Posts tagged ‘politics’

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

puntdevista070715

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/873892-les-paradoxes-del-lideratge.html

Fa just una setmana, en l’edició del 30 de juny, aquest diari duia una notícia d’aquelles que em generen incomoditat: “Un terç dels francesos volen que Strauss-Kahn torni a la política.” Segons un sondeig realitzat, conserva la simpatia de militants tant de l’esquerra com de la dreta, els quals voldrien que, si es remodelés el govern, assumís el càrrec de primer ministre. Dominique Strauss-Kahn va ser acusat el 2011 d’agressió sexual per una empleada d’un hotel de Nova York, cas que es va resoldre amb una indemnització, i ha estat implicat en altres escàndols, entre els quals buscar agressivament gratificació sexual de la periodista i escriptora Tristane Banon i participar i organitzar festes sexuals amb prostitutes, un càrrec de proxenetisme del qual ha estat absolt recentment. Sembla que una part significativa de la població no té en compte aspectes com aquests, que defineixen clarament una part important de la idiosincràsia d’una persona, a l’hora de voler que sigui ella qui exerceixi un càrrec de lideratge, les decisions del qual segur que els afectaran. O potser són aquests aspectes els que fan que sigui percebut com un líder nat?

Es diu que la capacitat de lideratge és un dels trets de personalitat més ben valorats actualment, la qual cosa fa que molts professionals del coaching dediquin bona part dels seus sistemes d’entrenament personal a aprofundir en aquesta capacitat. Amb algunes diferències, la major part de sistemes coincideixen en la idea que les característiques més importants per esdevenir líder són definir clarament la direcció del lideratge i mantenir el rumb; centrar la motivació en el per què; conèixer i utilitzar les forces i habilitats que hom té; tenir disposició per aprendre, visió i curiositat; ser conciliador, bon comunicador i positiu envers els altres, i no tenir por d’equivocar-se. Sens dubte aquestes característiques poden ajudar a fer créixer les pròpies capacitats de lideratge de manera conscient i volguda cap a un lideratge positiu, però també és cert que hi ha persones que, de manera innata, són percebudes pels altres com líders naturals.

Hi ha diversos estudis científics que han identificat quines són les principals característiques que fan que un líder natural sigui ben valorat per la població. En general, a nivell de personalitat els líders són més impulsius, arriscats, carismàtics i creatius (en el sentit que cerquen noves solucions als problemes), unes característiques que tenen un rerefons neural i genètic –i per descomptat també educatiu–. També s’ha vist que, en temps de crisi, aquestes característiques són especialment ben valorades, atès que, de manera preconscient, semblen poder garantir un futur col·lectiu més òptim. I presenten una bona capacitat d’empatia cap als membres del seu grup, de la qual poden prescindir quan les seves decisions afecten membres d’altres grups. D’aquesta manera poden afavorir els “seus” en detriment dels “altres”.

Tanmateix, també s’ha vist que quan hom escull qui vol que lideri el seu grup s’activen les anomenades neurones mirall del cervell, les quals permeten reproduir interiorment les emocions i característiques de comportament d’aquest líder. És una manera preconscient d’identificar-se amb ell, la qual cosa afavoreix l’estabilitat dels grups a través de l’adhesió als líders. Aquest és el fet que em genera incomoditat, pensar que un terç de la població se sent còmoda identificant-se amb persones com Strauss-Kahn.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista260515

