Posts tagged ‘press’

Xavi_Ramiro_Junceda

Last Tuesday May 24, I received the Junceda Award 2016, category Newspapers and Magazines, for my work in the digital magazine Esguard.
The ceremony was held at the Santa Monica Arts Center Barcelona. It is the second time I receive this award, the most prestigious of the Catalan illustration. My joy is immense!

CAT. El passat dimarts 24 de maig vaig ser guardonat amb el Premi Junceda 2016, categoria Premsa i Revistes, per la meva feina a la revista digital Esguard.
La cerimònia es va celebrar al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. És el segon cop que rebo aquest premi, el més prestigiós de la il·lustració catalana. La meva alegria és immensa!

ESP. El pasado Martes 24 de Mayo, recibí el el Premio Junceda 2016, categoría Prensa y Revistas, por mi trabajo en la revista digital Esguard.
La ceremonia se celebro en el Centro Arts Santa Mònica de Barcelona. Es la segunda vez que recibo este premio, el más prestigioso de la ilustración catalana. ¡Mi alegría es inmensa!

Delivery of the prize / Moment de l’entrega / Momento de la entrega

This slideshow requires JavaScript.

Press / Premsa / Prensa

Leave a comment

puntdevista090614

Columnist: David Bueno Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/864345

Fa un parell de setmanes, aquest diari va oferir una entrevista a Fàtima Taleb, la primera regidora musulmana de Badalona. Cap al final, Taleb diu, referint-se a l’actual alcalde en funcions: “Ningú em robarà el somriure.” Just l’endemà, el compte de Facebook d’aital alcalde havia incorporat, també segons aquest diari, comentaris presumptament racistes contra l’edil electa, els quals probablement serien diferents si la persona que els fes no la percebés, pel motiu que sigui i entès en sentit ampli, com una “immigrant”. Casualment, a principis de maig la prestigiosa revista científica PNAS va publicar un treball que relaciona la qualitat i la quantitat dels somriures amb la immigració. Els resultats que obtenen mereixen una reflexió profunda.

Somriure és una actitud molt humana, una forma directa i universal d’interacció social. És innata, com demostra el fet que és una de les primeres expressions facials que fan tots els nadons, en qualsevol indret del món. A nivell d’activitat neural, veure una persona somrient desactiva els possibles senyals de perill que aquesta mateixa persona ens podria generar si la percebéssim com una competidora, i en conseqüència disminueix l’estrès. Per això és precisament una de les primeres expressions dels nounats i una forma tan efectiva d’interacció social: amb un somriure hom aconsegueix guanyar-se, de manera preconscient, la simpatia dels altres –o, si més no, contribueix que hom no sigui percebut com una possible amenaça.

No tots els somriures, però, són iguals. Per començar n’hi ha de sincers i de forçats, entre els quals els sarcàstics. Diversos treballs d’etologia humana indiquen que si el somriure és espontani també es mouen els músculs dels costats dels ulls, mentre que si és fruit de la cortesia o el fingiment només es mou la boca. A més, aquest comportament innat es tenyeix ràpidament amb els matisos propis de cada cultura. Això fa que hi hagi tradicions socials on els somriures entre adults són molt més freqüents que en d’altres, i també que la interpretació conscient que en fem sigui diferent. A Occident, per exemple, generalment associem els somriures a felicitat i benestar, mentre que en alguns països orientals s’associen a submissió. Això no treu que en ambdós casos el somriure desactivi de manera preconscient els senyals d’alarma que es poden generar al cervell quan veiem una altra persona.

En aquest treball concret, els investigadors van analitzar la quantitat i el tipus de somriures en voluntaris de 32 països d’arreu del món enfrontats a situacions quotidianes d’interacció social. Primer van establir una escala per mesurar el grau de contribució de cultures diferents a la realitat social actual de cadascun d’aquests països, la qual és un reflex dels fluxos migratoris que han tingut als darrers segles. En aquesta escala, el país analitzat amb un índex d’interculturalitat més alt és el Canadà, amb un valor de 63, i els més baixos el Japó i la Xina, amb un índex d’1. Doncs bé, després de totes les anàlisis, van veure que els països on hi ha hagut més fluxos migratoris la gent somriu molt més i d’una manera més espontània, la qual cosa, interpretada des de la funcionalitat de cervell, és una manera preconscient d’harmonitzar les diferents visions del món que implica la interculturalitat i disminuir l’estrès que poden provocar les diferències. Com va dir Fàtima Taleb, que ningú ens robi el somriure –ni la tan valuosa interculturalitat.- David Bueno Torrens

Leave a comment

puntdevista260515

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Pot sorprendre sectors de l’opinió pública que quan es parla de l’ecologisme no es donin informacions sobre els seus teòrics. Hi veig una explicació: el món de la cultura, la política i el periodisme està monopolitzat per ideologies desenvolupistes heretades del segle XIX. El més greu, però, és que mentre les institucions fomenten el creixement ignoren que el nostre territori pateix una pressió de l’entorn equivalent a una població de més de 20 milions d’habitants a la qual hem d’afegir-hi els 16 milions de turistes anuals concentrats en el litoral. Estem devorant el país que volem convertir en estat! Els respectius governs de la Generalitat han menyspreat les arrels i les propostes científiques del pensament holístic, també oblidat a les aules universitàries amb l’excepció de la tasca feta en el seu temps per l’ecòleg Ramon Margalef i en els darrers anys pel bioeconomista Joan Martínez Alier. Quan ICV va optar per declarar-se “ecosocialista” i va afegir al logotip el genèric “verds”, podíem creure que els seus dirigents, responsablement, reivindicarien els Ivan Illich, René Dumont, Edward Goldsmith, Michel Bosquet, Nicholas Georgescu-Roegen o Vandana Shiva, entre d’altres. Però com que cap d’ells provenia de la tradició comunista els varen silenciar. La dreta liberal sobiranista també va intentar apropiar-se de “l’econacionalisme”, estratègia que va liderar sense èxit el conseller de Medi Ambient Felip Puig. Després de manipular el concepte de “sostenibilitat” ara es prepara una operació semblant per integrar el “decreixement”. Al capitalisme del segle XX de l’ecologisme només li interessa el que pot utilitzar com a màrqueting (Abertis, Gas Natural Fenosa o Endesa han fitxat científics ambientalistes per ecoblanquejar la seva imatge empresarial, maniobra anomenada greenwashing). Les esquerres tradicionals també han emprat el “verd” com a reclam publicitari per atreure el vot dels moviments socials. És per tot això que l’aportació del periodista i escriptor Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) publicant Heterodoxos europeus (Pagès Editors, 2015) és tan meritòria com útil. Es tracta d’un retrat de “25 biografies de la consciència ecològica del segle XX”. En el llibre hi surten intel·lectuals i activistes internacionals, la majoria desconeguts per la classe política de la Transició i per les noves generacions. Garcia ha fet una selecció personal i, en conseqüència, no hi són tots els que mereixerien ser-hi, especialment destacades ecofeministes, però hi són alguns dels ideòlegs més significatius que l’escriptor va entrevistar quan varen participar en els simposis internacionals Una sola Terra. Altres els va conèixer en reunions d’Ecoropa, associació fundada per Denis de Rougemont i Armand Petitjean, actualment presidida per la biòloga Christine von Weizsäcker. Hi trobem també biografiats ecologistes espanyols injustament oblidats com Pedro Costa Morata i Mario Gaviria. He de confessar que la lectura dels Heterodoxos europeus m’ha transportat a la meva joventut i al meu compromís antinuclear compartit amb la majoria dels retratats que, lamentablement, no han motivat l’interès dels nostres principals editors com ho han fet autors de best-sellers com la Naomi Klein (sobre el seu assaig Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima en parlaré en un proper article). Aquesta desconsideració cultural amb els pioners de l’ecologisme ha beneficiat els grups oligàrquics espanyols que malden per seguir impulsant i dirigint el model econòmic i energètic que ens ha portat a l’atzucac. Quasi tots els entrevistats per en Xavier Garcia (dotze ja han traspassat) han lluitat contra aquest model i han estat dignes i honrats defensors de la bioeconomia com a alternativa. Si l’independentisme esdevé majoritari també ho ha de ser la consciència ecològica si volem contribuir amb el futur estat a frenar una crisi que porta la humanitat als límits de la seva extinció.- Santiago Vilanova
Leave a comment

premisJunceda_XR

Update: 

ENG. I have not won the award, but I’m very glad to be a finalist in such a prestigious award!
CAT. No ha pogut ser, però crec que ja és un bon guardó haver quedat finalista en un premi tan prestigiós!
ESP. Finalmente, no he ganado el premio. Pero quedar finalista ya es todo un galardón.


