Posts tagged ‘Illustration’

escola_illa_xaviramiro

On Monday 15 December, I had the opportunity to give a talk about my work at the School of Art and Design ILLA in Sabadell (Barcelona). It was very rewarding and enriching. Thanks to all the students and teachers.

CAT. El passat dilluns 15 de desembre, vaig tenir l’oportunitat de donar una xerrada sobre la meva feina a l’Escola d’Art i Disseny ILLA, de Sabadell. Va ser molt gratificant i enriquidor. Gràcies a tots els estudiants i professors.

ESP. El pasado lunes 15 de diciembre, tuve la oportunidad de dar una charla sobre mi trabajo en la Escuela de Arte y Diseño ILLA, en Sabadell. Fue muy gratificante y enriquecedor. Gracias a todos los alumnos y maestros.

Leave a comment

Cuinetes

I have illustrated the renewed blog Cuinetes, dedicated to the world of cooking. Delicious!

CAT. El fantàstic bloc Cuinetes s’ha renovat, i jo hi he participat amb les meves il·lustracions. No deixeu de visitar-lo si us interessa el món de la gastronomia, el trobareu deliciós! 🙂

ESP. He participado con mis ilustraciones en el renovado blog Cuinetes, dedicado al mundo de la gastronomía. Delicioso!

Leave a comment

idep

On Tuesday November 25th, I had the opportunity to do a talk about my work at the High School of Image and Design IDEP, from Barcelona. Talking with students and show my illustrations was a fantastic experience!
CAT. El passat dimarts 25 de novembre, vaig tenir l’oportunitat de fer una xerrada sobre la meva feina a l’Escola Superior d’Imatge i Disseny IDEP, de Barcelona. Parlar amb els estudiants i mostrar-les les meves il·lustracions va ser una experiència fantàstica.
ESP. El pasado Martes 25 de Noviembre, tuve la oportunidad de hacer una charla sobre mi trabajo en la Escuela Superior de Imagen y Diseño IDEP, de Barcelona. Hablar con los estudiantes y mostrarles mis ilustraciones fue una experiencia fantástica.

Leave a comment

puntdevista281014

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/789739.html?cca=1

El 19 d’octubre de 1989 (fa 25 anys) Catalunya podria haver patit un accident nuclear de classe 7, amb explosió d’hidrogen i fusió del nucli, si l’incendi a la zona de turbines del reactor de grafit gas de Vandellòs hagués afectat la part radioactiva. L’opció de tancar definitivament el reactor i desmantellar-lo –enorme dispesa que paguem amb la tarifa elèctrica– va ser una decisió financera i “política”. Pere Duran Farell, president d’Hifrensa, la societat hispanofrancesa propietària, va considerar en 12.000 milions de pessetes el cost de reparar la turbina afectada (Le Monde, 4 de novembre de 1989). Però tant París com Madrid ja no estaven interessats a seguir produint plutoni dels residus del reactor que s’enviaven periòdicament a la planta de retractament de Marcoule (França). El risc pel territori va ser real i extrem però Hifrensa va sortir-ne financerament indemne (també judicialment).

En alguns actes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) he exposat el risc biològic i econòmic que pel nostre futur estat comportaran els tres reactors en funcionament (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) i la temeritat d’autoritzar que el seu període de vida s’allargui fins a seixanta anys. La sospita, però, que el “lobby elèctric” impedeix un debat energètic lliure en el procés sobiranista es confirma al fer-se públic l’informe 9 del llibre blanc redactat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicat a l’abastament d’aigua i d’energia. Sorprenentment, el CATN, creat pel president Mas, s’ha oblidat de definir un escenari de desnuclearització i opta per conservar l’statu quo elèctric (defensant amb vaguetat les energies renovables).

És una greu deficiència que no s’analitzin els efectes col·laterals de l’accident de Fukushima i els costos financers que comportarà aplicar amb rigor els stress tests de la UE (que, per cert, no aconsellen substituir el zirconi dels combustibles nuclears per evitar les explosions d’hidrogen provocades en els accidents de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima). Destacaré algunes perles que s’han escrit en l’informe:

–“La producció d’origen nuclear permet reduir la dependència respecte als hidrocarburs” (s’oculta que ens condiciona al poderós càrtel de productors d’urani enriquit).

