Posts tagged ‘press’

Revista Esguard - Xavi Ramiro

Illustration for the #141 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista090914

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/774474.html

Tothom sap que l’endemà que el president Mas convoqui la consulta, segons llei acabada d’aprovar pel Parlament, l’Estat espanyol la il·legalitzarà. I aquesta llei legalment aprovada deixarà de ser-ho en aquell mateix instant segons la legalitat espanyola. CiU sempre ha dit que la consulta hauria de ser legal, i ara mateix assistim a un reguitzell de consellers que diuen que s’ha de respectar la possible sentència del Tribunal Constitucional (!!). Per tot això, el 9-N no es votarà. A partir d’aquí, amb el país bloquejat en l’assumpte polític primordial, no hi haurà manera de poder continuar amb un govern del dia a dia, i ens veurem abocats a unes eleccions, que hauran de ser plebiscitàries.

En aquestes eleccions haurem de demanar als partits partidaris del sí que es presentin amb una llista única i un programa de punt únic: declaració unilateral d’independència i la seva confirmació amb la convocatòria d’un referèndum supervisat per autoritats internacionals. Si els catalans que volem el sí no som capaços de fer una llista única, per poder escombrar a les eleccions, en un moment únic d’estat com aquest, potser és que realment no desitgem prou la nostra independència, car no hi estarem posant tots els mitjans al nostre abast.

En aquest escenari en què unes eleccions plebiscitàries han estat convocades i, per tant, el Parlament sortint ja té data de caducitat, és quan l’Estat espanyol podria decidir suspendre l’autonomia. Amb quin motiu? Doncs no cal patir perquè ja el sabran trobar, car són jutge i part i sempre s’ho fan venir bé. Si aquesta hipòtesi sembla massa extrema, cal recordar que és el mateix estat al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear un grup com els GAL per assolir els fins desitjats per mitjans terroristes. Si ho fessin, ens trobaríem amb un president legalment incapacitat per fer completar la convocatòria d’eleccions i, òbviament, no hi hauria nou Parlament beneït per les urnes, ni hi hauria manera de predir quan podria haver-n’hi un. En aquesta tessitura, el legítim dipositari de la voluntat del poble català, democràticament ungit en unes eleccions, seria el parlament sortint.

Ara, els membres d’aquest parlament poden al·legar que el seu vot està condicionat pels programes electorals de les darreres eleccions. Però si el govern espanyol suspengués l’autonomia, trencant totes les regles del joc, el parlament actual tindria totes les raons necessàries, i més, per considerar que ells també poden trencar les regles del joc, considerar-se automàticament alliberats d’aquells programes i lliures per orientar els seus vots segons unes noves regles de joc. Per això, quan arribi la convocatòria d’aquestes eleccions plebiscitàries, els partits polítics ens haurien de dir explícitament què votaran els seus parlamentaris sortints si el govern espanyol ens suspèn l’autonomia entre eleccions.

EN Cas de suspensió, llavors els parlamentaris del parlament sortint haurien de votar segons la nova promesa electoral, per evitar que una tal maniobra ens deixés als llimbs com a país per sempre més. I caldria que tinguessin decidit d’abans el pla d’acció en una tal contingència, perquè d’oportunitats de reunir-se plegats, en cas de suspensió, els n’hi donaran una o cap. No cal dir que, en aquesta cruïlla, ells serien els dipositaris de l’esperança i la il·lusió de tot un poble, i d’ells no n’esperaríem res que no fos estar a l’altura d’aquesta, la més alta de les responsabilitats.- Cesc Batlle

Leave a comment

esguard_xaviramiro

Illustration for the #104 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

20minutos_xaviramiro

New illustration for the newspaper 20 Minutos. Columnist: Daniel G. Aparicio. More info (in spanish): http://www.20minutos.es/noticia/2196144/0/aplicaciones/typical-spanish/siesta/
CAT. Nova il·lustració al diari 20 Minutos. Article de Juan Castromil. Llegiu-lo.
ESP. Nueva ilustración para el diario 20 Minutos. Artículo de Juan Castromil. Leer.

Leave a comment

Xavi Ramiro - Cest Batlle - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/766575.html

Aquests dies s’està projectant als cinemes Girona de Barcelona el documental Desmuntant Leonardo, produït per Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història. Basat fonamentalment en la recerca d’en Jordi Bilbeny, a qui considero amic de fa molts anys, el documental explora les múltiples ombres i incongruències en la història oficial d’aquest immens personatge, Leonardo da Vinci.

Un dels pilars de la historiografia oficial, i que el documental posa en evidència, és que Leonardo era el fill il·legítim d’un notari i una pagesa analfabeta, i que va viure pràcticament sense cap mena d’educació fins als quinze o vint anys, edat en la qual, com per encantament, va passar de la ignorància més supina a disposar de notable educació en múltiples disciplines.

