Posts tagged ‘ElPuntAvui’

El Punt Avui - Cesc Batlle - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/745951.html

A Més raons per a la independència (I) (El Punt Avui, 22 abril 14) varem començar aquesta llista no exhaustiva de raons que fan recomanable la independència del nostre país, més enllà dels motius econòmics i identitaris, i més enllà de quin sigui el model social que finalment s’hi acabi adoptant. Ara la completem:

5.- Influència mundial: Està clar que els països petits, com ho serà el nostre, no poden empènyer-ne d’altres a fer res. Però el que sí poden fer, és adoptar polítiques innovadores en qualsevulla àrea, que compleixen una funció capital: la de servir d’exemple que són possibles, i amb això, demolir l’argument habitual dels negacionistes, que no ho siguin. Als països petits els resulta molt més fàcil que als grans poder prendre aquesta mena de decisions, novament mercès a la seva major homogeneïtat. Anys enrere varen ser els països escandinaus, amb la seva socialdemocràcia, demostrant que el món no havia de triar només entre capitalisme i comunisme. Avui en segueixen donant exemples amb polítiques com la danesa flexicurity, en què un gran pacte social bescanvia flexibilitat laboral per més xarxa social per als que perden la feina.

6.- Connexió directa amb el món: si un col·lectiu de catalans decidit intentés empènyer un canvi de política, posem mediambiental, per tal de poder servir d’exemple a altres països, ara mateix es trobaria que ha de convèncer prou col·lectius i gent per impulsar el canvi a tot l’Estat espanyol. És evident que una tal empresa, tot i ser molt difícil en qualsevol cas, tindria moltes més possibilitats d’èxit si només s’hagués d’aconseguir un tal nivell de convenciment únicament a Catalunya. La situació actual nega la possibilitat de poder ser agents de canvi a aquells que tinguin la inquietud de ser-ne.

7.- Biodiversitat de nacions: Cada nou estat independent incrementa la biodiversitat d’estats, i això és molt bo per al conjunt de la humanitat. Jared Diamond, a Armas, gérmenes y acero (DeBolsillo, 2007) explica que un gran actiu de la humanitat ha sigut el fet que a Europa s’hagi mantingut a través dels segles un conjunt molt divers de nacions, totes molt geloses de la seva independència, perquè això ha permès que es poguessin dur a terme, i experimentar-hi, multitud d’opcions polítiques i socials, i així poder veure a la pràctica quins són realment els millors models. Sobre el paper, els països grans ho tenen molt millor perquè poden galvanitzar una gran quantitat de recursos i focalitzar voluntats i polítiques, però a llarg termini, com que les decisions col·lectives són úniques, tenen un risc extrem de descarrilar si són les incorrectes. Un gran exemple d’això és la sanitat als Estats Units: el sistema actual exclou un de cada set ciutadans, a pesar de gastar en sanitat el doble en % del PIB que Noruega o Suècia. I això per no parlar de quan les decisions depenen d’un grup reduït de persones: l’imperi xinès cap a finals del s. XV va decidir tancar-se en ell mateix en considerar, com era cert en aquell moment, que la resta del món no els arribava ni a la sola de la sabata. Fruit del seu aïllament altiu, al s. XIX varen ser ells que varen haver d’agenollar-se davant de les potències europees del moment. Un segon exemple, també a Xina, varen ser les tràgiques decisions polítiques de Mao, com el Gran Salt Endavant, que varen condemnar milions de xinesos a morir de gana, i el país a un nou retrocés inaudit en tots els fronts.

Ara només cal que realment desitgem la independència tant com per agafar-nos-la, a pesar de tots els entrebancs que ens sortiran al pas. Com s’ha dit a bastament, els drets no es demanen: s’agafen.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santiago Vilanova - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/740664.html?cca=1

El setembre passat, després del colossal èxit de la Via Catalana, aquest diari va demanar-me, entre d’altres col·laboradors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen llegir la meva resposta varen considerar que havia anat massa lluny en dir que esperar el vistiplau del govern espanyol sobre la consulta era una pèrdua de temps que agreujaria la crisis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de consultes i les eleccions plebiscitàries serien bloquejades. Finalment, deia, no ens quedarà altra alternativa que la que espera Madrid per reprimir-nos: una declaració unilateral d’independència. Aquesta repressió, tot i el risc i patiments que comportaria, provocaria l’impacte mundial que desitgem.

El viatge s’acaba i tot indica que la ruptura amb l’Estat espanyol es consolidarà obligant el govern de Mas a rebaixar posicions. El govern espanyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha dominat l’estratègia del “peix al cove” i sap que les connivències econòmiques i complicitats que s’han conreat durant la Transició poden acabar imposant el realisme. Però el que no han previst els seus serveis d’intel·ligència, ni els seus “talps” en els mitjans de comunicació i tertúlies, és la capacitat de l’ANC d’organitzar-se, de resistir i, si cal, ocupar el buit que deixin els partits polítics tradicionals incapaços, per les seves pròpies estructures jeràrquiques, d’impulsar una alternativa popular de base democràtica. O no és la “demòtica” (el govern del poble) que ens proposava Lluís Maria Xirinacs tant representativa com la via parlamentària?

Voleu organització més exemplar que l’ANC? Aquest és el nou pal de paller del catalanisme del que han de sortir els polítics i les estructures d’estat del segle XXI. Veure l’ANC com un lobbyindependentista instrumentalitzat per CiU i ERC és desconèixer el moviment per dins, en tota la seva força territorial i comarcal. El seus caps més visibles, la Carme Forcadell i en Jaume Marfany, entre d’altres, treballen incansablement, sense radicalismes gratuïts, els principis i el full de ruta aprovat en les assemblees nacionals, com la darrera del 5 d’abril a Tarragona.

Totes les sectorials de l’ANC estan preparades per una situació de suspensió política i jurídica de la Generalitat, com ho està l’Assemblea d’Ajuntaments Independentistes. Pensen i estudien el model fiscal, educatiu, sanitari, mediambiental i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coincident amb el model d’estats liberals actuals.

El Consell per la Transició Nacional anomenat per president Mas farà bé la seva feina però el seu objectiu sembla ser defensar el status quo i no trepitjar els privilegis dels grans grups econòmics i energètics que han dominat durant la Transició. El model energètic, per exemple, que preparen els independentistes de Convergència accepta allargar la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs fins als 60 anys i preveu un pacte amb Iberdrola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novartis i Abertis que mantingui els seus interessos econòmics. L’ANC, en canvi, és l’única estructura cívica capaç d’optar per la democratització del sector energètic (aigua, gas i electricitat) i de fer-hi participar a tots els usuaris.

Quan es declari unilateralment la independència l’ANC haurà d’estar preparada per definir quina Constitució i quines estructures d’estat vol el poble que ens garanteixin la justícia social i una gestió ecològica del territori i dels seus recursos. Fins i tot haurem de ser capaços de sorprendre al món amb un Estat de característiques no homologables als Estats tradicionals heretats del segle XX; un estat català modèlic, amb formes de gestionar l’energia, la defensa civil, l’agricultura i les tecnologies industrials al servei d’una economia del bé comú. Aquesta és la veritable Ítaca que ens espera al final del viatge.- Santiago Vilanova

Leave a comment

David Bueno i Torrens - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Bueno Torrens (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/733145.html

“Què faries si l’única manera de salvar cinc persones d’una mort segura a causa d’un accident atzarós fos provocar expressament la mort d’una altra persona que no està en perill?” No és una pregunta fàcil, ni la resposta trivial. Prenem decisions constantment, sovint intranscendents –quina camisa em poso avui?–, però també moltes que tenen un cert component moral, que poden afectar altres persones. Per descomptat, la immensa majoria no tenen unes conseqüències aparentment tant capitals, però l’acumulació de moltes petites decisions morals pot tenir efectes socials molt importants –intento amagar uns quants guanys per no haver de pagar tants impostos, malgrat que sé que això perjudicarà persones necessitades?