–“La seguretat de les centrals nuclears catalanes és bona i està millorant contínuament” (la realitat és que els reactors d’Ascó i Vandellòs aclaparen el 43% dels incidents de tot el parc nuclear espanyol, segons el mateix Consell de Seguretat Nuclear).

–“La seguretat de les nuclears catalanes recau en l’exèrcit espanyol” (cosa que obligaria els redactors a explicar-nos com el franquisme va introduir l’energia nuclear amb un objectiu armamentístic i no únicament civil).

–“El sistema elèctric d’un futur estat català pot subministrar l’energia a uns preus un 30% inferiors al sistema elèctric espanyol” (afirmació que enlloc es documenta, especialment si s’internalitzen els costos de la seguretat obligats després de Fukushima i de les instal·lacions que hauran d’emmagatzemar els residus).

El Consell Assessor ens diu que cal declarar la independència avisant prèviament Endesa i Iberdrola, ja que “cal vetllar perquè els dipòsits de combustible nuclear siguin plens”, mirant d’evitar que la data de la secessió coincideixi amb la recàrrega de combustible! També considera que allargar la vida de les centrals a seixanta anys faria el sistema elèctric català “econòmicament competitiu”(?). Fins i tot s’aconsella que la Generalitat entri com a soci d’ENUSA (Empresa Nacional del Uranio) per garantir el subministrament de combustible i creï un consell de seguretat nuclear. Finalment, es proposa que el nou estat català s’integri en els organismes internacionals que promouen l’energia atòmica, com l’OIEA i l’AIE.

En conclusió: o la societat civil reclama mitjançant la nova llei de consultes pronunciar-se sobre el futur de l’energia nuclear, o ens encolomaran a dit un estat català nuclearitzat i sense ruptura energètica amb el franquisme.- Santiago Vilanova

Leave a comment

David Bueno - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/772628.html

Imagineu que, just ara quan comenceu a llegir aquest article, sona el telèfon. Feu un gest per agafar-lo, però abans de tocar-lo teniu un pressentiment sobre la persona que us truca; intuïu qui deu ser, i potser fins i tot què us vol dir. Totes les persones tenim intuïcions, malgrat n’hi ha de més intuïtives que d’altres. La intuïció ha estat, durant molts anys, un tema molt discutit en ambients científics. D’una banda, perquè és impossible negar-ne l’existència. D’altra, perquè davant la manca d’explicacions científiques sovint s’ha relacionat amb un hipotètic “sisè sentit”, a percepcions extrasensorials i, fins i tot, a revelacions divines o fenòmens paranormals. Tanmateix, que la ciència no hagués trobat encara una explicació prou satisfactòria no vol dir que no la tingui, malgrat la tendència que manifestem a omplir els buits de coneixement amb explicacions irracionals –en el sentit de què no estan basades en la raó–, fetes a mida. A vegades la intuïció es contraposa al raonament lògic, com un coneixement que apareix del “no res”, però com han demostrat diversos treballs científics publicats recentment també té el seu lloc al cervell. I la seva història està estretament relacionada al fet de ser humans. D’on prové i de què serveix?

Inicialment, la intuïció era un concepte epistemològic usat per descriure el coneixement que és directe i immediat, sense intervenció de la deducció o del raonament. Normalment, quan volem prendre una decisió en valorem els pros i els contres, la raonem. Perquè els raonaments siguin efectius, necessitem disposar de totes les dades significatives sobre el tema en qüestió i precisem d’un cert temps per a realitzar totes les deduccions oportunes. Tanmateix, seria impossible raonar totes les decisions que prenem, per manca de temps i perquè molt sovint només disposem d’un conjunt fragmentari de percepcions.

Doncs bé, a nivell cerebral la intuïció sorgeix de la integració ràpida i no raonada de dades incompletes, que el cervell completa de manera subjectiva i preconscient a partir d’altres experiències i coneixements previs. Vindria a ser una mena de “drecera mental” que ens capacita per fer judicis ràpids, i compta amb les associacions apreses amb anterioritat, emmagatzemades, en bona part, en els circuits emocionals del cervell. Per això les intuïcions se solen presentar freqüentment com a reaccions emotives sobtades degudes a determinats successos, percepcions o sensacions, i no les fem conscients fins que s’han originat –com si vinguessin del “no res”–. La principal zona del cervell involucrada és l’escorça orbitofrontal, que és l’encarregada del processament cognitiu i la presa de decisions.

