Posts tagged ‘Junqueras’

124

Illustration for the #124 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista180115

Columnist: Jordi Badia (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/813532-tant-se-val-la-comedia.html

No vull pas dir que les discrepàncies entre CiU i ERC hagin estat una comèdia. Al contrari, han estat certes i greus. El que vull dir és que el comportament dels seus dirigents ha convertit les negociacions en una comèdia que s’haurien d’haver estalviat per excessiva, descoratjadora i insubstancial. N’han estat tan conscients que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van començar les intervencions de dimecres demanant disculpes per la baixa qualitat de l’espectacle ofert. Van fer molt bé. Com deia dijous el director d’aquest diari, Xevi Xirgo, les seves disculpes “fan creïble l’acord”, per bé que jo no tinc tan clar que l’entesa sigui prou sòlida. L’experiència fa necessària, i higiènica, la quarantena.

Des del 9-N han transcorregut 10 setmanes tot just. És un temps insignificant davant de la magnitud del propòsit d’independència. El repte és tan colossal i d’una complexitat tan magnífica que ni que obrim el focus temporal i en situem l’origen a l’Onze de Setembre de 2012, tal vegada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, el temps transcorregut continua sent sotil. Per tant, que els dos partits hegemònics al Parlament i en el sobiranisme hagin trigat a posar-se d’acord era un guió raonable. El grinyol no l’ha causat el fregadís d’unes discrepàncies tan legítimes com necessàries sinó l’intent de manipular l’opinió pública a còpia de piulades i filtracions compulsives i grotesques i que no camuflaven la voluntat de guanyar quota electoral, és a dir, haver-se embolicat en una pugna fratricida pel poder.

A partir d’aquí, trobo que en l’acord entre Mas i Junqueras per fer les eleccions el 27 de setembre s’hi amaga una virtut i una incertesa. La virtut és que la voluntat de guanyar la independència passa per davant de la pressa per obtenir-la, i la incertesa neix dels dubtes sobre la seva solidesa.

Fer les eleccions el febrer o el març tenia l’avantatge de no convertir les municipals del 24 de maig en unes plebiscitàries. Si les eleccions al Parlament no poden ser una pugna entre Mas i Junqueras pel lideratge del procés, les municipals tampoc no en podien ser un primer assalt. Amb l’acord, aquest risc no queda diluït, o no queda diluït del tot, però la decisió d’estendre l’entesa nacional a les corporacions locals l’endemà dels comicis hauria de ser un dissolvent poderós i positiu. Les seccions locals de CiU i ERC han de poder plantejar les eleccions del 24 de maig a partir de la lògica pròpia de cada municipi sense veure’s condicionades ni llavors per la discrepància nacional de les seves matrius, ni ara per l’entesa. Ara: serà un exercici d’equilibri incert i precari. Que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, prioritzés l’entesa amb les forces d’esquerra quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de l’acord entre Mas i Junqueras n’és l’exemple més definitiu i cru.

Malgrat les incerteses, és veritat que l’acord de dimecres ha servit per refer la unitat alhora que ha deixat el procés de transició nacional intacte, o gairebé, que l’ha aclarit i que l’ha reforçat. Tan veritat com que les eleccions municipals el posaran a prova i en traçaran les línies vermelles. Els vuit mesos de coll que CiU i ERC s’han donat han de servir perquè aquesta recuperació dels “hàbits de treball en comú” i de “la cultura de l’acord” que va explicitar Mas els duguin a aparcar la lluita partidista pel poder i l’hegemonia del sobiranisme i, al contrari, es concentrin a, primer, bastir l’edifici administratiu i legal de l’estat català que s’anhela i defensar-lo dels atacs que rebrà, constitucionals, aconstitucionals i inconstitucionals, i, més important, a eixamplar la base social de l’independentisme que ara per ara no és suficient per tenir garantida la victòria el 27-S. Probablement, no hi ha compromís més ferm, ni blindatge més sòlid que un govern de coalició. Quan s’hi vegin amb cor.- Jordi Badia

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/603243.html

El Punt Avui - Cesc Batlle

Els resultats de les darreres eleccions deriven d’un fet de base incontestable: el país ha madurat profundament amb el pas del temps, en gran part pels continuats i grollers greuges a què ens sotmet l’Estat espanyol en tots els àmbits. Aquesta evolució havia portat darrerament a un país molt més independentista que el que es podia deduir a partir de la seva representació parlamentària. Un país que explicitava el seu sentiment en manifestacions massives com ara les del 10-J i l’11-S, i en el qual, el que era incomprensible, per més que fos acceptat resignadament com part de l’ordre natural de les coses, és que aquest desig fos repetidament ignorat per la majoria dels partits polítics.

I d’això és del que s’adona el president Mas l’11-S, en el seu moment sant Pau particular: del fet que hi ha un país que avança la classe política per la dreta de l’autopista independentista, que està reclamant líders, i que està a l’abast de la mà d’aquell partit que el vulgui liderar. I, malgrat els resultats, el president Mas fa molt bé d’aprofitar l’oportunitat, car les urnes han demostrat a les carns del PSC, l’únic partit que ha triat aquest camí, què passa en aquesta cruïlla històrica quan un partit es presenta amb un missatge ambigu.

Cal tenir en compte també que els resultats de CiU del 2010 eren excepcionals, una mena de miratge, car recollien molts vots que ara han tornat a casa seva, que tenien com a motivació principal assegurar la fi del tripartit. Per exemple, el 2006, ERC va recollir 416.000 vots, que varen baixar a 218.000 el 2010, i ara han arribat a 496.000. Cal esperar que la directiva actual d’ERC hagi entès el missatge que li va voler donar el seu electorat a les eleccions del 2010 al Parlament i municipals del 2011: si vols ser un partit gran, no posis l’èmfasi a esquerra, sinó a independència. Si fem la mateixa comparança amb CiU, veiem que, del 2006 al 2012, ha passat de 48 a 50 escons, i de 936.000 a 1.112.000 vots, és a dir, una evolució molt favorable, a pesar de totes les retallades. Això, ajuntat al fet que CiU ha esdevingut molt superior a una distant segona força, fa que difícilment el resultat de CiU es pugui qualificar d’objectivament dolent.

Duran i Lleida diu que la pèrdua de vots es deu precisament al gir sobiranista de CiU (què ha de dir, ell, si no), i segurament és cert que n’ha perdut molts per això, però d’altra banda, CiU també ha tingut molts vots prestats de votants que han volgut donar suport al president Mas, que no els hauria tingut sense el seu nou missatge, i també que n’ha perdut molts perquè molts votants independentistes, a l’hora final, no es van refiar que CiU dugués a terme la consulta, i han preferit donar el seu vot a ERC per tal d’assegurar que CiU no tingués cap alternativa. De fet, hom es podria preguntar si, en realitat, les enquestes que donaven molts més diputats a CiU a una setmana de les eleccions eren correctes, però que varen moure molts votants precisament a desitjar un panorama a on CiU hagués de necessitar el suport d’ERC, i això els induís a canviar el seu vot.

Una major claredat de CiU durant la campanya, i l’absència d’exabruptes d’en Duran i Lleida, ara molt més un llast que un actiu per a CiU, possiblement els hagués permès retenir una fracció important d’aquests vots. Però és que aquest procés no té marxa enrere; un cop s’han obert els ulls, no es pot ignorar la realitat. I als catalans ens ha costat molts cops arribar a aquest estat d’autoconsciència, però ara és impossible tornar a un estat de letargia nacional. La conseqüència d’això és que l’ambigüitat serà cada cop més durament castigada i que el que li cal a CiU és més, i no menys, sobiranisme, i sense cap passa enrere.- Cesc Batlle

Leave a comment