Posts tagged ‘referendum’

puntdevista030315

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/828221.html

Els contraris a la independència de Catalunya han intentat empetitir el 9-N de totes les maneres possibles. Podem treure conclusions numèriques sòlides sobre la representativitat del 9-N, en referència a un eventual referèndum d’independència?

Aquests dies s’especula amb el fet que les properes eleccions plebiscitàries puguin, alhora, servir de fita definitiva per al reconeixement internacional de la nostra independència. Quan tots els estats i institucions internacionals no paren de repetir que aquest és un assumpte intern de l’Estat espanyol i que l’última cosa que volen és un nou focus d’inestabilitat, no puc concebre que, per al reconeixement d’un canvi de tal magnitud, les institucions internacionals no vulguin, com a mínim, una decisió col·lectiva clara i irrefutable. Unes eleccions no són un referèndum i no serveixen per al mateix propòsit, i a nosaltres tampoc no ens serviran. I en el terreny del referèndum, tenim una referència claríssima en les condicions que la comunitat internacional va establir per acceptar el resultat del referèndum d’independència de Montenegro: un 50% de participació i, dins dels vots vàlids, un mínim del 55% de sí. La barrera de participació no és un problema perquè, en un tema tan transcendent com aquest, la participació és massiva. La mitjana de les participacions en sis països europeus que varen dur a terme referèndums d’independència és del 84,2%. A casa nostra també seria massiva (el 9-N ja es va arribar al 42,3% del total del cens electoral).

Per poder comparar el 9-N amb el referèndum d’independència, ens cal comparar pomes amb pomes i, a diferència del referèndum, al 9-N s’hi va deixar votar immigrants i menors. A falta de dades concretes, l’experiència a les votacions del 13-D del 2009 indica que la participació dels immigrants va ser numèricament anecdòtica, i com a millor aproximació possible, la seva participació es podria assumir com a nul·la. Pel que fa als menors, cal assumir, també com a millor aproximació, que varen votar (16 i 17) en la mateixa proporció que la resta de la població (de 16 a 83, esperança de vida). Però com que en el referèndum no podrien votar, això vol dir que hem de reduir el nombre de vots totals del 9-N en un 3,0%, sense canviar les proporcions de sí-sí, no, etc.

en el darrer cens electoral (europees 2014), a Catalunya hi havia un total de 5.384.000 votants. Però, tot i que les participacions en referèndums d’independència són massives, també hi ha abstenció, i aquests no-vots, no compten. Com tampoc compten els vots nuls i en blanc, del total dels quals els referèndums de la transició del 76, de la Constitució del 78 i de l’OTAN del 86 en varen registrar una mitjana del 5,1% de la participació. Això vol dir que, en el referèndum, la suma de sís i nos que decidiria les garrofes, si traiem abstenció, vots en blanc i vots nuls, seria de 4.302.000 vots, dels quals en caldria un 55% perquè guanyés el sí.

La primera conclusió que podem extreure del 9-N, sota les hipòtesis plantejades, és que els vots del sí-sí, del sí, que també n’hi va haver, i la meitat del sí-no, que en un referèndum no tindrien tercera via possible, reduïts en un 3,0% (vegeu tercer paràgraf), sumen un total d’1.977.000 vots. Això són vots comptats, no vots especulats o imaginats. Una realitat irrefutable. Aquests vots representen un 46,0% del total de vots vàlids el dia del referèndum, davant del 55% necessari. Un 46%. Una fracció solidíssima de la societat catalana ja ha dit que sí a la independència, i ens hem pogut comptar. Pràcticament a tocar.

El revers de la medalla, com a segona conclusió, i aquesta negativa, és que, per arribar al 55% necessari, el dia del referèndum, encara faltarien 389.000 vots, que són moltíssims: un de cada cinc dels que ara no han anat a votar, però hi aniran aquell dia. Això no fa res més que refermar que s’hauran d’anar a buscar tots i cadascun dels vots, casa per casa. A Montenegro, el referèndum es va guanyar amb un 55,5% dels vots. Cada vot serà cabdal.