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Pot sorprendre sectors de l’opinió pública que quan es parla de l’ecologisme no es donin informacions sobre els seus teòrics. Hi veig una explicació: el món de la cultura, la política i el periodisme està monopolitzat per ideologies desenvolupistes heretades del segle XIX. El més greu, però, és que mentre les institucions fomenten el creixement ignoren que el nostre territori pateix una pressió de l’entorn equivalent a una població de més de 20 milions d’habitants a la qual hem d’afegir-hi els 16 milions de turistes anuals concentrats en el litoral. Estem devorant el país que volem convertir en estat! Els respectius governs de la Generalitat han menyspreat les arrels i les propostes científiques del pensament holístic, també oblidat a les aules universitàries amb l’excepció de la tasca feta en el seu temps per l’ecòleg Ramon Margalef i en els darrers anys pel bioeconomista Joan Martínez Alier. Quan ICV va optar per declarar-se “ecosocialista” i va afegir al logotip el genèric “verds”, podíem creure que els seus dirigents, responsablement, reivindicarien els Ivan Illich, René Dumont, Edward Goldsmith, Michel Bosquet, Nicholas Georgescu-Roegen o Vandana Shiva, entre d’altres. Però com que cap d’ells provenia de la tradició comunista els varen silenciar. La dreta liberal sobiranista també va intentar apropiar-se de “l’econacionalisme”, estratègia que va liderar sense èxit el conseller de Medi Ambient Felip Puig. Després de manipular el concepte de “sostenibilitat” ara es prepara una operació semblant per integrar el “decreixement”. Al capitalisme del segle XX de l’ecologisme només li interessa el que pot utilitzar com a màrqueting (Abertis, Gas Natural Fenosa o Endesa han fitxat científics ambientalistes per ecoblanquejar la seva imatge empresarial, maniobra anomenada greenwashing). Les esquerres tradicionals també han emprat el “verd” com a reclam publicitari per atreure el vot dels moviments socials. És per tot això que l’aportació del periodista i escriptor Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) publicant Heterodoxos europeus (Pagès Editors, 2015) és tan meritòria com útil. Es tracta d’un retrat de “25 biografies de la consciència ecològica del segle XX”. En el llibre hi surten intel·lectuals i activistes internacionals, la majoria desconeguts per la classe política de la Transició i per les noves generacions. Garcia ha fet una selecció personal i, en conseqüència, no hi són tots els que mereixerien ser-hi, especialment destacades ecofeministes, però hi són alguns dels ideòlegs més significatius que l’escriptor va entrevistar quan varen participar en els simposis internacionals Una sola Terra. Altres els va conèixer en reunions d’Ecoropa, associació fundada per Denis de Rougemont i Armand Petitjean, actualment presidida per la biòloga Christine von Weizsäcker. Hi trobem també biografiats ecologistes espanyols injustament oblidats com Pedro Costa Morata i Mario Gaviria. He de confessar que la lectura dels Heterodoxos europeus m’ha transportat a la meva joventut i al meu compromís antinuclear compartit amb la majoria dels retratats que, lamentablement, no han motivat l’interès dels nostres principals editors com ho han fet autors de best-sellers com la Naomi Klein (sobre el seu assaig Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima en parlaré en un proper article). Aquesta desconsideració cultural amb els pioners de l’ecologisme ha beneficiat els grups oligàrquics espanyols que malden per seguir impulsant i dirigint el model econòmic i energètic que ens ha portat a l’atzucac. Quasi tots els entrevistats per en Xavier Garcia (dotze ja han traspassat) han lluitat contra aquest model i han estat dignes i honrats defensors de la bioeconomia com a alternativa. Si l’independentisme esdevé majoritari també ho ha de ser la consciència ecològica si volem contribuir amb el futur estat a frenar una crisi que porta la humanitat als límits de la seva extinció.- Santiago Vilanova
Leave a comment

puntdevista170315

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/832867.html

“Je suis Charlie”, aquest eslògan globalitzat, creat pel grafista francès Joachim Roncin arran del criminal atemptat contra els dibuixants del setmanari Charlie Hebdo, també s’ha convertit en el crit per a reivindicar la llibertat d’expressió a Rússia. Fer política i escriure de forma crítica contra el president Vladímir Putin ha esdevingut un greu perill. Hem vist com en els darrers anys periodistes valents com Anastàsia Babúrova i Anna Politkóvskaia han sigut víctimes de les màfies incontrolades que es vinculen al Servei Federal de Seguretat (FSB), que ha succeït aquell no menys temible KGB.