El documental també presenta fets irrefutables, algun dels quals ben intrigant, com que a l’escut de Leonardo hi ha les barres de la corona catalana. I això en una època en què la corona catalana regnava en més de mitja Itàlia a través del Regne de Nàpols, i en què els papes de Roma eren de la família Borja, igualment procedents de territoris de la corona catalana. També ens aporta documentació de com Leonardo es relaciona i interactua amb diversos membres d’aquesta casa reial catalana. Fonamentant-se en tot això, i en la resta del que es presenta en el documental, s’hi acaba defensant que Leonardo estava emparentat d’alguna manera amb aquesta mateixa casa reial.

Fins ara, el documental ha merescut l’atenció i les bones crítiques i comentaris de mitjans com TV3, Catalunya Radio i RAC1 i, majoritàriament, també del públic en general. Enmig d’aquest panorama, però, sobten dues menes de reaccions, sortosament minoritàries en nombre. La primera és la de ridiculitzar-lo, presentant-lo com una imbecil·litat o, directament, com un producte delirant. La segona és la de rebentar-lo.

En aquesta segona línia, sobta el blog d’un professor universitari que l’esparraca de dalt a baix, sense haver-lo vist (!!), segons admissió pròpia, talment com si no pogués contenir-se abans d’exposar els seus prejudicis, que és l’única font de dades que el bloguer pot tenir disponible, quan opina sense haver tingut exposició directa a l’objecte del comentari. No cal dir que aquesta mena d’actuacions semblen molt pobrament alineades amb l’esperit de recerca obert, amb mirada equànime i sempre disposades a rebutjar qualsevol teoria existent en favor d’una de nova, que els fets suporten millor que l’existent, que se suposa que és la fibra bàsica de l’esperit universitari. Aquesta mena de comportament i aquesta victòria del prejudici fan bona la dita del premi Nobel de Física, Max Planck, que, fins i tot en un àmbit tant suposadament asèptic com el de la física, les noves teories guanyen terreny no perquè convencin els proponents de les velles, sinó perquè aquests s’acaben morint.

De documentals sobre versions alternatives de la realitat se’n fan molts, i el temps dóna i treu la raó. Només amb el temps podrem veure tots plegats a on queda aquest en concret. Mentrestant, si trobeu el tema interessant i teniu el temps i les ganes, pot no ser una mala inversió del vostre temps de veure’l amb els vostres propis ulls i formar-vos la vostra opinió directament, sense intermediaris, sobre la versemblança, pertinència i interès dels arguments proposats en el documental sobre aquest personatge tan singular i extraordinari de la història universal.- Cesc Batlle

 

Leave a comment

Santiago Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/762794.html

“Els que estem farts de la vella política i en volem una renovació profunda i no només formal, som majoria”, va declarar Ada Colau, exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en presentar en societat la plataforma ciutadana Guanyem Barcelona. Tinc simpatia per l’admirable dialèctica política d’aquesta activista que em recorda el discurs transversal de Ralph Nader, el defensor dels consumidors nord-americans, i la combativa ecologista Petra Kelly. Colau ens diu que la plataforma ha nascut per posar fi als lobbies i poders fàctics que segresten les institucions. Es refereix a Agbar, Abertis, Gas Natural-Fenosa, Repsol i Cia, que s’aixopluguen sota el paraigua de La Caixa.

Aquests nous revolucionaris volen “impulsar una economia amb justícia social i ambiental”; replantejar el “model turístic que fa de la ciutat un parc temàtic” (iniciat, recordem, pel regidor republicà Jordi Portabella); “democratitzar les institucions” i assumir “un compromís ètic” a l’hora de fer política. Estic d’acord amb el manifest fundacional de Guanyem. Com a resident del Raval des de fa trenta anys he viscut tot el procés mafiós i especulatiu que ha patit el barri que va obligar l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González a dimitir. Per això no puc més que celebrar aquesta iniciativa que proposa una democràcia participativa i la jubilació de personatges, d’esquerres i de dretes, que han entrat en la política per afany de lucre i ànsies de vanitosa notorietat (accés gràcies a les llistes tancades).

Voldria fer, però, algunes consideracions als portaveus de Guanyem des de l’experiència d’un veterà ecologista de causes perdudes en col·lectiu (no aconseguir el tancament de les nuclears d’Ascó i Vandellòs i evitar la construcció del pantà de Rialb; no consolidar la continuïtat de Diario de Barcelona com a diari popular i autogestionat, per exemple) i d’altres causes guanyades junt amb els moviments socials (aturar les mines d’urani projectades per la Chevron; condemnar per delicte ecològic Fecsa per la pol·lució de la tèrmica de Cercs; evitar la degradació de la zona volcànica de la Garrotxa i dels aiguamolls de l’Empordà; fer que la Generalitat desautoritzés la construcció dels abocadors industrials d’Albons i de Seròs, per exemple).