Preguntes com la que obra aquest article són típiques dels estudis sobre les decisions morals, uns treballs que tradicionalment s’han abordat des del camp de la psicologia i la sociologia però que cada cop més afecten el camp de les neurociències. Diversos treballs han demostrat que el nostre cervell utilitza uns circuits neurals específics quan pren decisions morals. A Catalunya tenim diversos grups que treballen en aquest tema. Un d’ells, a l’hospital del Mar, va demostrar no fa massa que el cervell dels psicòpates processa de manera diferent aquestes decisions, la qual cosa explica perquè a vegades cometen determinades accions. Tanmateix, un altre treball molt recent publicat per un grup de la Universitat Pompeu Fabra a la revista PlosOne m’ha sorprès molt més, per les implicacions globals que pot tenir en un país bilingüe com el nostre: les decisions morals també depenen de l’idioma en què ens les plantegem, o en les plantegen.

Van formular una pregunta, com la que obre l’article a un grup de voluntaris bilingües (castellà/anglès als EUA; coreà/anglès a Corea; anglès/francès a França, i castellà o anglès/hebreu a Israel). A alguns ho van fer en la seva llengua materna, i a d’altres en la segona llengua. En principi, potser hom esperaria que la resposta fos molt similar, amb independència de la llengua. Si la decisió moral la prenem de manera emocional, esperaríem que la majoria decidís no provocar la mort de ningú aliè a la situació, malgrat això hagués salvat cinc vides, atès que es veurien directament implicats en una violació dels drets individuals d’aquesta persona –el dret a la vida–, i els altres cinc moririen en un accident atzarós sense intervenció humana.

En canvi, si la decisió moral la prenem de manera més racional, en el sentit d’utilitària, llavors esperaríem que més voluntaris decidissin just el contrari, atès que se salvarien més vides. Doncs bé, en aquest estudi es va veure que si el dilema es planteja en la primera llengua que hom ha après, hi ha una major tendència cap a respostes emocionals, mentre que si es formula en la segona llengua augmenta la tendència cap a les respostes utilitàries, que fan prevaldre el bé general –el suposat bé comú– per sobre dels drets individuals de la persona aliena a la situació, però que tanmateix es veu afectada per la decisió.

El motiu neuronal té a veure amb el processament diferencial que fa el cervell de les dues llengües, però com deia en un paràgraf anterior, les conseqüències d’aquest fet poden ser d’una gran transcendència en un país bilingüe com el nostre. I més encara en un moment en què estem a punt de prendre una de les decisions més importants de la nostra història com a poble, amb innegables connotacions morals, emotives i utilitàries.- David Bueno Torrens

Leave a comment

Juan-José López Burniol - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Juan-José López Burniol (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/731510.html?cca=1

“Senyors: Vinc a parlar-vos de la Pàtria Catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”, va dir un jove, amb vint anys acabats de complir, que encetava la presidència del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, en la sessió inaugural del curs 1890/1891. El seu nom era Enric Prat de la Riba. Havia estudiat dret i succeïa en la presidència del Centre Escolar un jove arquitecte –Josep Puig i Cadafalch– que el curs anterior havia pronunciat una conferència sobre el naixement del romànic català, considerant-lo com el resultat de l’esposori d’elements constructius aportats per Roma i Bizanci, de l’espiritualitat cristiana i de “l’esperit de la terra”.

Fins A Prat, el sentiment de la pàtria catalana s’havia expressat políticament en forma de regionalisme o federalisme, compatible amb la pàtria espanyola, no obstant moltes reserves i un estès sentiment anticastellanista. El moment àlgid d’aquest llenguatge del “doble patriotisme” va arribar amb el Memorial de Greuges, presentat pel Centre Català al rei Alfons XII l’any 1885, en què es deia que no era “buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro” Però, en l’última dècada del segle XIX, Prat va donar forma a una altra doctrina basada en tres punts: 1. Que començaven a morir les grans entitats polítiques aixecades artificiosament damunt les pàtries naturals, mentre que aquestes renaixien. 2. Que Espanya no era una nació, una entitat natural, sinó un estat, una entitat artificial obra d’homes. 3. I que els estats han de ser nacionals. La conclusió era evident: Catalunya és l’única pàtria dels catalans, mentre que Espanya és tan sols un estat compost, que, a més, ha revingut un enemic que desnaturalitza el caràcter de Catalunya.

Que l’elaboració doctrinal i el programa polític de Prat i els seus companys es denominés encara “regionalisme” –escriu Santos Juliá– no ha d’enganyar ningú. Essent sens dubte conscients de la impossibilitat de proposar públicament un projecte d’independència de la nació catalana, els joves nacionalistes van deixar ben assentats, però, tots els elements que només caldria estirar en el futur fins arribar a la conclusió final. Però, abans de conquerir aquesta meta desitjada, calia realitzar un dur treball de nacionalització de la nació, més concretament, de catalanització de Catalunya. I per això era necessari, un cop establerta la doctrina, conquerir un poder cultural sobre el qual bastir un sòlid poder polític. Aquest poder cultural va ser, en essència, la Mancomunitat de Catalunya, el centenari de la qual s’està celebrant precisament aquests dies. Les nacionalitats –deia Prat– “tendeixen a tenir un estat”. Tan sols fa falta, per iniciar l’empresa, que es despertin i prenguin consciència del que són. Quan una nació es desperta, produeix un estat, que és l’emanació suprema de l’esperit nacional. I aquest estat ha de garantir, com a mínim, la “completa autonomia interna”.

En aquesta línia, Barcelona va ser aviat –com va dir Vicente Cacho– una “capital autònoma de cultura”. Però feia falta fer un pas més en el terreny de la política. I aquest pas va venir facilitat pel “Desastre” espanyol del 1898. Per a la burgesia catalana, 1898 va suposar una crisi de confiança en la rendibilitat de la vinculació a un estat que feia aigües per tots cantons i que perdia el mercat colonial –i americà– per l’escletxa oberta a Cuba i les Filipines. No és estrany, doncs, que es fundés la Lliga Regionalista, ni que aquesta controlés el 1907 les diputacions de Barcelona i Girona, i el 1915 l’Ajuntament barcelonès. S’inicià llavors un llarguíssim procés que, amb dificultats tremendes i amb interrupcions enormes, ha arribat fins als nostres dies. De fet, no hi ha error més greu, per entendre la qüestió catalana, que pensar que es tracta d’un problema recent provocat per fenòmens immediats, sense advertir la profunditat de l’impuls i la seva irreversibilitat. Una profunditat i una irreversibilitat que, lluny d’impedir una sortida pactada i harmònica, la fan inevitable.- Juan-José López Burniol

Leave a comment

Cesc Batlle - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/725447.html

Els gens, o els individus, altruistes porten associat un cost evolutiu, per tal com estan disposats a fer sacrificis pels altres. Això fa que els gens aprofitats, que no han de suportar aquest cost, es repengin en el sacrifici dels altruistes i proliferin. Una societat d’altruistes, o un animal amb gens altruistes, només pot preservar-se si disposa de mecanismes molt sofisticats i poderosos per purgar els aprofitats. Altrament, aquests predominaran fins que seran majoria i desintegraran el teixit social, o l’animal en qüestió. I si la societat altruista no està fermament establerta amb els mecanismes correctors indicats, o s’ha de formar des de zero, amb una proporció important d’individus egoistes, aquests proliferaran fins a ser dominants, i la societat altruista no s’arribarà a construir mai.