El poder de Putin és absolut i omnipresent, i l’exerceix amb interès sobre els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i els escriptors, especialment amb els que denuncien la corrupció dins dels sectors estratègics de l’economia, com l’energètic. L’historiador Thierry Wolton, especialista en el món comunista, autor de La KGB au pouvoir(Buchet/Chastel, París, 2008) va analitzar els principals motors de l’economia russa i va constatar que Putin havia col·locat fidels exagents del KGB dirigint la majoria d’empreses públiques: a Gazprom (gas); Rosatom (holding de l’energia atòmica); Rosneft (petroli); Tvel (combustible nuclear); RAO-EES (electricitat); Alrosa (diamants); Transnefteprodukt (oleoductes), Sovkomflot (transport); Aeroflot (aviació) i Almaz-Anteï (armament), entre d’altres.

Borís Nemtsov, el copresidente del Partit Republicà (RPR-Parnas), cosit a trets mentre passejava de nit (imprudentment?) amb la model ucraïnesa Anna Duritskaia, era un polític dissident molt ben informat i amb bons contactes amb alts funcionaris d’algunes d’aquestes empreses. Era físic però crític amb l’energia atòmica i amb la venda de tecnologia nuclear russa a l’Iran, Jordània i Egipte, entre altres països àrabs. El 1986, després de l’accident de Txernòbil, va liderar un moviment que va impedir la construcció d’una central atòmica a la seva ciutat, Nijni Nóvgorod, l’antiga Gorki. Va esdevenir governador de la seva província i el 1997 Ieltsin li va encarregar els temes d’energia. La seva meteòrica carrera política es va estroncar, però, amb l’entrada en el món de la política de Putin, que havia exercit durant cinc anys d’agent del KGB a l’Alemanya de l’Est.

Per trobar un mòbil que justifiqui l’atemptat, es diu que Nemtsov havia acumulat proves sobre la responsabilitat de Rússia en la guerra d’Ucraïna i que es disposava a publicar-les. Jo més aviat opino que els seus algutzirs provenen d’una màfia vinculada al sector energètic i al FSB. Un dels cinc detinguts, el txetxè Zaur Dadaiev, que en principi va confessar haver participat en la mort del polític pel suport que aquest va donar a Charlie Hebdo i per les seves posicions crítiques amb l’islamisme, dies després ha declarat que va ser torturat i forçat a dir-ho. La forma com Nemtsov ha estat abatut, en una zona fosca d’una avinguda a tocar del Kremlin, i pels trets efectuats amb una pistola Makarov, em transporten a l’inici i al final de la meva darrera novel·la, L’ull blau de Sibèria (Cossetània, 2013), XXV Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó, en la qual descric la meva visió de l’economia russa, un “capitalisme d’estat” dirigit per exagents dels serveis secrets. El protagonista, un ambiciós consultor ambiental que disposa d’una informació científica privilegiada relacionada amb la biodiversitat del llac Baikal, és assassinat per la màfia russa prop del Kremlin. El científic que ha col·laborat amb ell és també mort i llançat al Moscova sota el pont Borodinski.

La meva novel·la va ser traduïda al rus per encàrrec d’una editorial siberiana i finalment rebutjada per un comitè de redacció i per un “ecòleg” (identitat que mai se’m va comunicar) perquè la van considerar plena d’estereotips i clixés “pseudorussos”. Es negava la versemblança de la intriga però alhora em demanaven que revelés els noms del limnòleg i l’ecòleg d’Akademgorodok, la Ciutat dels Científics propera a Novosibirsk, amb els quals vaig entrevistar-me. Dir-ho hauria pogut comportar, segurament, una repressió acadèmica per a ells. Vaig decidir no respondre a l’amable petició dels meus censors.

‘L’ull blau de Sibèria’, dedicada a
la defensa del Baikal, patrimoni de la humanitat, probablement no serà publicada a Rússia mentre aquesta immensa nació, de gran ànima literària, no esdevingui democràtica i no s’aturi la criminalitat contra la llibertat d’expressió. “Jo també sóc Nemtsov”.- Santi Vilanova

Leave a comment

puntdevista030315

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/828221.html

Els contraris a la independència de Catalunya han intentat empetitir el 9-N de totes les maneres possibles. Podem treure conclusions numèriques sòlides sobre la representativitat del 9-N, en referència a un eventual referèndum d’independència?