Els dirigents de Guanyem hauran de ser vigilants amb els partits i coalicions tradicionals, especialment ICV-EUiA, que tenen por de perdre vots i protagonisme i que intentaran neutralitzar la seva acció. El regidor Ricard Gomà ja ha manifestat la voluntat d’integrar la formació “ecosocialista” a la nova plataforma (no oblidem que tant l’exregidora Imma Mayol com l’exconseller Francesc Baltasar han acabat treballant al servei d’Agbar, l’oligopoli de l’aigua). Tinguin en segon lloc consciència del que significarà enfrontar-se alslobbies energètics ja que tenen molts milions d’euros a perdre i dedicar-ne uns pocs a “subvertir” contra la plataforma els serà fàcil. Pep Puig, l’exregidor de Ciutat Sostenible (d’Alternativa Verda) pot donar testimoni d’aquestes trames conspiratives.

Intentin, doncs, crear sistemes alternatius de comunicació. Cerquin el suport d’experts en les matèries i sectors de l’economia local que volen democratitzar. Gestionar la macrocefàlia urbanística de Barcelona és una cosa altament complexa, arriscada i difícil, especialment per a polítics alternatius.

Pensin els candidats de Guanyem que quan entrin a la Casa Gran es trobaran amb una muralla de recels i resistències de funcionaris aliats amb la vella política. I un darrer consell, si em permeten: es facin independentistes al més aviat possible. És totalment il·lusori fer una revolució social i ecològica a la Barcelona del segle XXI sense que aquesta esdevingui la capital del nostre Estat. Els federalistes de Guanyem poden desestabilitzar aquesta nova esperança de regeneració democràtica. Per Guanyem vincular-se als partits d’esquerres que han governat és un risc. I als indignats ja no ens queda més temps ni alè per entusiasmar-nos amb més plataformes revolucionàries que s’acaben com el rosari de l’aurora.– Santiago Vilanova

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/705413.html

Joaquim Coello - Xavi Ramiro

Una jove Wasp (whiteanglo-saxonprotestant), llicenciada a Harvard, que ha corregut món, parla llengües i prové d’una família benestant de Boston explica al seu pare que ha conegut un jove californià, graduat a Berkeley, alt, esportista i dedicat a les finances amb qui es vol casar. La jove pondera les virtuts del promès, a cada pregunta del pare respon amb entusiasme fent èmfasi en els seus innumerables atributs… El pare sobtadament pregunta: “Quins són els fracassos?” La jove queda perplexa, i pregunta: “Quins fracassos?” “Els que ha tingut a la vida”, respon el pare. “No en té”, respon ella, “tot són èxits”. El pare se la mira amb deteniment: “Filla meva, si no té fracassos, si no sap què és equivocar-se, no t’hi casis, no pot anar bé de cap manera, a la vida el que és important són els errors.”

Són els fracassos i els errors els que humanitzen la persona, els que li aporten una experiència enriquidora, els que l’endureixen però també la fan més ponderada i equilibrada, més propera i més sincera amb ella mateixa i amb els altres. L’èxit aporta un increment sovint excessiu d’autoestima, de convenciment personal de la pròpia vàlua. L’èxit no permet avaluar equilibradament les situacions perquè deforma la realitat en allò que resulta més difícil d’analitzar de manera ponderada, és a dir, la pròpia actuació i la pròpia vàlua com a individu. L’èxit té una gran capacitat de crida, de persones que afalaguen i ponderen el que s’ha fet més enllà del seu valor objectiu. És difícil sostreure’s a l’afalac i destriar el valor real d’un mateix del que els altres diuen que veuen si és que realment ho veuen. L’èxit indueix a pensar que aquest s’ha de repetir i, si no succeeix, pot portar a la ira perquè es considera injust no aconseguir un resultat considerat, merescut malgrat que no es degui a causes objectives…, l’èxit crea addicció. Tenia raó el pare, si el jove promès no havia encara fracassat, havia encara de conèixer-se una part de la seva personalitat, saber com seria capaç d’encaixar la injustícia, l’error… que tard o d’hora arribaria.

‘Anna Karènina’, una de les novel·les més importants de la literatura universal, que conté en grau extrem les majors virtuts i els més baixos sentiments humans, comença amb una frase que ha esdevingut famosa, “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera…” Perquè la felicitat té en aquest cas un punt de superficialitat, d’inconsistència, manca d’anàlisi d’un mateix, per saber les causes de l’èxit, perquè el que compta, quan les coses surten bé, no és el perquè, sinó el què, no és la causa, sinó el resultat. És el resultat mateix el que carbonitza l’entorn i esborra les raons per les quals ha succeït el que ha passat. El fracàs i l’error indueixen a l’anàlisi del perquè, a voler saber què no s’ha fet bé o no s’ha percebut bé del que un ha fet. El fracàs implica patiment, reconèixer les pròpies limitacions, i això és sempre enriquidor perquè porta a la reflexió.