I això malgrat que, a llarg termini, els gens, o les societats, altruistes són més beneficiosos per a tots els que hi participen perquè, quan vénen les vaques magres, les comunitats altruistes, amb la seva cooperació, poden fer la diferència entre superar el tràngol, o no, si cadascú va a la seva.

I com que, des del punt de vista genètic, no hi ha cap expressió d’altruisme superior a la renúncia que fa una cèl·lula en deixar de ser unicel·lular i, per tant, sobirana pel que fa a la transmissió dels seus gens, a ser multicel·lular, i passar a dependre totalment de les cèl·lules reproductores de l’animal, per poder esperar que el seus gens es transmetin, la gran qüestió és: com poden haver aparegut els animals multicel·lulars? I una de les aportacions més interessants del llibre Revolutions that made the Earth (Lenton i Watson; ed. Oxford; 2011), és aventurar-ne una resposta.

Per això, ens cal retrocedir al moment en què la Terra estava en un estat de bola de neu, glaçada de pol a pol (vegeu Bola de neu,11-feb-14). En un tal estat, tan hostil a la preservació de la vida, als pocs hàbitats favorables a la seva preservació (proximitat a volcans; esquerdes de la capa de gel sobre el mar; etc.), hi degueren quedar moltes comunitats molt reduïdes i aïllades les unes de les altres. I és aquest tipus de comunitat que és susceptible a quina mena de gens podrien tenir els individus que la conformen. Hi deuria haver comunitats a on predominessin els gens egoistes, i d’altres a on predominessin els altruistes. Però en ser tan reduïdes i aïllades, aquelles a on predominessin els altruistes, aquests es podrien consolidar sense interferències exteriors i, de forma crítica, la seva supervivència estaria molt afavorida per sobre de les altres per tal com, per la seva col·laboració, tindrien moltes més probabilitats que la resta de superar aquesta mena d’entorn.

En perfecta alineació amb aquesta hipòtesi, les darreres evidències indiquen que els primers animals multicel·lulars apareixen cap a la fi d’una de les ocurrències de l’estat bola de neu, i esdevenen abundants just després d’aquesta fi. Després, i sobretot amb l’aparició d’animals capaços de menjar-ne d’altres (amb boca, estómac i anus), el ritme de l’evolució s’accelera a causa de la carrera armamentista entre depredadors i les seves preses, fins a arribar als nostres dies. Les dades disponibles no permeten encara establir una relació causal, però és nogensmenys cert que sí que confirmen una correlació temporal entre una possible causa i el seu efecte, ben fonamentada en una lògica molt poderosa. Semblaria, doncs, que l’origen de tots els animals multicel·lulars, inclosos els éssers humans, s’hauria de buscar en una Terra glaçada de pol a pol. Hauríem nascut, doncs, en un gresol de gel.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santi Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/720226.html

La mobilització social i cívica per l’estat propi coincideix amb una crisi del model de creixement. Creure que aquest serà pròsper amb les mateixes estructures productives, energètiques i polítiques que ens han dominat durant els darrers cinquanta anys és una fal·làcia.

Reconec que parlar d’alternatives “viables” en el marc de la UE navegant pel turmentós oceà de la crisi econòmica i ecològica global és una tasca difícil i arriscada. Per fer-ho, potser, caldria cridar intel·lectuals que, crítics amb el pla Marshall, amb la tecnocràcia de Brussel·les i amb les directrius del Banc Mundial, fa anys que treballen per definir un model que ens faci políticament lliures i alhora rics amb qualitat de vida. Caldria transformar, per exemple, el concepte del PIB que emmascara la realitat i que ens facilita un fals baròmetre del “progrés”. Per exemple, dels dinou informes previstos pels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional, no en veig cap que defineixi una qüestió fonamental: la capacitat de càrrega, ja sobrepassada, del territori per sostenir el “creixement” del nostre futur estat.

Si el model de la transición democrática va ser un frau, no podem considerar que la paraula sàvia la tinguin ara els representants polítics i intel·lectuals que hi van donar suport i que se’n van beneficiar. I vaig al motiu d’aquest article: la crisi de l’estructura i la composició de les tertúlies televisives.

Resulta sorprenent veure com una cinquantena de personalitats ocupen repetidament tots els espais de debat aportant els mateixos arguments a favor de reactivar l’economia i d’incentivar el creixement. Han esdevingut publicistes dels lobbies productius i de l’statu quo. Xerren i xerren, llagotegen, repetint-se sobre la crisi dels partits polítics, de la banca i de les finances sense situar-se mai fora del sistema. No volen admetre que el creixement no és la resposta al problema de l’atur i que l’alternativa es troba en un altre model de desenvolupament que no són capaços de definir.

Als que seleccionen els tertulians els resulta més còmode i segur disposar d’aquests personatges que “saben de tot”. Es prefereix “savi conegut” –personatge mediàtic controlat– que “savi per conèixer”. Fa anys que escoltem els mateixos sermons que ens demanen més creixement i que menystenen tot el que representa una altra visió de l’economia humanista basada en la gestió democràtica del territori i dels recursos energètics, el decreixement, el consum responsable i la banca ètica.

Resulta patètic veure les tertúlies, encotillades per les intervencions de personalitats que, en general, formen part de la quota destinada als partits parlamentaris, explicant-nos, com la cançó de l’enfadós, els antecedents de la crisi i com veuen el present i el futur. Pier Paolo Pasolini tenia tota la raó quan va dir: “La televisió és una gàbia terrible que manté presonera l’opinió pública –servilment servida per obtenir el total servilisme– de tota la classe dirigent.”

És clar que aquest dèficit democràtic es resol convidant al plató algunes ànimes caritatives que justifiquen amb les seves intervencions la quota destinada a l’“alternativa mediàtica anticapitalista”.

‘El país que volem’, campanya impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, requereix, amb urgència, una nova metodologia per organitzar els debats a la ràdio i la televisió públiques. La gravetat de la situació no és per continuar fent tertúlies de cafè.- Santiago Vilanova

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joan Abril Español (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/717784-idialoguem.html

El Punt Avui - Joan Abril - Xavi Ramiro

Atrapats a l’era quaternària, el govern espanyol es referma dient que no pot permetre cap mena de consulta d’acord amb l’ordenament jurídic. També diu que ara, com que ja hi ha convocades data i pregunta, no és possible cap mena de diàleg. Res de nou. L’11 de febrer Rajoy recomana a Artur Mas que demani una reunió al Palau de La Moncloa si està interessat a parlar del “referèndum independentista” que pretén convocar a Catalunya el 9 de novembre. A continuació, però, puntualitza per què fins ara no ha rebut Artur Mas a La Moncloa: “A mí no se me ha demandado nada.” I, tot seguit, afegeix: “De lo que no podemos hablar es de romper la soberanía nacional.”

Sembla que obri la porta però la tanca automàticament. Diu que s’obre al diàleg, però després no ho fa. És curiós, però, que faci servir l’expressió demandar en lloc de pedir, aquest primer mot connotat i traçat per un context de grans reverències protocol·làries. El mateix verb en català, i segons el diccionari de l’IEC, només té un valor jurídic, que és ‘demanar alguna cosa a algú per la via judicial’. En la lectura catalana, doncs, Catalunya encara no ha demandat Rajoy, però el Parlament de Catalunya sí que demandarà el Congrés espanyol si no es permet fer el referèndum per la via de l’article 150.2.

Si, malgrat totes les formalitats, la cambra espanyola no permet una cosa tan bàsica en democràcia com és votar, Catalunya votarà igualment per altres vies, perquè la legalitat internacional empara aquest dret tan bàsic. A més, i seguint amb el que diu la legalitat internacional, el 13 de febrer una trentena de jutges i magistrats catalans signen un manifest de defensa del dret a decidir de Catalunya. Segons aquests juristes, la condició indubtable de Catalunya com a nació avala la relació que es vol amb la resta de l’Estat. Aquest dret es pot exercir en el marc de la Constitució, que es basa en els principis de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. “En tot cas, tota Constitució ha de permetre un procés continu de discussió i evolució i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l’ordre constitucional”, asseguren.

