Posts tagged ‘God’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/666146.html

El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

David Owen, metge i dos cops ministre en el govern laborista de Callaghan, analitza admirablement en The Hubris syndrome. Bush, Blair and the intoxication of power, el procés d’enfolliment d’ambdós dirigents respecte a la guerra de l’Iraq (d’Aznar, òbviament, ni en parla, ja que ningú creu que pintés res de res en cap sentit). De Blair, explica que quan un alt assessor li aconsellà prudència, ell va replicar “vostè és Chamberlain, jo sóc Churchill i Saddam Hussein és Hitler”, i va afegir que el judici final sobre la guerra quedava reservat “a Déu”. I Déu també va ser decisiu pel que fa a Bush, que, en un rampell de sinceritat, va confessar a un ministre estranger: “Em mou una missió de Déu… Déu em va dir «George, vés a atrapar aquests terroristes de l’Afganistan», i ho vaig fer, i em va dir “George, vés a posar fi a la tirania de l’Iraq”, i ho vaig fer.”

Considerar-se braç executor d’una divinitat és tan sols un dels 14 símptomes indicatius per Owen de la presència d’Hybris, dels quals destaquen els següents: 1. Percepció narcisista del món, concebut com a escenari on trobar la glòria i no com a espai problemàtic no autoreferencial; 2. Obsessió per la pròpia imatge; 3. Llenguatge messiànic, amb tendència a utilitzar la tercera persona o el majestàtic nosaltres; 4. Identificació d’un mateix amb l’Estat, fins a considerar idèntic l’interès propi amb el del país o fins a creure que qualsevol benefici propi, legal o il·legal, queda justificat per tal designi redemptorista; 5. Excessiva confiança en el judici propi i menyspreu del consell aliè;
6. Creença desmesurada, limítrofa amb un sentiment d’omnipotència, sobre el que hom pot assolir personalment; 7. Pèrdua de contacte amb la realitat, sovint fruit d’un aïllament progressiu; 8. Negativa obstinada a canviar de rumb malgrat que tot indiqui que esdevé imprescindible.

A criteri d’Owen, n’hi ha prou de detectar 4 o 5 d’aquest símptomes per a una correcta diagnosi d’Hybris (malgrat reconèixer que la línia de separació amb el TPN o trastorn de personalitat narcisista és molt feble); a més, afegeix que, així com sense una posició de poder és molt difícil que l’Hybris es desenvolupi, l’àmbit polític, per contra, ofereix la terra més fèrtil per a la seva germinació, especialment si concorren 3 circumstàncies: 1. Èxit aclaparador en la consecució o conservació del poder (aconseguint, per exemple, una majoria absoluta o reiterades reeleccions); 2. Context polític sense contrapesos suficients per a l’exercici de l’autoritat personal (per exemple, amb els altres dos poders de l’Estat minvats, per directa apropiació del legislatiu i control més o menys subtil del judicial); 3. I, com a factor decisiu, llarga durada en el poder.

Per això, una societat sàvia hauria de continuar la saviesa romana i, amb el ritual del memento mori com a referent (o sigui, el de l’esclau recordant
al general victoriós que desfilava per Roma la seva condició de mortal), descobrir algun tipus de vacuna contra l’Hybris. En aquests moments tan delicats per a tanta gent sofrent i per a Catalunya, cal més que mai tenir presents els efectes devastadors d’aquesta patologia.

Jo, que ja sóc granat, he vist – i patit– clamorosos casos d’hybris en l’àmbit de la política estatal, autonòmica i municipal. Sí, és clar, car lector un xic anyós: penso en aquells en els quals vostè pensa; exactament en els mateixos.- Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Maria Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/637729.html

Freud women

Freud escriu l’any 30 del segle passat un interessant treball: El malestar de la cultura. Comença per dir-nos que el que mou la nostra vida és el desig de felicitat. L’home –terme emprat com a referent d’allò humà, com correspon a la seva època– vol ser feliç, vol evitar el sofriment i assolir el plaer. Però topa amb constants impediments: uns, derivats de les pròpies limitacions físiques, ja que és mortal i emmalalteix. D’altres neixen de les resistències del món exterior, que no respon als seus intents de dominar-lo, i per fi topa amb les dificultats derivades de la nostra forma maldestra de regular les relacions humanes ja sigui en la família, en la societat o en l’estat; és a dir, en les nostres formes d’organitzar la convivència, ateses les dificultats que tenim els humans per cedir en la satisfacció dels instints individuals i dotar-nos d’unes normes que ens permetin viure en harmonia.

A partir d’aquí analitza el que comunament entenem per cultura, que va des de la capacitat de creació d’instruments per treballar fusta i pedra fins a l’escriptura i als més prominents avenços de les ciències i l’art. Tots els avenços culturals es produeixen pel que ell atribueix com a tret distintiu de l’home i que és un ideal d’omnipotència i omnisciència. Es somnia com Déu. Un déu, però, amb pròtesi. En una generalització ben pròpia de la cultura de la seva època, Freud centra la seva concepció de l’ésser humà en aquests trets: la voluntat d’omnipotència i omnisciència. Freud, que construeix un dels sistemes més complexos i innovadors del pensament modern sobre la subjectivitat humana, és un genial escriptor: anomena, descriu, t’agafa la mà i et guia en un llarg recorregut per les “realitats” de les quals s’ocupa. Realitats, però, que han dut el seu pensament a dir, i aquest és tan sols un petit exemple, que les dones tenen menys capacitat per “sublimar”, i resulta que “sublimar” és una de les activitats defensives més nobles del psiquisme humà, la font de la cultura, la que dóna fruits més socialitzadors. Ben d’acord amb els corrents del seu temps, deixa les dones al marge de la cultura. Malgrat aquestes limitacions, les seves aportacions han permès desenvolupaments posteriors, molt més pròxims a una concepció més ajustada del psiquisme femení i de les seves circumstàncies.

Podem preguntar-nos, doncs, si és aplicable aquest tret –la voluntat d’omnipotència– a les dones i a la seva història? Elles han volgut i pogut desitjar l’omnipotència i l’omnisciència? O més aviat la seva història ens parla de supeditació, de submissió, de silenci públic, no tan sols en el passat sinó també en el present més actual, arreu del món. I d’altra banda sembla que es va obrint pas un corrent de pensament diferent sobre qui és l’ésser humà. El valor de les seves “conquestes” i la utilització de les seves produccions assenyalen carències i límits que apunten a una presa de consciència, lenta però imparable, sobre la vulnerabilitat humana. El pensament més lúcid està posant en qüestió no solament la definició d’humà com a model calcat dels desitjos virils, en què la meitat de la població no ha tingut ni poder col·lectiu ni veu pública amb què expressar les seves vides i pensaments, sinó també tota una manera d’entendre el perquè d’un món tan violent i esquinçat.

Aquest Home que Freud descriu, aquest déu, necessita tant sols una pròtesi? O potser cal transformar-lo de dalt a baix, en un altre ésser nou, ben sencer, que incorpori la seva vulnerabilitat i hi dialogui? Disposat també a acceptar i retrobar-se amb la necessitat que tenim els uns dels altres, amb les virtuts de la cura, el silenci, les feines i els treballs que durant segles han estat la tasca d’aquesta meitat negada de la humanitat? Potser aleshores resultaria més fàcil practicar formes de conviure, de produir i de relacionar-nos menys destructives per a la majoria de la humanitat.- Maria Dolors Renau

Leave a comment