Posts tagged ‘school’

Some photographs that show my work in the book “Una festa de disfresses (o)” – A costume party (o) -, Susana Peix & Xavi RamiroSalvatella Editorial.

CAT. Algunes fotografies que recullen la meva feina en el llibre “Una festa de disfresses (o)”, Susana Peix i Xavi RamiroSalvatella Editorial.

ESP. Algunas fotografías que recogen mi trabajo en el libro “Una fiesta de desfraces (o)“, Susana Peix y Xavi RamiroSalvatella Editorial.

Leave a comment

logobau

For another year, I feel fortunate to be part as a professor inside the Postgraduate Degree in Illustration in the Dessign College BAU (Barcelona), coordinated by Berto Martínez. I will impart class in the category of New Media and Formats. I really want to start!

CAT. Un any més, em sento afortunat de formar part com a professor del Postgrau en Il·lustració del Centre Universitari de Disseny BAU (Barcelona), coordinat per en Berto Martínez. Impartiré classes dins la categoria de Nous Suports i Formats. Ja tinc moltes ganes de començar!

ESP. Un año más, me siento afortunado de formar parte como profesor del Postrado en Ilustración, del Centro Universitario de Diseño BAU (Barcelona), coordinado por Berto Martínez. Impartiré clases en la categoría de Nuevos Soportes y Formatos. ¡Qué ganas de empezar!

 

Leave a comment

Escola Illa - Xavi Ramiro

Escola Illa - Xavi Ramiro

On Friday April 17, I was invited to moderate a debate in the encounter of teachers of illustration from Catalonia (I Jornada de Professorat d’Il·lustració d’Escoles d’Art de Catalunya). It happened in the School of Art “ILLA”, from Sabadell (Barcelona), and was a fantastic experience!

CAT. El passat divendres 17 d’abril vaig tenir la sort de ser convidat a moderar una de les taules de la I Jornada de Professorat d’Il·lustració d’Escoles d’Art de Catalunya, a l’Escola ILLA de Sabadell. M’acompanyaven: Empar Escobar (coord. del Cicle d’Il·lustració de l’Escola d’Art de Tarragona), Clara Garrigosa (prof. del Cicle d’Il·lustració de l’Escola d’Art Llotja), Pere Ginard (tutor i prof. d’Il·lustració a l’Escola Massana) i Jordi Homar (del Servi d’Ensenyaments de Règim Especial de la Generalitat de Catalunya). Va ser una molt bona experiència!

ESP. El pasado viernes 17 de Abril, fui invitado a moderar una mesa en la I Jornada de Profesorado de Ilustración de Escuelas de Arte de Cataluña. Se hizo en la escuela ILLA, de Sabadell (Barcelona) y fue una gran experiencia.

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Mª Dolors Renau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/576775.html

El setembre, aquest mes que amb les primeres pluges ens retorna als horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola… Aquest mes a mig construir entre la Diada i la Mercè, se’ns presenta, enguany, com un mes congelat per dalt i ardent, en plena combustió, per baix. Mentre el discurs públic no fa altra cosa que parlar monotemàticament de deutes i retallades dins d’un plantejament d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou inquieta, sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que generen tanta por com indignació. Una indignació, però, que no acaba de trobar el camí per incidir directament en les decisions polítiques.

Aquest És, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Unes escoles que disposaran de més nens i menys mestres, menys recursos i tutories, menys beques de menjador (malgrat que ens informen que cada cop hi ha més infants mal nodrits…), menys llars d’infants i preus més cars a les universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però, no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal més que mai. Cada acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament, prendre consciència d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures no sembla formar part de les preocupacions ni ocupacions dels seus autors. Decisions aparentment innocents han fomentat sospites sobre l’honradesa dels més desvalguts mitjançant meticuloses, mesquines formes de control sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen els col·lectius més febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita, els grans responsables dels problemes.

En el mateix sentit, l’actual política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema que fa pagar als més febles els disbarats comesos pels més forts mentre es va destruint la confiança en la possibilitat d’una certa millora en la convivència i en la integració social tan necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè, malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint, fil per randa, una ja experimentada recepta per mantenir i augmentar el poder econòmic i social dels que ja en disposen. Consisteix, en primer lloc, a dividir i separar la ciutadania (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres, també a les escoles els nens de les nenes…). Per, en segon lloc, aplicar un etiquetatge que atribueix característiques humanes diferents als diversos col·lectius. Sobre aquesta base, es justifiquen tant les diferències d’estatus social pels mèrits individuals, com l’ús de recursos i atenció pública diferents. Així, el principi d’igualtat, tant fonamental per a la construcció d’una ciutadania basada en els Drets Humans no interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar esquinçant el teixit social a trossets. On no hi ha igualtat, de llibertat només en gaudeixen uns pocs.

Què fer, doncs? Ben perillosa és la distància existent entre la manera congelada d’emprar els recursos públics i l’ardent malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables? És possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques, haguem de refer una certa vida comunitària, que en l’àmbit concret de l’educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes, associacions de veïns, professionals, entitats properes. És possible construir, en l’espai concret d’un barri, sobre el terreny i amb mitjans modestos formes de diàleg, pactes i aliances per aturar les segregacions, facilitar la integració i millorar, amb l’esforç conjunt, aquest preciós instrument de ciutadania i cohesió social que és la nostra escola pública.- Mª Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/551736-selectivitat—.html

Per un professional de l’ensenyament secundari, la lectura dels exàmens de la prova de selectivitat de llengua catalana i de llengua castellana pot resultar sagnant. Ja fa anys que en els medis universitaris, sobretot en humanitats, (i no només!), la perspectiva de què és coneixement intel·lectual va de baixa. La cosa ja comença entre els ensenyants dels aprenentatges de 3 a 6 anys, segueix amb els mestres de primària, continua entre els de secundària, i desemboca fatalment a la universitat, d’una manera lenta, invisible, però gradual i implacable. La raó de tot plegat, dit de manera sumària, rau en la dispersió, gairebé la desaparició, del coneixement conceptual, abstracte, dins el riu del no-esforç comprensiu i el mar de la facilitat tecnològica. Tot plegat abraçat per l’univers del racionalisme i l’utilitarisme més primari. Si no, no s’entén que a algú li vingui al cap que estaria bé contestar amb creuetes una pregunta que demana respondre amb un raonament abstracte que cal fer explícit (car si no es fa explícit, no pots dir que s’ha assolit el coneixement). Fer preguntes de literatura amb respostes A,B,C, indica que qui pregunta no sap literatura, car preguntar què diu o fa a tal escena tal personatge de tal novel·la no és preguntar res literari, car això és una anècdota, útil només per a un control tècnic de lectura per comprovar si s’ha llegit o no el llibre. Però si s’ha entès, no.

Doncs bé, vegi el lector què s’ha preguntat enguany als joves de 18 anys, després de 16 anys d’aprenentatge: quina idea té un personatge sobre el conflicte hispano-nord-americà (de nul valor dins la novel·la barojiana El árbol de la ciencia); quin valor expressiu té una emoticona posada al final d’una frase verbal (?); ordeni vostè les parts d’aquesta recepta de cuina (un exercici de 2n d’ESO, el text instructiu); què pensa el mateix personatge anterior sobre la vida al camp, amb opció A,B,C,D; a la part gramatical, se li fan 18 preguntes sobre sintaxi (la majoria A,B,C,D), a 0’1 per cadascuna, un total de 2 punts sobre 10, quan la sintaxi és el resultat comprensiu d’un fet abstracte al qual molts alumnes no arriben mai (per això només dos puntets). Tot això pel que fa a l’examen de castellà. El de català encara aprofundeix més: faci vostè una llista dels éssers vius (i s’aclareix “animals o persones”!!), del text de Víctor Català, i li donem un punt; si ens fa un retrat físic, social i psíquic d’un personatge, li donem 0’5, i si contesta 12 preguntes de sintaxi, dos punts, quan a la sintaxi cal distingir entre una subordinada substantiva, una de relatiu o una de condicional. Comptar éssers vius d’un text de 22 línies és un exercici intel·lectual de primer ordre.

Els textos escrits que se’ls demana, no passen de 80 paraules, sobre idees tan profundes com recordar una escena personal de pau interior, tot aclarint a l’alumne que per contestar pot “pensar en una excursió al camp, o a la muntanya, unes vacances al poble, etcètera”. I el que és de poble, unes vacances a ciutat? I per què personal? No pot ser imaginat? No és intromissió en la intimitat, això? I com confirma que sigui “personal”?… On es raneja en el surrealisme és en la diferència entre múscul, muscle i musclo, en què, per posar-hi més rigor, si l’alumne no se’n surt amb una definició, pot emprar un exemple (dic jo oracional, no? perquè potser algun farà un dibuix…). Però no en tenen prou: en l’opció B, sobre un text de Bibiana Ballbé, cal cercar fragments on s’expliqui “d’una manera o altra, que és difícil trobar lloc on asseure’s”. També cal explicar el significat del fragment “Es triga quatre segons per anar d’aquí a la porta. Jo te’n dono dos”, sense usar cap mot clau de la frase. I per acabar-ho de rematar, cal recordar una frase de pel·lícula, cançó o llibre (en aquest sospitós ordre), i explicar el sentit que té i per què “m’agrada”. Posats a contestar, jo en recordo una de Machado: “Todo necio / confunde valor y precio.”

I acabo amb la meravella de posar lectures obligatòries, i a l’examen donar l’opció B, on apareix un text d’Eduardo Punset que comença així: “Científicamente se ha demostrado que son necesarios cinco cumplidos seguidos para borrar las huellas perversas de un insulto”, frase que per ella mateixa hauria de suposar una denúncia de tots els col·legis científics del món. O bé un text d’una periodista presentadora reportera, text d’una lleugeresa manifesta. Cal llegir Baroja i Víctor Català, si després hi ha una opció B absolutament anticientífica? 96% d’aprovats. Només faltaria. El 4% restant havien sortit de festa la nit anterior, sens dubte. Potser també els nostres examinadors, de festa intel·lectual, vull dir. Ah, no, és veritat que tot plegat és política. Només faltaria que no anessin a la universitat, a omplir les aules, i que no sabessin castellà a Catalunya. I jo que em pensava que els ensenyàvem a pensar! De bona font sé que un alumne a la pregunta sobre la conjugació de la tercera persona del futur simple de subjuntiu (a 0’10 punts per encertar-la) del verb castellà caber, ha exclamat a mig examen: “Però això existeix?” Doncs això, tot això, existeix. La dispersió, la facilitat, la discontinuïtat, el fragment, la realitat compulsiva. I nosaltres aplaudint. Amb certificat oficial.- Josep Maria Uyà

Leave a comment