I si parlem de diàleg, descartat l’imaginari entre govern espanyol i català, hem de parlar de David Trueba, i de la seva invitació a comprendre millor la realitat de Catalunya. Guanyador de sis Goya per la darrera pel·lícula, el cineasta espanyol ens explica que cal viatjar i trencar fronteres, i aprendre idiomes. Hi ha un petit detall, però, que se li escapa, al senyor Trueba: resulta que a Europa, per exemple, ja no existeixen les fronteres, hi ha països que s’agermanen amb altres per formar una unitat de mercat, que es diu Unió Europea. I aprendre idiomes ens permet descobrir noves perspectives, nous mons i sobretot entendre el respecte mutu entre llengües i cultures, i dialogar.

¿Què vol dir dialogar? Dialogar és intercanviar idees, sovint contraposades, és escoltar els altres, escoltar majories, perquè el que cal entre Catalunya i Espanya és un nou marc de relació, una vegada demostrat històricament que les terceres vies estan més que exhaurides, i que és urgent una sortida negociada que beneficiarà els dos interlocutors. I és que el diàleg parteix sempre de posicions en desacord, precisament per arribar a acords. Ara i fins a la consulta, la bateria d’arguments està servida.- Joan Abril Español

Leave a comment

Barça Kids is the children’s magazine of the Fundació FC Barcelona (FC Barcelona Foundation). Here are some samples of my recent work for this publication.
· Portada i il·lustracions per a Barça Kids, la revista infantil de la Fundació FC Barcelona.
· Portada e ilustraciones para Barça Kids, la revista infantil de la Fundación FC Barcelona.

Barça Kids - Xavi Ramiro

Barça Kids - Xavi Ramiro

Barça Kids - Xavi Ramiro

Barça Kids - Xavi Ramiro

Barça Kids - Xavi Ramiro

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/705413.html

Joaquim Coello - Xavi Ramiro

Una jove Wasp (whiteanglo-saxonprotestant), llicenciada a Harvard, que ha corregut món, parla llengües i prové d’una família benestant de Boston explica al seu pare que ha conegut un jove californià, graduat a Berkeley, alt, esportista i dedicat a les finances amb qui es vol casar. La jove pondera les virtuts del promès, a cada pregunta del pare respon amb entusiasme fent èmfasi en els seus innumerables atributs… El pare sobtadament pregunta: “Quins són els fracassos?” La jove queda perplexa, i pregunta: “Quins fracassos?” “Els que ha tingut a la vida”, respon el pare. “No en té”, respon ella, “tot són èxits”. El pare se la mira amb deteniment: “Filla meva, si no té fracassos, si no sap què és equivocar-se, no t’hi casis, no pot anar bé de cap manera, a la vida el que és important són els errors.”

Són els fracassos i els errors els que humanitzen la persona, els que li aporten una experiència enriquidora, els que l’endureixen però també la fan més ponderada i equilibrada, més propera i més sincera amb ella mateixa i amb els altres. L’èxit aporta un increment sovint excessiu d’autoestima, de convenciment personal de la pròpia vàlua. L’èxit no permet avaluar equilibradament les situacions perquè deforma la realitat en allò que resulta més difícil d’analitzar de manera ponderada, és a dir, la pròpia actuació i la pròpia vàlua com a individu. L’èxit té una gran capacitat de crida, de persones que afalaguen i ponderen el que s’ha fet més enllà del seu valor objectiu. És difícil sostreure’s a l’afalac i destriar el valor real d’un mateix del que els altres diuen que veuen si és que realment ho veuen. L’èxit indueix a pensar que aquest s’ha de repetir i, si no succeeix, pot portar a la ira perquè es considera injust no aconseguir un resultat considerat, merescut malgrat que no es degui a causes objectives…, l’èxit crea addicció. Tenia raó el pare, si el jove promès no havia encara fracassat, havia encara de conèixer-se una part de la seva personalitat, saber com seria capaç d’encaixar la injustícia, l’error… que tard o d’hora arribaria.

‘Anna Karènina’, una de les novel·les més importants de la literatura universal, que conté en grau extrem les majors virtuts i els més baixos sentiments humans, comença amb una frase que ha esdevingut famosa, “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera…” Perquè la felicitat té en aquest cas un punt de superficialitat, d’inconsistència, manca d’anàlisi d’un mateix, per saber les causes de l’èxit, perquè el que compta, quan les coses surten bé, no és el perquè, sinó el què, no és la causa, sinó el resultat. És el resultat mateix el que carbonitza l’entorn i esborra les raons per les quals ha succeït el que ha passat. El fracàs i l’error indueixen a l’anàlisi del perquè, a voler saber què no s’ha fet bé o no s’ha percebut bé del que un ha fet. El fracàs implica patiment, reconèixer les pròpies limitacions, i això és sempre enriquidor perquè porta a la reflexió.

Tots els fills s’estimen igual, però de diferent manera. Aquells que no hi són o fan una altra vida o són desgraciats, estan malalts o pateixen, estan sempre més a prop del cor dels pares per la seva fragilitat, per la seva necessitat de protecció i afecte o per la seva absència.

De la imperfecció i de l’error neix la grandesa de la naturalesa humana. Són sempre els que fracassen i continuen lluitant els que ens resulten atractius. No és possible trobar un gran home que no hagi fracassat; si no apareix l’error, s’hauria de pensar, com el pare de la jove, que la persona no és fiable, perquè la circumstància a llarg termini no és sostenible i amagar les pròpies febleses és una covardia i també una presumpció, perquè es pretén fer veure que s’és el que no s’és.

No és possible trobar la felicitat sense el patiment, sense el fracàs, perquè és aquest el que permet trobar el valor del que es té i la satisfacció que es deriva de sentir-se útil i estimat. No és el mateix sentir-se pagat que valorat, no és el mateix donar perquè es rep que donar sense esperar retorn, pel plaer de fer el bé a l’altre, perquè una cosa és la justícia i l’altra, l’afecte, i és aquest el que ens fa profundament, i no superficialment, feliços.- Joaquim Coello

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/705413.html

Joaquim Coello - Xavi Ramiro

Un país amb milions d’habitants bull d’activitat. Molt del que es fa no es coneix públicament, queda relegat a l’àmbit de les persones que estan pròximes als fets. El diari publica cada dia un resum del que succeeix al país, és una mínima part del tot… El cervell humà és com aquest país  vast i complex, i la consciència, tant la racional com l’emocional, el que la persona percep, com el diari, és a dir, una petita part del que succeeix en el cervell que té una activitat extensa i contínua de la qual l’individu no és, en gran part, conscient. L’activitat cerebral està produïda per mils de milions d’interconnexions de cèl·lules, les neurones, en un òrgan d’1,2 quilos de pes. Una neurona fa unes 10.000 connexions amb les neurones circumdants i en conseqüència un centímetre cúbic de cervell conté més connexions de neurones que estrelles té la Via Làctia.