ENG. I have been told that I’m a finalist in the Junceda awards, in the category of Newspapers and Magazines, for my work in El Punt Avui newspaper.
The Junceda‘s are annual awards given by the APIC (Professional Association of Illustrators from Catalonia) and they are very prestigious in catalan illustration world.
The ceremony will be held next Thursday. I’m very excited!
In 2013 I already won a Junceda award for my illustrations in the app “Monsters Band“.

CAT. Estic molt content de poder-vos explicar que sóc finalista als Premis Junceda d’il·lustració, en la categoria Premsa i Revistes, per la meva feina a la secció Punt de Vista del diari El Punt Avui.
Els Junceda, són uns guardons atorgats anualment per l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, i són un dels més prestigiosos dins la il·lustració catalana. Dijous vinent es celebrarà la cerimònia de lliurament dels premis a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. L’espero amb molts nervis i il·lusió.
L’any 2013 ja vaig ser honorat amb un Junceda per les meves il·lustracions a l’app “Monsters Band“.

ESP. Estoy muy contento de poderos explicar que soy finalista a los Premios Junceda de ilustración, en la categoría Prensa y Revistas, por mi trabajo en la sección Punt de Vista del diario El Punt Avui.
Los Junceda, son unos galardones otorgados anualmente por APIC, la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña, y son unos de los más prestigiosos en la ilustración catalana. El próximo Jueves se celebrará la ceremonia de entrega en el centro Arts Santa Mònica, de Barcelona. La espero con muchos nervios e ilusión.
El año 2013 ja fui honrado con un Junceda por mis ilustraciones para la app “Monsters Band“.

Leave a comment

puntdevista140415

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/842211.html

L’Ajuntament de Besalú, pels volts de Sant Josep d’enguany, ha protagonitzat una iniciativa que l’honora, i molt. En un temps en què tants d’escarnis rep la memòria històrica, la Comtal Vila, en un acte exemplar, ha dignificat la Creu del Candell, un espai a tocar el poble regat amb molta sang, un indret que incideix en la meva memòria sentimental. Foren moltes les ocasions en què, de nen, agafat primer de la mà del meu avi, després ja solt, passàvem els dos davant una per a mi estranya, incomprensible, columna de dimensions humils, de ferro rovellat, situada arran de camí, però mig colgada per un herbam invasor; una columna de la qual n’emergia, de la part més alta, una excrescència, com si de mig braç es tractés, que la feia encara més inintel·ligible de dia i més paorosa de nit, sobretot quan oscil·lava al compàs del vent. Sense la companyia del meu avi hauria hagut de cantar molt alt per fer-me passar la por. Llavors no sabia ni que aquella estrafolària peça que ballava allà dalt descompassadament era la resta del braç d’una creu ni que aquella creu assenyalava terra sacra, que, en la imaginació infantil, s’hauria convertit en rodal de fantasmes, dels esperits de tants afusellats allà mateix.

Però el meu avi, l’avi Siset, tan estimat i que tant m’estimava, me n’estalvià sempre els detalls. Prou que jo li preguntava per què es treia, indefectiblement, la gorra just en passar davant d’aquella quasi andròmina.“Algun dia ho sabràs i ho entendràs”, es limitava a dir.

I jo ara, tants i tants anys després, veig amb emoció com l’Ajuntament de Besalú ha retornat tot el significat a aquell ferro rovellat, convertit ara en digne monument, recordatori permanent d’aquell infaust 19 de març de 1874 en què 28 liberals (un d’ells un nen de 12 anys) van ser bàrbarament executats per les tropes carlines del sanguinari general Savalls.

D’ençà d’aleshores, i fins a la guerra civil, les forces liberals de diferents generacions han tingut present la luctuosa efemèride, celebrant en el lloc de l’holocaust diferents actes d’homenatge. Des del 1939 fins ara, silenci total, oblit ignominiós. Lògic durant el franquisme i tampoc il·lògic durant aquesta pseudodemocràcia fruit de la ruptura pactada (quina contraditio in terminis!).