Tots els fills s’estimen igual, però de diferent manera. Aquells que no hi són o fan una altra vida o són desgraciats, estan malalts o pateixen, estan sempre més a prop del cor dels pares per la seva fragilitat, per la seva necessitat de protecció i afecte o per la seva absència.

De la imperfecció i de l’error neix la grandesa de la naturalesa humana. Són sempre els que fracassen i continuen lluitant els que ens resulten atractius. No és possible trobar un gran home que no hagi fracassat; si no apareix l’error, s’hauria de pensar, com el pare de la jove, que la persona no és fiable, perquè la circumstància a llarg termini no és sostenible i amagar les pròpies febleses és una covardia i també una presumpció, perquè es pretén fer veure que s’és el que no s’és.

No és possible trobar la felicitat sense el patiment, sense el fracàs, perquè és aquest el que permet trobar el valor del que es té i la satisfacció que es deriva de sentir-se útil i estimat. No és el mateix sentir-se pagat que valorat, no és el mateix donar perquè es rep que donar sense esperar retorn, pel plaer de fer el bé a l’altre, perquè una cosa és la justícia i l’altra, l’afecte, i és aquest el que ens fa profundament, i no superficialment, feliços.- Joaquim Coello

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/675542.html

Dolors Renau - Xavi Ramieo

Amb el títol Gent creativa, Santiago Guillen dóna a conèixer un llibre original i ben útil en aquests moments de crisi. És un llibre de poques paraules i, en canvi, de moltes referències i webs que permeten accedir a experiències que s’estan duent a terme. Activitats ben diverses de grups dispars, de diferents mides, països, llocs, edats i àmbits. Totes, emperò, mogudes per la voluntat de realitzar actuacions de caire artístic en grup i alhora es tracta que tota persona que hi participi ho faci amb la màxima llibertat i creativitat possibles. Sempre han existit grups innovadors d’aquest tipus, però ens podem preguntar el perquè de la seva proliferació en aquests moments i què és el que motiva tantes persones a actuar tan sols com a tals (lluny, en la majoria dels casos, dels estaments i el llenguatge oficials), i per què és important, per què té valor difondre’ls, intentar que tinguin veu i siguin escoltats enmig del present brogit col·lectiu. I finalment: què té a veure aquest fenomen amb l’enfortiment de la ciutadania?

Les activitats artístiques possibiliten l’emergència de part de les pulsions i desitjos humans que solen viure i conviure a l’interior de tota persona, tota, sota formes normalment camuflades, sovint menys codificables, des del punt de vista de la convivència amb el nostre pròxim. Aspectes de la vida psíquica que poden ser imprevisibles i invisibles per a les persones mateixes que en són protagonistes, ja que difícilment troben espais on expressar-se, ulls que se les mirin i oïdes que les escoltin. I, des de la penúria i alhora el coneixement que neix dels marges d’allò establert, des d’on es veuen les coses de manera ben diferent, poden ser molt innovadores tant per a la nostra vida en comú com per a allò que ens permet construir-nos i reconstruir-nos individualment, obrir-nos a noves maneres d’expressar l’especificitat de la nostra manera de veure la vida, a noves maneres de llegir i interpretar la realitat. I, mentrestant, anem establint nous vincles d’afinitats entre persones en fer quelcom conjuntament, enfortint la creença en el valor en la pròpia vàlua, dins el grup i fora. I, per tant, enfortint la força del que anomenem ciutadania.

Per poder copsar tot això, l’autor mira i escolta el batec del que succeeix en aquestes parcel·les invisibles dels nostres grups humans. Indaga el que s’està coent allà on, fora d’alguns cassos, no arriba la mirada dels periodistes i encara menys les veus oficials. Bona part de la riquesa d’aquest llibre rau en la seva capacitat per valorar i trametre els esforços actius d’aquests grups de persones per construir espais destinats a extreure de cadascuna i de cada grup actiu el que tenen de singular, mentre dóna valor als fruits dels estimulants intercanvis i la comunicació conjunta. Això també enforteix la ciutadania i ajuda a parlar amb veu pròpia. Algunes experiències ben conegudes, per sort, apunten cap a aquesta direcció, com és el cas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La filosofia que anima les seves accions està orientada a retornar la dignitat humana a les persones maltractades. Perquè no es tracta, davant de les desigualtats creixents com a resultat de les malifetes dels poderosos, de donar una mica als que en pateixen més les conseqüències o es troben en situacions de gran precarietat. Es tracta d’ajudar a retrobar la dignitat humana aquells que han estat empesos gairebé a perdre-la. En el cas dels afectats per la hipoteca, l’èxit rau en la difícil i sàvia manera d’enfocar les accions. Cada persona que hi participa es converteix en un membre actiu de la reconstrucció de la seva dignitat com a ésser humà. Els que treballen amb aquest col·lectiu damnificat és molt possible que rebin més del que donen. Reben i aprenen dels que estan a punt de caure als marges de la vida social i dels que actuen per sortir-se’n. De la mateixa manera, saber llegir, escoltar i donar a conèixer les experiències de gent creativa és també una forma de rebre ben allunyada del que es mira amb distància, amb certa superioritat, la bona fe de la gent que lluita per innovar en la seva vida i en la dels altres. Intervenir activament en la recerca d’una solució als problemes és col·laborar a retornar la dignitat ciutadana a les persones humiliades en el més viu de la seva humanitat. Aquest és l’esperit que anima la proposta de Guillen també. I la seva recerca n’és un exemple viu.-  Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/647318-el-princep-i-catalunya.html