L’activitat mental de l’home des de la percepció dels sentits, els actes reflexos o el pensament està sustentada sobre una realitat física que és el cervell. Per tant, els límits de la psicologia i la psiquiatria –la primera treballa sobre la ment i la segona, sobre el cervell– tenen fronteres difuses. Som resultat de les condicions i reaccions físiques i químiques del nostre cervell? Segons aquesta realitat hauríem de concloure que la biologia controla l’home. Des de la consciència és impossible que un jugador de beisbol pugui copejar la pilota amb el seu bat llançada per un altre jugador a 25 metres de distància a un velocitat de 40m/segon, pilota que necessita 4/10 de segon per arribar des del “llançador” al “batedor”. Aquest, des de la consciència, necessitaria 5/10 de segon per donar l’ordre als seus braços per moure el bat. És, per tant, el cervell enviant senyals més enllà de la consciència de l’ individu, fins i tot abans del llançament de la pilota, el que permet realitzar aquesta acció. Diu D. Eagleman: la ment, la consciència, no està en el centre d’acció del cervell sinó en un extrem llunyà. Freud va arribar a la conclusió que determinades fòbies i fílies no tenien explicació des de la consciència dels individus sinó en processos mentals subjacents i incontrolats dels quals els individus no són conscients. Va buscar que les persones en parlessin lliurement per portar-les al nivell de la consciència i així poder-les eliminar des de l’acceptació personal de la realitat tal com és i de la pròpia racionalitat. Això és l’essència de la psicoanàlisi. La teoria sobre l’inconscient de Freud va trigar anys a imposar-se, avui és una realitat acceptada.

Hi ha hagut intents per definir quines parts del cervell fan determinades accions. S’intenta arribar al reduccionisme que les complexes funcions cerebrals es poden descompondre en moltes de senzilles. El cervell pot fer les mateixes accions a diferents indrets, amb diferents neurones, la duplicitat i solapament d’aquelles és una de les capacitats que fan difícilment comprensible la funcionalitat cerebral. L’alcohol desinhibeix la consciència. Els pobles africans feien beure les assemblees d’ancians perquè aquests expressessin el que realment pensaven sense condicionaments. Hi ha gent que sota l’afecte de l’alcohol és una persona diferent tant pel que diu com pel que fa. És una prova més de la relació entre el  comportament  i judici de la persona i el seu cervell com a realitat física i per tant modificable per l’efecte de la química: ingestió de determinades substàncies.

El cinquanta per cent de la població mundial té un gen que multiplica per deu la probabilitat de comportament agressiu de l’individu. Entre els condemnats a mort als EUA, el percentatge dels que tenen aquest gen és del 98%. Està el nostre comportament condicionat per la configuració del nostre cervell i aquest per la nostra herència genètica? Aquesta realitat física, que limita el que pensem que és la nostra llibertat individual, ens porta a relativitzar el sentit de la justícia i del càstig. Què seria realment punible? Probablement el límit és evitar el dany a terceres persones. La justícia s’hauria de limitar no a perseguir un absolut sinó a protegir els febles. Seria, doncs, un mecanisme compensador de les desigualtats en un col·lectiu, l’humà, que és molt menys lliure del que creu ser, a causa de la biologia.- Joaquim Coello

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/694546.html

El Punt Avui - Dolors Renau - Xavi Ramiro

En una primera ullada pot semblar que als responsables polítics els és permès d’ asfixiar la vida cultural i artística sense haver de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al món de la cultura i les arts, mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem més de prop, però, veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació, l’atenció als més vulnerables, la sanitat per a tothom, és a dir, els drets humans universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i condueixen a convertir- se en béns escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfíxia de la cultura i les arts, i no parlem de l’educació. Sembla, al contrari, que es tracta de deixar intactes i tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien el petit grup dels poderosos.

D’altra banda, darrere l’escàs valor atribuït a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica i elitista que exclou tant la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar que la necessitat d’expressió artística ha acompanyat els humans des dels inicis de la seva història impulsada pel desig de transcendir la quotidianitat i de conèixer i imaginar altres mons desconeguts. És la mateixa necessitat que avui experimenta molta gent, que, sovint, sense avals acadèmics ni títols oficials, és capaç de gaudir de Bach, comprendre Tolstoi i captar la vigència de les tragèdies que des de Sòfocles proporcionen paraules a drames actuals. Recordem que, tal com diu Freud, una vessant de la cultura està directament relacionada amb l’organització de la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com cultura i arts han col·laborat a transformar el món en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels drets humans. Un exemple: la capacitat d’escriure, narrar i llegir han jugat un paper fonamental en la sensibilització de milions de persones envers d’altres éssers humans “diferents”, invisibilitzats, durant segles, darrere les creences imperants. El reconeixement de l’altre en tant que ésser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gràcies al desvetllament d’una nova sensibilitat, la qual s’ha traduït en normes, lleis, proclamacions públiques, acords entre estats, tribunals, etcètera. Lynn Hunt, en un llibre apassionant, La invención de los derechos humanos, explica que moltes narracions escrites o protagonitzades per dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers un sofriment silenciat darrere l’etiqueta de natural durant segles.

També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels drets dels infants (considerats una possessió més del pater familias) les narracions de Dickens. I sense La cabana de l’oncle Tom, o Beloved, hauríem entès la brutalitat de l’esclavatge, durant segles considerat normal? Cada avenç en la direcció dels drets humans universals té al darrere anys de lluites i desobediències, de revoltes i càstigs. I també una llarga tasca d’escriptura, de creació d’imatges, de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística d’una comunitat cultiven la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen en perill l’existència i l’avenç dels drets humans, fomenten desigualtats i posen en risc la convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.- Dolors Renau

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/682432.html

El Punt Avui - Ponç feliu - Xavi Ramiro

“Es cierto, pero no se puede decir”, em digué fa anys a cau d’orella el conferenciant, un prestigiós constitucionalista. Pocs minuts abans, en el col·loqui posterior a la seva exposició, havia dit el contrari, o sigui “que no es cierto”, en contestar a un oient que havia esmentat possibles irregularitats en l’elaboració de l’art. 2 de la Constitució, el referit a la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Ara, potser ja ha arribat l’hora d’explicar-ho. L’hora de recordar la gènesi antidemocràtica d’aquest precepte. El primer esborrany de la Constitució preveia que “la Constitució reconeix i la monarquia garanteix el dret a l’autonomia de les diferents nacionalitats i regions que integren Espanya, la unitat de l’Estat i la solidaritat entre els seus pobles”. No hi apareixia la menor referència a la “Nación”, a Espanya com a nació. I això feia que, teòricament, doctrinalment, el concepte “unitat de l’Estat” no resultés radicalment incompatible amb l’autodeterminació d’alguna “nacionalitat” (concepte que llavors tothom entenia sinònim de nació). La constitució soviètica, per exemple, preveia (art. 70) que “l’URSS encarna la unitat estatal del poble soviètic”, reconeixent, però (art. 72), “a cada república federada el dret a separar-se lliurement de l’URSS”. I no hi ha incongruència entre ambdós preceptes; una cosa es refereix a l’actuació unitària de l’Estat; l’altra, al dret de secessió d’alguna de les nacions que l’integren. En canvi, el concepte “unitat de la nació” sí impossibilita el dret d’autodeterminació. La proposta constitucional esmentada va encendre totes les alarmes entre la dreta franquista. En canvi, una UCD necessitada que en ple ball electoral no l’abandonés el desodorant democràtic i un PSOE que encara no havia renegat del seu programa favorable fins i tot al dret d’autodeterminació contemporitzaven amb aquesta redacció, encara que fos “haciendo de tripas, corazón”. Semblava, doncs, que la cosa podia reeixir. Però, en ple debat d’aquest article i quan Solé Tura presidia la Ponència Constitucional (li havia tocat per rotació), un missatger procedent de La Moncloa li entregà un sobre amb una nota que contenia el que hauria de ser sisplau per força la redacció definitiva del polèmic article. La nota “recomanava” que el precepte en qüestió establís que “la Constitución Española se fundamenta en la unidad de España como Patria común e indivisible y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que integran la indisoluble unidad de la Nación española”. Aquesta redacció es traslladà gairebé literalment a l’actual article 2 i molt poca imaginació cal per intuir de quin poder fàctic provenia el “suggeriment”.