Història passada, dirà algú. Jutgi el lector si és passat o actual el que al llarg de segle i mig s’ha anat dient sobre el luctuós episodi:

“Una salutació fraternal a aquests vells lluitadors progressistes i liberals, pares genuïns del republicans d’avui, com aquests ho seran dels de demà. Nosaltres continuem l’obra que vosaltres iniciàreu, però aquesta obra, tot i ser la mateixa, es va eixamplant i dilatant” (acte d’homenatge del 1905).

“El caciquisme, el clericalisme i el torn dels dos partits polítics que hem estat patint és necessari que acabi per donar entrada a elements nous, més purs i més sans”(en l’acte d’homenatge del 1907).

“La llibertat no ve en safata, sinó que és necessari per merèixer-la el sacrifici de cada dia… Jo voldria que tots sentíssiu la fe que jo sento per Catalunya. Cal defensar les llibertats conquerides amb tant d’esforç i prosseguir la lluita fins aconseguir-ne altres de noves, més amples. És necessari demostrar que volem el triomf del dret i la justícia per sobre de tot” (del President Francesc Macià, en el 59è aniversari dels afusellaments).- Ponç Feliu

Leave a comment

130

Illustration for the #130 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

128

Illustration for the #128 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista200115

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814371.html

Aquestes dies s’ha parlat molt de l’humor, en el context de la llibertat d’expressió i de si hauríem, o no, en democràcia, d’autoimposar-nos límits. Som l’única espècie que té sentit de l’humor, i l’utilitzem de forma habitual en les nostres interaccions socials. L’humor té un lloc especial al nostre cervell, i l’estudi del seu funcionament aporta dades que ens permeten aprofundir en el concepte més ampli d’humanitat. És d’això del que vull parlar, en homenatge a tots els humoristes que d’una o altra manera veuen coartada la seva feina, en algunes ocasions de manera absolutament traumàtica, però que malgrat tot la continuen fent, en clara contribució al sentit més profund i ampli de la paraula humanitat.

L’habilitat per detectar l’humor és un procés cognitiu molt sofisticat que provoca l’activació de zones molt diverses del cervell, implicades en la resolució d’incongruències, la gestió social i emocional, el sentiment de benestar, la detecció de situacions que requereixen una atenció especial –com per exemple de perill– i la presa de decisions. Es gesta quan el que escoltem o veiem difereix del que havíem anticipat, segons el context en què ens trobem i en funció de l’experiència de cadascú. Per aquest motiu, els acudits indueixen a pensar una cosa per finalment canviar-la per una altra de xocant, o situen en una mateixa imatge elements aparentment contraposats, la qual cosa obliga a una reinterpretació reflexiva, crítica i creativa en funció del context. Per això el sentit de l’humor més elaborat contribueix a pensar, a eixamplar els límits intel·lectuals, i des d’aquest punt de vista ha de ser irrenunciable.

Des d’un punt de vista evolutiu es considera que, a mesura que els homínids van anar evolucionant i els seus mecanismes mentals van anar adquirint més grau de creativitat per resoldre problemes, especialment en contextos socials complexos, també van començar a utilitzar dreceres mentals per preveure i anticipar-se a les situacions. Tanmateix, però, aquestes dreceres poden provocar falses inferències. És aquí on s’origina el sentit de l’humor, que s’ha d’entendre com el plaer que provoca reconciliar les discrepàncies entre el que inconscientment havíem suposat i la realitat objectiva.

No totes les persones, però, percebem l’humor de la mateixa manera ni amb la mateixa finor, ni tampoc tots els humors són iguals. Segons l’activitat diferencial de les diverses parts del cervell implicades, es poden distingir quatre tipus d’humor: el que allibera tensions socials, la qual cosa contribueix a promoure relacions més benvolents; el que permet veure les coses negatives des d’un angle diferent, que permet que augmenti la confiança en un mateix; l’agressiu, que es caracteritza per l’ús del sarcasme, la burla i crítica, i que és el que amb més freqüència pot resultar ofensiu per a algunes persones, i l’autodestructiu, que es basa en la crítica pròpia i permet obtenir l’aprovació dels altres.

Finalment, s’ha demostrat que les persones amb més sentit de l’humor tenen més neurones en les zones implicades, però tanmateix també s’ha vist que la cultura, a través de l’aprenentatge, modula molt les connexions en aquestes mateixes zones. I també ho fa la situació social de cadascú. Per exemple, les persones que pateixen d’ansietat social tenen disminuïda la capacitat de percebre l’humor, i els augmenta la tendència a interpretar-lo de manera agressiva. En resum, un sol bon acudit pot contenir tot el còctel de la humanitat, en totes les seves dimensions.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista180115

Columnist: Jordi Badia (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/813532-tant-se-val-la-comedia.html

No vull pas dir que les discrepàncies entre CiU i ERC hagin estat una comèdia. Al contrari, han estat certes i greus. El que vull dir és que el comportament dels seus dirigents ha convertit les negociacions en una comèdia que s’haurien d’haver estalviat per excessiva, descoratjadora i insubstancial. N’han estat tan conscients que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van començar les intervencions de dimecres demanant disculpes per la baixa qualitat de l’espectacle ofert. Van fer molt bé. Com deia dijous el director d’aquest diari, Xevi Xirgo, les seves disculpes “fan creïble l’acord”, per bé que jo no tinc tan clar que l’entesa sigui prou sòlida. L’experiència fa necessària, i higiènica, la quarantena.

Des del 9-N han transcorregut 10 setmanes tot just. És un temps insignificant davant de la magnitud del propòsit d’independència. El repte és tan colossal i d’una complexitat tan magnífica que ni que obrim el focus temporal i en situem l’origen a l’Onze de Setembre de 2012, tal vegada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, el temps transcorregut continua sent sotil. Per tant, que els dos partits hegemònics al Parlament i en el sobiranisme hagin trigat a posar-se d’acord era un guió raonable. El grinyol no l’ha causat el fregadís d’unes discrepàncies tan legítimes com necessàries sinó l’intent de manipular l’opinió pública a còpia de piulades i filtracions compulsives i grotesques i que no camuflaven la voluntat de guanyar quota electoral, és a dir, haver-se embolicat en una pugna fratricida pel poder.

A partir d’aquí, trobo que en l’acord entre Mas i Junqueras per fer les eleccions el 27 de setembre s’hi amaga una virtut i una incertesa. La virtut és que la voluntat de guanyar la independència passa per davant de la pressa per obtenir-la, i la incertesa neix dels dubtes sobre la seva solidesa.

Fer les eleccions el febrer o el març tenia l’avantatge de no convertir les municipals del 24 de maig en unes plebiscitàries. Si les eleccions al Parlament no poden ser una pugna entre Mas i Junqueras pel lideratge del procés, les municipals tampoc no en podien ser un primer assalt. Amb l’acord, aquest risc no queda diluït, o no queda diluït del tot, però la decisió d’estendre l’entesa nacional a les corporacions locals l’endemà dels comicis hauria de ser un dissolvent poderós i positiu. Les seccions locals de CiU i ERC han de poder plantejar les eleccions del 24 de maig a partir de la lògica pròpia de cada municipi sense veure’s condicionades ni llavors per la discrepància nacional de les seves matrius, ni ara per l’entesa. Ara: serà un exercici d’equilibri incert i precari. Que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, prioritzés l’entesa amb les forces d’esquerra quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de l’acord entre Mas i Junqueras n’és l’exemple més definitiu i cru.

Malgrat les incerteses, és veritat que l’acord de dimecres ha servit per refer la unitat alhora que ha deixat el procés de transició nacional intacte, o gairebé, que l’ha aclarit i que l’ha reforçat. Tan veritat com que les eleccions municipals el posaran a prova i en traçaran les línies vermelles. Els vuit mesos de coll que CiU i ERC s’han donat han de servir perquè aquesta recuperació dels “hàbits de treball en comú” i de “la cultura de l’acord” que va explicitar Mas els duguin a aparcar la lluita partidista pel poder i l’hegemonia del sobiranisme i, al contrari, es concentrin a, primer, bastir l’edifici administratiu i legal de l’estat català que s’anhela i defensar-lo dels atacs que rebrà, constitucionals, aconstitucionals i inconstitucionals, i, més important, a eixamplar la base social de l’independentisme que ara per ara no és suficient per tenir garantida la victòria el 27-S. Probablement, no hi ha compromís més ferm, ni blindatge més sòlid que un govern de coalició. Quan s’hi vegin amb cor.- Jordi Badia

Leave a comment

118

Illustration for the #118 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #108 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment