Posts tagged ‘Israel’

puntdevista080814

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/767152.html

Commemorar un esdeveniment singular és bo, sobretot quan comporta una reflexió del perquè i exigeix l’actualització d’algunes conseqüències. La crònica de la humanitat és plena de lliçons magistrals, tot i que a vegades es demostra que la seva anàlisi desapassionada els ha deixat com a assignatures pendents, quan l’home comet una i altra vegada els mateixos errors.

Aquesta setmana es compleix el setantè aniversari de l’Aixecament de Varsòvia, un fet excepcional en la història de la llibertat dels pobles i que figura en majúscules en la crònica de la Segona Guerra. Fou la immolació de tota una ciutat a l’ara de la llibertat, quan la bota nazi mostrava els darrers atributs de poder. Seixanta-tres dies de lluita comportaren la mort de 160.000 civils i la deportació de 400.000 a diversos camps d’internament, a més de la destrucció total de la ciutat, de la qual Hitler anuncià que convertiria en un llac, després que Himmler afirmés que fou “una de les batalles més mortíferes des del començament de la guerra, només comparable a la lluita per Stalingrad”. Mentrestant, l’Exèrcit Roig, teòric alliberador de Polònia, restava immòbil a la riba est del Vístula, esperant el resultat de la batalla; segur que el debilitament d’alemanys i polonesos beneficiava els interessos de futur del camarada Stalin.

Un any abans, els prolegòmens de l’aixecament es materialitzaren en l’Aixecament del Gueto de Varsòvia, quan l’organització jueva de resistència decidí la revolta, en una lluita oberta contra l’exèrcit alemany que significà la mort d’uns 13.000 sollevats i la deportació d’uns 60.000 jueus, quasi tots conduïts als camps d’extermini. El gueto fou completament arrasat i, com a darrer acte de força, es dinamità la Gran Sinagoga de Tlomacka, fent exclamar al general Stroop que aquell era el símbol de la total desaparició dels jueus de Varsòvia.

Amb la derrota de l’aixecament jueu, el seu cap, Mordechaj Anielewicz, junt amb la seva companya i el nucli dur de la revolta, es tancaren al búnquer del carrer Mila i optaren pel suïcidi col·lectiu abans de caure en mans nazis. Davant Mila 18, som molts els que hem rendit emocionat homenatge, amb el silenci o la pregària.

Els kibbutz són una de les organitzacions més innovadores dels jueus quan tornaren a la, per ells, ancestral terra promesa. Granges de treball i formació ideològica resultaren fonamentals en el desenvolupament de l’Israel modern. El desembre de l’any 1943 s’inaugurà al sud d’Israel, frontera amb la franja de Gaza, al territori d’Aslikelon, una granja israelita, que fou batejada amb el nom de Kibbutz Yad Mordekay, en record al cap de l’aixecament jueu de Varsòvia. El pati central és presidit per una estàtua d’Anielewicz, dempeus i amb una bomba de magrana a la mà. Repeteixo, a la frontera de la franja de Gaza.

És difícil capbussar-se en els drets de jueus i àrabs a la terra de la qual els Llibres Sagrats diuen que “regalima llet i mel”. Tot és un trencaclosques alimentat per quatre mil anys d’història i complicat per un munt de condicionants culturals i religiosos. I el pes històric és prou potent –dins i fora de l’Orient Mitjà– per facilitar fòrums de diàleg entre administradors de veritats absolutes. Les moltes imatges del darrer conflicte –l’etern conflicte– parlen per si soles. I s’ha d’aturar l’escalada de la bogeria, fent una aposta clara pel respecte entre les persones i la formulació que permeti la convivència de dos pobles condemnats –o afortunats– a viure junts. La humanitat no es pot permetre les sagnies que són notícia dia rere dia. El respecte mutu, el diàleg i la pau han de ser possibles.- Jaume Oliveras i Costa

Leave a comment

Jaume Oliveras - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/746643.html

La coincidència amb el rebombori de les eleccions europees ha deixat en segon terme el més que interessant viatge del papa Francesc a Terra Santa i la seva diàfana aposta a favor de la pau i l’ecumenisme. Un viatge de menys de tres dies que ha estat suficient per mostrar el lideratge absolut del bisbe de Roma en la defensa de la pau, “una pau autèntica, sòlida i duradora” que “converteixi veritablement Jerusalem en la capital mundial de la pau”, segons paraules del mateix Francesc.

Des del primer moment, el Vaticà insistí que es tractava d’un viatge estrictament religiós a la terra tres vegades santa, vindicada per les tres grans religions monoteistes de la Mediterrània. Jueus, cristians i musulmans hi tenen les arrels i hi comparteixen espais històrics. Per això, un lloc excel·lent per proclamar, com féu el papa a Amman, davant el rei Abdul·là –quaranta-unè successor de Mahoma–, que “la llibertat religiosa és un dret fonamental”, al qual el monarca jordà respongué que el fet “és plenament reconegut en el fonament de l’islamisme”. La creença com a font del respecte i el respecte com a base de la pau.

En els territoris pantanosos d’un dels nuclis més conflictius del globus, Bergoglio ha tornat a donar mostra de la capacitat de comunicació i de la
voluntat de no renunciar a ser veu dels que no tenen veu, els pobres i oprimits de la terra, fins obligant-se, si convé, a deixar de ser políticament correcte.
I la veu del que clama al desert ha quedat magníficament expressada en els gestos d’acostar-se als dos murs de lamentacions, a Betlem i Jerusalem, de signe ben diferent però que complementen la pròpia figura del papa com a pont de diàleg que uneix contra allò que separa.

En la terra bíblica que hauria de regalimar llet i mel, Francesc s’ha abraçat a Bertomeu, patriarca de Constantinoble, i tots dos han parlat públicament dels decrets de mútua excomunió, del 1054, i del diàleg interreligiós que ara cal per aconseguir, mil anys després, la unió tan anhelada. Ha parlat amb líders religiosos jueus i musulmans, fins fer-se acompanyar durant tot el viatge dels seus dos amics personals Abraham Skorka, rabí jueu, i Omar Abbout, dirigent musulmà. Però, també ha caminat per les fines línies frontereres dels campaments de desplaçats, els barris palestins de Betlem, el recordatori dels jueus víctimes d’atemptats i el reconeixement a la figura de Theodor Herzl, pare del sionisme. Encara, ha assegut a la taula per compartir el dinar amb una dotzena de palestins expulsats de les seves llars i a Yad Veshem s’ha inclinat i besat les mans de sis supervivents de la Xoà, mentre implorava un “mai més, Senyor, mai més”.

Al final, Francesc ha pujat a Jerusalem, amb tot el simbolisme del millor gest de l’intens cap de setmana. Sorprenentment, i contra tot protocol, ha convidat els presidents israelià i palestí, Shimon Peres i Mahmud Abbas, a trobar-se, en “una intensa pregària per la pau”, al Vaticà, en una possible encaixada de mans que pot ser més que històrica. Ningú no s’hi podia negar, i d’aquí a quinze dies Bergoglio, Abbas i Peres poden protagonitzar la imatge esperada durant segles. “El papa ha establert les bases per ajudar a la reconciliació entre palestins i israelites”, exclamà el president Peres.

A la Ciutat Santa –per cert, aquests dies tan ben garbellada per Manuel Cuyàs, en les cròniques d’aquest mateix diari–, el bisbe de Roma ha estat contundent: “Que Jerusalem resplendeixi plenament en la seva identitat i el seu caràcter sagrat, el seu valor cultural i universal, com a tresor per a tota la humanitat”. Francesc ha peregrinat al cor de la història.- Cesc Batlle

Leave a comment