Irrita, és clar, UNA intromissió tan antidemocràtica en una Carta Magna que es vol fer passar com a cresol de totes les llibertats i generós regal als humans dels més venerables déus de l’Olimp. Com també la submissió dels famosos, però claudicants, “pares” de la Constitució, per més que es digui que no tenien altra opció. Irrita, però, igual o més el silenci quan no desvergonyida negació de “l’incident” (referit pel mateix Solé Tura en un llibre del 1985) que han practicat polítics i acadèmics, en un avant la lettre del pujolista “ara no toca” durant anys i dècades. Heus aquí, doncs, com a l’expressió democràtica més genuïna, la de votar, alguns hi oposen un article de paternitat democràtica tan apòcrifa.-  Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Carles Castellanos (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/678561.html

El Punt Avui - Carles Castellanos - Xavi ramiro

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d’autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori… no és una demostració d’una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l’objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials…) en l’Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d’engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l’alternativa independentista.

Davant d’això, l’impossibilisme, lluny d’aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d’intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d’ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L’estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l’estricta observança de la llei.” “I si l’estat propi fos un estat federat amb Espanya… seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l’any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L’antídot per superar les malalties de l’impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d’acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s’estila d’anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra… S’imposa la República Catalana Independent, perquè és l’únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l’energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s’ha refugiat i enquistat en l’administració d’aquesta veritable atrocitat que és l’Estat espanyol.-  Carles Castellanos

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/675542.html

Dolors Renau - Xavi Ramieo

Amb el títol Gent creativa, Santiago Guillen dóna a conèixer un llibre original i ben útil en aquests moments de crisi. És un llibre de poques paraules i, en canvi, de moltes referències i webs que permeten accedir a experiències que s’estan duent a terme. Activitats ben diverses de grups dispars, de diferents mides, països, llocs, edats i àmbits. Totes, emperò, mogudes per la voluntat de realitzar actuacions de caire artístic en grup i alhora es tracta que tota persona que hi participi ho faci amb la màxima llibertat i creativitat possibles. Sempre han existit grups innovadors d’aquest tipus, però ens podem preguntar el perquè de la seva proliferació en aquests moments i què és el que motiva tantes persones a actuar tan sols com a tals (lluny, en la majoria dels casos, dels estaments i el llenguatge oficials), i per què és important, per què té valor difondre’ls, intentar que tinguin veu i siguin escoltats enmig del present brogit col·lectiu. I finalment: què té a veure aquest fenomen amb l’enfortiment de la ciutadania?

Les activitats artístiques possibiliten l’emergència de part de les pulsions i desitjos humans que solen viure i conviure a l’interior de tota persona, tota, sota formes normalment camuflades, sovint menys codificables, des del punt de vista de la convivència amb el nostre pròxim. Aspectes de la vida psíquica que poden ser imprevisibles i invisibles per a les persones mateixes que en són protagonistes, ja que difícilment troben espais on expressar-se, ulls que se les mirin i oïdes que les escoltin. I, des de la penúria i alhora el coneixement que neix dels marges d’allò establert, des d’on es veuen les coses de manera ben diferent, poden ser molt innovadores tant per a la nostra vida en comú com per a allò que ens permet construir-nos i reconstruir-nos individualment, obrir-nos a noves maneres d’expressar l’especificitat de la nostra manera de veure la vida, a noves maneres de llegir i interpretar la realitat. I, mentrestant, anem establint nous vincles d’afinitats entre persones en fer quelcom conjuntament, enfortint la creença en el valor en la pròpia vàlua, dins el grup i fora. I, per tant, enfortint la força del que anomenem ciutadania.

Per poder copsar tot això, l’autor mira i escolta el batec del que succeeix en aquestes parcel·les invisibles dels nostres grups humans. Indaga el que s’està coent allà on, fora d’alguns cassos, no arriba la mirada dels periodistes i encara menys les veus oficials. Bona part de la riquesa d’aquest llibre rau en la seva capacitat per valorar i trametre els esforços actius d’aquests grups de persones per construir espais destinats a extreure de cadascuna i de cada grup actiu el que tenen de singular, mentre dóna valor als fruits dels estimulants intercanvis i la comunicació conjunta. Això també enforteix la ciutadania i ajuda a parlar amb veu pròpia. Algunes experiències ben conegudes, per sort, apunten cap a aquesta direcció, com és el cas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La filosofia que anima les seves accions està orientada a retornar la dignitat humana a les persones maltractades. Perquè no es tracta, davant de les desigualtats creixents com a resultat de les malifetes dels poderosos, de donar una mica als que en pateixen més les conseqüències o es troben en situacions de gran precarietat. Es tracta d’ajudar a retrobar la dignitat humana aquells que han estat empesos gairebé a perdre-la. En el cas dels afectats per la hipoteca, l’èxit rau en la difícil i sàvia manera d’enfocar les accions. Cada persona que hi participa es converteix en un membre actiu de la reconstrucció de la seva dignitat com a ésser humà. Els que treballen amb aquest col·lectiu damnificat és molt possible que rebin més del que donen. Reben i aprenen dels que estan a punt de caure als marges de la vida social i dels que actuen per sortir-se’n. De la mateixa manera, saber llegir, escoltar i donar a conèixer les experiències de gent creativa és també una forma de rebre ben allunyada del que es mira amb distància, amb certa superioritat, la bona fe de la gent que lluita per innovar en la seva vida i en la dels altres. Intervenir activament en la recerca d’una solució als problemes és col·laborar a retornar la dignitat ciutadana a les persones humiliades en el més viu de la seva humanitat. Aquest és l’esperit que anima la proposta de Guillen també. I la seva recerca n’és un exemple viu.-  Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/666146.html

El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

David Owen, metge i dos cops ministre en el govern laborista de Callaghan, analitza admirablement en The Hubris syndrome. Bush, Blair and the intoxication of power, el procés d’enfolliment d’ambdós dirigents respecte a la guerra de l’Iraq (d’Aznar, òbviament, ni en parla, ja que ningú creu que pintés res de res en cap sentit). De Blair, explica que quan un alt assessor li aconsellà prudència, ell va replicar “vostè és Chamberlain, jo sóc Churchill i Saddam Hussein és Hitler”, i va afegir que el judici final sobre la guerra quedava reservat “a Déu”. I Déu també va ser decisiu pel que fa a Bush, que, en un rampell de sinceritat, va confessar a un ministre estranger: “Em mou una missió de Déu… Déu em va dir «George, vés a atrapar aquests terroristes de l’Afganistan», i ho vaig fer, i em va dir “George, vés a posar fi a la tirania de l’Iraq”, i ho vaig fer.”

Considerar-se braç executor d’una divinitat és tan sols un dels 14 símptomes indicatius per Owen de la presència d’Hybris, dels quals destaquen els següents: 1. Percepció narcisista del món, concebut com a escenari on trobar la glòria i no com a espai problemàtic no autoreferencial; 2. Obsessió per la pròpia imatge; 3. Llenguatge messiànic, amb tendència a utilitzar la tercera persona o el majestàtic nosaltres; 4. Identificació d’un mateix amb l’Estat, fins a considerar idèntic l’interès propi amb el del país o fins a creure que qualsevol benefici propi, legal o il·legal, queda justificat per tal designi redemptorista; 5. Excessiva confiança en el judici propi i menyspreu del consell aliè;
6. Creença desmesurada, limítrofa amb un sentiment d’omnipotència, sobre el que hom pot assolir personalment; 7. Pèrdua de contacte amb la realitat, sovint fruit d’un aïllament progressiu; 8. Negativa obstinada a canviar de rumb malgrat que tot indiqui que esdevé imprescindible.