La tercera i darrera conclusió és que tots els que han intentat minimitzar els resultats del 9-N, comparant-ho amb el total de la població, o amb qualsevol altra entelèquia mental, en realitat ens parlaven dels seus objectius polítics, de les seves mancances intel·lectuals, o d’ambdues coses alhora.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

esguard111

Illustration for the #111 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista141014

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/785443.html

A la situació actual del nostre país hi ha múltiples possibles evolucions futures però, al final, totes porten a una mateixa cruïlla: desobeir la legalitat espanyola, i trencar-la, o continuïtat amb el règim actual. Vegem uns quants exemples de possibles recorreguts.

Primer escenari: els partits proconsulta decideixen tirar endavant la consulta del 9-N i, per tant, desobeir la legalitat espanyola. Segon escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, però es convoquen eleccions plebiscitàries, les quals es duen a terme, i els partidaris de la independència sortint d’aquestes, assumint que les guanyen, la declaren de forma unilateral, trencant la legalitat espanyola. Tercer escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, i es convoquen eleccions plebiscitàries, però abans que s’executin, l’Estat espanyol inhabilita l’autonomia amb qualsevol pretext. Havent previst això per evitar un buit d’autoritat, els partits que es presentaven a les eleccions havien indicat que, en cas d’inhabilitació, els seus parlamentaris del Parlament sortint votarien el mateix que els nous parlamentaris a elegir. Els parlamentaris del Parlament sortint que pertanyen a partits proindependència compleixen aquesta promesa, i declaren unilateralment la independència, trencant la legalitat espanyola. La llista d’escenaris podria seguir i seguir però, sigui quina sigui la variant, totes acaben sempre, inexorablement, a la mateixa cruïlla: desobediència o continuïtat.

Perquè una sortida pactada amb l’Estat espanyol fos possible, hi hauria d’haver voluntat política a aquest Estat espanyol que pogués ser així i, malauradament, l’única voluntat política que es manifesta sempre és la de voler retenir Catalunya a qualsevol preu i en contra de la seva voluntat. Es poden retreure moltíssimes coses a l’Estat espanyol, però no que no hagi sigut insuperablement meridià sobre les seves intencions en aquest tema.

Per això no puc comprendre com hi ha comentaristes, analistes i polítics que encara especulen amb possibles compromisos amb l’Estat espanyol, que puguin permetre una sortida de Catalunya a dins de la legalitat espanyola. Els polítics haurien de tenir en compte endemés, que la seva actuació fins aquí, portant fins al final, dins de la legislació actual, les peticions al govern espanyol de permetre que Catalunya triï el seu futur, ha tingut la virtut de fer evident a tot el planeta la intransigència absoluta de l’Estat espanyol. Però si ara continuen persistint a fer veure que entre els partits proconsulta no hi ha posicions molt diferents de com respondre a totes les traves plantejades per l’Estat espanyol a la consulta, i que aquestes diferències veuran inevitablement la llum, perquè el temps no s’atura i ens apropa al 9-N, corren el risc de dilapidar, per manca de seriositat, gran part del crèdit internacional que s’ha acumulat fins ara, tot plegat només per mantenir uns dies més el que ara ja és només una façana d’unitat. No passa res si hi ha discrepàncies: ja ho sabem tots, som prou grandets per pair-ho i no tindrà cap impacte en l’anhel per la independència. Costarà molt més digerir que fem el préssec podent no fer-lo.

La conclusió inevitable, doncs, és que la legalitat espanyola mai ens oferirà cap camí de sortida i, si volem sortir, haurà de ser a base de rebentar la porta. Si no volem fer trencadissa, llavors sabem que només ens espera la continuïtat de l’actual ordre de les coses. Però aquesta continuïtat no vol dir que tot es mantingui intacte, sinó la constant i progressiva retallada en tots els fronts que l’Estat espanyol continua practicant, dia sí i dia també.- Cesc Batlle

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #107 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

esguard_xaviramiro

Illustration for the #106 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista090914

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/774474.html

Tothom sap que l’endemà que el president Mas convoqui la consulta, segons llei acabada d’aprovar pel Parlament, l’Estat espanyol la il·legalitzarà. I aquesta llei legalment aprovada deixarà de ser-ho en aquell mateix instant segons la legalitat espanyola. CiU sempre ha dit que la consulta hauria de ser legal, i ara mateix assistim a un reguitzell de consellers que diuen que s’ha de respectar la possible sentència del Tribunal Constitucional (!!). Per tot això, el 9-N no es votarà. A partir d’aquí, amb el país bloquejat en l’assumpte polític primordial, no hi haurà manera de poder continuar amb un govern del dia a dia, i ens veurem abocats a unes eleccions, que hauran de ser plebiscitàries.

