Posts tagged ‘Punt’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/603243.html

El Punt Avui - Cesc Batlle

Els resultats de les darreres eleccions deriven d’un fet de base incontestable: el país ha madurat profundament amb el pas del temps, en gran part pels continuats i grollers greuges a què ens sotmet l’Estat espanyol en tots els àmbits. Aquesta evolució havia portat darrerament a un país molt més independentista que el que es podia deduir a partir de la seva representació parlamentària. Un país que explicitava el seu sentiment en manifestacions massives com ara les del 10-J i l’11-S, i en el qual, el que era incomprensible, per més que fos acceptat resignadament com part de l’ordre natural de les coses, és que aquest desig fos repetidament ignorat per la majoria dels partits polítics.

I d’això és del que s’adona el president Mas l’11-S, en el seu moment sant Pau particular: del fet que hi ha un país que avança la classe política per la dreta de l’autopista independentista, que està reclamant líders, i que està a l’abast de la mà d’aquell partit que el vulgui liderar. I, malgrat els resultats, el president Mas fa molt bé d’aprofitar l’oportunitat, car les urnes han demostrat a les carns del PSC, l’únic partit que ha triat aquest camí, què passa en aquesta cruïlla històrica quan un partit es presenta amb un missatge ambigu.

Cal tenir en compte també que els resultats de CiU del 2010 eren excepcionals, una mena de miratge, car recollien molts vots que ara han tornat a casa seva, que tenien com a motivació principal assegurar la fi del tripartit. Per exemple, el 2006, ERC va recollir 416.000 vots, que varen baixar a 218.000 el 2010, i ara han arribat a 496.000. Cal esperar que la directiva actual d’ERC hagi entès el missatge que li va voler donar el seu electorat a les eleccions del 2010 al Parlament i municipals del 2011: si vols ser un partit gran, no posis l’èmfasi a esquerra, sinó a independència. Si fem la mateixa comparança amb CiU, veiem que, del 2006 al 2012, ha passat de 48 a 50 escons, i de 936.000 a 1.112.000 vots, és a dir, una evolució molt favorable, a pesar de totes les retallades. Això, ajuntat al fet que CiU ha esdevingut molt superior a una distant segona força, fa que difícilment el resultat de CiU es pugui qualificar d’objectivament dolent.

Duran i Lleida diu que la pèrdua de vots es deu precisament al gir sobiranista de CiU (què ha de dir, ell, si no), i segurament és cert que n’ha perdut molts per això, però d’altra banda, CiU també ha tingut molts vots prestats de votants que han volgut donar suport al president Mas, que no els hauria tingut sense el seu nou missatge, i també que n’ha perdut molts perquè molts votants independentistes, a l’hora final, no es van refiar que CiU dugués a terme la consulta, i han preferit donar el seu vot a ERC per tal d’assegurar que CiU no tingués cap alternativa. De fet, hom es podria preguntar si, en realitat, les enquestes que donaven molts més diputats a CiU a una setmana de les eleccions eren correctes, però que varen moure molts votants precisament a desitjar un panorama a on CiU hagués de necessitar el suport d’ERC, i això els induís a canviar el seu vot.

Una major claredat de CiU durant la campanya, i l’absència d’exabruptes d’en Duran i Lleida, ara molt més un llast que un actiu per a CiU, possiblement els hagués permès retenir una fracció important d’aquests vots. Però és que aquest procés no té marxa enrere; un cop s’han obert els ulls, no es pot ignorar la realitat. I als catalans ens ha costat molts cops arribar a aquest estat d’autoconsciència, però ara és impossible tornar a un estat de letargia nacional. La conseqüència d’això és que l’ambigüitat serà cada cop més durament castigada i que el que li cal a CiU és més, i no menys, sobiranisme, i sense cap passa enrere.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cinto Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/599591-es-el-que-hi-ha-i.html

Press illustration

L’única solució des de la Unió Europea, la merkeliana? Els resultats acumulats des del començament de l’aplicació d’aquesta recepta són prou dolents, amb una ja doble recessió 2009-2013, ara per a sis o set economies nacionals i augment general de l’atur a la UE, reducció absoluta de fins al 25 per cent d’economies com la grega, 15 per cent de la portuguesa o 4 per cent de les italianes, espanyola i catalana… I fins quan, aquesta purga? S’ha arribat a dir per l’oracle que podrien faltar abans de la sortida tres, quatre i fins a cinc anys.

I, mentrestant, paciència: “Es ist wie es ist”, ‘és el que hi ha’. Les veus crítiques augmenten, sobretot basades en els millors resultats als Estats Units amb un camí diferent, moderadament keynesià. I de tants experts. I a Europa hi ha un malestar social ampli i intens que podria posar en qüestió, junt amb les tan conegudes sostenibilitats macroeconòmiques i financeres, la sostenibilitat sociopolítica, ben oblidada pel neoliberalisme.

I en l’àmbit dels tan emprats mercats com a vigilants, realment poden fer-se una perspectiva de solvència per economies amb una dinàmica real tan caduca? El mateix Fons Monetari Internacional va enviar un missatge alarma des de la seva reunió de setembre a Tòquio: advertia que una consolidació fiscal massa intensa sobre el temps podria fer entrar les economies subjectes en un cercle viciós per l’impacte de la reducció de la despesa pública en el producte i l’activitat, amb la qual cosa les ràtios de dèficit o deute sobre aquest denominador podrien ser a la vegada més difícils de complir. Sí, el temps del programa d’ajust és la clau. Però mentrestant les al·lusions a mesures d’estímul són purament ornamentals.

I la política econòmica espanyola, amb atur rècord europeu i recessió, s’apunta del tot als criteris d’austeritat ortodoxa. Esperava i prometia el PP una irrupció de nova confiança empresarial, potser ocupant el buit deixat pel sector públic, però fins ara no ha estat així i la inversió segueix caient.

A Catalunya, el portaveu Sr. Homs, dos dies després de les eleccions, ja avisa els possibles altres partits cooperants: “És el que hi ha”, referint-se a un pressupost ja preparat pel 2013, amb una retallada d’uns 4.000 milions que vénen a ser, deixant de banda la partida de càrrega financera, cap a un 14% addicional (de fet, en els dos exercicis anteriors tan sols s’ha pogut ajustar des del 4,8% del PIB heretat fins a l’entorn del 3,4%. Per cert, amb uns costos reals per a la societat catalana –en inversió en infraestructures, reducció d’activitat i augment de l’atur en unes 190.000 persones, moltes expulsades des del mateix sector públic, empitjorament en la distribució de la renda– que no sé quan seran recuperables.

Aleshores, quin escenari de negociació, quin marge pot tenir una força política –per exemple socialdemòcrata, per exemple ERC– posada a col·laborar, des de dins o des de fora, amb el govern? Penso que si realment s’empassa tots aquests “és el que hi ha” esglaonats, ho té ben fotut per al futur. Penso que si ja vol jugar amb una perspectiva d’estat europeu, hauria de començar a jugar a fons una posició vers la UE que no vol i els seus dogmes. Quant a la posició i negociació amb Madrid –altra vegada, “es lo que hay”–, hauria de condicionar-la en el sentit de no deixar de banda una palesa rebel·lia amb relació al dèficit fiscal estructural, i respecte a la relació programàtica amb CiU hauria de posar en qüestió la seva radicalitat d’austeritat pública, que en definitiva respon a una ideologia neoliberal.

Crec que només amb aquests marcs explícitament revisats (i avisats) d’entrada podrà sortir-se’n pel seu futur. Quant a l’augment d’ingressos, no veig gens clares, quant a viabilitat i a efectes, les imposicions sobre els dipòsits bancaris o les transaccions financeres, pendents de definir un espai més ampli d’aplicació. I en canvi sí que caldria aportar d’entrada un programa, amb recursos, per a l’estímul de l’empresa.- Cinto Ros Ombravella

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello i Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/594707.html

“Negar que hi ha alternatives és una injúria a la raó perquè equival a una prohibició a pensar. No és un argument, és una capitulació.” El darrer llibre de J. Ramoneda comença amb aquesta cita de H.M. Enzensberger. No pot ser més oportuna.

Els darrers trenta anys de política occidental de la mà de la globalització i un entorn polític sense alternativa al capitalisme han portat a sacralitzar determinats paradigmes econòmics que es presenten com a veritats indiscutibles quan no ho són. Que la política econòmica actual d’Europa, d’Espanya i de Catalunya és l’única, reducció del dèficit via despeses i manca de qualsevol impulsió de l’economia, és fals, però és cert que mentre la UE no la canviï és difícil modificar la política econòmica a Catalunya perquè la moneda única, el volum del deute i la capacitat de finançar-se de manera independent ho impedeixen. És possible, però, desenvolupar determinades polítiques dintre de les competències pròpies de la Generalitat, tals com la industrial i l’energètica, la de R+D, la reforma de les universitats, els deutes hipotecaris de famílies amb rendes baixes, el finançament de petites i mitjanes empreses, l’atur dels joves i els contractes a temps parcial, la formació professional sectorial, etc. Fer-ho aporta dos beneficis, el que es deriva directament dels canvis i la imatge per a la ciutadania: més enllà del que fa l’Estat i Europa hi ha alternatives encara que localitzades i menors i, per tant, hi ha dret a l’esperança.

El pas, en el món econòmic, del paradigma de la indústria, en sentit ampli, a les finances ha fet perdre força al concepte d’empresa com a punt de trobada del treball, el capital i la gestió, és a dir, de col·laboració, d’equip i eficiència, per substituir-lo per una força llunyana que cerca la rendibilitat als recursos mobilitzats. La conseqüència és una major competitivitat entre les persones, una certa desconfiança, que ha fet la nostra societat més dominada pel temor de fallar que per la il·lusió d’aconseguir.

La democràcia es basa, com recorda Ramoneda, en la llibertat de l’individu i el poder del poble. Quan la llibertat de l’individu és anul·lada pel poder del poble el resultat és la dictadura i el totalitarisme. Quan el poder del poble és controlat i condicionat pel poder, dels diners, de la història, del dogma, la democràcia esdevé oligarquia i autoritarisme. És per això que és important que la ciutadania pugui sentir la proximitat del poder polític que malgrat les limitacions de l’entorn limiti i moduli els excessos de qui té el poder financer, el més important avui, per la seva globalitat i capacitat de condicionament de la política i de les lleis.