A criteri d’Owen, n’hi ha prou de detectar 4 o 5 d’aquest símptomes per a una correcta diagnosi d’Hybris (malgrat reconèixer que la línia de separació amb el TPN o trastorn de personalitat narcisista és molt feble); a més, afegeix que, així com sense una posició de poder és molt difícil que l’Hybris es desenvolupi, l’àmbit polític, per contra, ofereix la terra més fèrtil per a la seva germinació, especialment si concorren 3 circumstàncies: 1. Èxit aclaparador en la consecució o conservació del poder (aconseguint, per exemple, una majoria absoluta o reiterades reeleccions); 2. Context polític sense contrapesos suficients per a l’exercici de l’autoritat personal (per exemple, amb els altres dos poders de l’Estat minvats, per directa apropiació del legislatiu i control més o menys subtil del judicial); 3. I, com a factor decisiu, llarga durada en el poder.

Per això, una societat sàvia hauria de continuar la saviesa romana i, amb el ritual del memento mori com a referent (o sigui, el de l’esclau recordant
al general victoriós que desfilava per Roma la seva condició de mortal), descobrir algun tipus de vacuna contra l’Hybris. En aquests moments tan delicats per a tanta gent sofrent i per a Catalunya, cal més que mai tenir presents els efectes devastadors d’aquesta patologia.

Jo, que ja sóc granat, he vist – i patit– clamorosos casos d’hybris en l’àmbit de la política estatal, autonòmica i municipal. Sí, és clar, car lector un xic anyós: penso en aquells en els quals vostè pensa; exactament en els mateixos.- Ponç Feliu

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jordi Badia Perea (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/664408.html

El Punt Avui - Xavi Ramiro

Els pròxims dies, la majoria de pobles de la costa i de l’interior de Catalunya hauran multiplicat per molt la seva població habitual. No deixa de ser un trasbals, per més que es repeteixi cada any, durant els caps de setmana i els ponts llargs i, d’una manera intensa i exagerada, a l’estiu. Són poblacions que en viuen i que, més bé o més malament, estan mentalitzades i preparades per entomar l’allau de turistes, i per això aquestes setmanes dimensionen els seus serveis a les necessitats que els sobrevenen. Els veïns s’hi han avesat de grat o per força, han muntat negocis per aprofitar-se’n o bé se’n van per poder fer vacances. Tanmateix, no deixa de ser un trastorn.

Ara: hi ha un altre moviment de població que passa més desapercebut i que causa alteracions d’una altra índole. Em refereixo als propietaris de segones residències que van a passar les vacances al poble. És un col·lectiu que aplega famílies de tipologia diversa. Hi ha veïns nascuts al poble que van marxar-ne per raons de feina i que hi tornen així que tenen quatre dies de festa i encara més durant les vacances, quan s’hi fa la festa major i els amics s’hi retroben, hi ha els fills de famílies de tota la vida que han descobert el poble dels pares, n’han refet la casa i, etcètera, hi ha nouvinguts que s’hi van instal·lar fa temps buscant un lloc tranquil i fresc on desfer-se de l’estrès de la feina i la vida a la ciutat… Aquest moviment em sembla més complex que no pas l’arribada massiva de turistes a la costa i a les zones de muntanya. Les poblacions turístiques han d’assimilar la quantitat ingent de turistes que els arriben i no és senzill. La problemàtica que se’ls genera és de dimensió dels serveis i les infraestructures.

En canvi, als pobles més petits de l’interior del país el que es planteja és la convivència entre les famílies de tota la vida i les que s’hi han instal·lat de fa temps o de fa poc i que, legítimament, se’n senten veïns en la mateixa mesura. Són dues maneres d’entendre i viure el poble que aquestes setmanes coincidiran cada dia. D’incidents no n’hi haurà, si no és el cas d’algun espavilat que troba poc civilitzat que les campanes de l’església toquin cada hora, que els ramats surtin a pasturar a primera hora del matí o que els gossos bordin a tot el que es mou i exigeixi silenci i quietud absolutes. En general, es tracta de pobles que no viuen del turisme, encara que les botigues i els cafès facin més calaix per l’increment de la població o que una casa rural s’hi hagi establert. A pagès, no se’n fan de vacances. I encara menys enguany, que la collita ve tard i vol ploure pedra. Les ganes de gresca i descans, de fer excursions i tallers i concerts i partits de futbol i d’anar a dormir tard, de fer festa i vacances, en definitiva, coincidiran amb els tractors anant amunt i avall, transportant lentament el gra del tros a la cooperativa.

La dialèctica que genera aquesta coincidència de maneres distintes d’entendre la vida als pobles és positiva i important en el sentit següent: Catalunya s’ha fet des de Barcelona i des d’una visió burgesa. El creixement ha estat desequilibrat i desordenat i, tot sovint, poc respectuós amb el paisatge i les formes de vida autòctones. Una porció considerable del territori, les comarques de l’interior, bàsicament, mal comunicades i amb serveis i infraestructures escasses i precàries, han estat durant molts anys ignorades, fora dels plans d’expansió barcelonins en busca de ciutats dormitori o per a l’esbarjo i el turisme. Això ha canviat des de fa poc més d’una dècada. La incorporació de les cases rurals a l’oferta turística ha ampliat el radi d’expansió i ha mostrat els atractius d’unes terres de fesomia esquerpa. Del diàleg que s’origina en cadascun dels pobles n’hauria de sortir una Catalunya més equilibrada i ordenada, conseqüència del respecte i la comprensió mútues.- Jordi Badia Perea

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/659278.html

Dolors Renau - Xai Ramiro - El Punt Avui

El mes de juny, es van aplegar a Barcelona, en el decurs del Congrés Català de Salut Mental que organitza la fundació homònima, més de 500 professionals i tècnics de diverses disciplines per tractar una qüestió tan fonamental com ara els efectes que aquesta crisi està produint en les persones. Un congrés que ha obtingut escasses referències mediàtiques malgrat la seva importància i el fet que els mateixos organitzadors s’han sorprès tant de l’èxit d’assistència com de l’interès i la passió suscitats en els debats. D’altra banda, properament, del 18 al 24 de juliol, se celebrarà la 28a edició de la Universitat Internacional de la Pau a Sant Cugat del Vallès. I, alhora, amb formats més modestos i també amb poc ressò als mitjans, van apareixent grups de persones que arreu es troben per discutir, comentar llibres i films, posar en comú idees i debatre aspectes diversos del moment actual.

ens Podríem plantejar el següent: i si fos que, esclafats pel diluvi continu de males notícies, no ens adonem de la presència d’una força combativa que va creixent dia rere dia? Els que ja som grans tenim, en aquest aspecte, cert avantatge respecte als més joves: hem passat pel malestar, les incerteses, les pors, les esperances i les alegries de la Transició i dels primers anys de la democràcia. Hem passat per moments difícils, tant des del punt de vista econòmic com, sobretot, polític i social. I, amb encerts i molts errors, hem sobreviscut. I si fos cert, com alguns experts ens diuen, que s’està gestant una segona transició? No és difícil de percebre el retorn de manera somorta d’una remor social de fons semblant a la de finals dels setanta i inicis dels vuitanta. Són moments ben diferents, però potser ens queda en algun racó mig amagat l’espai del record i sobretot de l’experiència que redibuixa maneres de fer, actituds resistents que ens van ser útils i que ens han donat confiança en el fet que no sols podem sortir del túnel, sinó començar a canviar la direcció de la vida col·lectiva i revalorar criteris alternatius com els que –i salvant les distàncies– durant anys van anar estructurant aquesta democràcia que avui es troba afeblida. Havíem après a ser resistents: una resistència que ha estat part de la nostra educació, no escolar ni acadèmica, sinó vital. Una resistència que es revifa quan veiem com moltes de les conquestes en drets humans, socials i personals durament conquerides, corren el risc de ser devorades per la prioritat d’aquesta brutal economia en què s’ha convertit la política. Que es revifa gràcies a la indignació emocional, puntual, davant de fets que no podem acceptar com ara que hi hagi a casa nostra infants desnodrits a les aules i a les llars. Són les nostres pròpies paraules, són les cançons d’aquells temps que potser tornaran a ressonar en les veus joves mentre expressen l’amor per la vida i la voluntat decidida que aquesta arribi amb dignitat a tot ésser humà.