Ponç Feliu - Xavi Ramiro - El Punt Avui

No em refereixo, és clar, a l’hereu Borbó, figura que en el pessebre polític del segle XXI em sembla més incongruent que la d’un esquimal a l’equador. Parlo d’El príncep, de Maquiavel, que aquest any celebra el cinquè centenari més enjovenit que mai. El manuscrit, nascut el 1513 en llatí vulgar i del qual immediatament es feren centenars de còpies (la primera edició impresa és de 1532, quan el seu autor ja feia cinc anys que era mort), no ha parat de créixer al llarg dels segles, i és l’obra italiana més traduïda i divulgada, per sobre de la Divina comèdia. Són tants els països d’arreu del món que enguany commemoren l’efemèride amb infinitat de congressos “maquiavèl·lics” que resultaria inútil i fins i tot pretensiós referir-me a qualsevol dels seus també infinits matisos.

En aquesta hora, però, de pàtries recobrades, almenys de temptatives (més sinceres unes que altres, tot s’ha de dir), potser caldria perfilar un Maquiavel distint del sovint dibuixat per il·lustres plomes que al llarg dels segles han contribuït a fer de l’ínclit florentí el paradigma, en l’imaginari popular, del conqueridor del poder a qualsevol preu, a més de convertir-lo en autor de culte per a tirans abjectes i, en general, governants enfollits per la fam (o fins i tot polifàgia) de domini. Ben coneguda és, per exemple, la veneració de Mussolini pel seu compatriota, com també que El príncep era llibre de capçalera de Stalin, i, abans, opuscle profusament comentat per Napoleó, fins al punt d’existir una edició –crec recordar que en la col·lecció Austral– amb les anotacions fetes pel Gran Cors.

Però qui hagi llegit la cèlebre obra, fàcilment s’adonarà d’un sorprenent –i sobtat– canvi d’estil en els tres darrers capítols, sobretot en l’últim, en el XXVI. Allà Maquiavel revela el seu gran amor secret, que no és altre que Itàlia; un encès amor a la pàtria esquinçada i maltractada que transforma l’esperit d’aquest funcionari, de tarannà tan pragmàtic, de judici implacable, d’ulls glacials que al llarg de tots els anteriors capítols només s’han fixat, amb genial capacitat escrutadora, en allò real, en allò possible, en allò a voltes ineluctablement necessari. I la seva emoció evoca la d’altres grans italians (Dant, Petrarca) que, d’una forma o altra, també somiaren en una pàtria nova mitjançant una llengua, no menys genialment emprada, també nova i profundament estimada.

Ara bé, com pot el fred i analític Maquiavel, el que dissecciona implacablement la realitat, el que no es permet metàfores, tampoc cap llicència poètica, cap expansió emotiva, escriure en el capítol XXVI, amb indissimulable arravatament, que ha arribat l’hora en què un príncep nou alliberi Itàlia gràcies al fet que les circumstàncies mai havien estat tan favorables a aquest històric designi? El sentiment estova així el pensador de ferro i li fa escriure que “el mar s’ha obert, un núvol ha ensenyat el camí, una font d’aigua viva ha brollat de la roca, el mannà ha caigut en el desert, tot afavoreix la vostra grandesa” (dirigit, és clar, als Mèdici, la família llibertadora a la qual convida a fer el pas)…, no es pot, doncs, perdre aquesta oportunitat; cal que Itàlia, després d’una llarga espera, vegi aparèixer per fi el seu redemptor…, que seria acollit amb amor en totes les províncies…, quina porta trobaria tancada?, quin italià li negaria el respecte?” Fou el primer crit d’un cant que retrunyirà més de tres segles després amb Cavour i Garibaldi.- Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Germà Capdevila (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/lliure/7-vista/8-articles/644583.html

Germà Capdevila - Xavi Ramiro

El procés que hi ha en marxa cap a la plena sobirania de Catalunya ha entrat en una fase molt (in)tensa. Hem superat els estadis preliminars, durant els quals s’ha eixamplat la base de la població a favor de la independència fins a esdevenir majoritària, i s’ha fet una feina molt efectiva per part dels moviments socials, des de les consultes fins a l’Assemblea. Ara ens trobem en l’etapa més important, quan els adversaris prenen consciència del perill real de secessió (i posen en marxa la maquinària de l’Estat per aturar-lo) i les estructures de poder de la Catalunya autònoma (socials, polítiques, empresarials, sindicals) fan mans i mànigues per adaptar-se a un canvi que les fa trontollar per la seva magnitud.

Potser per això veiem un avenç que ens pot semblar lent, amb dubtes, amb dos passos endavant i un endarrere. De vegades ens pot semblar que tot se n’anirà en orris o que l’empenta inicial es desfarà com el gel a l’estiu. No ens confonguem: que hi hagi dubtes i frens en el procés no vol dir que la ciutadania de Catalunya hagi canviat de parer. Els motius que fan que una majoria sòlida de catalans vulguin un estat propi no fan més que multiplicar-se. No només els econòmics, sinó també culturals i polítics.

Mentrestant, a Madrid el corrent que creu que cal fer una oferta seductora a Catalunya (fins i tot amb la convocatòria d’una consulta ara, abans que la majoria es faci més ampla) encara és molt minoritari. Preval la convicció que l’impuls sobiranista és una rebequeria adolescent que es pot arreglar a còpia de càstigs i correctius.

A Catalunya, els partits van cremant etapes que ens carreguen de raó per quan el bloqueig sigui total i calgui prendre una decisió definitiva. No ens cal patir per si els nostres polítics estaran a l’altura de la circumstàncies. De moment, ho estan. I si s’arronsen i esgoten la legislatura sense convocar la consulta, tampoc no cal patir. Les pròximes eleccions catalanes les guanyarà àmpliament aquell partit (o coalició) que dugui en el programa com a punt número 1 la declaració parlamentària d’independència i el posterior referèndum de ratificació.- Germà Capdevila

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Germà Capdevila (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/642363-la-bola-de-neu-del-deute.html

Germà Capdevila - El Punt Avui

Deixeu-me dir d’antuvi que no sóc cap apòstol de l’austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d’hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d’Europa.

És per això que em sobta l’alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l’ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d’euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l’augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l’endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d’euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d’interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d’infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d’euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d’endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d’evitar que més de la meitat dels nostres impostos se’n vagin cap a Madrid i no tornin. D’això, se’n diu independència.- Germà Capdevila

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Quim Brugué (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/635040.html

Article Quim Brugué - Xavi Ramiro

Ja fa un temps que donem voltes al “dret a decidir” i, atesa la meva trajectòria professional, observo amb cert astorament el debat que ha generat. D’entrada, amb entusiasme, ja que després de gairebé vint anys d’ocupar-me acadèmicament de la participació ciutadana i de ser, entre el 2003 i el 2008, el primer director general d’aquesta matèria a la Generalitat de Catalunya, sembla que per fi s’ha estès la preocupació per l’aprofundiment i la qualitat de la nostra democràcia. Ho havia predicat amb passió, però amb la impressió de fer-ho en el desert.

De fet, durant molt de temps –ho he de dir amb tota claredat–, aquest interès per l’aprofundiment democràtic havia estat menyspreat i ridiculitzat. Se’ns acusava de dedicar-nos a un assumpte poc rigorós acadèmicament i, en tot cas, menys seriós que les anàlisis electorals. I es depreciaven les iniciatives participatives, qualificant aquells que les impulsaven de frívols, irresponsables i pijoprogres. Eren temps en què els governants sabien què era el que tocava fer en cada moment, en què les capacitats gerencials s’imposaven a les algaravies participatives, i en què les fórmules de democràcia directa –les assemblees i les consultes; sí, les consultes– eren percebudes com fonts de dinàmiques antisistema.

I, de sobte, després d’una conversió gairebé mística, són molts els que sembla que han vist la llum participativa. Abans els semblaven ridículs els pressupostos participatius, mentre que ara militen en les files de la democràcia participativa. Fa quatre dies consideraven una presa de pèl la consulta de la Diagonal de Barcelona, mentre que ara matarien per defensar la consulta sobiranista de Catalunya. No fa gaire simplificaven i desqualificaven els processos participatius impulsats des del govern tripartit, i ara imparteixen lliçons d’aprofundiment de la democràcia. Fa pocs anys engegaven a dida tot aquell que parlava de transparència i accés a la informació, i ara sembla que sigui idea seva. És gairebé entranyable repassar les declaracions i els articles que aquests nous entusiastes de la regeneració democràtica escrivien fa pocs anys.

I, enmig de tot, “el dret a decidir”: la nova referència de la sempre eufemística política catalana. No hi puc estar més d’acord, però tampoc puc ser més escèptic en relació amb les emfàtiques declaracions dels seus nous apòstols. Ho sento, però no crec en conversions i em produeixen certa urticària aquells que experimenten il·luminacions sobtades. Ho diré sense embuts: ens estan enredant, no els importa ni el dret a decidir ni la regeneració democràtica. De fet, es limiten a posar la retòrica democràtica al servei d’un projecte polític sobiranista. Un projecte del tot legítim, només faltaria. No hi tinc res en contra, però em repugna que instrumentalitzin una cosa tan important –i també tan fràgil– com la democràcia. Que tothom defensi el projecte de país que consideri oportú, però sense usar el nom de la democràcia en va. No en nom seu, si us plau, que ja fa massa temps que ens coneixem.- Quim Brugué

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/627113.html

El Punt Avui - Xavi Ramiro

Conegut és el consell anglès sobre l’atenció a parar en desempallegar-nos de l’aigua bruta de la banyera, no fos cas que també llencéssim la criatura acabada de banyar. I llançar per l’abocador la institució de l’indult és el que sembla que demanen alguns amb apassionades diatribes.

Que l’indult representa una invasió a l’autonomia dels tribunals per part del govern és irrefutable; que això sigui sempre perniciós ja és més discutible. L’exercici del dret de gràcia pot perseguir finalitats tan benefactores com atenuar defectes legislatius, adequar sentències pertocants a una situació que ha quedat obsoleta, corregir errors judicials, facilitar la reinserció social i, en fi, apaivagar una sentència desmesuradament rigorosa. ( Poden quedar encara jutges devots de la màxima “fiat justitia, pereat mundus”, que no vol dir altra cosa que aplicar literalment, a ferro roent, la llei –sigui equitativa o no– malgrat que s’ensorri el món, és a dir, ser partidari del llit de Procust amb total menyspreu per la vara de Lesbos.)

L’indult com a institució no té, doncs, res de vergonyós. Vergonyós pot ser, en canvi, l’ús que massa sovint s’ha fet de tal mesura de gràcia. I tant pel seu desmesurat nombre, com per la forma en què s’ha concedit, com per les persones a qui ha beneficiat, amb el que això ha generat de pregon descrèdit per a la institució. Perquè escandalós és:

a) La desmesurada quantitat d’indults atorgats. Ni més ni menys, 17.620 des del restabliment de la democràcia. (En l’ultima dècada, 4.500, a una mitjana, doncs, de 375 per any, és a dir, pràcticament a raó d’un indult diari.) Una mesura que hauria de ser excepcional per definició sembla, doncs, que s’hagi convertit per l’executiu en ordinària, en quotidiana, amb els efectes de laxitud en el compliment de la llei inherents a tanta exuberància en el perdó, perquè “de fazer los perdones de ligero se sigue tomar los omes osadías para fazer mal”, advertia ja en plena edat mitjana el rei de Castella Juan I.

b) Igual o més greu és la seva absoluta falta de motivació, podent atorgar el govern silenciosos indults sense possibilitat de cap fiscalització, reculant, doncs, mil·lennis respecte, per exemple, a la Grècia clàssica, on el dret de gràcia l’atorgava el poble reunit en assemblea.

c) Però el més greu de tot ha estat constatar a qui s’han atorgat alguns d’aquests indults. Només des de l’any 2000, han estat 226 els polítics beneficiats. I no cal referir-se a banquers, empresaris, alts càrrecs de l’administració, etc. Com ha palesat el portaveu d’una associació judicial, “los mayores niveles de indulto se dan entre funcionarios públicos. Se da la impresión de que el Poder se acaba perdonando a sí mismo.” Entre tots ells, com a exemple suprem d’arbitrarietat, el concedit a un conductor kamikaze condemnat a tretze anys de presó, condemna rebaixada, via indult, a dos anys de multa a proposta del mateix ministre de Justícia Ruiz Gallardón. Cal suposar que això no té relació amb el fet que aquest condemnat treballava en el mateix bufet d’advocats que dóna feina a un dels fills de Ruiz Gallardón. I s’ha de suposar, per tant, que al segle XXI ja s’ha superat la definició medieval d’indult, que, segons les Partidas, és “quando el rey perdona a alguno por ruego de algún perlado o de rico ome o de alguna otra honrada persona”.- Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/622110.html

El Punt Avui Josep Maria Uyà

En aquests temps de desassossec que ens toca viure, hi ha un aspecte de la nostra realitat quotidiana –que ja sabem que ara és mediàtica– que a aquest articulista encara el desassossega més. Vivint, com vivim, pendents de la informació, els diferents mitjans tenen el costum d’aplegar un seguit de persones perquè ens comentin i ens il·lustrin sobre els fets polítics i socials que s’esdevenen, i atès que últimament s’esdevenen molts fets i que la realitat social és realment complexa, és molt d’agrair que aquestes persones reflexionin i aclareixin els esdeveniments. Així és que molts ciutadans, abans desafectes de la política per comoditat i ignorància, ara que es veuen tocats de prop per múltiples fets, acudeixen a l’opinió orientativa, clarificadora, d’aquestes persones, que coneixem com a tertulians. Últimament la profusió de tertúlies és fabulosa, atès que els mitjans s’han adonat de l’interès dels temes polítics i socials que ara té la població, i les programen per a una major audiència. És a dir, que ja la finalitat és, sovint, espúria.

