Posts tagged ‘Pope’

Jaume Oliveras - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/746643.html

La coincidència amb el rebombori de les eleccions europees ha deixat en segon terme el més que interessant viatge del papa Francesc a Terra Santa i la seva diàfana aposta a favor de la pau i l’ecumenisme. Un viatge de menys de tres dies que ha estat suficient per mostrar el lideratge absolut del bisbe de Roma en la defensa de la pau, “una pau autèntica, sòlida i duradora” que “converteixi veritablement Jerusalem en la capital mundial de la pau”, segons paraules del mateix Francesc.

Des del primer moment, el Vaticà insistí que es tractava d’un viatge estrictament religiós a la terra tres vegades santa, vindicada per les tres grans religions monoteistes de la Mediterrània. Jueus, cristians i musulmans hi tenen les arrels i hi comparteixen espais històrics. Per això, un lloc excel·lent per proclamar, com féu el papa a Amman, davant el rei Abdul·là –quaranta-unè successor de Mahoma–, que “la llibertat religiosa és un dret fonamental”, al qual el monarca jordà respongué que el fet “és plenament reconegut en el fonament de l’islamisme”. La creença com a font del respecte i el respecte com a base de la pau.

En els territoris pantanosos d’un dels nuclis més conflictius del globus, Bergoglio ha tornat a donar mostra de la capacitat de comunicació i de la
voluntat de no renunciar a ser veu dels que no tenen veu, els pobres i oprimits de la terra, fins obligant-se, si convé, a deixar de ser políticament correcte.
I la veu del que clama al desert ha quedat magníficament expressada en els gestos d’acostar-se als dos murs de lamentacions, a Betlem i Jerusalem, de signe ben diferent però que complementen la pròpia figura del papa com a pont de diàleg que uneix contra allò que separa.

En la terra bíblica que hauria de regalimar llet i mel, Francesc s’ha abraçat a Bertomeu, patriarca de Constantinoble, i tots dos han parlat públicament dels decrets de mútua excomunió, del 1054, i del diàleg interreligiós que ara cal per aconseguir, mil anys després, la unió tan anhelada. Ha parlat amb líders religiosos jueus i musulmans, fins fer-se acompanyar durant tot el viatge dels seus dos amics personals Abraham Skorka, rabí jueu, i Omar Abbout, dirigent musulmà. Però, també ha caminat per les fines línies frontereres dels campaments de desplaçats, els barris palestins de Betlem, el recordatori dels jueus víctimes d’atemptats i el reconeixement a la figura de Theodor Herzl, pare del sionisme. Encara, ha assegut a la taula per compartir el dinar amb una dotzena de palestins expulsats de les seves llars i a Yad Veshem s’ha inclinat i besat les mans de sis supervivents de la Xoà, mentre implorava un “mai més, Senyor, mai més”.

Al final, Francesc ha pujat a Jerusalem, amb tot el simbolisme del millor gest de l’intens cap de setmana. Sorprenentment, i contra tot protocol, ha convidat els presidents israelià i palestí, Shimon Peres i Mahmud Abbas, a trobar-se, en “una intensa pregària per la pau”, al Vaticà, en una possible encaixada de mans que pot ser més que històrica. Ningú no s’hi podia negar, i d’aquí a quinze dies Bergoglio, Abbas i Peres poden protagonitzar la imatge esperada durant segles. “El papa ha establert les bases per ajudar a la reconciliació entre palestins i israelites”, exclamà el president Peres.

A la Ciutat Santa –per cert, aquests dies tan ben garbellada per Manuel Cuyàs, en les cròniques d’aquest mateix diari–, el bisbe de Roma ha estat contundent: “Que Jerusalem resplendeixi plenament en la seva identitat i el seu caràcter sagrat, el seu valor cultural i universal, com a tresor per a tota la humanitat”. Francesc ha peregrinat al cor de la història.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/630119.html

Pope Francis illustration

“Ai, com m’agradaria que l’Església fos pobra i per als pobres”, va dir l’estrenat papa Francesc. I els centenars de periodistes de davant seu van aplaudir entusiastes.

Si algun d’aquells periodistes fos arribat de Mart, per primer cop a la Terra, s’hauria preguntat ingènuament, desconeixedor dels inextricables camins de la teologia catòlica i de la teologia pràctica capitalista: “¿Com és que el cap d’aquesta sumptuosa organització terrenal que ven metafísica, demana en condicional ser pobre i per als pobres, i tots aquests representants de l’espectacle mediàtic l’aplaudeixen, en comptes de xiular-lo?” I ningú li hauria donat resposta. Tant ple de fils entortolligats és aquest món modern, que absurdes contradiccions totalment allunyades de l’ètica més simple, passen per grans esdeveniments i grans esperances, quan a darrere hi ha, no només fum, sinó fins i tot mala fe, per totes bandes.

Anem a pams. Quan Joseph Ratzinger dimití en llatí, passaren dues coses fenomenals: la primera, que ningú se’n va adonar, excepte una veterana vaticanòloga, perquè no l’entengueren, és a dir, milions de creients no saben un borrall de la llengua oficial del Vaticà, o millor dit, el Vaticà parla en una llengua (i unes idees) que ja no entén ningú. I segona, trencà un dogma necessari, el de la seva infal·libilitat, o encarnació de Déu a la Terra. O sigui que la divinitat del papa, sostinguda durant gairebé dos mil anys, és falsa, car Déu no pot dimitir. Tant modern fou, sense saber-ho, o sí, Ratzinger, que sabedor que la societat actual ja no té metafísica, ha sigut conseqüent, i s’ha permès dimitir, atès que no pot governar els assumptes totalment terrenals de la seva organització. Que són els que importen a una organització que ja pot vendre més els assumptes metafísics, car el general de les persones poden seguir fent idolatria catòlica, fanàtica o partidària, però és difícil que comprin el dogma metafísic. Cal, doncs, vendre una cosa nova, a part d’endreçar, en el que es pugui, la immensa corrupció eclesial: cal vendre franciscanisme, o sigui, caritat cristiana, posant-se del cantó dels desfavorits, o almenys fent-ho veure. I per fer això, Ratzinger no servia. Serveix un home austral, aparentment afable, rector de la immensa diòcesi de Buenos Aires, que, com a totes les megalòpolis sud-americanes, i africanes, i algunes d’asiàtiques, resulta ser una concentració de miserables immensa, un autèntic banc de peixos. No s’ha equivocat la cúria romana, filla de l’imperi romà, continuadora del poder imperial, succionadora de l’original i místic missatge de Crist, el d’estimar-se els uns als altres com a iguals, convertit en una immensa arma de poder terrenal, i embolicat amb un profús embalatge metafísic, no s’ha equivocat per tal de no quedar-se en res, tal com va dir el papa Francesc en una primera al·locució, del perill de quedar-se com una simple ONG: els peixos pobres estan a Buenos Aires, i similars, i no a la descreguda i ametafísica Europa. Això sí, el nou papa és d’origen italià, i res més italià al nou món que un porteño de pura raça. Que tot quedi a casa. I a més a més riurem, perquè elsporteños són l’humor mateix, sovint, però, de to negre.

I els periodistes, què aplaudien? Això sí que és difícil d’esbrinar. Però vist el circ mediàtic que ha provocat la dimissió i elecció papals, no seria estrany que els mogués l’alegria de la notícia, aquella que diu que no és notícia que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Demà passat, estaran en un altre lloc. Faran notícia d’allò que faci espectacle, urgent i immediat. És a dir, faran de venedors, aquells que Jesús féu fora del temple, segons diuen, i no pas d’informadors, i molt menys d’informadors ètics. És cert, ningú diu que el deure del periodista sigui tenir un programa ètic, però sí que fer informació inclou fer-la ètica, és a dir, informar de tot el que es pugui amb veracitat i objectivitat. No cal que opinin, només que informin bé. I què informen, realment, de l’Església catòlica, o d’altres esglésies o religions: la superfície. Si el mateix papa ha fet un informe severíssim, segons indiquen, pel nou papa, sobre la pròpia Església, com és que la premsa no en sap res, o no en diu res, més enllà de vaguetats? Què aplaudeixen d’una institució farcida de crims no jutjats? Quina esperança tenen en una institució que ningú entén? I què saben, realment, del centre del negoci, que és el fum metafísic?

Però és cert, i el Papa a la seva manera ho encarna, que la desorientació general dels nostres dies, cerca, ni que sigui en aparença, una esperança redemptora, o sigui ètica, de valors, ja que la ciència ens ha deixat plens de tecnologia però ben sols a l’univers, i el capitalisme financer globalitzat ens està deixant sense la prima democràcia ciutadana que teníem. Potser per això el missatge contradictori del papa Francesc, sospirant pels valors senzill de la pobresa, en un món on ningú vol ser pobre, fou aplaudit com una esperança que posi fre a l’ambició desbocada del diner. És clar que els senzills esperen un senyal i ordre ètics, però és molt fosc que pugui venir del nou elegit. Seria un autèntic miracle que anant de boludo, precisament un papa pari els peus a la banda de pelotudos que manen. Un miracle. De moment, tot això és un quilombo.- Josep M. Uyà

Leave a comment