La intuïció, però, va més enllà d’un simple mecanisme per fer judicis ràpids, perquè també és crucial per a la capacitat creativa. La creativitat sorgeix quan posem en contacte elements aparentment no vinculats, i això és precisament el que fa la intuïció: el cervell complementa les dades i percepcions que li manquen de manera preconscient –no raonada–, i d’aquesta manera pot generar associacions noves. I encara n’hi ha més, perquè també contribueix a la cooperació espontània amb altres persones. S’ha vist que les respostes intuïtives tendeixen a ser més cooperatives que les deliberatives. Certament, la racionalitat és crucial per al progrés social, però la intuïció, basada en part en les associacions emmagatzemades als circuits emocionals del cervell, també ho és.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista080814

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/767152.html

Commemorar un esdeveniment singular és bo, sobretot quan comporta una reflexió del perquè i exigeix l’actualització d’algunes conseqüències. La crònica de la humanitat és plena de lliçons magistrals, tot i que a vegades es demostra que la seva anàlisi desapassionada els ha deixat com a assignatures pendents, quan l’home comet una i altra vegada els mateixos errors.

Aquesta setmana es compleix el setantè aniversari de l’Aixecament de Varsòvia, un fet excepcional en la història de la llibertat dels pobles i que figura en majúscules en la crònica de la Segona Guerra. Fou la immolació de tota una ciutat a l’ara de la llibertat, quan la bota nazi mostrava els darrers atributs de poder. Seixanta-tres dies de lluita comportaren la mort de 160.000 civils i la deportació de 400.000 a diversos camps d’internament, a més de la destrucció total de la ciutat, de la qual Hitler anuncià que convertiria en un llac, després que Himmler afirmés que fou “una de les batalles més mortíferes des del començament de la guerra, només comparable a la lluita per Stalingrad”. Mentrestant, l’Exèrcit Roig, teòric alliberador de Polònia, restava immòbil a la riba est del Vístula, esperant el resultat de la batalla; segur que el debilitament d’alemanys i polonesos beneficiava els interessos de futur del camarada Stalin.

Un any abans, els prolegòmens de l’aixecament es materialitzaren en l’Aixecament del Gueto de Varsòvia, quan l’organització jueva de resistència decidí la revolta, en una lluita oberta contra l’exèrcit alemany que significà la mort d’uns 13.000 sollevats i la deportació d’uns 60.000 jueus, quasi tots conduïts als camps d’extermini. El gueto fou completament arrasat i, com a darrer acte de força, es dinamità la Gran Sinagoga de Tlomacka, fent exclamar al general Stroop que aquell era el símbol de la total desaparició dels jueus de Varsòvia.

Amb la derrota de l’aixecament jueu, el seu cap, Mordechaj Anielewicz, junt amb la seva companya i el nucli dur de la revolta, es tancaren al búnquer del carrer Mila i optaren pel suïcidi col·lectiu abans de caure en mans nazis. Davant Mila 18, som molts els que hem rendit emocionat homenatge, amb el silenci o la pregària.

Els kibbutz són una de les organitzacions més innovadores dels jueus quan tornaren a la, per ells, ancestral terra promesa. Granges de treball i formació ideològica resultaren fonamentals en el desenvolupament de l’Israel modern. El desembre de l’any 1943 s’inaugurà al sud d’Israel, frontera amb la franja de Gaza, al territori d’Aslikelon, una granja israelita, que fou batejada amb el nom de Kibbutz Yad Mordekay, en record al cap de l’aixecament jueu de Varsòvia. El pati central és presidit per una estàtua d’Anielewicz, dempeus i amb una bomba de magrana a la mà. Repeteixo, a la frontera de la franja de Gaza.

