Posts tagged ‘EU’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/610272.html

El Punt Avui

En el si de les formulacions actuals –per ara CiU-ERC– s’expressa amb claredat creixent el paral·lelisme sobirania-benestar, catalanisme de butxaca en el qual ja fa uns anys insistia Carod. Però em sembla que el lector n’és ben conscient: ens hem de moure en el terreny de les simulacions, ateses totes les dificultats que han d’arribar. De fet, alguns economistes faríem ara servei al país fent d’advocats del diable, però avui no tinc el dia (em preocupa sobretot la porta de la UE).

Doncs bé, s’han treballat prou els avantatges financers quant al dèficit fiscal, incloses les assumpcions de deutes i crèdits del Tresor espanyol i de la Seguretat Social, sobre el qual afina tan bé la professora Núria Bosch, per exemple no deixant-se els drets adquirits; també el factor del nostre superàvit comercial interior, no més enllà del 5% del nostre PIB, superable.

Peró, seguint amb les simulacions, hi ha una altra dimensió en joc menys tractada, la de la dependència de la política econòmica general estatal, que inclou molts vessants: s’ajusta als trets econòmics i socials nostres? Crec que no; la política econòmica pública és un factor que pot ser clau i per tenir la que ens convé ens caldrien competències que ara no tenim i els recursos corresponents per exercir-les. El president Pujol ho acaba de dir: “La Generalitat ha de poder dur a terme una política de desenvolupament econòmic potent, i ara queda molt lluny.” Pensi’s en les polítiques uniformes fiscal, laboral, d’assegurances socials, financera, exterior, reguladores…

En política laboral, segurament tota reforma flexibilitzadora s’hauria hagut de fer en conjuntura alta que permetés la recol·locació; en tot cas, en l’economia laboral catalana fa falta una reducció de la bretxa salarial entre el nominal/cost per a l’empresa i el percebut, amb una reducció de l’IRPF fins a un sostre i una reducció de les cotitzacions a la SS de les empreses massa altes. Recerques sòlides ens diuen que es podrien reduir fins a uns 6 punts les cotitzacions socials compensant-ho, per exemple, amb un 1,5 d’augment global de l’IVA amb bona resposta de la demanda empresarial de treball. I molt més esforç i recursos per a polítiques actives.

El nostre model de redistribució fiscal no necessàriament ha de ser el mateix que el general espanyol, atesa la nostra estructura social específica. Sí, encara som una “societat de classes mitjanes” amb una distribució de la renda (fins al 2010) que s’acosta a la de França i Alemanya i més equitativa que la imperant en territoris espanyols. Més o menys el 60% central en l’esglaonament de renda s’acosta prou al nivell de la renda total mitjana, mentre que el 20% més pobre tan sols arriba a tenir un 7% de la renda total i el 20% de renda superior té fins a un 37% d’aquesta. Així doncs, per mi, i aproximadament, es tractaria de dissenyar la política redistributiva entre els dos extrems.

El marge del que es tindria entre totes les recaptacions tributàries i tota la despesa pública, ara són prou rellevants aquells 8-9 punts del PIB de dèficit fiscal. Amb la seva disponibilitat es podria finançar, d’una banda, la despesa social per superar les retallades. Pot ser ingenuïtat meva, però crec que amb la nostra psicologia lligaria més un millor control dels abusos en el camp de les prestacions. Però una altra part es podria destinar a alleugerir estratègicament la pressió tributària com he indicat per a un tram baix-mitjà d’IRPF per a rendes de treball (i d’estalvi popular).

I, és clar, emprar les noves àrees de decisió i els nous recursos per donar suport a l’activitat productiva –industrial, sí, però també d’uns serveis més de la meitat de la nostra economia– amb incentius fiscals i financers sobre els grans eixos que, està demostrat, asseguren l’èxit empresarial: la internacionalització, tant l’exportació com les implantacions estratègiques a fora, la recerca i la innovació, la formació dins l’empresa o concertada, les fusions o aliances.

Quan es pugui… Però no ens deixem quan fem números el potencial d’una política econòmica pròpia a mitjà i a llarg termini.- Cisco Ros Ombravella

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cinto Ros. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/560451.html

Posem-nos d’una vegada a la necessària altura de les grans envoltants que condicionen del tot la nostra economia encara que només sigui per fugir de les collonades i les seves inacabables disquisicions i polèmiques de l’euret (però coneixent ja aquesta lectora/or el deixaré amb un “s’ho pensa” i acabaré pagant tribut a allò petit). Ves per on, el punt de partida se situa a Washington al 1989: Thatcher, Reagan i la caiguda del mur. Els poders del món, inclosos, és clar, els privats financers i multinacionals, l’FMI i els més rellevants bancs centrals acorden deu guies: disciplina pressupostària; reducció de les despeses públiques menys productives (s’ho pensa): fiscalitat moderada; liberalització, desregulació mercats financers (s’ ho pensa, ajudo: causa del desastre financer dels EUA 2007 empestant tot Europa, tot seguit a l’activitat real); tipus de canvi flotants; liberalització comercial, globalització (cap proteccionisme, vostè s’ho pensa però no es deixi que a la Xina no hi ha prestacions socials); obertura vers inversió estrangera; privatitzacions a tort i a dret (s’ho pensa); desregulació de tots els mercats inclòs, és clar, el de treball (mercat?); això sí, “drets de propietat privada fermament establerts i garantits. Els sonen aquesta mena de 10 manaments?
Si es porta a la baixa la despesa pública, s’ abaixen els impostos i al mateix temps es postula amb tota rigidesa l’equilibri pressupostari –els hi sona d’ara?– el que en realitat es pretén és una contínua reducció del sector públic a la societat/economia, és a dir, una progressiva privatització a la nord-americana, neoliberalisme ja arribat a la Generalitat. Un altre designi és el de la reposició de la taxa de guany d’empresa/capital, diuen que malmesa pels costos de l’Estat del Benestar però la qual, 9% mitjana a Europa, es tracta de posar-la a 15 (s’ ho pensa, però sempre es vol més). Ah! i mercats globals i del tot desregulats, inclòs el de treball, de manera que l’exigència de competitivitat abasti fins a la competència asiàtica, amb mísers salaris i sense prestacions socials. I efectes, ja després de 4 anys, nova recessió i augment de l’atur a la UE.
Quant a la política econòmica espanyola, si és que encara existeix amb un marge d’ autonomia, no sé si erra el rumb, el govern PP, amb un 24% d’atur, optant per l’ortodòxia merkeliana per després “a la gallega” dir que també està interessat pel creixement i l’ocupació. Els mitjans i els polítics, inclòs Rubalcaba, cauen en el parany d’acusar Rajoy de trair el seu programa electoral; pobret! Però ja no es recorda que no va declarar cap programa econòmic més enllà de donar “nova confiança” i de fer baixar un atur que segueix pujant; i Espanya li va donar majoria absoluta que ja ha perdut a enquestes; quin estat! I quan ja no saben què dir, ja que dins la recessió provocada pels ajustos públics no podran complir (disminució de recaptacions), culpen els set anys del PSOE: atur del 7% 2007, creixement fins al 2008 i no recessió 2010-11, superàvit públic 2006-7, 1,5% per cert llei de dependència. I quant a la desviació amagada de dèficit, fou d’uns 2 punts %-PIB, és a dir, 20.000 milions, tota la resta es deu a les males opcions del govern del PP, inclosa la mala gestió de la prima país de la qual depèn l’ interès de les emissions de deute als mercats que, per cert, no han donat confiança al Sr.Rajoy. El neoliberalisme s’ha imposat, doncs, a Madrid i… a rambla Catalunya número 17? (Ec. i Finances).
Però paguem tribut als temes més propers (miscel·lània). Fa un temps que aviso sobre aquesta mena d’exaltació d’allò petit a Catalunya. Per favor, responsables de la Pimec, de la Confederació Catalana de Comerç, diputats del grup català a Madrid, llegeixin bé tan sols cinc planes de l’informe mensual de La Caixa, maig: La 19 registra que les pimes fins a 250 (¡) ocupen quasi el 80% d’empleats a Espanya (a Catalunya més), mentre que un 60 a Alemanya i un 47 als EUA. Potser alguna cosa no va bé ja que es diagnostica que exportació, productivitat i RD, és a dir, allò del tot necessari al si de la globalització, pugen amb la mida; i a les planes 34-35 el rellevant economista J. Elias –del Servei Estudis Caixa, dir. J. Gual– arriba a denunciar “els efectes perversos de les polítiques usuals defensives de les pimes” canviant-les per les que portin al seu creixement. I sobre el govern CiU de la Generalitat: insisteixo, quant a equilibri, no es facin més papistes que el Papa, que de vegades sembla que hi ha qui disfruta amb les tisores, mentre que al 2011 tan sols es va poder abaixar el dèficit un 0,7% del PIB i al primer semestre d’enguany un 0,4, és a dir, que no es complirà després de tant d’enrenou per retallades en despesa i microscòpics augment d’ ingressos, si no es fa ja rebel·lia, connectada amb, sí, l’espoli fiscal. I, en canvi, no tan valor en la crítica herència del tripartit, per cert amb una gran feina en inversió en equipaments i en despesa social.- Cinto Ros

Leave a comment