En aquestes eleccions haurem de demanar als partits partidaris del sí que es presentin amb una llista única i un programa de punt únic: declaració unilateral d’independència i la seva confirmació amb la convocatòria d’un referèndum supervisat per autoritats internacionals. Si els catalans que volem el sí no som capaços de fer una llista única, per poder escombrar a les eleccions, en un moment únic d’estat com aquest, potser és que realment no desitgem prou la nostra independència, car no hi estarem posant tots els mitjans al nostre abast.

En aquest escenari en què unes eleccions plebiscitàries han estat convocades i, per tant, el Parlament sortint ja té data de caducitat, és quan l’Estat espanyol podria decidir suspendre l’autonomia. Amb quin motiu? Doncs no cal patir perquè ja el sabran trobar, car són jutge i part i sempre s’ho fan venir bé. Si aquesta hipòtesi sembla massa extrema, cal recordar que és el mateix estat al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear un grup com els GAL per assolir els fins desitjats per mitjans terroristes. Si ho fessin, ens trobaríem amb un president legalment incapacitat per fer completar la convocatòria d’eleccions i, òbviament, no hi hauria nou Parlament beneït per les urnes, ni hi hauria manera de predir quan podria haver-n’hi un. En aquesta tessitura, el legítim dipositari de la voluntat del poble català, democràticament ungit en unes eleccions, seria el parlament sortint.

Ara, els membres d’aquest parlament poden al·legar que el seu vot està condicionat pels programes electorals de les darreres eleccions. Però si el govern espanyol suspengués l’autonomia, trencant totes les regles del joc, el parlament actual tindria totes les raons necessàries, i més, per considerar que ells també poden trencar les regles del joc, considerar-se automàticament alliberats d’aquells programes i lliures per orientar els seus vots segons unes noves regles de joc. Per això, quan arribi la convocatòria d’aquestes eleccions plebiscitàries, els partits polítics ens haurien de dir explícitament què votaran els seus parlamentaris sortints si el govern espanyol ens suspèn l’autonomia entre eleccions.

EN Cas de suspensió, llavors els parlamentaris del parlament sortint haurien de votar segons la nova promesa electoral, per evitar que una tal maniobra ens deixés als llimbs com a país per sempre més. I caldria que tinguessin decidit d’abans el pla d’acció en una tal contingència, perquè d’oportunitats de reunir-se plegats, en cas de suspensió, els n’hi donaran una o cap. No cal dir que, en aquesta cruïlla, ells serien els dipositaris de l’esperança i la il·lusió de tot un poble, i d’ells no n’esperaríem res que no fos estar a l’altura d’aquesta, la més alta de les responsabilitats.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santiago Vilanova - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/740664.html?cca=1

El setembre passat, després del colossal èxit de la Via Catalana, aquest diari va demanar-me, entre d’altres col·laboradors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen llegir la meva resposta varen considerar que havia anat massa lluny en dir que esperar el vistiplau del govern espanyol sobre la consulta era una pèrdua de temps que agreujaria la crisis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de consultes i les eleccions plebiscitàries serien bloquejades. Finalment, deia, no ens quedarà altra alternativa que la que espera Madrid per reprimir-nos: una declaració unilateral d’independència. Aquesta repressió, tot i el risc i patiments que comportaria, provocaria l’impacte mundial que desitgem.

El viatge s’acaba i tot indica que la ruptura amb l’Estat espanyol es consolidarà obligant el govern de Mas a rebaixar posicions. El govern espanyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha dominat l’estratègia del “peix al cove” i sap que les connivències econòmiques i complicitats que s’han conreat durant la Transició poden acabar imposant el realisme. Però el que no han previst els seus serveis d’intel·ligència, ni els seus “talps” en els mitjans de comunicació i tertúlies, és la capacitat de l’ANC d’organitzar-se, de resistir i, si cal, ocupar el buit que deixin els partits polítics tradicionals incapaços, per les seves pròpies estructures jeràrquiques, d’impulsar una alternativa popular de base democràtica. O no és la “demòtica” (el govern del poble) que ens proposava Lluís Maria Xirinacs tant representativa com la via parlamentària?

Voleu organització més exemplar que l’ANC? Aquest és el nou pal de paller del catalanisme del que han de sortir els polítics i les estructures d’estat del segle XXI. Veure l’ANC com un lobbyindependentista instrumentalitzat per CiU i ERC és desconèixer el moviment per dins, en tota la seva força territorial i comarcal. El seus caps més visibles, la Carme Forcadell i en Jaume Marfany, entre d’altres, treballen incansablement, sense radicalismes gratuïts, els principis i el full de ruta aprovat en les assemblees nacionals, com la darrera del 5 d’abril a Tarragona.

Totes les sectorials de l’ANC estan preparades per una situació de suspensió política i jurídica de la Generalitat, com ho està l’Assemblea d’Ajuntaments Independentistes. Pensen i estudien el model fiscal, educatiu, sanitari, mediambiental i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coincident amb el model d’estats liberals actuals.

El Consell per la Transició Nacional anomenat per president Mas farà bé la seva feina però el seu objectiu sembla ser defensar el status quo i no trepitjar els privilegis dels grans grups econòmics i energètics que han dominat durant la Transició. El model energètic, per exemple, que preparen els independentistes de Convergència accepta allargar la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs fins als 60 anys i preveu un pacte amb Iberdrola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novartis i Abertis que mantingui els seus interessos econòmics. L’ANC, en canvi, és l’única estructura cívica capaç d’optar per la democratització del sector energètic (aigua, gas i electricitat) i de fer-hi participar a tots els usuaris.

Quan es declari unilateralment la independència l’ANC haurà d’estar preparada per definir quina Constitució i quines estructures d’estat vol el poble que ens garanteixin la justícia social i una gestió ecològica del territori i dels seus recursos. Fins i tot haurem de ser capaços de sorprendre al món amb un Estat de característiques no homologables als Estats tradicionals heretats del segle XX; un estat català modèlic, amb formes de gestionar l’energia, la defensa civil, l’agricultura i les tecnologies industrials al servei d’una economia del bé comú. Aquesta és la veritable Ítaca que ens espera al final del viatge.- Santiago Vilanova

Leave a comment

Santi Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/720226.html

La mobilització social i cívica per l’estat propi coincideix amb una crisi del model de creixement. Creure que aquest serà pròsper amb les mateixes estructures productives, energètiques i polítiques que ens han dominat durant els darrers cinquanta anys és una fal·làcia.

Reconec que parlar d’alternatives “viables” en el marc de la UE navegant pel turmentós oceà de la crisi econòmica i ecològica global és una tasca difícil i arriscada. Per fer-ho, potser, caldria cridar intel·lectuals que, crítics amb el pla Marshall, amb la tecnocràcia de Brussel·les i amb les directrius del Banc Mundial, fa anys que treballen per definir un model que ens faci políticament lliures i alhora rics amb qualitat de vida. Caldria transformar, per exemple, el concepte del PIB que emmascara la realitat i que ens facilita un fals baròmetre del “progrés”. Per exemple, dels dinou informes previstos pels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional, no en veig cap que defineixi una qüestió fonamental: la capacitat de càrrega, ja sobrepassada, del territori per sostenir el “creixement” del nostre futur estat.

Si el model de la transición democrática va ser un frau, no podem considerar que la paraula sàvia la tinguin ara els representants polítics i intel·lectuals que hi van donar suport i que se’n van beneficiar. I vaig al motiu d’aquest article: la crisi de l’estructura i la composició de les tertúlies televisives.

Resulta sorprenent veure com una cinquantena de personalitats ocupen repetidament tots els espais de debat aportant els mateixos arguments a favor de reactivar l’economia i d’incentivar el creixement. Han esdevingut publicistes dels lobbies productius i de l’statu quo. Xerren i xerren, llagotegen, repetint-se sobre la crisi dels partits polítics, de la banca i de les finances sense situar-se mai fora del sistema. No volen admetre que el creixement no és la resposta al problema de l’atur i que l’alternativa es troba en un altre model de desenvolupament que no són capaços de definir.

Als que seleccionen els tertulians els resulta més còmode i segur disposar d’aquests personatges que “saben de tot”. Es prefereix “savi conegut” –personatge mediàtic controlat– que “savi per conèixer”. Fa anys que escoltem els mateixos sermons que ens demanen més creixement i que menystenen tot el que representa una altra visió de l’economia humanista basada en la gestió democràtica del territori i dels recursos energètics, el decreixement, el consum responsable i la banca ètica.

Resulta patètic veure les tertúlies, encotillades per les intervencions de personalitats que, en general, formen part de la quota destinada als partits parlamentaris, explicant-nos, com la cançó de l’enfadós, els antecedents de la crisi i com veuen el present i el futur. Pier Paolo Pasolini tenia tota la raó quan va dir: “La televisió és una gàbia terrible que manté presonera l’opinió pública –servilment servida per obtenir el total servilisme– de tota la classe dirigent.”

És clar que aquest dèficit democràtic es resol convidant al plató algunes ànimes caritatives que justifiquen amb les seves intervencions la quota destinada a l’“alternativa mediàtica anticapitalista”.

‘El país que volem’, campanya impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, requereix, amb urgència, una nova metodologia per organitzar els debats a la ràdio i la televisió públiques. La gravetat de la situació no és per continuar fent tertúlies de cafè.- Santiago Vilanova

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joan Abril Español (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/717784-idialoguem.html

El Punt Avui - Joan Abril - Xavi Ramiro

Atrapats a l’era quaternària, el govern espanyol es referma dient que no pot permetre cap mena de consulta d’acord amb l’ordenament jurídic. També diu que ara, com que ja hi ha convocades data i pregunta, no és possible cap mena de diàleg. Res de nou. L’11 de febrer Rajoy recomana a Artur Mas que demani una reunió al Palau de La Moncloa si està interessat a parlar del “referèndum independentista” que pretén convocar a Catalunya el 9 de novembre. A continuació, però, puntualitza per què fins ara no ha rebut Artur Mas a La Moncloa: “A mí no se me ha demandado nada.” I, tot seguit, afegeix: “De lo que no podemos hablar es de romper la soberanía nacional.”

Sembla que obri la porta però la tanca automàticament. Diu que s’obre al diàleg, però després no ho fa. És curiós, però, que faci servir l’expressió demandar en lloc de pedir, aquest primer mot connotat i traçat per un context de grans reverències protocol·làries. El mateix verb en català, i segons el diccionari de l’IEC, només té un valor jurídic, que és ‘demanar alguna cosa a algú per la via judicial’. En la lectura catalana, doncs, Catalunya encara no ha demandat Rajoy, però el Parlament de Catalunya sí que demandarà el Congrés espanyol si no es permet fer el referèndum per la via de l’article 150.2.

Si, malgrat totes les formalitats, la cambra espanyola no permet una cosa tan bàsica en democràcia com és votar, Catalunya votarà igualment per altres vies, perquè la legalitat internacional empara aquest dret tan bàsic. A més, i seguint amb el que diu la legalitat internacional, el 13 de febrer una trentena de jutges i magistrats catalans signen un manifest de defensa del dret a decidir de Catalunya. Segons aquests juristes, la condició indubtable de Catalunya com a nació avala la relació que es vol amb la resta de l’Estat. Aquest dret es pot exercir en el marc de la Constitució, que es basa en els principis de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. “En tot cas, tota Constitució ha de permetre un procés continu de discussió i evolució i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l’ordre constitucional”, asseguren.

I si parlem de diàleg, descartat l’imaginari entre govern espanyol i català, hem de parlar de David Trueba, i de la seva invitació a comprendre millor la realitat de Catalunya. Guanyador de sis Goya per la darrera pel·lícula, el cineasta espanyol ens explica que cal viatjar i trencar fronteres, i aprendre idiomes. Hi ha un petit detall, però, que se li escapa, al senyor Trueba: resulta que a Europa, per exemple, ja no existeixen les fronteres, hi ha països que s’agermanen amb altres per formar una unitat de mercat, que es diu Unió Europea. I aprendre idiomes ens permet descobrir noves perspectives, nous mons i sobretot entendre el respecte mutu entre llengües i cultures, i dialogar.

¿Què vol dir dialogar? Dialogar és intercanviar idees, sovint contraposades, és escoltar els altres, escoltar majories, perquè el que cal entre Catalunya i Espanya és un nou marc de relació, una vegada demostrat històricament que les terceres vies estan més que exhaurides, i que és urgent una sortida negociada que beneficiarà els dos interlocutors. I és que el diàleg parteix sempre de posicions en desacord, precisament per arribar a acords. Ara i fins a la consulta, la bateria d’arguments està servida.- Joan Abril Español

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Carles Castellanos (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/678561.html

El Punt Avui - Carles Castellanos - Xavi ramiro

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d’autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori… no és una demostració d’una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l’objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials…) en l’Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d’engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l’alternativa independentista.

Davant d’això, l’impossibilisme, lluny d’aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d’intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d’ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L’estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l’estricta observança de la llei.” “I si l’estat propi fos un estat federat amb Espanya… seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l’any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L’antídot per superar les malalties de l’impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d’acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s’estila d’anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra… S’imposa la República Catalana Independent, perquè és l’únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l’energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s’ha refugiat i enquistat en l’administració d’aquesta veritable atrocitat que és l’Estat espanyol.-  Carles Castellanos

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Quim Brugué (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/635040.html

Article Quim Brugué - Xavi Ramiro

Ja fa un temps que donem voltes al “dret a decidir” i, atesa la meva trajectòria professional, observo amb cert astorament el debat que ha generat. D’entrada, amb entusiasme, ja que després de gairebé vint anys d’ocupar-me acadèmicament de la participació ciutadana i de ser, entre el 2003 i el 2008, el primer director general d’aquesta matèria a la Generalitat de Catalunya, sembla que per fi s’ha estès la preocupació per l’aprofundiment i la qualitat de la nostra democràcia. Ho havia predicat amb passió, però amb la impressió de fer-ho en el desert.

De fet, durant molt de temps –ho he de dir amb tota claredat–, aquest interès per l’aprofundiment democràtic havia estat menyspreat i ridiculitzat. Se’ns acusava de dedicar-nos a un assumpte poc rigorós acadèmicament i, en tot cas, menys seriós que les anàlisis electorals. I es depreciaven les iniciatives participatives, qualificant aquells que les impulsaven de frívols, irresponsables i pijoprogres. Eren temps en què els governants sabien què era el que tocava fer en cada moment, en què les capacitats gerencials s’imposaven a les algaravies participatives, i en què les fórmules de democràcia directa –les assemblees i les consultes; sí, les consultes– eren percebudes com fonts de dinàmiques antisistema.

I, de sobte, després d’una conversió gairebé mística, són molts els que sembla que han vist la llum participativa. Abans els semblaven ridículs els pressupostos participatius, mentre que ara militen en les files de la democràcia participativa. Fa quatre dies consideraven una presa de pèl la consulta de la Diagonal de Barcelona, mentre que ara matarien per defensar la consulta sobiranista de Catalunya. No fa gaire simplificaven i desqualificaven els processos participatius impulsats des del govern tripartit, i ara imparteixen lliçons d’aprofundiment de la democràcia. Fa pocs anys engegaven a dida tot aquell que parlava de transparència i accés a la informació, i ara sembla que sigui idea seva. És gairebé entranyable repassar les declaracions i els articles que aquests nous entusiastes de la regeneració democràtica escrivien fa pocs anys.

I, enmig de tot, “el dret a decidir”: la nova referència de la sempre eufemística política catalana. No hi puc estar més d’acord, però tampoc puc ser més escèptic en relació amb les emfàtiques declaracions dels seus nous apòstols. Ho sento, però no crec en conversions i em produeixen certa urticària aquells que experimenten il·luminacions sobtades. Ho diré sense embuts: ens estan enredant, no els importa ni el dret a decidir ni la regeneració democràtica. De fet, es limiten a posar la retòrica democràtica al servei d’un projecte polític sobiranista. Un projecte del tot legítim, només faltaria. No hi tinc res en contra, però em repugna que instrumentalitzin una cosa tan important –i també tan fràgil– com la democràcia. Que tothom defensi el projecte de país que consideri oportú, però sense usar el nom de la democràcia en va. No en nom seu, si us plau, que ja fa massa temps que ens coneixem.- Quim Brugué

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jordi Cors Meya (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/618757.html

Update: Maybe you are interested in seeing the illustration layer by layer… http://vine.co/v/bvPIr1vvF5n

La democràcia ha estat un gran avenç per a la humanitat. Nascuda a Grècia al segle VI aC i ja del tot vigent a l’Atenes del segle V aC, va ser ben rebuda per altres ciutats gregues i també per Roma. Però la gran recepció arribà amb la independència i la Constitució dels Estats Units i la Revolució Francesa, segle XVIII. Heretà mancances (vot només dels homes lliures), però restablí el nucli democràtic: la voluntat del poble com a eix de la política. S’hi anaren introduint millores: (1) partits polítics representatius i (2) vot de les dones.

Ara bé, a l’inici no es parà esment en un tret cabdal del model originari, irrellevant llavors en l’àmbit francès i nord-americà: els límits territorials del subjecte de decisió. Amb tot, la importància dels límits s’anà fent patent. Però no s’abordà prou bé, pels seus costos. Error: com a punt cabdal calia assumir-lo, com el vot femení o els partits.

En efecte, a l’Atenes clàssica, el poder (cràcia) és del démos (‘poble’) en origen poble o nucli habitat, petita circumscripció amb un territori determinat. Això es trasllada a la pólis. De baix a dalt, actua com a démosintegrador dels démoi del seu territori. Aristòtil ens descriu bé, polítes (‘ciutadà’) i pólis (‘ciutat’): “És clar, doncs, qui és el ciutadà per això: té la potestat de participar del poder deliberatiu o del judicial. A més, el ciutadà ho és d’una ciutat concreta i la ciutat és la multitud de ciutadans capaç per la seva independència de recursos, per dir-ho en pocs mots.” (Aristòtil, Política). I la pólis, autosuficient, no deixa mai a cap entitat superior ni aliada intervenir en les decisions com a démos. És que els límits territorials (i personals) deldémos o pólis, com a marc decisori únic, són condició prèvia a l’exercici democràtic.

No adonar-se’n prou als inicis es comprèn, però no fer-ho dos segles després (i sí sols per a les colònies) revela poca actitud democràtica. Vol dir assumir només fets consumats, com l’estat nació, bé que s’hi hagi arribat per guerra i violència. Pot ser còmode, però no democràtic. En canvi, una viva visió democràtica exigeix, a més, esbrinar en el démos que reclami ser-ho (sent autosuficient), com a pas previ i sense cap pressió, si vol ser subjecte únic decisori o opta per compartir la sobirania amb una altra entitat.

Si no es fa això, tot i reclamar-ho, el démos, la democràcia vigent es fa aparent, ademocràtica. Manté el marc predemocràtic, i li falta el requisit previ de fixar els límits democràtics de la base de participants. El pas fals és atorgar la sobirania a la comunitat àmplia només per ser fruit de la història consumada. En resultarà una democràcia falsejada. Per més que se’n vulgui bastir la façana legal votant una Constitució, que inclou la consulta sobre si l’àmplia multitud ja considerada sobirana s’autoconsidera així. Cercle viciós, agreujat per la nul·la informació als votants sobre els límits democràtics comentats. Cercle sovint pervers, per la pressió de ser l’aprovació de la Constitució l’únic camí, davant la involució o violència. Frau democràtic, dels seus avaladors i dels qui devien denunciar-ho.

Cert que cal temps per admetre les novetats. Però quan surten territoris que per història i cultura es consideren démos autosuficient, cal tenir-ho de seguida en compte. (Malgrat que avui ningú, ni cap estat nació, és prou autosuficient per al poder dels “mercats”.) L’actitud democràtica és la de buscar el diàleg. No ho serà, si s’hi posen dificultats, oblidant el cercle viciós i pervers descrit i el decisiu origen històric no democràtic de l’àmplia base electoral oposada. Sorgit el conflicte, l’única resposta neta és avançar dialogant, interpretant i pactant, cap a una solució democràtica.

I, en concret, no es pot tallar el desig democràtic d’un démos, com Catalunya, amb cap llei d’una sobirania que no consideri pròpia, perquè el démos és creador de les pròpies lleis. I els responsables de sobiranies més àmplies han d’acollir l’altra sobirania concreta, com a demòcrates. O bé interpretant obertament les lleis que semblin oposades a l’actitud democràtica del démos. O bé superant-les, amb pactes, per fer real l’aspiració democràtica d’aquest démos. Al capdavall, moltes democràcies actuals, com la del Regne d’Espanya, han nascut pel sentit democràtic del responsable, com el rei l’any 1976, que optà per obviar els “principis fonamentals” que havia jurat, pactà i féu viable l’aspiració democràtica del poble, que llavors sí que va saber interpretar.- Jordi Cors Meya

Leave a comment