És difícil capbussar-se en els drets de jueus i àrabs a la terra de la qual els Llibres Sagrats diuen que “regalima llet i mel”. Tot és un trencaclosques alimentat per quatre mil anys d’història i complicat per un munt de condicionants culturals i religiosos. I el pes històric és prou potent –dins i fora de l’Orient Mitjà– per facilitar fòrums de diàleg entre administradors de veritats absolutes. Les moltes imatges del darrer conflicte –l’etern conflicte– parlen per si soles. I s’ha d’aturar l’escalada de la bogeria, fent una aposta clara pel respecte entre les persones i la formulació que permeti la convivència de dos pobles condemnats –o afortunats– a viure junts. La humanitat no es pot permetre les sagnies que són notícia dia rere dia. El respecte mutu, el diàleg i la pau han de ser possibles.- Jaume Oliveras i Costa

Leave a comment

Xavi Ramiro - Cest Batlle - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/766575.html

Aquests dies s’està projectant als cinemes Girona de Barcelona el documental Desmuntant Leonardo, produït per Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història. Basat fonamentalment en la recerca d’en Jordi Bilbeny, a qui considero amic de fa molts anys, el documental explora les múltiples ombres i incongruències en la història oficial d’aquest immens personatge, Leonardo da Vinci.

Un dels pilars de la historiografia oficial, i que el documental posa en evidència, és que Leonardo era el fill il·legítim d’un notari i una pagesa analfabeta, i que va viure pràcticament sense cap mena d’educació fins als quinze o vint anys, edat en la qual, com per encantament, va passar de la ignorància més supina a disposar de notable educació en múltiples disciplines.

El documental també presenta fets irrefutables, algun dels quals ben intrigant, com que a l’escut de Leonardo hi ha les barres de la corona catalana. I això en una època en què la corona catalana regnava en més de mitja Itàlia a través del Regne de Nàpols, i en què els papes de Roma eren de la família Borja, igualment procedents de territoris de la corona catalana. També ens aporta documentació de com Leonardo es relaciona i interactua amb diversos membres d’aquesta casa reial catalana. Fonamentant-se en tot això, i en la resta del que es presenta en el documental, s’hi acaba defensant que Leonardo estava emparentat d’alguna manera amb aquesta mateixa casa reial.

Fins ara, el documental ha merescut l’atenció i les bones crítiques i comentaris de mitjans com TV3, Catalunya Radio i RAC1 i, majoritàriament, també del públic en general. Enmig d’aquest panorama, però, sobten dues menes de reaccions, sortosament minoritàries en nombre. La primera és la de ridiculitzar-lo, presentant-lo com una imbecil·litat o, directament, com un producte delirant. La segona és la de rebentar-lo.

En aquesta segona línia, sobta el blog d’un professor universitari que l’esparraca de dalt a baix, sense haver-lo vist (!!), segons admissió pròpia, talment com si no pogués contenir-se abans d’exposar els seus prejudicis, que és l’única font de dades que el bloguer pot tenir disponible, quan opina sense haver tingut exposició directa a l’objecte del comentari. No cal dir que aquesta mena d’actuacions semblen molt pobrament alineades amb l’esperit de recerca obert, amb mirada equànime i sempre disposades a rebutjar qualsevol teoria existent en favor d’una de nova, que els fets suporten millor que l’existent, que se suposa que és la fibra bàsica de l’esperit universitari. Aquesta mena de comportament i aquesta victòria del prejudici fan bona la dita del premi Nobel de Física, Max Planck, que, fins i tot en un àmbit tant suposadament asèptic com el de la física, les noves teories guanyen terreny no perquè convencin els proponents de les velles, sinó perquè aquests s’acaben morint.

De documentals sobre versions alternatives de la realitat se’n fan molts, i el temps dóna i treu la raó. Només amb el temps podrem veure tots plegats a on queda aquest en concret. Mentrestant, si trobeu el tema interessant i teniu el temps i les ganes, pot no ser una mala inversió del vostre temps de veure’l amb els vostres propis ulls i formar-vos la vostra opinió directament, sense intermediaris, sobre la versemblança, pertinència i interès dels arguments proposats en el documental sobre aquest personatge tan singular i extraordinari de la història universal.- Cesc Batlle

 

Leave a comment

Benoît Couturier - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Benoît Couturier (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/758684.html?cca=1

L’arquitectura apropiada a l’intercanvi. Ha quedat demostrat, la densitat mesclada genera intercanvis civilitzadors. El nostre objectiu ara és esbrinar de quina manera l’habitatge –el 90% del teixit urbà–, pot contribuir-hi. D’entrada, s’imposa una constatació: l’arquitectura no crea els comportaments, els permet o no. A més a més, l’hàbitat humà hauria de satisfer dues necessitats fonamentals: la intimitat i la sociabilitat. La negació d’una d’aquestes provoca un desequilibri antropològic; per exemple, una façana cega, en bandejar tota interacció, impossibilita la sociabilitat.