El resultat, però, és una desorientació encara més profunda, car el servei informatiu d’aquestes tertúlies acostuma a ser, malauradament, una nova confusió, si no una simple repetició del debat polític, amb alts graus de demagògia i de partidisme. Un dels errors que cometen els programadors d’aquestes tertúlies és pensar que cal tenir representades en la petita àgora les diferents sensibilitats polítiques, i, o bé hi porten membres directament implicats en els partits, i llavors és només un debat de tu també i tu més, o el que és pitjor, convoquen periodistes de diferents mitjans, però que cadascun d’ells representa, sense vergonya, tal o tal altra posició política. L’aclariment que es treu de tal tertúlia és evidentment nul. I és que els mitjans, sigui ràdio, televisió o premsa, a través dels articulistes, també representen tal o tal altra visió partidista. De manera que al mitjà A hi ha els blancs, al mitjà B hi ha els vermells, i al mitjà C hi ha els blaus. El resultat és que el ciutadà no s’aclareix gens, i ell mateix acudeix a la tertúlia on de fet li parlen d’allò que vol sentir.

L’altre problema, a part del partidisme, és que les persones que hi són convocades acostumen a ser opinadors professionals, bons per parlar de gallines i de metafísica, si cal, indiferentment. Algun te’l trobes a primera hora a una televisió o ràdio, i el mateix dia ha tret dos articles a diferents diaris, i a l’hora de la migdiada apareix fent-la petar en una altra ràdio o televisió, i si tens sort, te’l pots trobar al vespre en unreality o en un debat polític abrandat, i de vegades fins i tot fent un cameo en un programa d’humor. En determinats mitjans, els opinadors són fixos, amb la qual cosa la previsibilitat de les seves fílies i fòbies és total. Cal afegir que en altres casos els opinadors són el director del diari o el presentador de la ràdio o televisió que tenen a darrere determinat grup empresarial o, si és un mitjà públic, la simpatia del partit en el govern, amb la qual cosa l’endogàmia acrítica és total. En resum, no saben, només opinen a sou, tendenciosament.

Una altra pràctica curiosa és la del periodista que, davant d’un fet, entrevista el polític responsable, el qual, evidentment, es passa l’entrevista dient vaguetats o negant simplement, amb el resultat d’informació zero. I entre una cosa i l’altra, tenim instal·lats en els mitjans una autèntica casta d’opinòlegs a sou que eviten amb la seva presència una autèntica informació o un autèntic debat. Aquests personatges tenen total llibertat per dir el que vulguin, això sí, dins d’un ordre, el que marca el mitjà, i són capaços d’una prepotència opinadora espectacular. Hi va haver el cas d’una periodista que en una entrevista amb Julio Anguita es dedicava a interrompre la resposta del polític comunista. Quan aquest li va fer veure que ella preguntava, que és la feina del periodista, i ell contestava, i que si no el deixava contestar, llavors ella ja no era una periodista sinó una tertuliana, la tal periodista, entre crits del públic, va exclamar airada que no hi veia la diferència. Lamentable, car la periodista havia interioritzat plenament que no es tractava d’escoltar i debatre, sinó de fer espectacle.

I això és el que tenim, un espectacle lamentable. Al ciutadà no només li cal suportar la mitjania, falta d’idees i prepotència de molts polítics, sinó que a més a més té a davant un autèntic mur desinformatiu, connectat directament amb els polítics i amb els interessos comercials. O sigui que la feina dels mitjans, que hauria de ser informar i aportar dades objectives i la reflexió d’autèntics experts, i tenir en plantilla autèntics periodistes informats, i no simples corretges de transmissió dels interessos polítics o empresarials, no es du a terme. La informació espectacle, rendida a l’índex d’audiència o a la necessitat de tenir un altaveu mediàtic, menteix sense complexos. Molts es defensen dient que representen les diferents “sensibilitats” socials i polítiques. Doncs al meu parer, un periodista i un mitjà seriós només han de representar la veracitat i la màxima objectivitat possible. Però queda clar que si tenim la societat que tenim, amb els problemes que tenim, és perquè fa temps que tots, polítics, periodistes i, en part, ciutadans, ignoren profundament què vol dir ètica professional i veracitat informativa. Després, que ningú es queixi. L’estultícia campa pertot arreu.- Josep Maria Uyà

Leave a comment