Aquests dies s’especula amb el fet que les properes eleccions plebiscitàries puguin, alhora, servir de fita definitiva per al reconeixement internacional de la nostra independència. Quan tots els estats i institucions internacionals no paren de repetir que aquest és un assumpte intern de l’Estat espanyol i que l’última cosa que volen és un nou focus d’inestabilitat, no puc concebre que, per al reconeixement d’un canvi de tal magnitud, les institucions internacionals no vulguin, com a mínim, una decisió col·lectiva clara i irrefutable. Unes eleccions no són un referèndum i no serveixen per al mateix propòsit, i a nosaltres tampoc no ens serviran. I en el terreny del referèndum, tenim una referència claríssima en les condicions que la comunitat internacional va establir per acceptar el resultat del referèndum d’independència de Montenegro: un 50% de participació i, dins dels vots vàlids, un mínim del 55% de sí. La barrera de participació no és un problema perquè, en un tema tan transcendent com aquest, la participació és massiva. La mitjana de les participacions en sis països europeus que varen dur a terme referèndums d’independència és del 84,2%. A casa nostra també seria massiva (el 9-N ja es va arribar al 42,3% del total del cens electoral).

Per poder comparar el 9-N amb el referèndum d’independència, ens cal comparar pomes amb pomes i, a diferència del referèndum, al 9-N s’hi va deixar votar immigrants i menors. A falta de dades concretes, l’experiència a les votacions del 13-D del 2009 indica que la participació dels immigrants va ser numèricament anecdòtica, i com a millor aproximació possible, la seva participació es podria assumir com a nul·la. Pel que fa als menors, cal assumir, també com a millor aproximació, que varen votar (16 i 17) en la mateixa proporció que la resta de la població (de 16 a 83, esperança de vida). Però com que en el referèndum no podrien votar, això vol dir que hem de reduir el nombre de vots totals del 9-N en un 3,0%, sense canviar les proporcions de sí-sí, no, etc.

en el darrer cens electoral (europees 2014), a Catalunya hi havia un total de 5.384.000 votants. Però, tot i que les participacions en referèndums d’independència són massives, també hi ha abstenció, i aquests no-vots, no compten. Com tampoc compten els vots nuls i en blanc, del total dels quals els referèndums de la transició del 76, de la Constitució del 78 i de l’OTAN del 86 en varen registrar una mitjana del 5,1% de la participació. Això vol dir que, en el referèndum, la suma de sís i nos que decidiria les garrofes, si traiem abstenció, vots en blanc i vots nuls, seria de 4.302.000 vots, dels quals en caldria un 55% perquè guanyés el sí.

La primera conclusió que podem extreure del 9-N, sota les hipòtesis plantejades, és que els vots del sí-sí, del sí, que també n’hi va haver, i la meitat del sí-no, que en un referèndum no tindrien tercera via possible, reduïts en un 3,0% (vegeu tercer paràgraf), sumen un total d’1.977.000 vots. Això són vots comptats, no vots especulats o imaginats. Una realitat irrefutable. Aquests vots representen un 46,0% del total de vots vàlids el dia del referèndum, davant del 55% necessari. Un 46%. Una fracció solidíssima de la societat catalana ja ha dit que sí a la independència, i ens hem pogut comptar. Pràcticament a tocar.

El revers de la medalla, com a segona conclusió, i aquesta negativa, és que, per arribar al 55% necessari, el dia del referèndum, encara faltarien 389.000 vots, que són moltíssims: un de cada cinc dels que ara no han anat a votar, però hi aniran aquell dia. Això no fa res més que refermar que s’hauran d’anar a buscar tots i cadascun dels vots, casa per casa. A Montenegro, el referèndum es va guanyar amb un 55,5% dels vots. Cada vot serà cabdal.

La tercera i darrera conclusió és que tots els que han intentat minimitzar els resultats del 9-N, comparant-ho amb el total de la població, o amb qualsevol altra entelèquia mental, en realitat ens parlaven dels seus objectius polítics, de les seves mancances intel·lectuals, o d’ambdues coses alhora.- Cesc Batlle

Leave a comment

128

Illustration for the #128 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista030115

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/818814-guerra.html

Veig que no s’aturen els homenatges i lloances a Alfonso Guerra. Per això, esgotada ja la meva paciència, haig d’invocar, amb Lacan, un corrent psicoanalític –en el qual no he cregut mai– que ve a dir, més o menys, que el nom sí que fa la cosa, que cal anar amb compte a l’hora del bateig, no fos cas que el nom condicionés identitat, caràcter i comportament del nounat. Però potser sí que en aquest cas el nom fa la cosa si es recorda, per exemple:

a) el seu ego descomunal, la seva megalomania galopant sovint l’abocaven al ridícul més estrepitós, sense que ell se n’adonés. Per exemple, quan anuncià en el congrés d’Extremadura la seva sortida del govern (forçat per l’escàndol del seu germà per un cas de corrupció), explica a les seves memòries, sense el menor pudor, que “todos prorrumpiero en gritos de «no, no, no» y las lágrimas corrían sin control… todos me abrazaban llorando, pidiéndome que continuara en el gobierno, que no les dejara solos”.

b) Aquest cabdillista i messiànic personatge sembla que també es considerava un gran poeta. Segons Alejandro Cercas, Guerra deia que “cuando leía poemas de Lorca le recordaban algunos suyos, incluso le parecían literalmente idénticos”.

c) Considerava el seu cervell un magatzem de cultura equiparable a la que es pogués encabir en l’enciclopèdia més important, amb una compulsiva necessitat d’exhibir el seu saber i, en particular, el que considerava troballes només al seu abast, de les quals calia donar compte a una humanitat desinformada, sovint descobrint el Mediterrani. El nostre ínclit personatge, qualificat per Enric Juliana com “l’Emir de Sevilla” i socialista “descamisado”, era, doncs, un elitista de pedra picada.

d) Com sol passar en personalitats egòlatres i narcisistes que són paradigma de la més alta demagògia, el seus menyspreus i desdenys vers els altres sovint eren mortificants i viperins, i arribava a qualificar Suárez de “tahúr del Misisipí con el chaleco floreado”; a Rodríguez Sahagún, ministre de Defensa, de “brigada chusquero al que le cortan el pelo con el casco puesto”; a Josep Melià, de “consumidor de piensos compuestos Sanders”; a Garaikoetxea, de “vendedor de corbatas”, a Calvo Sotelo, president del govern, d’“un hombre tan soso que su papel más útil sería el de marmolillo en una calle peatonal”; a Soledad Becerril de “Carlos II vestido de Mariquita Pérez”, etc., etc.

e) En definitiva, el millor retrat del personatge, tan temut, però a qui tan divertit pel seu gracejo andaluztrobaven tots els temorosos de no sortir en la foto, el va oferir Jorge Semprún, aquest sí un intel·lectual autèntic: “La idea que Guerra quería dar de sí mismo en las innumerables entrevistas, largas, prolijas… siempre me ha parecido insoportable. Llena de suficiencia, de megalomanía, de intelectualismo Kitsch, de donjuanismo andaluz de la más vulgar especie (aquellas páginas consagradas a describir sus noches dedicadas a hacer el amor y a escuchar Mahler). Era demasiado fácil –tan fácil que yo era propenso a desconfiar– aquella máscara que Guerra había escogido mostrar, aquella persona que hacía el papel de ser, me parecían tan ficticias, tan impersonales, que, sin duda, escondían una verdad oscura, tal vez patética, tal vez sencillamente insignificante; era demasiado fácil, pues, deducir y descifrar una fragilidad esencial, una exageración infantil, una falta evidente de madurez psíquica en todo caso.”- Ponç Feliu

Leave a comment

124

Illustration for the #124 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment