Posts tagged ‘politics’

puntdevista180115

Columnist: Jordi Badia (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/813532-tant-se-val-la-comedia.html

No vull pas dir que les discrepàncies entre CiU i ERC hagin estat una comèdia. Al contrari, han estat certes i greus. El que vull dir és que el comportament dels seus dirigents ha convertit les negociacions en una comèdia que s’haurien d’haver estalviat per excessiva, descoratjadora i insubstancial. N’han estat tan conscients que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van començar les intervencions de dimecres demanant disculpes per la baixa qualitat de l’espectacle ofert. Van fer molt bé. Com deia dijous el director d’aquest diari, Xevi Xirgo, les seves disculpes “fan creïble l’acord”, per bé que jo no tinc tan clar que l’entesa sigui prou sòlida. L’experiència fa necessària, i higiènica, la quarantena.

Des del 9-N han transcorregut 10 setmanes tot just. És un temps insignificant davant de la magnitud del propòsit d’independència. El repte és tan colossal i d’una complexitat tan magnífica que ni que obrim el focus temporal i en situem l’origen a l’Onze de Setembre de 2012, tal vegada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, el temps transcorregut continua sent sotil. Per tant, que els dos partits hegemònics al Parlament i en el sobiranisme hagin trigat a posar-se d’acord era un guió raonable. El grinyol no l’ha causat el fregadís d’unes discrepàncies tan legítimes com necessàries sinó l’intent de manipular l’opinió pública a còpia de piulades i filtracions compulsives i grotesques i que no camuflaven la voluntat de guanyar quota electoral, és a dir, haver-se embolicat en una pugna fratricida pel poder.

A partir d’aquí, trobo que en l’acord entre Mas i Junqueras per fer les eleccions el 27 de setembre s’hi amaga una virtut i una incertesa. La virtut és que la voluntat de guanyar la independència passa per davant de la pressa per obtenir-la, i la incertesa neix dels dubtes sobre la seva solidesa.

Fer les eleccions el febrer o el març tenia l’avantatge de no convertir les municipals del 24 de maig en unes plebiscitàries. Si les eleccions al Parlament no poden ser una pugna entre Mas i Junqueras pel lideratge del procés, les municipals tampoc no en podien ser un primer assalt. Amb l’acord, aquest risc no queda diluït, o no queda diluït del tot, però la decisió d’estendre l’entesa nacional a les corporacions locals l’endemà dels comicis hauria de ser un dissolvent poderós i positiu. Les seccions locals de CiU i ERC han de poder plantejar les eleccions del 24 de maig a partir de la lògica pròpia de cada municipi sense veure’s condicionades ni llavors per la discrepància nacional de les seves matrius, ni ara per l’entesa. Ara: serà un exercici d’equilibri incert i precari. Que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, prioritzés l’entesa amb les forces d’esquerra quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de l’acord entre Mas i Junqueras n’és l’exemple més definitiu i cru.

Malgrat les incerteses, és veritat que l’acord de dimecres ha servit per refer la unitat alhora que ha deixat el procés de transició nacional intacte, o gairebé, que l’ha aclarit i que l’ha reforçat. Tan veritat com que les eleccions municipals el posaran a prova i en traçaran les línies vermelles. Els vuit mesos de coll que CiU i ERC s’han donat han de servir perquè aquesta recuperació dels “hàbits de treball en comú” i de “la cultura de l’acord” que va explicitar Mas els duguin a aparcar la lluita partidista pel poder i l’hegemonia del sobiranisme i, al contrari, es concentrin a, primer, bastir l’edifici administratiu i legal de l’estat català que s’anhela i defensar-lo dels atacs que rebrà, constitucionals, aconstitucionals i inconstitucionals, i, més important, a eixamplar la base social de l’independentisme que ara per ara no és suficient per tenir garantida la victòria el 27-S. Probablement, no hi ha compromís més ferm, ni blindatge més sòlid que un govern de coalició. Quan s’hi vegin amb cor.- Jordi Badia

Leave a comment

122

Illustration for the #122 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista060115

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/808719.html

Un grup de deu juristes, encapçalats per Santiago Vidal, presenten demà una proposta de constitució de la república catalana. Estarem davant d’un text que esdevindrà una eina de primer nivell per fomentar el debat sobre el disseny del país que volem. Vaig escoltar-ne una síntesi en la taula rodona que l’Ecofòrum de la Garrotxa vàrem organitzar a Olot el 4 d’octubre passat i en la qual el magistrat de l’Audiència de Barcelona ens detallà alguns dels principals canvis radicals que comportaria la nostra carta magna en el sistema judicial (elecció democràtica dels càrrecs de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem) i en la forma d’impulsar la democràcia participativa (especialment els referèndums revocatoris, la supressió de l’aforament per als polítics i dels indults, les llistes electorals obertes…). El que més ens va donar un alè d’optimisme envers el futur, però, va ser la idea que la constitució pugui prohibir governar amb majories absolutes. “El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament”, diu l’aforisme atribuït a lord Acton.

Els ecologistes de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC presents en aquell acte vàrem reivindicar que en una constitució del segle XXI era ineludible que, junt amb els drets a l’habitatge, la salut i el treball, també es preveiés el dret de la persona a viure en un entorn saludable i el deure i l’obligació del govern i les autoritats públiques de conservar els béns comuns naturals i a gestionar-los de forma sostenible per a les futures generacions.

Un Estat modern no pot oblidar l’existència de la crisi ecològica global i de fer comprometre les seves institucions i administrats amb la lluita contra el canvi climàtic ocasionat per l’escalfament de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a conseqüència de l’activitat humana. Els límits del creixement ens obliguen a reconsiderar el “progrés”. El model de creixement que, per exemple, s’obligaran els signataris del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) no és el que convindria a una Catalunya que ja ha sobrepassat la seva capacitat de regenerar els béns comuns naturals explotats durant les darreres dècades; béns originàriament de lliure accés esdevinguts per l’industrialisme productivista en “recursos mercantilitzats”. La nostra constitució, contràriament, ha de vetllar per preservar els nostres sistemes naturals, atès que ens proveeixen de nombrosos béns comuns i serveis. Un bosc no és únicament un recurs forestal o un riu un recurs hidràulic.

Convindria, doncs, que la nostra carta magna cités expressament que s’inspira en els principis de la Carta de la Terra, impulsada en la Cimera de Rio del 1992 i presentada internacionalment a l’Haia el 22 de juny del 2000. Valors ètics que es poden resumir en:

 1) Respecte i cura de la comunitat de vida en tota la seva diversitat. 2) Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics. 3) Justícia ambiental i social. 4) Democràcia participativa i transparència en la forma de governar. 5) Dret a l’energia basada en fonts renovables autòctones.

En definitiva, volem una constitució d’una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, que incorpori els drets de la naturalesa i que inclogui el deure i l’obligació que tenim tots de protegir i millorar la qualitat de l’entorn.

Estic convençut que la proposta que ens presenta públicament l’equip de Santiago Vidal recollirà la demanda d’un ampli moviment social que ha generat una consciència ecològica majoritària en la nostra societat.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista181214

Columnist: Jaume Rocabert i Cabruja (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Des del 2010, hem recorregut molt camí i hem aconseguit engrescar i sumar al projecte sobiranista moltes més persones de les que mai haguérem imaginat. El que era una reivindicació d’un nombre reduït de persones s’ha convertit en un clam majoritari de la ciutadania catalana. Ara ens trobem en la fase decisiva del procés, a ben segur la més dificultosa i complexa, però cal avançar amb petjada ferma, superant l’agressivitat estructural i l’espoli financer amb el qual, històricament, ens fustiguen els governants de la metròpoli, junt amb les amenaces, insults i tota mena d’ultratges dels seus altaveus mediàtics. Tampoc hauríem de fer cas dels unionistes de casa nostra, ni dels temorencs o dubitatius, ni d’aquells que estan aclaparats per les calamitats que ens auguren des de Madrid, car no es produiran mai. Cal, això sí, que polítics, societat civil i ciutadania seguim empenyent com hem fet fins ara: ben units i amb el màxim d’entusiasme.

Anar units, no vol dir pas haver de satisfer certs interessos. Tenim dos fulls de ruta contraposats però no incompatibles, i caldrà superar els matisos diferenciats. Un, dibuixat seguint els esquemes més tradicionals i previsibles de qui l’ha dibuixat, amb excessives connotacions autonomistes no sobrepassades. Un altre, molt més directe, dibuixat amb els ulls contemplant les penúries i sofriments de la nostra societat, els neguits i preocupacions dels ciutadans i més sensible a no perdre ni un vot d’aquells que, favorables a la independència, no votarien segons quina fórmula de candidatura; a més, planteja aquesta etapa decisiva sense les pors i les intimidacions, provinents de la metròpoli, sinó aprofitant l’empenta i l’esperança d’una ciutadania desacomplexada.

Vull creure que Mas i Junqueras es posaran d’acord i, malgrat les seves diferències en el perquè i en el com, trobaran la proposta de consens a través de la qual podran sentir-se còmodes ells i les altres forces polítiques, cíviques i ciutadanes sobiranistes. Tothom espera que el president Mas no dilati el procés i que sàpiga destriar degudament aquelles veus que deien estar a favor del dret a decidir: Unió, el PSC i Iniciativa; però ara sembla com si alguns se n’haguessin desdit, ja que prioritzen, com darrerament ens ho han palesat, tant l’Espadaler com l’Iceta, declinar-se per esgotar la legislatura i per unes vies federals molt més impossibles (a l’Herrera, no és fàcil entendre’l). ¿Com, aquests dirigents, poden menysprear la voluntat majoritària de la nostra societat, que reclama la independència, tot insistint amb l’ideari dels seus respectius partits? Cap programa no té el més mínim valor, ni serveix com a ideari de cap partit, si allò que proposa no intenta satisfer els interessos majoritaris dels ciutadans. Si només serveix perquè aquests polítics facin brindis al sol o perquè es facin trampes al solitari, val més que pleguin i deixin de marejar i distorsionar l’actual procés que tenim en marxa i que ens ha d’alliberar del colonialisme castellà.

Res ni ningú té dret a voler erigir-se en el protagonista d’un procés que des del primer moment és només de la ciutadania. Han estat la major part dels ciutadans catalans, amb la inestimable ajuda de les entitats i associacions cíviques, els qui han empès aquest procés i avui reclamen urgentment eleccions constituents o plebiscitàries (el nom no fa la cosa) per, si els vots favorables a la independència són majoritaris, iniciar l’exercici de la plena sobirania i de la tan esperada llibertat!!! –  Jaume Rocabert i Cabruja

Leave a comment

118

Illustration for the #118 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista251114

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Al pany de la Constitució de 1978 es refereix un polític emergent amb el designi d’obrir-lo si arriba al poder. No ho tindrà fàcil, l’intrèpid serraller. El relat sobre les excel·lències de la Transició viu ancorat en la consciència col·lectiva gràcies a una propaganda tan pertinaç, obsessiva, porfidiosa i de tants anys que faria enrojolar el pobre Goebels.

Ja ho diu Gregorio Morán: “Nuestra clase política, prácticamente sin excepciones, se siente orgullosa de nuestra transición. Sin embargo, considera, paradójicamente, perjudicial explicarla...” I és que no agrada que s’expliqui, per exemple:

1) Que els serveis secrets nord-americans varen tenir-hi una intervenció de primer ordre, estimulant l’opció òptima pels seus interessos: la d’un trànsit cap a una monarquia recolzada en dos partits que els seus analistes varen denominar provisionalment partit “socialista” i partit “democràtic”, sempre amb la fita d’excloure l’obertura d’un autèntic procés constituent, d’una democràcia real, que pogués qüestionar aquests pilars fonamentals, el de la de la monarquia i el d’un bipartidisme amb accés al poder per torns.

2) Que per això esdevenia fonamental controlar les primeres eleccions, les que havien de consolidar per sempre aquest bipartidisme, el que es vehiculà mitjançant un triple sistema de seguretat: a) Designació directa pel rei de quaranta-un senadors (teòricament d’opcions ideològiques diverses però tots amb el comú denominador d’una agraïda fidelitat monàrquica). b) L’aquarterament d’importants contingents militars el dia de les eleccions. Ja ningú vol recordar–i menys explicar– que el Consejo Superior del Ejército va estar reunit a l’espera dels resultats electorals i que la divisió cuirassada Brunete va estar aquarterada prop de Madrid. c) I, sobretot, un precepte, sobre el qual s’ha parlat molt poc: l’article 5 de la llei de reforma política, que podria utilitzar el rei per conjurar qualsevol imprevist. El precepte preveia la possibilitat que el rei pogués convocar un referèndum per dirimir qualsevol qüestió (fos o no fos de caràcter constitucional) i, si les Corts no actuaven d’acord amb allò referendat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.

3) Que el control del tema més sensible, el de la unidad de la patria, havia de ser total, sense cap escletxa ni marge d’interpretació en la futura Constitució. Un PSOE domesticat del tot, (els militars exigiren que fos comandat per Felipe González per ser el dirigent més fàcil de manipular) ja havia fet expressa renúncia d’allò que en el XVIII congrés i per assolir una democràcia real considerava, “de carácter inexcusable”, o sigui “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” (lletra g del seu programa).

Per això esdevé tragicocòmica l’evocació de la redacció de l’article 2 de la Constitució. Com assenyala un autor: “La redacción final no fue obra de la ponencia, sino que llegó a ella en forma de un papel escrito a mano procedente del Palacio de La Moncloa… El mensajero de UCD dijo […] que del texto no se podía variar ni una coma porque respondía a un compromiso literal entre la presidencia del gobierno y los interlocotures fácticos… Ante ello, el ponente Pérez Llorca se cuadró y, llevándose la mano extendida a la sien, hizo el saludo militar.”- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista281014

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/789739.html?cca=1

El 19 d’octubre de 1989 (fa 25 anys) Catalunya podria haver patit un accident nuclear de classe 7, amb explosió d’hidrogen i fusió del nucli, si l’incendi a la zona de turbines del reactor de grafit gas de Vandellòs hagués afectat la part radioactiva. L’opció de tancar definitivament el reactor i desmantellar-lo –enorme dispesa que paguem amb la tarifa elèctrica– va ser una decisió financera i “política”. Pere Duran Farell, president d’Hifrensa, la societat hispanofrancesa propietària, va considerar en 12.000 milions de pessetes el cost de reparar la turbina afectada (Le Monde, 4 de novembre de 1989). Però tant París com Madrid ja no estaven interessats a seguir produint plutoni dels residus del reactor que s’enviaven periòdicament a la planta de retractament de Marcoule (França). El risc pel territori va ser real i extrem però Hifrensa va sortir-ne financerament indemne (també judicialment).

En alguns actes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) he exposat el risc biològic i econòmic que pel nostre futur estat comportaran els tres reactors en funcionament (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) i la temeritat d’autoritzar que el seu període de vida s’allargui fins a seixanta anys. La sospita, però, que el “lobby elèctric” impedeix un debat energètic lliure en el procés sobiranista es confirma al fer-se públic l’informe 9 del llibre blanc redactat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicat a l’abastament d’aigua i d’energia. Sorprenentment, el CATN, creat pel president Mas, s’ha oblidat de definir un escenari de desnuclearització i opta per conservar l’statu quo elèctric (defensant amb vaguetat les energies renovables).

És una greu deficiència que no s’analitzin els efectes col·laterals de l’accident de Fukushima i els costos financers que comportarà aplicar amb rigor els stress tests de la UE (que, per cert, no aconsellen substituir el zirconi dels combustibles nuclears per evitar les explosions d’hidrogen provocades en els accidents de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima). Destacaré algunes perles que s’han escrit en l’informe:

–“La producció d’origen nuclear permet reduir la dependència respecte als hidrocarburs” (s’oculta que ens condiciona al poderós càrtel de productors d’urani enriquit).

–“La seguretat de les centrals nuclears catalanes és bona i està millorant contínuament” (la realitat és que els reactors d’Ascó i Vandellòs aclaparen el 43% dels incidents de tot el parc nuclear espanyol, segons el mateix Consell de Seguretat Nuclear).

–“La seguretat de les nuclears catalanes recau en l’exèrcit espanyol” (cosa que obligaria els redactors a explicar-nos com el franquisme va introduir l’energia nuclear amb un objectiu armamentístic i no únicament civil).

–“El sistema elèctric d’un futur estat català pot subministrar l’energia a uns preus un 30% inferiors al sistema elèctric espanyol” (afirmació que enlloc es documenta, especialment si s’internalitzen els costos de la seguretat obligats després de Fukushima i de les instal·lacions que hauran d’emmagatzemar els residus).

El Consell Assessor ens diu que cal declarar la independència avisant prèviament Endesa i Iberdrola, ja que “cal vetllar perquè els dipòsits de combustible nuclear siguin plens”, mirant d’evitar que la data de la secessió coincideixi amb la recàrrega de combustible! També considera que allargar la vida de les centrals a seixanta anys faria el sistema elèctric català “econòmicament competitiu”(?). Fins i tot s’aconsella que la Generalitat entri com a soci d’ENUSA (Empresa Nacional del Uranio) per garantir el subministrament de combustible i creï un consell de seguretat nuclear. Finalment, es proposa que el nou estat català s’integri en els organismes internacionals que promouen l’energia atòmica, com l’OIEA i l’AIE.

En conclusió: o la societat civil reclama mitjançant la nova llei de consultes pronunciar-se sobre el futur de l’energia nuclear, o ens encolomaran a dit un estat català nuclearitzat i sense ruptura energètica amb el franquisme.- Santiago Vilanova

Leave a comment

esguard111

Illustration for the #111 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista211014

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/787660.html

Un dels jutges més prestigiosos del Tribunal Suprem nord-americà era saludat cada matí en anar a la feina, reverencialment, admirativament, per un seu veí amb el mateix ritual: “Bon dia, senyor, i a fer justícia.” Fins al dia que la consciència del cèlebre jurista va defallir i educadament, però enèrgicament, replicà al seu bon conciutadà: “Sisplau, no em mortifiqui més. Vostè em pot exigir diàriament que apliqui la llei, però no que, a més a més, faci justícia.”

Lluny de mi sortir en defensa del Tribunal Constitucional, òrgan no pertanyent al poder judicial i de naturalesa eminentment política en la seva configuració i en la seva actuació segons ha anat demostrant els darrers anys. Però sobre un assumpte tan capital com el d’atorgar o no al poble de Catalunya la condició de subjecte polític sobirà no té el menor marge de maniobra. Aquest Tribunal i els que puguin venir estan lligats per una Constitució d’una contundència absoluta i, a més a més, impossible de reformar en la pràctica.

El blindatge de les matèries “sensibles” (monarquia i unitat de la Nación Española, per exemple) és de tal gruix que l’atado y bien atado de les lleis franquistes fa riure al costat de la intangibilitat d’aquestes matèries. (Sempre es diu que amb la suma de PP i PSOE n’hi hauria prou per una modificació i això s’hauria de veure, sobretot davant la previsible –millor seria dir imprevisible– nova composició de les Corts.)

Cada vegada que sento parlar de reforma constitucional (s’entén una de seriosa, no qualsevol collonada) em neix el dilema: riure o plorar? Aquesta és la qüestió. I em vénen malsons. O evocacions de Poe, Kafka, Buzzati, Beckett. Del primer, per exemple, El pou i el pèndol, potser la més esgarrifosa narració de terror que s’ha escrit, situada a Espanya, a Toledo. Del segon l’angoixa del pobre Sr. K per ser rebut i acceptat per l’administració, pel poder, en el El castell o per saber (en El procés) per què ha estat condemnat en un procés absurd, laberíntic, en què res ha pogut dir per falta d’interlocutor. En El desert dels tàrtars, Dino Buzzati també relata la inútil espera del militar que veu com passa el temps sense que ningú aparegui més enllà del desert sempre monòton. Tot esperant Godot és també el relat teatralitzat, no menys desesperançat i angoixant, d’una espera inútil.

Com que una lectura així continuada menaria a la desesperació, sobretot en temps polítics d’interlocutors absents i silencis punyents, val més acudir a la videoteca i recuperar El secret de Santa Vittoria, l’esplèndida pel·lícula de Stanley Kramer. Almenys allà hom pot il·lusionar-se amb la força del poble. Com que el film és dels anys seixanta, potser no tothom recorda que és la història d’un petit poble italià l’economia del qual té com a únic pilar la producció d’un tipus de vi “vermut”. Una columna alemanya ho sap i en la retirada pensa requisar aquest únic tresor del poble apropiant-se el milió d’ampolles que els veïns acumulen als seus cellers. En una nit, però, els vilatans aconsegueixen fer desaparèixer totes les botelles amagant-les en una cova als afores del poble. Ho fan transportant-les una a una mitjançant una cadena humana en què, pràcticament tots els veïns, treballen tota la nit.

Val més, doncs, pensar, no en esperes irritants, sinó en la força d’un poble solidari. Un que va salvar el que era seu mitjançant una cadena humana.- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista141014

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/785443.html

A la situació actual del nostre país hi ha múltiples possibles evolucions futures però, al final, totes porten a una mateixa cruïlla: desobeir la legalitat espanyola, i trencar-la, o continuïtat amb el règim actual. Vegem uns quants exemples de possibles recorreguts.

Primer escenari: els partits proconsulta decideixen tirar endavant la consulta del 9-N i, per tant, desobeir la legalitat espanyola. Segon escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, però es convoquen eleccions plebiscitàries, les quals es duen a terme, i els partidaris de la independència sortint d’aquestes, assumint que les guanyen, la declaren de forma unilateral, trencant la legalitat espanyola. Tercer escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, i es convoquen eleccions plebiscitàries, però abans que s’executin, l’Estat espanyol inhabilita l’autonomia amb qualsevol pretext. Havent previst això per evitar un buit d’autoritat, els partits que es presentaven a les eleccions havien indicat que, en cas d’inhabilitació, els seus parlamentaris del Parlament sortint votarien el mateix que els nous parlamentaris a elegir. Els parlamentaris del Parlament sortint que pertanyen a partits proindependència compleixen aquesta promesa, i declaren unilateralment la independència, trencant la legalitat espanyola. La llista d’escenaris podria seguir i seguir però, sigui quina sigui la variant, totes acaben sempre, inexorablement, a la mateixa cruïlla: desobediència o continuïtat.

Perquè una sortida pactada amb l’Estat espanyol fos possible, hi hauria d’haver voluntat política a aquest Estat espanyol que pogués ser així i, malauradament, l’única voluntat política que es manifesta sempre és la de voler retenir Catalunya a qualsevol preu i en contra de la seva voluntat. Es poden retreure moltíssimes coses a l’Estat espanyol, però no que no hagi sigut insuperablement meridià sobre les seves intencions en aquest tema.

Per això no puc comprendre com hi ha comentaristes, analistes i polítics que encara especulen amb possibles compromisos amb l’Estat espanyol, que puguin permetre una sortida de Catalunya a dins de la legalitat espanyola. Els polítics haurien de tenir en compte endemés, que la seva actuació fins aquí, portant fins al final, dins de la legislació actual, les peticions al govern espanyol de permetre que Catalunya triï el seu futur, ha tingut la virtut de fer evident a tot el planeta la intransigència absoluta de l’Estat espanyol. Però si ara continuen persistint a fer veure que entre els partits proconsulta no hi ha posicions molt diferents de com respondre a totes les traves plantejades per l’Estat espanyol a la consulta, i que aquestes diferències veuran inevitablement la llum, perquè el temps no s’atura i ens apropa al 9-N, corren el risc de dilapidar, per manca de seriositat, gran part del crèdit internacional que s’ha acumulat fins ara, tot plegat només per mantenir uns dies més el que ara ja és només una façana d’unitat. No passa res si hi ha discrepàncies: ja ho sabem tots, som prou grandets per pair-ho i no tindrà cap impacte en l’anhel per la independència. Costarà molt més digerir que fem el préssec podent no fer-lo.

La conclusió inevitable, doncs, és que la legalitat espanyola mai ens oferirà cap camí de sortida i, si volem sortir, haurà de ser a base de rebentar la porta. Si no volem fer trencadissa, llavors sabem que només ens espera la continuïtat de l’actual ordre de les coses. Però aquesta continuïtat no vol dir que tot es mantingui intacte, sinó la constant i progressiva retallada en tots els fronts que l’Estat espanyol continua practicant, dia sí i dia també.- Cesc Batlle

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #108 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista300914

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/780445.html

La força del poder popular va portar al carrer més d’un milió de persones el 2012 i més d’un milió i mig a la Via Catalana el 2013. Després d’aquelles extraordinàries manifestacions cíviques, a les quals s’afegeix la més massiva i victoriosa del passat Onze de Setembre, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha esdevingut l’estructura de base democràtica més representativa de la voluntat dels que defensem un estat propi. I ho està fent a partir d’una exemplar estructura popular, unitària i transversal.

Quan s’arribi, però, al final del viatge (probablement una declaració unilateral) serà el nou poder polític que esdevindrà l’executor de la sobirania popular. Ara bé, el poder polític tradicional, tal com l’hem heretat de la transició, sempre s’ha malfiat de les plataformes populars o demòtiques. Aquesta desconfiança explica que es forcés la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, fundada el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona; que s’apagués la flama de Marxa per la Llibertat (“Poble català, posa’t a caminar!”) el 1976 impulsada per Lluís Maria Xirinacs; que hagués llanguit la Crida a la solidaritat liderada per Àngel Colom havent-se iniciat amb èxit popular; que no anessin més lluny les Convencions per la Independència Nacional el 1987 promogudes per mossèn Josep Dalmau i que tampoc fructifiqués l’Assemblea Unitària per a l’Autodeterminació, que esdevindria Assemblea d’Unitat Popular, dinamitzada per Eva i Blanca Serra, entre altres patriotes.

Abans que es constituís l’ANC, doncs, s’havien produït a Catalunya organitzacions populars i de base que reivindicaven el dret a l’autodeterminació. Però els partits polítics catalanistes no les van deixar prosperar. Va ser un error que va endarrerir el procés de conscienciació de la població.

“El poder polític (que és legislatiu, judicial i executiu) i el poder popular són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen. El poder popular fiscalitza i estimula la tasca del poder polític, encara que això pugui desagradar als polítics”, va escriure Xirinacs (Mundo Diario, 20/7/1977. Recull fet pel seu biògraf Lluís Busquets i Grabulosa).

Efectivament, en un moment històric com el que vivim, caracteritzat per una demanda generalitzada de democratització de les estructures de poder, no tindria cap sentit que la nostra ANC –l’organització més important del país per la seva capacitat de convocatòria i pels milers d’associats i simpatitzants que hi confiem– acabés desfeta com aquella Assemblea de Catalunya.

En la declaració de la Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada al Palau de Congressos el 30 d’abril de 2011, es diu que l’ANC es “dissoldrà quan s’hauran aconseguit els objectius nacionals damunt definits”. És a dir: quan la construcció d’un estat de dret, democràtic i social sigui un fet; quan hàgim accedit a la independència exercint el dret d’autodeterminació reconegut i proclamat pels Pactes Internacionals dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1966, i, finalment, que la UE i les Nacions Unides reconeguin el nostre estat.

Crec, sincerament, que aquesta resolució s’hauria de reconsiderar. Si volem regenerar la democràcia i disposar d’unes estructures d’estat modernes (no corruptes) que responguin a les exigències dels nous moviments socials caldrà que l’ANC continuï existint; per esdevenir la garantia d’una democràcia de qualitat, vigilant i fiscalitzant la tasca de govern del nou estat i dels partits que siguin cridats a governar-lo.

Si assolim l’Estat propi la res publica no ha d’estar mai més per damunt de la voluntat popular. Per a Xirinacs, en l’arbre d’una veritable democràcia, el poder popular és a l’arrel i el polític a la capçada i ha de circular saba entre un i altre. Aquesta és una qüestió cabdal a considerar en el debat sobre el model de “país que volem”.- Santiago Vilanova

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #107 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista230914

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/779216.html?cca=1

Volgut amic: Em demanes que t’ajudi a entendre-ho i amb molt de gust et parlaré del Pujol jove, del primer Pujol i de la seva psicologia (la de llavors, és clar).

Amb el Déu a qui et refereixes, gairebé hi vaig conviure quatre anys. Del 57 al 60, abans d’estar confinat a Girona, a Can Bartrina, on ja saps que va anar en sortir de la presó de Saragossa. Quan jo tenia 19 anys i ell 26. Era temps d’apostolat sota la sigla de CC (Crist-Catalunya) i corríem per comarques fent el que anomenàvem cercles d’influència. L’ideòleg del grup era en Raimon Galí, que havia sigut capità de l’exèrcit republicà. Péguy, Maritaine, Bernanos i Saint Exupery eren els seus puntals, mentre que d’història de Catalunya i de la guerra ens instruïen Josep Benet, Maurici Serrahima, Coll i Alentorn, Jaume Nualart…

Durant els dos anys que va estar a la presó, aquell grup CC va fer una profunda revisió gràcies a un ideòleg extremeny, Antoni Pérez, que des del món llibertari havia participat en la Guerra Civil. De CC vam passar a FSF (Força Socialista Federal) i em van encomanar a mi, l’any 63, explicar al Pujol encara confinat el nou ideari grupal. Tres caps de setmana vaig anar a Can Bartrina amb els meus apunts havent dinat. La Marta em feia un cafè i en Pujol no em feia cap comentari. Només al final em va dir que el seu pare havia comprat la Banca Dorca i que ell s’hi pensava dedicar, insinuant-me que tots aquells plantejaments socialistes eren pura fantasmagoria.

En una aproximació més o menys psicoanalítica, descriuria el Pujol de llavors amb els trets següents:

a) Tremendament auster i gasiu. Crec que falten estudis neurològics sobre l’avidesa i les grans diferències axiològiques que provoca en cada cervell el factor diner, valor simbòlic que, evolutivament, ha acabat sent un condicionant fonamental per entendre el funcionament humà.

b) Mai sabies què barrinava ni què portava entre mans. Solia ser sec, però també afectuós quan pertocava. Per molt compromès que estigués amb un grup, sempre tenies la sensació que ell anava per lliure.

c) Li agradava la litúrgia, amb un ampli ventall de gesticulacions i rictus facials i un parlar planer i estudiadament popular que compartia amb mossèn Ballarín, que també vaig conèixer bé en aquell temps. No t’estranyi, doncs, que en Ballarín hagi sortit immediatament a disculpar-lo.

d) Desconfiat i calculador amb la gent del seu entorn. Una vegada que vaig portar Modest Prats a una reunió a casa seva, al carrer Mitre, el va fer esperar al rebedor i a mi em va conduir a una cambra a part per interrogar-me sobre si podia tenir alguna concomitància amb l’Opus. Llavors, i més o menys com ara, l’Opus era l’eina de castellanització del règim. Amb el temps, però, Pujol va canviar la seva aversió a l’Opus en entrar en la vinculació Opus-diner-poder.

e) No tenia amics personals. Potser el més proper era el seu cunyat Cabana. Penso que estava mancat d’empatia, però que coneixia molt bé el valor que l’empatia té per als altres. Com que no es trobava emotivament enganxat a ningú, això li permetia circular i manipular tranquil·lament els diferents sectors socials en benefici de les seves dèries i objectius personals. Tinc entès que aquestes personalitats tendeixen a crear codis propis de comportament i que senten culpa en infringir-los, però molta menys que si ho fan amb els codis comuns.

En fi, queda molt per dir. Quan vulguis continuarem. Una forta abraçada.- Ponç Feliu

Leave a comment

esguard_xaviramiro

Illustration for the #106 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment