, i l’utilitzem de forma habitual en les nostres interaccions socials. L’humor té un lloc especial al nostre cervell, i l’estudi del seu funcionament aporta dades que ens permeten aprofundir en el concepte més ampli d’humanitat. És d’això del que vull parlar, en homenatge a tots els humoristes que d’una o altra manera veuen coartada la seva feina, en algunes ocasions de manera absolutament traumàtica, però que malgrat tot la continuen fent, en clara contribució al sentit més profund i ampli de la paraula humanitat.

L’habilitat per detectar l’humor és un procés cognitiu molt sofisticat que provoca l’activació de zones molt diverses del cervell, implicades en la resolució d’incongruències, la gestió social i emocional, el sentiment de benestar, la detecció de situacions que requereixen una atenció especial –com per exemple de perill– i la presa de decisions. Es gesta quan el que escoltem o veiem difereix del que havíem anticipat, segons el context en què ens trobem i en funció de l’experiència de cadascú. Per aquest motiu, els acudits indueixen a pensar una cosa per finalment canviar-la per una altra de xocant, o situen en una mateixa imatge elements aparentment contraposats, la qual cosa obliga a una reinterpretació reflexiva, crítica i creativa en funció del context. Per això el sentit de l’humor més elaborat contribueix a pensar, a eixamplar els límits intel·lectuals, i des d’aquest punt de vista ha de ser irrenunciable.

Des d’un punt de vista evolutiu es considera que, a mesura que els homínids van anar evolucionant i els seus mecanismes mentals van anar adquirint més grau de creativitat per resoldre problemes, especialment en contextos socials complexos, també van començar a utilitzar dreceres mentals per preveure i anticipar-se a les situacions. Tanmateix, però, aquestes dreceres poden provocar falses inferències. És aquí on s’origina el sentit de l’humor, que s’ha d’entendre com el plaer que provoca reconciliar les discrepàncies entre el que inconscientment havíem suposat i la realitat objectiva.

No totes les persones, però, percebem l’humor de la mateixa manera ni amb la mateixa finor, ni tampoc tots els humors són iguals. Segons l’activitat diferencial de les diverses parts del cervell implicades, es poden distingir quatre tipus d’humor: el que allibera tensions socials, la qual cosa contribueix a promoure relacions més benvolents; el que permet veure les coses negatives des d’un angle diferent, que permet que augmenti la confiança en un mateix; l’agressiu, que es caracteritza per l’ús del sarcasme, la burla i crítica, i que és el que amb més freqüència pot resultar ofensiu per a algunes persones, i l’autodestructiu, que es basa en la crítica pròpia i permet obtenir l’aprovació dels altres.

Finalment, s’ha demostrat que les persones amb més sentit de l’humor tenen més neurones en les zones implicades, però tanmateix també s’ha vist que la cultura, a través de l’aprenentatge, modula molt les connexions en aquestes mateixes zones. I també ho fa la situació social de cadascú. Per exemple, les persones que pateixen d’ansietat social tenen disminuïda la capacitat de percebre l’humor, i els augmenta la tendència a interpretar-lo de manera agressiva. En resum, un sol bon acudit pot contenir tot el còctel de la humanitat, en totes les seves dimensions.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

David Bueno - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/772628.html

Imagineu que, just ara quan comenceu a llegir aquest article, sona el telèfon. Feu un gest per agafar-lo, però abans de tocar-lo teniu un pressentiment sobre la persona que us truca; intuïu qui deu ser, i potser fins i tot què us vol dir. Totes les persones tenim intuïcions, malgrat n’hi ha de més intuïtives que d’altres. La intuïció ha estat, durant molts anys, un tema molt discutit en ambients científics. D’una banda, perquè és impossible negar-ne l’existència. D’altra, perquè davant la manca d’explicacions científiques sovint s’ha relacionat amb un hipotètic “sisè sentit”, a percepcions extrasensorials i, fins i tot, a revelacions divines o fenòmens paranormals. Tanmateix, que la ciència no hagués trobat encara una explicació prou satisfactòria no vol dir que no la tingui, malgrat la tendència que manifestem a omplir els buits de coneixement amb explicacions irracionals –en el sentit de què no estan basades en la raó–, fetes a mida. A vegades la intuïció es contraposa al raonament lògic, com un coneixement que apareix del “no res”, però com han demostrat diversos treballs científics publicats recentment també té el seu lloc al cervell. I la seva història està estretament relacionada al fet de ser humans. D’on prové i de què serveix?

Inicialment, la intuïció era un concepte epistemològic usat per descriure el coneixement que és directe i immediat, sense intervenció de la deducció o del raonament. Normalment, quan volem prendre una decisió en valorem els pros i els contres, la raonem. Perquè els raonaments siguin efectius, necessitem disposar de totes les dades significatives sobre el tema en qüestió i precisem d’un cert temps per a realitzar totes les deduccions oportunes. Tanmateix, seria impossible raonar totes les decisions que prenem, per manca de temps i perquè molt sovint només disposem d’un conjunt fragmentari de percepcions.

Doncs bé, a nivell cerebral la intuïció sorgeix de la integració ràpida i no raonada de dades incompletes, que el cervell completa de manera subjectiva i preconscient a partir d’altres experiències i coneixements previs. Vindria a ser una mena de “drecera mental” que ens capacita per fer judicis ràpids, i compta amb les associacions apreses amb anterioritat, emmagatzemades, en bona part, en els circuits emocionals del cervell. Per això les intuïcions se solen presentar freqüentment com a reaccions emotives sobtades degudes a determinats successos, percepcions o sensacions, i no les fem conscients fins que s’han originat –com si vinguessin del “no res”–. La principal zona del cervell involucrada és l’escorça orbitofrontal, que és l’encarregada del processament cognitiu i la presa de decisions.

La intuïció, però, va més enllà d’un simple mecanisme per fer judicis ràpids, perquè també és crucial per a la capacitat creativa. La creativitat sorgeix quan posem en contacte elements aparentment no vinculats, i això és precisament el que fa la intuïció: el cervell complementa les dades i percepcions que li manquen de manera preconscient –no raonada–, i d’aquesta manera pot generar associacions noves. I encara n’hi ha més, perquè també contribueix a la cooperació espontània amb altres persones. S’ha vist que les respostes intuïtives tendeixen a ser més cooperatives que les deliberatives. Certament, la racionalitat és crucial per al progrés social, però la intuïció, basada en part en les associacions emmagatzemades als circuits emocionals del cervell, també ho és.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

Xavi Ramiro - Cest Batlle - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/766575.html

Aquests dies s’està projectant als cinemes Girona de Barcelona el documental Desmuntant Leonardo, produït per Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història. Basat fonamentalment en la recerca d’en Jordi Bilbeny, a qui considero amic de fa molts anys, el documental explora les múltiples ombres i incongruències en la història oficial d’aquest immens personatge, Leonardo da Vinci.

Un dels pilars de la historiografia oficial, i que el documental posa en evidència, és que Leonardo era el fill il·legítim d’un notari i una pagesa analfabeta, i que va viure pràcticament sense cap mena d’educació fins als quinze o vint anys, edat en la qual, com per encantament, va passar de la ignorància més supina a disposar de notable educació en múltiples disciplines.

El documental també presenta fets irrefutables, algun dels quals ben intrigant, com que a l’escut de Leonardo hi ha les barres de la corona catalana. I això en una època en què la corona catalana regnava en més de mitja Itàlia a través del Regne de Nàpols, i en què els papes de Roma eren de la família Borja, igualment procedents de territoris de la corona catalana. També ens aporta documentació de com Leonardo es relaciona i interactua amb diversos membres d’aquesta casa reial catalana. Fonamentant-se en tot això, i en la resta del que es presenta en el documental, s’hi acaba defensant que Leonardo estava emparentat d’alguna manera amb aquesta mateixa casa reial.

Fins ara, el documental ha merescut l’atenció i les bones crítiques i comentaris de mitjans com TV3, Catalunya Radio i RAC1 i, majoritàriament, també del públic en general. Enmig d’aquest panorama, però, sobten dues menes de reaccions, sortosament minoritàries en nombre. La primera és la de ridiculitzar-lo, presentant-lo com una imbecil·litat o, directament, com un producte delirant. La segona és la de rebentar-lo.

En aquesta segona línia, sobta el blog d’un professor universitari que l’esparraca de dalt a baix, sense haver-lo vist (!!), segons admissió pròpia, talment com si no pogués contenir-se abans d’exposar els seus prejudicis, que és l’única font de dades que el bloguer pot tenir disponible, quan opina sense haver tingut exposició directa a l’objecte del comentari. No cal dir que aquesta mena d’actuacions semblen molt pobrament alineades amb l’esperit de recerca obert, amb mirada equànime i sempre disposades a rebutjar qualsevol teoria existent en favor d’una de nova, que els fets suporten millor que l’existent, que se suposa que és la fibra bàsica de l’esperit universitari. Aquesta mena de comportament i aquesta victòria del prejudici fan bona la dita del premi Nobel de Física, Max Planck, que, fins i tot en un àmbit tant suposadament asèptic com el de la física, les noves teories guanyen terreny no perquè convencin els proponents de les velles, sinó perquè aquests s’acaben morint.

De documentals sobre versions alternatives de la realitat se’n fan molts, i el temps dóna i treu la raó. Només amb el temps podrem veure tots plegats a on queda aquest en concret. Mentrestant, si trobeu el tema interessant i teniu el temps i les ganes, pot no ser una mala inversió del vostre temps de veure’l amb els vostres propis ulls i formar-vos la vostra opinió directament, sense intermediaris, sobre la versemblança, pertinència i interès dels arguments proposats en el documental sobre aquest personatge tan singular i extraordinari de la història universal.- Cesc Batlle

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/705413.html

Joaquim Coello - Xavi Ramiro

Un país amb milions d’habitants bull d’activitat. Molt del que es fa no es coneix públicament, queda relegat a l’àmbit de les persones que estan pròximes als fets. El diari publica cada dia un resum del que succeeix al país, és una mínima part del tot… El cervell humà és com aquest país  vast i complex, i la consciència, tant la racional com l’emocional, el que la persona percep, com el diari, és a dir, una petita part del que succeeix en el cervell que té una activitat extensa i contínua de la qual l’individu no és, en gran part, conscient. L’activitat cerebral està produïda per mils de milions d’interconnexions de cèl·lules, les neurones, en un òrgan d’1,2 quilos de pes. Una neurona fa unes 10.000 connexions amb les neurones circumdants i en conseqüència un centímetre cúbic de cervell conté més connexions de neurones que estrelles té la Via Làctia.

L’activitat mental de l’home des de la percepció dels sentits, els actes reflexos o el pensament està sustentada sobre una realitat física que és el cervell. Per tant, els límits de la psicologia i la psiquiatria –la primera treballa sobre la ment i la segona, sobre el cervell– tenen fronteres difuses. Som resultat de les condicions i reaccions físiques i químiques del nostre cervell? Segons aquesta realitat hauríem de concloure que la biologia controla l’home. Des de la consciència és impossible que un jugador de beisbol pugui copejar la pilota amb el seu bat llançada per un altre jugador a 25 metres de distància a un velocitat de 40m/segon, pilota que necessita 4/10 de segon per arribar des del “llançador” al “batedor”. Aquest, des de la consciència, necessitaria 5/10 de segon per donar l’ordre als seus braços per moure el bat. És, per tant, el cervell enviant senyals més enllà de la consciència de l’ individu, fins i tot abans del llançament de la pilota, el que permet realitzar aquesta acció. Diu D. Eagleman: la ment, la consciència, no està en el centre d’acció del cervell sinó en un extrem llunyà. Freud va arribar a la conclusió que determinades fòbies i fílies no tenien explicació des de la consciència dels individus sinó en processos mentals subjacents i incontrolats dels quals els individus no són conscients. Va buscar que les persones en parlessin lliurement per portar-les al nivell de la consciència i així poder-les eliminar des de l’acceptació personal de la realitat tal com és i de la pròpia racionalitat. Això és l’essència de la psicoanàlisi. La teoria sobre l’inconscient de Freud va trigar anys a imposar-se, avui és una realitat acceptada.

Hi ha hagut intents per definir quines parts del cervell fan determinades accions. S’intenta arribar al reduccionisme que les complexes funcions cerebrals es poden descompondre en moltes de senzilles. El cervell pot fer les mateixes accions a diferents indrets, amb diferents neurones, la duplicitat i solapament d’aquelles és una de les capacitats que fan difícilment comprensible la funcionalitat cerebral. L’alcohol desinhibeix la consciència. Els pobles africans feien beure les assemblees d’ancians perquè aquests expressessin el que realment pensaven sense condicionaments. Hi ha gent que sota l’afecte de l’alcohol és una persona diferent tant pel que diu com pel que fa. És una prova més de la relació entre el  comportament  i judici de la persona i el seu cervell com a realitat física i per tant modificable per l’efecte de la química: ingestió de determinades substàncies.

El cinquanta per cent de la població mundial té un gen que multiplica per deu la probabilitat de comportament agressiu de l’individu. Entre els condemnats a mort als EUA, el percentatge dels que tenen aquest gen és del 98%. Està el nostre comportament condicionat per la configuració del nostre cervell i aquest per la nostra herència genètica? Aquesta realitat física, que limita el que pensem que és la nostra llibertat individual, ens porta a relativitzar el sentit de la justícia i del càstig. Què seria realment punible? Probablement el límit és evitar el dany a terceres persones. La justícia s’hauria de limitar no a perseguir un absolut sinó a protegir els febles. Seria, doncs, un mecanisme compensador de les desigualtats en un col·lectiu, l’humà, que és molt menys lliure del que creu ser, a causa de la biologia.- Joaquim Coello

Leave a comment