L’escala humana de l’arquitectura. Segons Jan Gehl (Pour des villes à échelle humaine, Éditions Écosociété, 2012), tot hauria de mesurar-se pels cinc sentits. Perquè, si és ben cert que la densitat construïda permet l’intercanvi, el gratacels, per contra, l’exclou, ja que davant un edifici massa gran no pots distingir el teu propi pis ni parlar amb el veí més enllà del setè. Negar la importància dels cinc sentits és eliminar possibilitats d’intercanvi. Aquest límit físic va acompanyat d’un límit simbòlic.

La importància simbòlica de la doble orientació. Les ocupacions pròpies de cada habitació adquireixen un sentit diferent segons si la cambra dóna al carrer o al pati. Els espais vorejats pel carrer –més públics– tenen funcions més formals: acollida dels clients, de les visites, dels estranys. Encarats a la col·lectivitat àmplia, fan de vitrina política, s’hi pengen banderes i s’hi miren les manifestacions urbanes. El darrere, menys formal, vinculat al veïnat més proper, un espai semiprivat, tradicionalment associat al món femení, és dedicat a la intimitat familiar, roba estesa i mals endreços. Però des del segle XX s’han multiplicat els pisos que només donen al davant o al darrere. I un pis tot interior doblega el darrere per sobre el davant (Jean Castex, Jean-Charles Depaule, Philippe Panerai, Formes urbaines: de l’îlot à la barre, Éd. Dunod), causa una superposició perversa de dos comportaments antagònics, una confusió de rols i funcions que resulten un empobriment del factor simbòlic. Altrament dit, l’ocupant podria emprar tothora els codis vestimentaris de la intimitat…

La importància simbòlica de la doble orientació de les estances de dia. Se solen dedicar les estances de dia als quefers comuns de la família. Cada món –el davant i el darrere– té una atmosfera i una lluminositat pròpies, la privació de les quals disminuiria la qualitat de vida. Per això, per tal d’optimitzar la relació interior i exterior, es requereix que pel cap baix una estança de dia sigui davantera i una de nit estigui al darrere. L’intercanvi amb els espais externs queda hipotecat si totes les peces de nit s’obren a una única façana, llavors la nostra visió del món s’empetiteix.

El paper de la pell de l’edifici a la teatralitat del comportament urbà. Havent definit les relacions entre cada espai i l’exterior, examinem ara el paper del mur exterior. L’embolcall extern, segona pell protectora de la bombolla de la intimitat, és un límit, un punt d’articulació entre el jo individual i el jo sociable. S’imposa la imatge del port, metàfora de la interpenetració de dos mons. La façana esdevé el lloc d’interacció entre l’individu i el grup, un espai privilegiat per on l’ocupant entra, surt, circula, pot aturar-se representant que està llest pel diàleg. En aquest context, totes les variants de la balconada, la terrassa, l’entrada, les escales són elements arquitectònics destinats a jugar un paper rellevant pel desenvolupament de l’intercanvi. I aquest aspecte ineludible és un dels pilars d’una arquitectura civilitzadora.– Benoît Couturier

Leave a comment

Santi Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/720226.html

La mobilització social i cívica per l’estat propi coincideix amb una crisi del model de creixement. Creure que aquest serà pròsper amb les mateixes estructures productives, energètiques i polítiques que ens han dominat durant els darrers cinquanta anys és una fal·làcia.

Reconec que parlar d’alternatives “viables” en el marc de la UE navegant pel turmentós oceà de la crisi econòmica i ecològica global és una tasca difícil i arriscada. Per fer-ho, potser, caldria cridar intel·lectuals que, crítics amb el pla Marshall, amb la tecnocràcia de Brussel·les i amb les directrius del Banc Mundial, fa anys que treballen per definir un model que ens faci políticament lliures i alhora rics amb qualitat de vida. Caldria transformar, per exemple, el concepte del PIB que emmascara la realitat i que ens facilita un fals baròmetre del “progrés”. Per exemple, dels dinou informes previstos pels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional, no en veig cap que defineixi una qüestió fonamental: la capacitat de càrrega, ja sobrepassada, del territori per sostenir el “creixement” del nostre futur estat.

Si el model de la transición democrática va ser un frau, no podem considerar que la paraula sàvia la tinguin ara els representants polítics i intel·lectuals que hi van donar suport i que se’n van beneficiar. I vaig al motiu d’aquest article: la crisi de l’estructura i la composició de les tertúlies televisives.

Resulta sorprenent veure com una cinquantena de personalitats ocupen repetidament tots els espais de debat aportant els mateixos arguments a favor de reactivar l’economia i d’incentivar el creixement. Han esdevingut publicistes dels lobbies productius i de l’statu quo. Xerren i xerren, llagotegen, repetint-se sobre la crisi dels partits polítics, de la banca i de les finances sense situar-se mai fora del sistema. No volen admetre que el creixement no és la resposta al problema de l’atur i que l’alternativa es troba en un altre model de desenvolupament que no són capaços de definir.

Als que seleccionen els tertulians els resulta més còmode i segur disposar d’aquests personatges que “saben de tot”. Es prefereix “savi conegut” –personatge mediàtic controlat– que “savi per conèixer”. Fa anys que escoltem els mateixos sermons que ens demanen més creixement i que menystenen tot el que representa una altra visió de l’economia humanista basada en la gestió democràtica del territori i dels recursos energètics, el decreixement, el consum responsable i la banca ètica.

Resulta patètic veure les tertúlies, encotillades per les intervencions de personalitats que, en general, formen part de la quota destinada als partits parlamentaris, explicant-nos, com la cançó de l’enfadós, els antecedents de la crisi i com veuen el present i el futur. Pier Paolo Pasolini tenia tota la raó quan va dir: “La televisió és una gàbia terrible que manté presonera l’opinió pública –servilment servida per obtenir el total servilisme– de tota la classe dirigent.”

És clar que aquest dèficit democràtic es resol convidant al plató algunes ànimes caritatives que justifiquen amb les seves intervencions la quota destinada a l’“alternativa mediàtica anticapitalista”.

‘El país que volem’, campanya impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, requereix, amb urgència, una nova metodologia per organitzar els debats a la ràdio i la televisió públiques. La gravetat de la situació no és per continuar fent tertúlies de cafè.- Santiago Vilanova

Leave a comment

Xavi Ramiro  XTable Digital4C

Look at that table! I want one for my house!

On 27 and 28 February, the cultural center Arts Santa Mònica in Barcelona hosted the first edition of the event Digital 4C (Catalan Creative Cultural Content), coinciding with the Mobile World Congress. The exhibition showed successful applications created in Catalonia, and one of them was Monsters Band. I’m used to seeing my illustrations on an iPad or in a computer screen, but see my monsters in a XTable of DigaliX is a totally new experience! I really like how it looks!

CAT. Els passats dies 27 i 28 de febrer, al centre cultural Arts Santa Mònica de Barcelona, es va celebrar la primera edició de l’esdeveniment Digital 4C, coincidint amb el Mobile World Congress. L’exposició mostrava algunes de les aplicacions catalanes amb més èxit, com Monsters Band. Estic avesat a veure les meves il·lustracions a l’iPad o a la pantalla de l’ordinador, però poder moure els meus monstres en una XTable de DigaliX ha estat una experiència totalment nova! M’agrada molt com es veuen!

ESP. Los pasados días 27 y 28 de Febrero, en el centro cultural Arts Santa Mònica de Barcelona, se celebró la primera edición del evento Digital 4C, coincidiendo con el Mobile World Congress. La exposición mostraba algunas de las aplicaciones catalanas más exitosas, como Monsters Band. Estoy acostumbrado a ver mis ilustraciones en el iPad o en la pantalla del ordenador, pero poder mover mis monstruos en una XTable de Digalix ha sido una experiencia totalmente nueva. ¡Me gusta mucho como quedan!

Leave a comment

The webinar I did for Adobe is now available online through the fantastic blog of Ana Mesas, trucosyconsejos.com I talk about my way of working with Adobe Illustrator and the Wacom Cintiq 22HD Touch graphic tablet. I also answer some questions from the audience.  The video is in Spanish language. Here: http://disenytrucosyconsejos.blogspot.com/2014/01/grabacion-del-adobe-webinar-por-xavi.html
· El webinar que vaig que he fet per a Adobe ja és on-line. El podeu veure des del fantàstic bloc de l’Ana Mesas, trucosyconsejos.com.
· Ya está on-line el webinar que he hecho para Adobe. Lo podéis ver desde el fantástico blog de Ana Mesas, trucosyconsejos.com.

webinar Adobe Xavi Ramiro

Leave a comment

Next Tuesday January 21 at 11:00 AM (UTC +1), I will give a webinar for Adobe. I will explain my way to work with Adobe Illustrator, also using a Wacom Cintiq 22HD Touch graphic tablet. The webinar will be in Spanish, and you can register HERE. It’s free!
· El pròxim dimarts 21 de gener, a les 11.00 AM (UTC+1), impartiré un webinar per a Adobe. Explicaré la meva manera de treballar amb Adobe Illustrator, fent servit una tauleta gràfica Wacom Cintiq 22HD Touch. El webinar el faré en castellà, i us podeu enregistrar gratuïtament AQUÍ.
· El próximo Martes 21 de Enero, a las 11:00 AM (UTC+1), impartiré un webinar para Adobe. Explicaré mi manera de trabajar con Adobe Illustrator mientras utilizo una tableta gráfica Wacom Cintiq 22HD Touch. El webinar será en español y os podéis 
registrar gratuitamente AQUÍ.

Adobe Illustrator Wacom Xavi Ramiro

Leave a comment

They have been published just for Christmas! Now, ready to download the PRO version of Monsters Band – World of Puzzles – with 2 boxes of 6 puzzles each: “Amusement Park” and “Monsters Circus Band“. Hope you enjoy them!
· Han sortit coincidint amb els dates nadalenques! Ja podeu descarregar la versió PRO de Monsters Band – World of Puzzles- amb dues caixes de 6 trencaclosques cada una: “Parc d’atraccions” i “Circ dels Monsters Band”. Desitjo que els gaudiu!
· ¡Ya están aquí, justo para Navidad! Podéis descargar la versión PRO de Monsters Band – World of Puzzles – con dos cajas de 6 rompecabezas cada una: “Parque de atracciones” y “Monsters Band Circus”. ¡Espero que os gusten!

World of Puzzles - Xavi Ramiro

Leave a comment

Yesterday, I was honored with a Junceda‘s award for my work  in the game Monsters Band – Board Games! The Jucenda’s, are the most important awards of illustration in Catalonia and are organized by APIC, the Professional Association of Illustrators from Catalonia. I am very happy. It is a great encouragement to keep working and try to be a little better each day!!!
· Ahir vaig tenir l’honor de ser guardonat amb un premi Junceda per la meva feina a Monsters Band – Board Games – Estic molt content, és un gran estímul per seguir treballant i un somni fet realitat. Felicitats a tots els companys guardonats, ells són l’exemple de què el nivell de la il·lustració catalana és altíssim i que pot anar pel món amb el cap ben alt, tot emplenant-lo de dibuixos. Gràcies també als companys de l’APIC per la importantíssima feina que fan tot i les adversitats, crec que són absolutament imprescindibles i un gran suport per a la professió. Estic molt, molt content!
· Ayer tuve el honor de ser premiado con un premio Junceda por mi trabajo en Monsters Band – Board Games – Los Junceda, son los premios de ilustración más importantes de Cataluña y están organizados por APIC (la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña). Estoy muy contento por el premio, es un gran estímulo para seguir trabajando e intentar ser un poquito mejor cada día. Muchas felicidades a los demás premiados y gracias a los compañeros de APIC por su importante labor en pro de la profesión, plantando cara a las adversidades.

Premis Junceda 2013 - APIC - Xavi Ramiro

Update: Some of the official photos of the ceremony. Photographer: Ana Béjar.

premisJunceda_01

premisJunceda_02

premisJunceda_03

premisJunceda_04

Leave a comment