Hi ha pocs dubtes que Catalunya com a estat independent és viable tant pel que fa als impostos i serveis públics, balança financera, com a la importació i exportació de béns i serveis, balança comercial, sempre que mantingui la presència a la Unió Europea. Seria, doncs, un avantatge de la independència que el nou govern pogués fer una política més propera a les persones que impulsés l’economia, que els tragués, encara que de manera parcial, de la fatalitat i del pes de la política econòmica actual. Però no es pot perdre el contacte amb la realitat: encara que el destí pot ser teòricament millor, el camí per arribar-hi és de difícil trànsit i de res val el futur imaginat encara que es dibuixi sobre bases sòlides si no s’hi pot arribar. És l’etern dilema entre camí i destí.

Es faci com es faci el repartiment de deute de l’estat, el deute d’una Catalunya independent no serà mai inferior a 150.000M€. Aquest deute en proporció al PIB no és superior al d’Itàlia, per tant des del punt de vista de “destí” és acceptable, però significaria que s’haurien de refinançar uns 20.000M€ a l’any. Per un estat de nova creació amb els dubtes que això generarà en els mercats és objectivament difícil, sense l’ajut directe del BCE. No hi pot haver, si fos això el que majoritàriament volgués el poble de Catalunya, una separació traumàtica amb Espanya o la UE perquè no convé, perquè seria un dany superior al potencial benefici. Necessitem la força per negociar però forçosament hem de negociar i és en aquesta negociació on es pot trobar un encaix que ens convingui a tots, a Espanya i a Catalunya. És, com per Ulisses, el camí el que importa, serà el mateix camí el que farà, el que serà, el progrés. L’Artur i en Quim, dos amics de l’ànima amb qui discutia sobre el camí i el destí, deien que potser no arribarem mai. No es pot fer camí si es renuncia a arribar, no hi ha Ulisses sense Penèlope i Ítaca, però potser per ells arribar era més la imatge que la realitat.- Joaquim Coello i Brufau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Marià Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/590627.html

No seria estrany que, en aquests dies, ens prengués a tots, de cop, un estrany atac de melangia, tal com el jove romàntic, empès per profundes contradiccions, opta per la tristesa i la divagació extàtica, dubtant entre la seva passió vital i la seva decepció igualment vital, pres en una cruïlla d’irresolubles antinòmies. Qui no s’ha sentit així, en un moment de la vida? El que és pitjor de tot això, és quan es repeteix aquest estat, i encara pitjor, quan esdevé crònic. Doncs bé, el ciutadà o votant, en aquest mes de novembre del 2012, és possible que estigui pres en un estat semblant, ateses les flagrants, evidents i escandaloses contradiccions dels missatges socials i polítics. I ja se sap que quan les polaritats emocionals i psíquiques són grans, la seva resolució resulta indefinida, i sovint acaba en un col·lapse interior i exterior.

D’ençà de l’emergència de la dita crisi financera del 2008, tot Occident està immers en aquest estat, i entre els occidentals, els llatins, i entre els llatins, els habitants de l’Estat espanyol, i entre aquests, els habitants de Catalunya. Perquè cau primer sobre nostre patir l’enorme contradicció d’una crisi complexa, producte de la més profunda avarícia d’uns quants i la més profunda ceguesa de tots; a la qual s’afegeix el fet de ser habitants del sud europeu que gestionen malament la superposició d’una economia capitalista dura, manada pel nord, amb un estat cultural del sud atàvic, d’autoritarisme, poca disciplina social i vida relaxada, que té a més a més en l’Estat espanyol una forma específica d’origen castellà (en la qual no s’hi reconeixen molts catalans), ancorada encara en el “ordeno y mando”, religiositat casposa, supèrbia i deliris de grandesa, i unes naturals maneres d’apropiar-se el diner públic o fer negocis ràpids i tèrbols. I a tot plegat, els ciutadans de Catalunya hi han d’afegir la seva pulsió nacional i cultural, sotmesa a unes regles de joc estatals i europees, que els ofeguen dins els seus propis pecats, perquè aquí, a Catalunya, totes aquestes contradiccions existeixen igual que arreu, però que li demanen fer alguna cosa per sortir-se’n, i aquesta cosa a molts ara els ha semblat que és la independència política del país. Per tant és un sentiment tendre i producte més de la necessitat que no de la claredat d’idees.

Però arribats a aquesta idea del seu alliberament polític, als catalans se’ls obre un altre conjunt de contradiccions no menys fortes, i la primera i fonamental, és decidir en quin grau hom desitja aquest procés polític, si gens, poc, bastant o del tot, i llavors encara li ve un altre problema, que és a qui fer confiança, ara que ha de votar, perquè tiri endavant o defensi la seva posició, i llavors encara li cal decidir si s’ha d’apostar sense mirar res, o tenint en compte la fractura social i la justícia social, per tal que el país no es trenqui entre uns i altres, i entre els de dalt i els de baix. I un cop decidit això, llavors el ciutadà ha de veure i comprovar, dia a dia, com si fos un turment, les contínues declaracions contradictòries dels seus polítics, dels polítics espanyols i dels polítics europeus, i dels gurus de les finances, i sovint, fins i tot del seu lloc de treball, del seu banc, del seu sistema educatiu, del seu sistema sanitari, i de qualsevol sistema que tingui al voltant, perquè el que és habitual és que el que avui s’ha dit, demà no val. Si no fos perquè estem admirablement preparats per l’estultícia (dit planament, mirar cap a una altra banda), a hores d’ara ja hauríem parat bojos. Si a un ciutadà li vingués al cap ser absolutament ètic, ja estaria mort, perquè el paisatge de desinformació i manipulació, tàctica, estratègia, mentida i fugida endavant, és d’infart. És clar que el ciutadà hi participa igualment, cadascú des de la seva feina i opinió, i viu tanmateix de la mateixa manera, la qual cosa explica sovint que ningú s’immuti, i si ho fa és per defensar interessos gremials o personals. La dita de qui dia passa, any empeny, és d’una actualitat esgarrifosa. Com diu Josep Pla, la persona per la qual demanem, per sort ha anat a donar menjar a les gallines!, o sigui, que ens estalviem haver d’enfrontar-nos realment als fets i a la realitat, i donar una resposta justa.

No cal citar exemples: un recull de declaracions de la Sra. Merkel, el Sr. Rajoy, el Sr. De Guindos, el Sr. Rubalcaba, la Sra. Chacón, el Sr. Duran Lleida, el Sr. Pujol, el Sr. Mas, el Sr. Navarro, la presidenta del PP català, etcètera, maregen i provoquen un immediat atac de melangia a les persones sensibles.

Tot i això, cal agafar el bou per les banyes, i decidir. Dins de tot aquest enrenou, hi ha dues línies necessàries: el primer, l’ordre polític europeu, espanyol i català, que cal refer amb noves bases, separant i ajuntant allò que calgui per trobar un encaix valent i just. I la segona, cal legislar acuradament sobre el nostre sistema econòmic, per fer-lo just i coherent. Diran que resulta obvi, però sense horitzons definits no hi ha acció. Tota persona o idea contrària a aquests objectius, cal rebutjar-la. Per tant, cal bandejar els que no volen antidemocràticament que res es mogui, perquè ens porten a la ruïna. I a tota acció democràtica tendent a renéixer sobre el fons de la igualtat i el respecte, cal donar-hi suport. Cal, sobretot, que el ciutadà prengui distància, i impedeixi severament la mala fe. I en primer lloc la seva pròpia. Potser així la melangia deixarà pas a l’entusiasme. Potser.- Josep Marià Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cisco Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588779.html

És acceptat que prou més dela meitat dels debats i decisions polítics tenen contingut i efectes econòmics i, en aquesta alta mesura, guien els vots. D’això la meva alarma que no crec esbiaixada vers la confusió, encara i a casa nostra, de termes i conceptes econòmics bàsics –beceroles– cal dir a tertúlies en què es veu que tothom ha de saber de tot, però també per part de polítics, alguns mitjans i inclús en el cas de gurus mediàtics gastats. En deriva una confusió que s’accentua a l’arribar a les necessàries xifres –pura aritmètica!– que és el que li fa falta a la ja atabalada opinió. Heus aquí alguns exemples relacionats amb dos temes ara punyents, la nostra pròpia viabilitat econòmica i el laberint de l’actual política econòmica “dominant”.

I és que encara es dóna l’error de concepte entre dèficit i deute, el primer, és clar, relació entre les despeses i els ingressos corrents d’un exercici, mentre el deute precisament resultant acumulat net dels dèficits anteriors. Doncs bé, al si d’una tertúlia televisada un polític encara va dir, fa uns dies, amb seguretat: “El deute de l’ any” pel dèficit (es solen comparar amb la base del PIB, que pot ser unes 12 vegades més gran que aquest).

A la mateixa tertúlia –8 octubre, Canal Català– el bon dialèctic representant de Ciutadans va fer emmudir els altres, de CiU i d’ERC, amb les xifres de Catalunya amb la Seguretat Social pel 2010 i el 2011, deficitàries. Ningú va tenir ni reflexos ni documentació per argumentar que aquests anys la caixa total estatal de les assegurances socials va ser deficitària… I que des del 1996 fins al 2009 les cotitzacions catalanes sempre queden per sobre de les prestacions rebudes, és a dir, que també en aquest aspecte seríem viables pel nostre compte (uns 23.000 milions aportats al llarg d’aquest període a les reserves comunes, uns 62.000 milions al tancar el 2011).

Quan s’entra en la vessant del comerç a l’interior del mercat espanyol, embolica que fa fort! Se’n senten i llegeixen de totes, més aviat per demostrar benefici comercial compensatori del dèficit fiscal (aquest encara negat pel savi del CSIC-Bellaterra De la Fuente): Que si hi adrecem la meitat de tot el producte; que si entre venda interior i exportació a l’estranger suposa fins a un 80% dels béns i serveis produïts a Catalunya, com si no tingués pes el destí dins Catalunya. S’oblida que el rellevant és el saldo –vendes menys compres, ben importants– al mercat espanyol, segons estudis fiables no més d’un 5% del nostre PIB. I l’estructura actual de mercats és aproximadament 30% interior, 31% exportació i 38% dins Catalunya (ni el Sala Martín, tan mediàtic, Columbia UPF, al seu darrer paper a La Vanguardia,17-10).

Molt més important ja que afecta tota la política econòmica que se’ns imposa. Els dogmàtics de l’ajust pressupostari com únic objectiu, cada vegada més en fals com acaba d’avisar el Fons Monetari Internacional recomanant més temps d’ajust i considerar la realitat de cada país, sempre estan amb allò “del braç i la màniga”: Quasi cap empresa ha pogut fer inversions importants en equip renovat sense crèdit i haurien pogut tants milions de llars accedir a habitatge sense hipoteca? I els estats, responsables de la pugna econòmica, amb molta més raó quan cal!

És ben senzill, la demanda és clau, per tot sentit comú, i la privada la formen el consum, tan referida pels sindicats, però també la inversió, ara en caiguda lliure i decisiva per a la generació d’ocupació (-9%, enguany), més les exportacions de béns i serveis (turisme) que ens estan salvant relativament. I quan decau la demanda privada, ens hem de quedar amb els braços plegats? En tot cas –altra vegada el sentit comú– no hauríem d’agreujar-la amb una reducció de la despesa pública, sobretot en infraestructures (-50% el 2011), equipaments i algun corrent com ara polítiques actives de treball, atur i rendes mínimes. S’està fent tot al revés sota el guiatge d’una ortodòxia liberal adreçada també a anar reduint el joc i pes del sector públic i que per a mi ha arribat fa dos anys a la nostra conselleria de Finances.

Sí, ja ho sé, col·legues infiltrats d’aquest pensament: hi ha un endeutament excessiu. Es tracta de donar més temps a la correcció de dèficit i endeutament, com acaba de confessar l’FMI. Mentrestant, no ho oblidin: 30 manis diàries a Madrid i unes 1.100 de rebel·lia social a Catalunya el 2011. De veritat es volen, ens volen suïcidar? (el sistema).- Cinto Ros Ombravella

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: M. Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/586727.html

La vida política de Catalunya s’està accelerant els darrers temps. Es produeixen manifestacions ciutadanes que expressen anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d’institucions destinades a garantir el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a una àmplia majoria, és a dir, a garantir els drets fonamentals de tota persona. D’altres, sobretot la de la Diada, agombolada darrere la gran pancarta de la “independència”, reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació amb l’Estat espanyol.

Curiosament i per primer cop en els últims temps, ningú ha discutit el nombre d’assistents, com en un inèdit acord, mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser el primer motiu de debat. D’altra banda, la resposta institucional, la del govern i la dels partits que li donen suport, ha estat radicalment diferent en un cas i en l’altre. Això fa pensar. Mentre que les moltes manifestacions en pro dels drets de les persones –la sanitat, l’educació i la protecció als més desvalguts, a una feina, a la cultura– no han fet bellugar ni un pam el camí del govern, les destinades a proposar una separació de l’Estat espanyol han dut l’executiu a moure’s, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta. Una pancarta que diu molt. Però que explica poc. Seductora en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència, canalitza sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes… Però també tapa totes les vergonyes. I amaga la sordesa que les manifestacions socials han rebut i reben com a resposta.

A menys que es cregui en l’existència de la màgia, darrere les pancartes que proposen la independència resta una colla de preguntes que de moment no tenen resposta. No ens expliquen, els responsables institucionals que s’hi han sumat amb tanta decisió, quina Catalunya independent volen. Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin el preu. Hi haurà víctimes? Jugarem a bons i dolents? El procés ens farà millors persones, més solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats més desconfiats envers els que no són com nosaltres? Tendirem més a donar sempre tota la culpa als altres? Més endavant, com serà la nova Catalunya? Serà solidària o dividida i despietada? Quan siguem lliures, donarem suport a l’escola pública? Tornarem a disposar d’una sanitat decent i efectiva? Atendrem els minusvàlids i els dependents com es mereixen? Tractarem les persones immigrades com a iguals o bé, com diuen alguns que aguanten pancartes, creurem que els que vénen de fora no tenen els mateixos drets humans que els d’aquí? Són preguntes pertinents sobretot quan no s’escolta el clam dels que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa els països més igualitaris, més pròspers, més cohesionats, més intel·ligents. Països on fa de més bon viure. I no tracta d’això, la política? Sí, hi ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen que hi ha altres maneres, moltes altres, de distribuir els escassos recursos; que existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara acceptem destruir bona part del teixit social que ens ha fet créixer humanament? Dues paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explícites. Fóra bo que Catalunya mantingués intacta la seva enriquidora pluralitat cultural, la seva creativa barreja humana, la seva capacitat de diàleg. Si no és que, enlluernats per la brillantor de l’espectacle, comencem a creure en un futur dibuixat a cops de vareta màgica.- M. Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Aracil i Xarrié (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583002.html

Les coses no passen perquè sí, sinó perquè algú les mou. Qui ha mogut els fils per a la creació de Catalunya com un nou estat europeu? Tot i que es poden esmentar qüestions tradicionals històriques, cal subratllar les contradiccions que han acabat generant una realitat paradoxal, totalment impensable poc temps enrere. Tot va començar amb el nacionalisme espanyol arcaic de José María Aznar, d’ideologia neoliberal, defensor de la hidalguía castellana, del senyor que viu de l’explotació dels seus serfs i criats. Personatge que amb la seva liberalització del sòl ha esdevingut el principal responsable de la bombolla immobiliària, que malauradament ha estat nefasta en l’actual crisi econòmica. L’acció del nacionalisme espanyol d’Aznar va acabar generant la reacció nacionalista catalana de Carod-Rovira. L’enfrontament d’aquests dos personatges va iniciar el començament d’un moviment que ha acabat inclinant la balança cap un plantejament independentista.

La intervenció de Pasqual Maragall va intentar conciliar els dos nacionalismes enfrontats, mitjançant la proposta d’un nou Estatut de Catalunya, que perseguia un plantejament federal que fes possible la convivència de Catalunya i Espanya. La clara fallida d’aquest intent ha servit per posar sobre la taula la realitat d’una balança negativa fiscal, que suposa un greu espoli per a l’economia catalana. El municipi d’Arenys de Munt, amb la seva primera consulta popular per la independència, es qui realment ha materialitzat la possibilitat d’un nou camí per a Catalunya, per recuperar la seva espoliada economia, necessària per superar de forma positiva l’actual crisi econòmica i social. Finalment cal esmentar la nombrosa manifestació del poble català, l’onze de setembre de 2012, promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana.

La raó és la que fa possible el progrés de l’espècie humana, que desitja ser i saber cada vegada més, mitjançant l’autorealització personal que faci possible que cada persona pugui ser, cada vegada més, ella mateixa. Aquesta voluntat de ser un mateix també correspon als pobles, constituïts com a ecosistemes culturals que aspiren a esdevenir nodes d’una xarxa mundial de pobles interrelacionats. Aquest plantejament d’una societat xarxa està qüestionant l’actual existència dels estats nació, cada vegada més obsolets. El concepte de nació, creat per la il·lustració, per motivar els ciutadans en la defensa d’un territori, avui dia, en què els territoris es comparteixen, ha deixat de tenir sentit i per aquest motiu els nacionalismes han esdevingut reaccionaris, sobretot per la seva utilització pel nazisme, feixisme i franquisme.

La raó de voler progressar, legitima la voluntat de Catalunya d’esdevenir un nou estat europeu, que faci possible compartir la seva governança amb la resta d’estats europeus, que més tard o més d’hora hauran d’acabar configurant una organització política en xarxa. De la mateixa manera que Catalunya va assumir plenament la revolució industrial, avui li toca fer el mateix amb la revolució digital, en una societat del coneixement i la comunicació, utilitzant per fer-ho possible les noves energies verdes renovables, que han d’acabar propiciant la tercera revolució industrial. Si les coses es fan ben fetes, de forma pacífica, mitjançant el diàleg, les relacions entre Catalunya i Espanya, sustentades en una convivència fraternal centenària, haurien d’acabar millorant, establint-se com a bons veïns, si es dóna el cas, projectes compartits, beneficiosos per a ambdues parts.- Josep Aracil i Xarrié

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Mª Dolors Renau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/576775.html

El setembre, aquest mes que amb les primeres pluges ens retorna als horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola… Aquest mes a mig construir entre la Diada i la Mercè, se’ns presenta, enguany, com un mes congelat per dalt i ardent, en plena combustió, per baix. Mentre el discurs públic no fa altra cosa que parlar monotemàticament de deutes i retallades dins d’un plantejament d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou inquieta, sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que generen tanta por com indignació. Una indignació, però, que no acaba de trobar el camí per incidir directament en les decisions polítiques.

Aquest És, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Unes escoles que disposaran de més nens i menys mestres, menys recursos i tutories, menys beques de menjador (malgrat que ens informen que cada cop hi ha més infants mal nodrits…), menys llars d’infants i preus més cars a les universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però, no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal més que mai. Cada acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament, prendre consciència d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures no sembla formar part de les preocupacions ni ocupacions dels seus autors. Decisions aparentment innocents han fomentat sospites sobre l’honradesa dels més desvalguts mitjançant meticuloses, mesquines formes de control sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen els col·lectius més febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita, els grans responsables dels problemes.

En el mateix sentit, l’actual política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema que fa pagar als més febles els disbarats comesos pels més forts mentre es va destruint la confiança en la possibilitat d’una certa millora en la convivència i en la integració social tan necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè, malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint, fil per randa, una ja experimentada recepta per mantenir i augmentar el poder econòmic i social dels que ja en disposen. Consisteix, en primer lloc, a dividir i separar la ciutadania (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres, també a les escoles els nens de les nenes…). Per, en segon lloc, aplicar un etiquetatge que atribueix característiques humanes diferents als diversos col·lectius. Sobre aquesta base, es justifiquen tant les diferències d’estatus social pels mèrits individuals, com l’ús de recursos i atenció pública diferents. Així, el principi d’igualtat, tant fonamental per a la construcció d’una ciutadania basada en els Drets Humans no interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar esquinçant el teixit social a trossets. On no hi ha igualtat, de llibertat només en gaudeixen uns pocs.

Què fer, doncs? Ben perillosa és la distància existent entre la manera congelada d’emprar els recursos públics i l’ardent malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables? És possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques, haguem de refer una certa vida comunitària, que en l’àmbit concret de l’educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes, associacions de veïns, professionals, entitats properes. És possible construir, en l’espai concret d’un barri, sobre el terreny i amb mitjans modestos formes de diàleg, pactes i aliances per aturar les segregacions, facilitar la integració i millorar, amb l’esforç conjunt, aquest preciós instrument de ciutadania i cohesió social que és la nostra escola pública.- Mª Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Agustí Pons. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/574905.html

A Quina mena de gent som escriu Gaziel: “Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. No hem pas de constatar-la com una tara ni de retreure-la com un mal vergonyant. Hem de saber esguardar-la fredament, lúcidament, com un naturalista anota la manera de reaccionar d’una espècie animal determinada, davant els perills que amenacen la seva existència. Quan no té més remei que enfrontar-se amb l’enemic mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l’ocell s’envola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre. Ho ha fet de vegades més, de vegades menys, però constantment, al llarg de la seva història. Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l’heroisme, fins quan el practica accidentalment.”

Tot dóna a entendre que avui, 11 de setembre, Catalunya no biaixarà. Ja sé que resulta abusiu parlar de Catalunya com un tot. Però la veritat és que la Catalunya més dinàmica, més activa, de la més elitista a la més popular, serà present a la manifestació d’avui. Segurament, això serà així perquè a la manifestació s’aplegaran persones amb un sentiment comú però amb objectius últims diferents. La fortalesa i la feblesa del catalanisme rau en el fet que aplega sectors socials, ideològics, econòmics molt diferents. Això el converteix en un fenomen no reduïble a l’expressió d’una classe social o d’un sector ideològic determinat però, en contrapartida, fa més difícil qualsevol mena de consens.

Una cosa, però, és clara. La manifestació d’avui és la visualització del fracàs al qual ha arribat l’Estat de les autonomies sorgit de la reforma política de 1977. Seria injust no reconèixer que és en el marc d’aquest Estat que Catalunya ha aconseguit dosis importants d’autogovern. Si repassem, però, com s’ha anat avançant en aquest camí ens adonarem que quasi sempre ha estat a batzegades, quan la necessitat ha obligat el govern central de torn a pactar amb la minoria nacionalista catalana al Parlament espanyol. Amb algunes excepcions, els successius governs espanyols s’han comportat amb una deliberada deslleialtat envers Catalunya i els exemples es multiplicarien, des de les infraestructures fins a les polítiques culturals. La primera deslleialtat és la de tractar Catalunya com una autonomia més de les disset existents, un fet que contradiu l’esperit de la Constitució de 1977 que distingeix entre “nacionalitats”, tot i que no en digui el nom, i “regions”. L’espoli fiscal i les constants tergiversacions de bona part de la premsa de Madrid sobre la realitat catalana haurien d’haver estat motiu de preocupació de qualsevol govern espanyol que considerés els ciutadans catalans com a ciutadans de la seva jurisdicció. Ben a l’inrevés, l’espoli fiscal i una part important de la premsa madrilenya han estat, i continuen sent, una fàbrica indeturable d’independentistes. Totes aquestes raons fan que aquells que havíem apostat per la possibilitat d’una Espanya plurinacional ens trobem ara sense arguments per defensar-la.

Només cal repassar la història per constatar que als catalans les manifestacions i els enterraments ens surten bé. Fins i tot, molt bé. El problema, però, és l’endemà, quan, esbravada l’escuma, la vida torna a la normalitat. Ara bé, mai com ara, si més no des del 1977, no havia existit una percepció tan àmplia que, si realment seguim creient en la nostra personalitat col·lectiva, cal que diguem prou. Des de Catalunya no sempre hem fet les coses bé –i algunes coses les hem fet francament malament– però si realment ens creiem que som un poble ens en podem sortir. A condició que ens ho creguem de veritat i cada dia. Es tracta de convèncer els altres, i de convèncer-nos a nosaltres, que aquesta vegada no anem de biaix.- Agustí Pons

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello i Brofau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/564062.html

Amadeu Hurtado és poc conegut  a Catalunya. Va ser comissari de la Generalitat per la defensa de la llei de contractes de conreu, de fet una parcial reforma agrària, aprovada al Parlament de Catalunya el 1934 i contra la qual l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga van presentar recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals pel fet de ser contrària, segons el recurs, a la Constitució Republicana i al Estatut de Catalunya. El conflicte era menor però era el primer que es plantejava entre la Generalitat i el govern des de l’aprovació de l’Estatut.

Es concretava el conflicte en tres qüestions. La possibilitat de donar directament en arrendament les finques que excedissin de l’extensió permesa. Que l’autoritat de les juntes arbitrals, les gestores de la llei, derivés de la República o de la Generalitat, i finalment la possibilitat d’inscriure en el registre els pagaments fets per l’arrendatari a compte de l’adquisició de la finca i per tant d’iniciar el procés d’expropiació de manera pactada i reglada.

El tribunal falla a favor del recurs, la llei no és, per tant, vàlida. Això dóna pas a una negociació directa entre la Generalitat i l’Estat, que no vol declarar invàlida una llei aprovada pel Parlament. És el govern central qui vol trobar una solució i que aquesta sigui conseqüència d’un pacte amb la Generalitat. La posició de la minoria catalana al Congrés amb majoria d’Esquerra és maximalista, no vol que la llei que ha sortit del Parlament sigui esmenada per la República. Amadeu Hurtado treballa per trobar un pacte i després de manifestacions extremes d’intransigència per part catalana, inclosa  la retirada dels diputats d’esquerra del Congrés, s’arriba a un acord que resol els tres conflictes d’una manera més favorable a la República que amb la solució inicialment negociada per Hurtado, comissari de la Generalitat, i Samper, primer ministre de la República. La conseqüència és evident, no es negocia amb habilitat per part catalana,s’agita l’agressió a Catalunya de manera excessiva per promoure una reacció social en favor de la Generalitat, injustificada i fins i tot ridícula i es posterga Hurtado del centre de les converses entre ambdós governs. La conseqüència és una solució menys favorable per a Catalunya que la que estava a l’abast a l’inici de les converses. És cert, però, que la Generalitat guanya momentàniament una imatge política a l’Estat que la “prestigia” enfront dels partits d’esquerra i que tindrà conseqüències funestes el 6 d’octubre, els polítics van confondre els seus somnis amb la realitat…

És aquesta part de la nostra història reveladora del que no s’ha de fer políticament, perquè resulta perjudicial, i de com en la defensa dels propis interessos l’equilibri i la intel·ligència no tenen substitut.

El pacte parlamentari dels partits catalans en els últims dies de juliol dóna lloc a una posició comuna, amb les excepcions inevitables, en relació amb la proposta del nou pacte  fiscal. Contràriament a la llei de contractes de conreu, és aquest un assumpte cabdal per a Catalunya que la majoria de la ciutadania considera necessari acordar per resoldre el problema de finançament públic, que arrossega un dèficit anual mitjà del 9% del PIB català, equivalent a 17.000 milions d’euros. És perfectament previsible que el govern central s’oposarà al pacte per la situació actual de dèficit de l’Estat. “Ara no és el moment”, serà l’argument repetit malgrat que pel que fa a l’Estat res canvia perquè és el dèficit estatal suma del govern central i de les comunitats autònomes.

És globalment considerada aquesta demanda important i necessària per la ciutadania de Catalunya, hi dóna suport el 70% de la població, però també difícil d’aconseguir perquè el govern central, amb qui s’ha de negociar, es negarà a fer-ho i “ens quedarem amb l’argument i les mans buides”. Necessitem temps perquè de la mateixa manera que una gran majoria ja dóna suport al nou model, la mateixa majoria es convenci que és factible aconseguir-lo. La negociació ho ha de tenir en compte.

Són ara les circumstàncies radicalment diferents de les dels anys trenta. Catalunya tenia llavors un pes econòmic a l’Estat que ara no té, l’opinió de la ciutadania, sense immigració era molt més uniforme i tenia un pes i contundència que ara ha perdut, l’interès d’una llei de reforma agrària era vista amb interès pels partits d’esquerra i la nova proposta de finançament no és ben vista ni per la dreta ni l’esquerra, per pèrdua directa de poder i inoportunitat per uns i per insolidaritat i singularitat pels altres, però els atributs per la negociació són llavors i ara similars. Cal intel·ligència, saber qui són els aliats, discreció i evitar agitar una opinió pública que si arriba a fer-ho no ajudarà a la resolució del problema. Feia Amadeu Hurtado una conferència el 1945 en què contraposava les dues maneres d’entendre l’autonomia, bé com una concessió de l’Estat, i per tant com a tal revisable unilateralment, o com un reconeixement d’una sobirania preexistent que té Catalunya i que, en tant que pròpia, l’autonomia, que és un pacte, no fa altra cosa que reconèixer. Diu Hurtado que el fet que no hi hagi acord entre el govern central i la Generalitat no significa res més que el plet no està resolt, però no detreu poder de qui el té com a dret sobirà. Això aconsella una línia d’acció ferma de la Generalitat en la negociació del nou finançament: centrada en l’estructura d’aquest més que en la seva aplicació específica, amb una participació de la Generalitat en els impostos compartits percentual sobre el total i no sobre el tipus, amb una agència tributaria pròpia, amb una contribució interterritorial que no pot fer variar l’ordre en el nivell de recursos disponibles a cada comunitat autònoma… Tan important com aquests principis és fixar-los per llei, i no per decret llei, però ser flexible en la seva implementació temporal, amb dèficit del govern central el de la Generalitat es redueix.

No cal desesperar-se si no s’aconsegueix l’objectiu a la primera. La proposta d’Amadeu Hurtado era que si la llei de contractes de conreu era derogada el Parlament de Catalunya havia de votar-ne una idèntica a l’anterior i tornar a començar el procés. El temps corre a favor de Catalunya però l’acord trigarà. La contrapart ha de visualitzar la fermesa de la pròpia posició. Com pot negar ningú un acord que reclama el 70% de la població?- Joaquim Coello i Brufau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/564062.html

Ja és disponible a les llibreries Sis graus (Ed. Librooks), de Mark Lynas, escriptor especialitzat en escalfament global. Aquesta obra va nàixer com a conseqüència de la consulta de multitud d’articles científics sobre escalfament global a la biblioteca científica Radcliffe de la Universitat d’Oxford. Lynas va començar a classificar els articles que consultava en un full de càlcul que tenia una fulla per cada grau d’escalfament per sobre de la temperatura preindustrial. Així, per exemple, els articles que analitzaven l’evolució futura del clima en un món 3 graus més calent, anaven a la fulla 3 i, sense voler, això li va donar l’estructura per als capítols del llibre.

Fruit de la quantitat d’articles i fonts consultades i de l’honestedat intel·lectual de l’autor, insubornable en el seu desig de presentar una panoràmica al més completa, realista i actualitzada possible, Sis graus és un veritable compendi de tots els estudis, els aspectes, les anàlisis i els punts de vista rellevants sobre l’escalfament global, sense dogmatismes, apriorismes, exclusions ni censures. No conec una obra que sigui més completa que aquesta sobre escalfament global i les seves conseqüències i, com a tal, és una valuosíssima eina de referència i de treball per a qualsevol persona que es vulgui iniciar, o aprofundir, en aquesta problemàtica. Com a mostra de la seva solidesa, cal esmentar que Sis graus ha rebut el premi de Divulgació Científica 2008 de la Royal Society britànica, la institució científica més venerable del món.

Com explica Lynas al pròleg, “A mesura que anava avançant la feina, em van assaltar els dubtes: potser era millor mantenir-ho tot en secret. Sis graus començava a semblar un manual de supervivència, ple d’indicacions sobre quines parts del planeta s’haurien d’abandonar i quines era més probable que continuessin sent habitables. Hauria de compartir aquesta informació només amb els meus familiars i amics, posar al corrent i avisar tranquil·lament les persones més properes? O potser ho hauria d’escampar pertot arreu, com una mena de conte amb moral, per convèncer la gent de fer campanya per reduir ràpidament les emissions i evitar el pitjor desenllaç abans que no fos massa tard? Evidentment vaig triar la segona opció, més optimista.”

I aquí és on l’obra adquireix un interès cardinal per als catalans, car un dels pocs punts on hi ha un consens pràcticament absolut entre tots els científics i models, és en el fet que el Mediterrani serà una de les àrees més afectades pel canvi climàtic. En aquest llibre, a la publicació del qual, per a total transparència, jo he donat suport per l’elevadíssim valor que crec que aporta, hi tenim una finestra a una visió científica panoràmica sobre el nostre futur a un planeta més càlid, que ens convé aprofitar al màxim.

Hi ha una escola de pensament que creu que en presentar la problemàtica de l’escalfament global, cal no travessar unes certes hipotètiques línies vermelles car, a partir d’allí, la depressió causada per la magnitud dels problemes que ens esperen, deprimeix, paralitza, desmobilitza i impedeix passar a l’acció. Ben francament, jo no he entès mai com les mitges veritats i les mentides pietoses poden ser millors per a un adult que vol saber, que la veritat pura i dura, per més dolorosa que sigui. I si el futur que descriu Sis graus no mobilitza a l’acció un adult responsable, no sé ben bé què ho podrà aconseguir. Com diu Lynas en el llibre, “vistes les conseqüències per a tots plegats, no hi hauria d’haver cap altre tema que mereixés la mateixa importància i atenció que l’escalfament global”.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cinto Ros. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/560451.html

Posem-nos d’una vegada a la necessària altura de les grans envoltants que condicionen del tot la nostra economia encara que només sigui per fugir de les collonades i les seves inacabables disquisicions i polèmiques de l’euret (però coneixent ja aquesta lectora/or el deixaré amb un “s’ho pensa” i acabaré pagant tribut a allò petit). Ves per on, el punt de partida se situa a Washington al 1989: Thatcher, Reagan i la caiguda del mur. Els poders del món, inclosos, és clar, els privats financers i multinacionals, l’FMI i els més rellevants bancs centrals acorden deu guies: disciplina pressupostària; reducció de les despeses públiques menys productives (s’ho pensa): fiscalitat moderada; liberalització, desregulació mercats financers (s’ ho pensa, ajudo: causa del desastre financer dels EUA 2007 empestant tot Europa, tot seguit a l’activitat real); tipus de canvi flotants; liberalització comercial, globalització (cap proteccionisme, vostè s’ho pensa però no es deixi que a la Xina no hi ha prestacions socials); obertura vers inversió estrangera; privatitzacions a tort i a dret (s’ho pensa); desregulació de tots els mercats inclòs, és clar, el de treball (mercat?); això sí, “drets de propietat privada fermament establerts i garantits. Els sonen aquesta mena de 10 manaments?
Si es porta a la baixa la despesa pública, s’ abaixen els impostos i al mateix temps es postula amb tota rigidesa l’equilibri pressupostari –els hi sona d’ara?– el que en realitat es pretén és una contínua reducció del sector públic a la societat/economia, és a dir, una progressiva privatització a la nord-americana, neoliberalisme ja arribat a la Generalitat. Un altre designi és el de la reposició de la taxa de guany d’empresa/capital, diuen que malmesa pels costos de l’Estat del Benestar però la qual, 9% mitjana a Europa, es tracta de posar-la a 15 (s’ ho pensa, però sempre es vol més). Ah! i mercats globals i del tot desregulats, inclòs el de treball, de manera que l’exigència de competitivitat abasti fins a la competència asiàtica, amb mísers salaris i sense prestacions socials. I efectes, ja després de 4 anys, nova recessió i augment de l’atur a la UE.
Quant a la política econòmica espanyola, si és que encara existeix amb un marge d’ autonomia, no sé si erra el rumb, el govern PP, amb un 24% d’atur, optant per l’ortodòxia merkeliana per després “a la gallega” dir que també està interessat pel creixement i l’ocupació. Els mitjans i els polítics, inclòs Rubalcaba, cauen en el parany d’acusar Rajoy de trair el seu programa electoral; pobret! Però ja no es recorda que no va declarar cap programa econòmic més enllà de donar “nova confiança” i de fer baixar un atur que segueix pujant; i Espanya li va donar majoria absoluta que ja ha perdut a enquestes; quin estat! I quan ja no saben què dir, ja que dins la recessió provocada pels ajustos públics no podran complir (disminució de recaptacions), culpen els set anys del PSOE: atur del 7% 2007, creixement fins al 2008 i no recessió 2010-11, superàvit públic 2006-7, 1,5% per cert llei de dependència. I quant a la desviació amagada de dèficit, fou d’uns 2 punts %-PIB, és a dir, 20.000 milions, tota la resta es deu a les males opcions del govern del PP, inclosa la mala gestió de la prima país de la qual depèn l’ interès de les emissions de deute als mercats que, per cert, no han donat confiança al Sr.Rajoy. El neoliberalisme s’ha imposat, doncs, a Madrid i… a rambla Catalunya número 17? (Ec. i Finances).
Però paguem tribut als temes més propers (miscel·lània). Fa un temps que aviso sobre aquesta mena d’exaltació d’allò petit a Catalunya. Per favor, responsables de la Pimec, de la Confederació Catalana de Comerç, diputats del grup català a Madrid, llegeixin bé tan sols cinc planes de l’informe mensual de La Caixa, maig: La 19 registra que les pimes fins a 250 (¡) ocupen quasi el 80% d’empleats a Espanya (a Catalunya més), mentre que un 60 a Alemanya i un 47 als EUA. Potser alguna cosa no va bé ja que es diagnostica que exportació, productivitat i RD, és a dir, allò del tot necessari al si de la globalització, pugen amb la mida; i a les planes 34-35 el rellevant economista J. Elias –del Servei Estudis Caixa, dir. J. Gual– arriba a denunciar “els efectes perversos de les polítiques usuals defensives de les pimes” canviant-les per les que portin al seu creixement. I sobre el govern CiU de la Generalitat: insisteixo, quant a equilibri, no es facin més papistes que el Papa, que de vegades sembla que hi ha qui disfruta amb les tisores, mentre que al 2011 tan sols es va poder abaixar el dèficit un 0,7% del PIB i al primer semestre d’enguany un 0,4, és a dir, que no es complirà després de tant d’enrenou per retallades en despesa i microscòpics augment d’ ingressos, si no es fa ja rebel·lia, connectada amb, sí, l’espoli fiscal. I, en canvi, no tan valor en la crítica herència del tripartit, per cert amb una gran feina en inversió en equipaments i en despesa social.- Cinto Ros

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Melcior Comes. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/556635.html

Fa unes setmanes vam poder veure un espectacle grotesc: una vintena de simpatitzants de la formació política Plataforma per Catalunya –entre ells hi havia un regidor d’aquest partit– van acudir a un partit de futbol vestits amb burques. Es tractava de fer sentir el seu missatge electoral, però a més de fer una al·lusió poc subtil al patrocinador del FC Barcelona, Qatar, la fundació del qual, com ja és sabut, ha posat el seu emblema a la samarreta. Aquest partit polític aprofitava la presència del filial del Barça per fer tornar a sentir el seu missatge; Qatar esdevenia l’excusa que els permet mostrar-se de nou superiors.

Fixem-nos-hi bé: per a aquesta gent hi ha dues realitats diferenciades; per una part, “els de casa”, com afirmen ells, i, per l’altra, “els de fora”, que únicament són els que es relacionen d’alguna manera amb l’islam i els burques, l’Orient hostil als principis occidentals. Un plegat d’individus que fins no fa gaire no sabien de què sentir-se orgullosos, de cop entonen himnes a la civilització occidental, militen a favor dels drets de les dones i voldrien excloure –o relegar– els que no són com ells dels serveis socials que els governs instauren en els nostres països. Rere de tot això, una visió molt clara i maniquea: la civilització contra la barbàrie. Qui fa aquesta divisió, però, sempre la fa pensant-se que ell és el civilitzat, encara que es posi un burca per anar a fer befa de la religió –o de la cultura– dels altres.

El que posa sobre la taula aquesta formació política –amb tant de mal gust i amb tants escarafalls– no és res més que la versió més cridanera d’una idea que recorre les ments de milions d’individus. A l’última campanya electoral francesa –i és de França i el seu groller lepenisme d’on ens arriba tot això– es va tornar a sentir aquest lema, en boca de tot un ministre de l’Interior: “Per a nosaltres, no totes les civilitzacions són idèntiques.” El debat sobre la civilització, sobre allò que som, es converteix en allò central d’aquesta mena de discursos. Així, l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, ho va provar de definir en una recent intervenció –tot parafrasejant Leo Strauss sense ni saber-ho–: “El nostre credo polític és Grècia, Roma, el cristianisme i Europa.”

Les paraules i les idees no són banals, aquí. Usades de determinada manera no fan sinó afalagar una dimensió moral dels electors. N’hi ha molts que, després de sentir aquestes paraules, no poden fer més que sentir-se superiors, els hereus civilitzats d’una tradició il·lustre que ens converteix a nosaltres en millors que els altres. Civilització: Occident i la resta, aquest és l’últim títol publicat pel polèmic historiador Niall Ferguson, i ja des d’aquest títol trobem l’arrel del problema: la divisió clara i tallant entre Occident –“civilització”– i “la resta”, amb la consegüent i discutible opció per avaluar les civilitzacions com si fossin un tot. Ferguson ho fa a partir de sis invents, allò que anomena les sis aplicacions “assassines”, conceptes creats i instaurats a Occident que haurien sigut els que haurien provocat una “gran divergència”, la que va contribuir a fer del nostre Occident el far que guia tota la humanitat, un aplec de pobles líders. Aquests són els sis invents suposadament occidentals que ens haurien acabat fent “superiors”: el joc de la competència, la ciència, el reconeixement dels drets de propietat, la medicina, la societat de consum i l’ètica del treball.

Totes aquestes “aplicacions”, un cop arriben a ser assimilades pels altres pobles del món, els converteixen en civilitzats, mentre que si en falta alguna continuen xipollejant d’una manera o d’una altra en la barbàrie. És aquesta manera de pensar, que podríem anomenar occidentalista, o etnocèntrica, la que acaba derivant en les seves manifestacions més radicals en alguna forma de racisme. Per una banda, trobem aquests il·luminats que avaluen la seva cultura com la superior, i per l’altra, els alegres pessimistes que neguen qualsevol possibilitat d’avaluació o crítica de la cultura dels altres, tot perquè no hi hauria, diuen, res ni superior ni inferior, sinó una extensió igualitària de cultures que no poden jerarquitzar-se.

Res ens obliga a cenyir-nos a aquestes dues úniques possibilitats, però. Ser civilitzats, o occidentals, no ens converteix en superiors a res ni a ningú, com és obvi, i és per això que no té sentit posar-nos a nosaltres “primers” en res, encara que sigui a la cua del metge. Ser civilitzat i no bàrbar obliga a reconèixer a l’altre la seva humanitat, doncs, i és llençant a la brossa un eslògan com “primer els de casa” com realment es consuma un ideal de civilització. Només ets civilitzat quan no fas befa de la suposada inferioritat dels altres; quan comences a confondre els teus valors amb la veritat i et trobes defensant-los amb zel de missioner o de croat és que la civilització que dius defensar comença a posar-se en perill. Ser civilitzat no és una fita aconseguida d’una vegades per totes; és un requeriment d’excel·lència i de veritat que ens compromet a tots i gràcies al qual podem criticar qualsevol cultura, sigui la nostra o la dels altres.

Dubto molt que les aplicacions que enumera Ferguson siguin únicament occidentals. Però encara que fos així no ens pertanyen a nosaltres sinó que serien fruits de tota la humanitat, dels quals han de gaudir tots els homes, perquè si hi ha una idea que ens fa civilitzats és la que ens obliga a abolir la rígida, ridícula i violenta divisió entre nosaltres i els altres.- Melcior Comes

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/556284.html

“Amb tanta delinqüència i valgui el que valgui, s’hauria de canviar, i amb urgència, la porta del vestíbul per una altra de més segura”, deia el veí de la comunitat amb ostentosos escarafalls arran d’un intent de robatori a un altre copropietari. En la reunió, un tercer copropietari va fer notar que en quaranta anys mai no havia succeït cap més incident de tal mena. Ja al carrer, vaig pensar que l’esverat veí era una veu més dins d’un eixordador clam general, dins una munió de ciutadans convençuts del tot que, pel que fa a la delinqüència, viuen en el pitjor dels mons possibles. Allò de “a aquest pas, on anirem a parar?” no passa dia que no ho senti dir a amics, coneguts i saludats malgrat no haver sofert cap d’ells el menor entrebanc. Però heus aquí que, com el 88% dels ciutadans enquestats, creuen fermament que la delinqüència està augmentant força o molt contra la dada empírica que proclama la realitat contrària, la d’una tendència clarament descendent.

D’on surt, doncs, aquesta percepció tan esbiaixada? Qui manipula aquest general sentiment d’atemoriment? Qui deu tenir cura d’alimentar, amb persistència potser tributària d’obscurs designis, els tòpics de sempre? És clar que, abans de contestar, hauríem de liquidar-los, aquests tòpics; almenys els més estesos. Se m’acudeixen els següents:

a) “A Espanya ningú acaba a la presó, gairebé tots els delinqüents ramblegen assolellant-se al seu gust, a l’inrevés d’Europa, on les autoritats són molt més serioses i cap se n’escapa.”

Fals. La població penitenciària espanyola (per cert, amb la major taxa de dones recluses de tot Europa, el 7%) és de 161 presos per cada 100.000 habitants i es troba per sobre de la mitjana dels 27 estats de la Unió Europea (136,8). La prussiana i implacable Alemanya (89,3) i la no menys rígida França, per exemple, (103,1) es troben molt per sota, com també dos països llatins de contínua comparança, Portugal i Itàlia, amb 104,4 i 106,6 respectivament.

b) “Però a Europa sí que estan anys i panys a la garjola, no com aquí, que és xauxa i surten a l’acte.”

Fals. A Espanya una persona que ingressa a la presó s’hi estarà, de mitjana, el doble que a Alemanya ( la taxa mitjana espanyola d’estada a la presó és de 16,9 mesos; a Alemanya, només de 8,5, i a Bèlgica, per exemple, de 6,7 mesos).

c) “Però en tot cas a Europa els interns s’ho passen malament, no com aquí, que ingressen a semibalnearis.”

Fals. Espanya tracta els seus presos molt pitjor que Europa. Per exemple, gasta per intern només 51,85 euros al dia, pels 94,41 d’Alemanya, 209,89 de Dinamarca, 203,93 d’Holanda, 121,25 d’Itàlia o 253 euros d’Irlanda. A més, Espanya, amb una taxa de mortalitat de 45,1 presos per cada 100.000 reclusos, ocupa el tercer lloc de la Unió en interns morts, només superada per Eslovènia i Portugal.

La rèplica sembla, però, fàcil, ja que sempre es pot dir “a Espanya hi ha més presos que a Europa per la senzilla raó que es produeixen més delictes”.

d) Altra vegada fals. A la Unió Europea, la taxa delictiva per cada 100.000 habitants és, per exemple, de 9.156 delictes al Regne Unit, 7.603 a Alemanya, 7.247 a Àustria, 5.795 a França, mentre que a Espanya és només de 5.110. Es perpetren, doncs, per habitant, gairebé la meitat de delictes que a la Gran Bretanya.

e) Però la cosa no acaba aquí. Perquè resulta que a Espanya l’estadística que abasta del 1989 al 2008 revela que l’esmentada tendència a la baixa es produeix pràcticament en tots els delictes, en totes les tipologies. I, malgrat això, la població reclusa no fa res més que augmentar.

Paradoxes d’aquest tipus provoquen que un informe conjunt de fiscals i jutges no trobi altre explicació al fenomen que la que “son algunos medios de comunicación, repitiendo afirmaciones de responsables políticos, los que transmiten una falsa sensación de peligro e impunidad”, a la qual cosa caldria encara afegir el que, amb la seva lucidesa habitual, assenyalava el tan enyorat Jaume Curbet, gran expert en la qüestió, en recordar que “ la indústria privada de la seguretat ha deixat de ser una activitat secundària i poc prestigiada per situar-se entre els sectors econòmics més importants a escala mundial. Amb 325.000 milions d’euros facturats el 2005, el sector se situa tan sols a la meitat del total de la indústria mundial de l’automòbil. Com ensenya la màxima clàssica, intelligenti pauca.- Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Manel Barbero. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/554017-universitat-i-descontentament.html

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El que passa a la universitat és molt preocupant. De manera immediata els estudiants “pagaran més per la matrícula i rebran pitjor formació”. Els professors “faran més i pitjor docència, pitjor recerca i per menys remuneració”. Tant un col·lectiu com altre es reduiran (docents que no renovaran i estudiants que no podran pagar la matrícula). Aquests seran els previsibles resultats del programa d’increment de la productivitat i de reducció de la despesa social que se’ns proposa a la universitat pública i que, com les mesures aplicades en altres sectors, capgira les regles del joc de l’Estat que es proclama “social i democràtic”. Les conseqüències a mitjà i llarg termini seran previsiblement desastroses. Serveixin dos exemples: resultarà afectada la formació amb la reducció del professorat associat que vehicula el coneixement de l’experiència i transmet les identitats professionals; resultarà afectada la gestió (a aquests professors se’ls castiga per partida doble, ja que se’ls incrementa la dedicació docent i se’ls redueix el valor atribuït a la responsabilitat).

Per comprendre el que ens passa a la universitat, cal connectar-ho amb esdeveniments de gran fondària que afecten el conjunt de la societat. De les polítiques que posaven l’èmfasi en la redistribució social de la riquesa (de rendes, del treball, de l’educació, de la salut, de l’assistència social, etc.) s’ha passat a polítiques que posen l’èmfasi en l’increment de les taxes de guany del capital que es fonamenten en l’increment de la productivitat i en la reducció de la despesa social. Dins d’aquest programa, neoliberal, la crisi actual (provocada precisament per polítiques neoliberals) ha esdevingut el millor pretext per imposar-lo a la societat. Aquest procés està provocant una enorme concentració de capital en poques mans, la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’expulsió de gran quantitat de mà d’obra acompanyada de l’abaratiment i sobreexplotació de la restant, la miniaturització de les polítiques redistributives i molts altres mals. Expressió greu d’aquesta deriva és el desistiment per part de l’Estat del deure d’assistir davant la necessitat (retorn de la Beneficència escenificat magistralment amb la Marató per la pobresa).

La imposició d’aquest programa neoliberal deixa molt al descobert les incoherències polítiques, ja que es fa tot el contrari del que en els darrers temps, de manera insistent, se’ns havia dit que calia fer: que l’increment de la productivitat al nostre país, a diferència dels països menys desenvolupats, vindria acompanyat de millores en l’educació i la cultura (més formació), de millores en la recerca (més inversió en I+D), en el desenvolupament dels serveis personals (més inversió en atenció a les persones dependents), de les TIC, etc. De la nit al dia, ja no és així; l’increment de la productivitat es basarà en la sobreexplotació de la mà d’obra. Ens trobem davant d’un dels recurrents “miracles” del capitalisme: guanyaran més amb menys treballadors que treballaran més, que estaran més mal pagats (la reforma laboral va cap aquí), amb menys despeses socials i estalviant-se inversions en béns de capital. Caram, quanta saviesa concentrada! Perdoneu, però, oi que sembla un programa dissenyat per ganduls intel·lectuals i paràsits? Molta gent intueix cap a on ens portarà aquest programa: si cada vegada es necessiten menys persones per produir el mateix, s’incrementa la productivitat dels que ja hi són i, a més, es redueix l’acció redistributiva de l’estat del benestar… la societat serà cada cop més inhumana.

Com que el futur es troba molt compromès, no és estrany que siguin alguns sectors dels joves els més sensibles i que, per tant, es resisteixin a aquestes polítiques (moviment universitari, indignats). Els qui es mobilitzen tenen moltes raons per fer-ho i molta raó de fer-ho. Les polítiques d’increment de les taxes de guany del capital i de retallada de drets socials ni són justes, ni són obligatòries de fer; ans al contrari, són polítiques i, per tant, eleccions entre possibilitats. Els governants diuen sovint que solament es pot fer tal o qual cosa, però aquesta és una afirmació que nega la política i va contra la democràcia. Alguns pensem que l’opció de millorar l’Estat social i la redistribució ens permetria sortir més ràpidament de la crisi i, a més, amb una societat més sana.

ELs estudiants universitaris, amb el seu esforç de mobilització, ens mostren la societat que volen: una societat que defensa els “drets” socials, més democràtica (no solament representativa, també participativa), crítica (que es lliura, amb esforç, de la por i, amb el debat, de la confusió o de l’engany). Comprenen també el significat de ser minoria: ja els agradaria ser “majoria”, però han de partir des d’allà on són. Saben que els canvis socials s’inicien sempre amb minories, que hauran de sensibilitzar les majories conformades (inicialment, incomodar les seves consciències) i que caldrà transgredir les normes que basteixen injustícies. Saben, tanmateix, que el cor de la democràcia és el dissens (l’exercici de les llibertats), no pas el consens.

El malestar és molt present a la universitat, però aquest no és un sentiment positiu; és fruit de la inacció, dels sentiments d’impotència (“tot està fatal”, “no hi ha res a fer”, etc.) i ens acaba passant factura. El descontentament és diferent, és un sentiment positiu que neix quan a la consciència d’injustícia s’afegeixen propostes de solució (objectius i projectes d’acció). Això és el que fan els estudiants mobilitzats i és el millor servei que poden fer als seus companys, a la societat i a si mateixos. Això és el que no fem ni els professors ni els òrgans de les universitats: ens queixem de manera improductiva mentre, “impotents”, anem operativitzant les retallades. Intel·lectuals de la inacció? Potser manquen motius?.- Josep Manel Barbero

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/551736-selectivitat—.html

Per un professional de l’ensenyament secundari, la lectura dels exàmens de la prova de selectivitat de llengua catalana i de llengua castellana pot resultar sagnant. Ja fa anys que en els medis universitaris, sobretot en humanitats, (i no només!), la perspectiva de què és coneixement intel·lectual va de baixa. La cosa ja comença entre els ensenyants dels aprenentatges de 3 a 6 anys, segueix amb els mestres de primària, continua entre els de secundària, i desemboca fatalment a la universitat, d’una manera lenta, invisible, però gradual i implacable. La raó de tot plegat, dit de manera sumària, rau en la dispersió, gairebé la desaparició, del coneixement conceptual, abstracte, dins el riu del no-esforç comprensiu i el mar de la facilitat tecnològica. Tot plegat abraçat per l’univers del racionalisme i l’utilitarisme més primari. Si no, no s’entén que a algú li vingui al cap que estaria bé contestar amb creuetes una pregunta que demana respondre amb un raonament abstracte que cal fer explícit (car si no es fa explícit, no pots dir que s’ha assolit el coneixement). Fer preguntes de literatura amb respostes A,B,C, indica que qui pregunta no sap literatura, car preguntar què diu o fa a tal escena tal personatge de tal novel·la no és preguntar res literari, car això és una anècdota, útil només per a un control tècnic de lectura per comprovar si s’ha llegit o no el llibre. Però si s’ha entès, no.

Doncs bé, vegi el lector què s’ha preguntat enguany als joves de 18 anys, després de 16 anys d’aprenentatge: quina idea té un personatge sobre el conflicte hispano-nord-americà (de nul valor dins la novel·la barojiana El árbol de la ciencia); quin valor expressiu té una emoticona posada al final d’una frase verbal (?); ordeni vostè les parts d’aquesta recepta de cuina (un exercici de 2n d’ESO, el text instructiu); què pensa el mateix personatge anterior sobre la vida al camp, amb opció A,B,C,D; a la part gramatical, se li fan 18 preguntes sobre sintaxi (la majoria A,B,C,D), a 0’1 per cadascuna, un total de 2 punts sobre 10, quan la sintaxi és el resultat comprensiu d’un fet abstracte al qual molts alumnes no arriben mai (per això només dos puntets). Tot això pel que fa a l’examen de castellà. El de català encara aprofundeix més: faci vostè una llista dels éssers vius (i s’aclareix “animals o persones”!!), del text de Víctor Català, i li donem un punt; si ens fa un retrat físic, social i psíquic d’un personatge, li donem 0’5, i si contesta 12 preguntes de sintaxi, dos punts, quan a la sintaxi cal distingir entre una subordinada substantiva, una de relatiu o una de condicional. Comptar éssers vius d’un text de 22 línies és un exercici intel·lectual de primer ordre.

Els textos escrits que se’ls demana, no passen de 80 paraules, sobre idees tan profundes com recordar una escena personal de pau interior, tot aclarint a l’alumne que per contestar pot “pensar en una excursió al camp, o a la muntanya, unes vacances al poble, etcètera”. I el que és de poble, unes vacances a ciutat? I per què personal? No pot ser imaginat? No és intromissió en la intimitat, això? I com confirma que sigui “personal”?… On es raneja en el surrealisme és en la diferència entre múscul, muscle i musclo, en què, per posar-hi més rigor, si l’alumne no se’n surt amb una definició, pot emprar un exemple (dic jo oracional, no? perquè potser algun farà un dibuix…). Però no en tenen prou: en l’opció B, sobre un text de Bibiana Ballbé, cal cercar fragments on s’expliqui “d’una manera o altra, que és difícil trobar lloc on asseure’s”. També cal explicar el significat del fragment “Es triga quatre segons per anar d’aquí a la porta. Jo te’n dono dos”, sense usar cap mot clau de la frase. I per acabar-ho de rematar, cal recordar una frase de pel·lícula, cançó o llibre (en aquest sospitós ordre), i explicar el sentit que té i per què “m’agrada”. Posats a contestar, jo en recordo una de Machado: “Todo necio / confunde valor y precio.”

I acabo amb la meravella de posar lectures obligatòries, i a l’examen donar l’opció B, on apareix un text d’Eduardo Punset que comença així: “Científicamente se ha demostrado que son necesarios cinco cumplidos seguidos para borrar las huellas perversas de un insulto”, frase que per ella mateixa hauria de suposar una denúncia de tots els col·legis científics del món. O bé un text d’una periodista presentadora reportera, text d’una lleugeresa manifesta. Cal llegir Baroja i Víctor Català, si després hi ha una opció B absolutament anticientífica? 96% d’aprovats. Només faltaria. El 4% restant havien sortit de festa la nit anterior, sens dubte. Potser també els nostres examinadors, de festa intel·lectual, vull dir. Ah, no, és veritat que tot plegat és política. Només faltaria que no anessin a la universitat, a omplir les aules, i que no sabessin castellà a Catalunya. I jo que em pensava que els ensenyàvem a pensar! De bona font sé que un alumne a la pregunta sobre la conjugació de la tercera persona del futur simple de subjuntiu (a 0’10 punts per encertar-la) del verb castellà caber, ha exclamat a mig examen: “Però això existeix?” Doncs això, tot això, existeix. La dispersió, la facilitat, la discontinuïtat, el fragment, la realitat compulsiva. I nosaltres aplaudint. Amb certificat oficial.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Lluís Foix. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/549656.html

Els governs són incapaços de traslladar confiança i seguretat a unes societats que viuen en la por latent per la incertesa econòmica i financera. Tampoc els analistes i especialistes saben construir un diagnòstic que permeti fer-se una idea sobre el que cal fer. La premsa anglosaxona dispara des de fa temps contra l’euro i contra la viabilitat d’una Europa forta i compacta que pugui ser contrapès i competència de les places financeres de Londres i Nova York.

Mai des dels anys trenta els anomenats mercats havien causat tants trasbalsos polítics i econòmics arreu del món. La crisi esclatà als Estats Units la tardor de 2008 quan el president George Bush ja era interí a la Casa Blanca mentre el seu successor, Barack Obama, observava estupefacte com més d’una vintena dels governants més importants del món es reunien a Washington per analitzar la crisi. Obama no hi assistí perquè només era president electe i la cimera fou convocada per George Bush, al qual quedaven encara més de dos mesos de governar interinament des de la Casa Blanca.

La crisi es comparà molt aviat amb la que esclatà també als Estats Units l’any 1929 i que va tenir conseqüències nefastes a Europa i al món. És una idea acceptada per la majoria dels historiadors solvents que d’aquella crisi se’n derivà el canvi de governs i de règims en tot el món occidental i que fou el preludi de la Guerra Civil espanyola, un assaig cruel sobre la confrontació que l’any 1939 convertiria Europa en un espai de tenebres que encara avui inquieta les consciències dels fills de la generació que va provocar la guerra. No som als anys trenta. I no es repetiran fil per randa els episodis tràgics que visqué tot el món com a conseqüència del que començà com una guerra civil europea i acabà convertint els mars i oceans en escenaris d’una guerra global.

Els mercats que actuaren sense escrúpols toparen amb dues ideologies contraposades i radicals que volien el domini del món per raons ètniques o per una ideologia totalitària. Nazisme i estalinisme s’aliaren fictíciament per repartir-se Polònia i provocaren l’esclat de la guerra. Europa quedà dividida durant més de mig segle. No sé veure com es pot produir una confrontació com aquella. Ho veig impossible. El que sí que es pot comprovar és com les esquerdes mal tapades del capitalisme ens han portat a una situació en què les polítiques i les institucions són trepitjades per un núvol confós, sense responsables personals directes, amb un llenguatge incomprensible, que actua sense retre comptes a ningú.

Tony Judt, historiador i assagista del segle XX, dóna una visió interessant sobre el que ens passa. Ens diu que durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca del benefici material. Sabem el que costen les coses però desconeixem el que valen. L’estil materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent de la condició humana. Diu Judt que l’obsessió per la creació de riquesa, el culte al sector privat, les creixents diferències entre rics i pobres i l’admiració acrítica pels mercats no regulats, la creença en el creixement infinit i el menyspreu a tot el que és públic ens ha portat a la situació actual de por i incertesa.

El pitjor enemic del capitalisme és el capitalisme no regulat. Més aviat que tard haurà de ser rescatat dels seus propis excessos pels estats que no podran permetre com es destrueix la riquesa, la feina i el progrés. Les persones del meu temps hem viscut moltes penúries en aquella societat estripada per la guerra, la dictadura i la falta de llibertats. Però podem dir que formem part d’unes generacions que hem anat de menys a més. És freqüent escoltar en converses familiars que els joves que ara intenten obrir-se pas ho tindran molt difícil perquè les expectatives generals són minses malgrat haver tingut una millor formació acadèmica i professional. El món que els estem deixant no els ofereix oportunitats. Torno a citar Judt quan afirma que l’última vegada que una cohort de joves expressà una frustració comparable davant la buidesa de les seves vides i de la manca de sentit del món en què vivien fou en la dècada de 1920, un període que els historiadors batejaren com la generació perduda.

D’aquesta estranya situació dominada per forces que no estan sotmeses al control polític i social ens en sortirem. Però cal combatre la por i la inseguretat que domina cada vegada més amplis sectors de la població. La por pot ser aprofitada pels governs de qualsevol tipus per imposar polítiques d’emergència que trepitgin llibertats i drets adquirits. Sóc incapaç d’entendre racionalment el comportament dels anomenats mercats que parlen un llenguatge que crea por. El president Rajoy es presentava malament i tard davant els ciutadans per dir-nos que ens havia pràcticament tocat la rifa amb la possibilitat de manllevar fins a 100.000 milions d’euros amb l’objectiu de rescatar el sistema financer.

L’optimisme del president no va durar ni un dia. Els mercats es llevaren dilluns amb una certa alegria però al capvespre ja havien dit que no es fiaven del que deia Rajoy ni de la salut del sistema bancari hispànic. Tenim la por al cos tots plegats. Els governats i els governants que temen no poder maniobrar a la velocitat del canvi protagonitzat per forces que estan més enllà del control dels governs i polítics. La por torna a ser un actiu de la vida política en les democràcies europees. S’ha de recuperar la confiança en els sistemes lliures però també s’ha d’exigir que els gestors de les institucions públiques actuïn amb responsabilitat. Hi ha motius per pensar, seguint el fil de la història de l’últim segle, que estem en vigílies d’una gran tempesta que afectarà molts països de tots els continents.- Lluís Foix

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Enric Segarra. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/548416.html

Sovint quan les empreses llancen novetats, ho fan pensant a satisfer les nostres necessitats. Alguns cops, aquestes són manifestes i així ho expressem quan se’ns pregunta; altres vegades, les més, són necessitats latents, i ni en som plenament conscients; per això els resulta tan difícil innovar i encertar. En qualsevol d’ambdós casos, ningú no posa en dubte que innovar és fonamental.

La innovació és el que fa que les societats progressin, perquè transforma el coneixement i l’enginy en productes i en serveis que són útils per a millorar el nostre benestar particular i col·lectiu i, també, el que permet a les empreses que els comercialitzen seguir sent rendibles, preservant així la seva continuïtat a partir de les plusvàlues que els generen; plusvàlues que directament o indirectament i tard o d’hora, acaben propiciant una millora del nivell de riquesa de la comunitat. De necessitats, en tenim tots, independentment de quin sigui el nostre estatus, però què passa quan els que tenen les necessitats tenen pocs recursos i no poden pagar-se aquestes novetats? Deixem aleshores d’innovar perquè no paga la pena i així condemnem aquests col·lectius desafavorits a tenir una vida miserable fent servir productes obsolets? Si així ho fem, com podran mai deixar enrere la seva posició desavantatjosa?

Aquest és un debat que alguns hem començat a posar damunt la taula. La gran pregunta rau a saber si es pot innovar de manera més econòmica de la que estem acostumats (per a entendre’ns, posant menys zeros a la factura de la innovació). I si té cap sentit (econòmic) innovar per a aquells que no poden pagar-ho. El desafiament no radica a respondre a aquestes preguntes fent ús d’una lògica lineal (perquè aleshores acabem ràpidament el debat), el desafiament rau a veure si es pot trencar un paradigma (un mind set, que dirien els americans) que està fortament arrelat en la nostra cultura de l’abundància; a saber, que la innovació exigeix grans desemborsaments i, per tant, és cara. I el fet és que es comença a demostrar que trencar aquest axioma és possible i que la clau passa per innovar no per als desafavorits, sinó innovar des del context dels desafavorits. M’explicaré. L’única manera com una persona pot entendre què és el que li cal a una altra és sentint i vivint la vida que porta aquesta persona per a la qual dissenyarà noves solucions. La immersió en el seu context real és vital per a fer-se’n càrrec i suposa el desafiament més gran per a qualsevol dissenyador, enginyer o home d’empresa avui dia. No n’hi ha prou amb plànyer-se de la situació de pobresa en què estan alguns col·lectius o països. No n’hi ha prou amb fer donacions (en alguns casos totalment contraproduents). Els calen eines (solucions innovadores) per a poder utilitzar-les i anar sortint de la seva situació per si mateixos.

Deixeu-me que us doni alguns exemples que aporten una mica de llum sobre algunes iniciatives ben innovadores que van en aquesta direcció. Al món, cada any, neixen prop de 20 milions d’infants prematurs, dels quals aproximadament uns 4 milions acaben morint; la major part als països poc desenvolupats. El major risc que tenen aquests nounats és la hipotèrmia. La solució? Incubadores, pensareu. I certament, les incubadores van ser pensades per a això. Però van ser pensades en i per a un entorn desenvolupat… i ric! La realitat és que per als països subdesenvolupats i especialment per a les clíniques rurals, les incubadores són cares, difícils d’utilitzar (els manuals d’instruccions no estan en la seva llengua) i a sobre, quan s’espatllen, el servei d’assistència (si n’hi ha!) està lluny, no sempre té les peces a punt i a més a més és car.

Cap alternativa? Sí. La que va encapçalar un grup de metges i enginyers a Boston. Dissenyar-ne una feta amb peces de cotxe. La constatació que van fer sobre el terreny (no des de la distància!, aquest és el punt remarcable) és que moltes clíniques rurals havien rebut com a donació cares incubadores occidentals que, un cop fallaven, acabaven acumulant-se abandonades sense ús perquè no podien pagar-ne les reparacions. Aquesta realitat que van veure amb els seus propis ulls va fer que pensessin que si eren capaços de dissenyar una incubadora feta a partir de components de cotxe, la cosa podria funcionar… perquè de recanvis per a cotxe (i fins i tot cotxes abandonats), sí que n’hi ha a tot arreu. Si en voleu saber més i veure’n la incubadora resultant, seguiu l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=k0dBrh89O3E. Un altre exemple és una iniciativa anomenada A Liter of Light (un litre de llum), que consisteix a donar llum a les cases… on no arriba el corrent o, si hi arriba, no poden pagar-lo a tota hora perquè els resulta molt car. Com? Amb enginy i materials ben econòmics. Vegeu-ho vosaltres mateixos: http://www.youtube.com/watch?v=o-Fpsw_yYPg. Per acabar, la d-school de Stanford i el seu curs anomenat Design for Extreme Affordability, convida els estudiants a repensar i a buscar solucions a problemes reals amb la condició que aquestes siguin molt econòmiques. Si mireu el reportatge següent, veureu una bomba per a extreure aigua dels canals d’una manera senzilla que permet als camperols de Birmània regar els seus camps: http://www.youtube.com/watch?v=dQF4PbF1zqA&feature=relmfu

Sorpresos? Segur que sí! Segurament ara ja enteneu molt millor per què iniciava aquest article dient que es pot innovar sense que calguin gaires recursos. El que sí cal és comprensió de quina és la necessitat i quina la situació contextual, compromís i molta imaginació. De fet, algunes grans empreses estan ja situant part dels seus laboratoris de recerca a països en desenvolupament, no únicament per a poder acabar venent solucions (que d’altra manera serien massa cares) als habitants d’aquests països; sinó també per a importar cap aquí alguns d’aquests conceptes que han estat pensats per a ser viables fins i tot en aquests llocs poc afavorits… atès que ara, segons ens diuen i certament comencem a ser-ne conscients, potser aquí no érem pas tan rics com ens havíem pensat.- Enric Serra

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/546065.html

“Cap causa, malgrat que sigui innocent i justa, podrà separar-me de la meva mare, que és la causa més important que conec en aquest món.” (Carnets)

“Aquesta especial vanitat de l’home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan, de fet, el que demana al món és amor.” (Carnets)

En èpoques d’obscuritats és bo buscar referents propers en el temps, en l’espai i en les circumstàncies de la vida col·lectiva. L’any 2013 celebrarem el centenari del naixement d’Albert Camus a Algèria, fill d’un humil pied noir i d’una mare d’origen menorquí, en una època de grans convulsions socials i polítiques. Les dues frases que encapçalen aquest article, escrites en uns del seus Carnets (diari destinat tant als pensaments íntims com a les reflexions polítiques) expressen el qüestionament d’una part del discurs dominant del moment, de les “creences” morals de l’època: quines són les causes justes i quines les aspiracions dels homes.

La recerca, més enllà del que està establert, és constant en la seva vida i és a l’origen d’una potent creativitat tant en els assajos polítics apareguts a Combat com en les molt guardonades obres de ficció. Camus construeix i manté un difícil equilibri entre la fidelitat a la seva pròpia experiència, als seus orígens, a la visió des dels marges amb el compromís col·lectiu de l’esquerra francesa de la qual va acabar formant part. Ell, que va créixer i es va educar en un barri humil d’Algèria, lluny de la metròpoli i per tant del nucli dur dels poders que estableixen normes i creences, va mantenir sempre una mirada perifèrica, la que es produeix des dels marges, una mirada altra. Una mirada animada per complexes vivències d’identitat, de conflictes de pertinença i de sentiments de distància que es resumeixen en una persistent llibertat molt fecunda i en un pensament alternatiu. Resulta absolutament actual, modern, quan qüestiona, i n’és tan sols un exemple, el que s’entén per “home/baró” i el paper que la violència juga en la construcció de la seva identitat viril.

És molt possible que en els moments de progressiu allunyament de les tesis oficials de l’esquerra experimentés el malestar, la soledat de l’orfe tan propera a la del “marginal”. Mostrà un radical rebuig a tota mena de simplificació dogmàtica i assenyalà la fragilitat de les monolítiques construccions ideològiques del moment, en una incòmoda fidelitat al pensament complex. Sovint no trobà aixopluc intel·lectual entre els seus i rebutjà tant les bondats del progrés constant com la referència a les “condicions objectives” que intenten trobar explicacions úniques a les complexes conductes humanes.

Probablement la imatge de la mare illetrada, pràcticament muda (com la presenta en l’esplèndid llibre inacabat El primer home) l’hagi mantingut receptiu a vides socialment menystingudes, als marginats que, com en L’estranger, senten el pes de la subjectivitat, de l’atzar i de la vulnerabilitat humana.

Ha calgut que els mites del progrés constant mostressin les seves fuites; que es manifestés la barbàrie de l’Europa civilitzada en les dues guerres mundials; ha calgut la desfeta de l’URSS, els avenços depredadors del neoliberalisme, la fragilitat de les respostes socialdemòcrates, els riscos creixents per a les democràcies enfront dels mercats, perquè busquéssim en Camus un referent que il·lustra sobre el potencial transformador de la llibertat i la responsabilitat, del compromís i l’ètica per millorar la vida que compartim.- Dolors Renau

Leave a comment