Però s’equivocarà qui pensi que es tracta d’un optimisme “de voluntat” o de bon “caràcter”. És el fruit massa tardà, probablement, i fins una mica pansit de tota una època de desencís, de desvaloració dels espais i de les institucions que tenim en comú, i que, com ens mostren alguns exemples ben clars, no es podran canviar si la ciutadania mateixa no actua com a tal: fent valdre els seus drets, acceptant els conflictes i, sobretot, no caient en la resignació conformada del “no hi ha res a fer”, com anuncien alguns mitjans de comunicació amb lletres grans, mentre les lletres petites van fent el seu camí.

Haurem de tornar a pensar amb quines eines i de quina manera tornem a fer ciutadania per enfortir una democràcia que s’està afeblint. Segurament s’acosta una segona transició, com auguren molts experts. I haurem de batallar per una democràcia que garanteixi, fonamentada en una ciutadania ben activa, la dignitat humana.- Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Murillo Bonvehí (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/650138.html

David Murillo Bonvehí - Xavi Ramiro - El Punt Avui

El 14 de març de 2004 és el dia que alguns recordaran per la victòria de Zapatero a les eleccions estatals. Una victòria inesperada que, temps a venir, instauraria el regnat dels gabinets de comunicació política, la política del gest i de la imatge, i l’estovament ideològic del PSOE. La sense nord i permanent candidatura de Chacón a la secretaria general del PSOE no seria més que això: el darrer monument a la política de l’embolcall, del comunicat oficial i l’espuma ideològica, que es va iniciar aquell 14 de març.

Guardo un record ben present d’aquell dia. Recordo veure amb sorpresa i alegria els avançaments dels resultats electorals per televisió. També recordo haver anat al teatre a veure El retablo de las maravillas, unes variacions contemporànies de la peça de Cervantes interpretada pels Joglars, al Lliure. Una de les darreres aparicions a l’escena catalana, val a dir, d’una companyia fantàstica de la qual vaig ser admirador durant molt de temps fins que el paper va acabar per pujar-li al cap, al seu director.

He tornat a recordar tot plegat, eleccions i peça teatral, en un recent assaig de Muñoz Molina. Todo lo que era sólido. Un text dur, molt dur, sobre la decadència moral de l’Espanya contemporània. Un text que intenta servir d’astringent, de purgant, que pretén desinfectar però que en essència es queda en un relat del cataclisme moral que han representat prop de vint anys d’especulació, d’enriquiment descontrolat i de caciquisme polític.

Pel text hi circulen El Pocero, els xalets de la costa, les requalificacions, els camps de golf sense aigua, els regidors d’urbanisme amb comptes a Andorra i els anuncis de prostitució i de cirurgia estètica als diaris. No és l’economia, però, el que fa mal a la vista i obliga el lector a apartar de tant en tant la vista del paper. És l’eclosió de l’immediatisme, de l’hedonisme i l’eclipsi del compromís polític. Si en temps de la República les esquerres proclamaven el millor mestre per a l’escola més humil, ara seran aquestes mateixes esquerres les que es dedicaran a fondre’s en el paisatge especulatiu.

Si els suïssos van tenir Calví per bastir la textura moral dels seus ciutadans; els espanyols han tingut Cervantes i El retaule de les meravelles. Un món irreal, fet d’il·lusió, corrupteles i diners, en el qual el ser i el saber queden esclafats per la ignorància i el desig de poder. Som on érem, diu l’autor. El 2005 Francisco Camps posava la darrera pedra del ruïnós complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. El 2006 el govern de l’Estat posava 6.000 milions per completar la mastodòntica Terminal 4 de Barajas. No som tan lluny de tot plegat. El 2011 Carlos Fabra inaugurava l’aeroport sense avions de Castelló i el 2012 Madrid perdia cap i senderi amb l’Eurovegas d’Adelson. Dues manifestacions d’aquest Gran Retaule que s’inicià a Marbella a inicis dels noranta sota el guiatge de Jesús Gil, Tele5 i les Mamachichos.

Molts són els punts del llibre que demanarien una reflexió profunda. Sobretot als intel·lectuals compromesos (còmplices, callats, la majoria) i als polítics benintencionats (els més malparats en aquest quadre liderat pels cobdiciosos i els incompetents). Una primera reflexió apuntaria cap a la imperativa necessitat d’aspirar a tenir una societat educada per aconseguir un govern noble. Tenim el que som, diu l’autor. En aquest quadre, cacics i corruptes són els únics beneficiats de mantenir el poble ignorant, per poder arrossegar-lo així a la inauguració d’un gran nyap i, al final, passar-li el compte. Ciutadans de la província, aquí teniu el vostre aeroport per passejar-hi.

Un segon apunt apuntaria a la necessitat de rearmar l’estat de dret. Recuperar els murs i els contraforts legals que durant anys han estat denigrats com a rigideses administratives, quan tot sovint han servit per frenar, que no aturar, els casos de corrupció escampats arreu. Vulgui la sempre invocada proposta de llei de reforma de l’administració no oblidar aquest punt. La tercera reflexió: constatar la magnitud de l’entramat institucional i clientelista construït en la dècada dels setanta per emular catalans i bascos. Baronies perfectes, amb les seves corts, els seus patges i els seus viatges a Nova York per posar Múrcia, el País Valencià, Castella, Catalunya, o el que calgui, al món. Viatges d’internacionalització que acabaven amb àpats a preu d’or on es parlava castellà (o català) perquè ningú no sabia anglès ni falta que hi feia, ja que els únics comensals eren el mateix seguici, els periodistes a sou i les càmeres de la televisió autonòmica.

Des del quadrant superior dret d’aquesta península moralment devastada, la lectura pren un matís diferent. Catalunya no ha aplaudit la ignorància, en tot cas l’ha tolerada. Tampoc ha estat còmplice de la corrupció. Quan aquesta s’ha produït s’han exigit responsabilitats i, tot sovint, han rodat caps. Casos d’avergonyiment col·lectiu, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Però no els celebrem ni els celebrarem. Ni és la nostra manera de ser ni creiem que siguin els costos inevitables de la política. Contra l’autor, a Catalunya “no celebrem el mèrit de no canviar mai, de ser fidels a conviccions invariables”. Tampoc entenem que l’educació sigui una nosa, la crítica imperdonable, la discrepància una heretgia i l’exemplaritat desconeguda. Muñoz Molina, un andalús il·lustrat, es dol d’Espanya i la mira des de la distància. Des de Madrid, Nova York o Amsterdam. La mira amb resignació, amb tristesa i tancant els punys. “Amb freqüència he marxat alleujat de la meva ciutat, del meu país”, diu l’autor. Davant del panorama, ves per on, potser els catalans acabin fent el mateix que l’autor sense deixar de viure a la ciutat on viuen.- David Murillo Bonvehí

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/647318-el-princep-i-catalunya.html

Ponç Feliu - Xavi Ramiro - El Punt Avui

No em refereixo, és clar, a l’hereu Borbó, figura que en el pessebre polític del segle XXI em sembla més incongruent que la d’un esquimal a l’equador. Parlo d’El príncep, de Maquiavel, que aquest any celebra el cinquè centenari més enjovenit que mai. El manuscrit, nascut el 1513 en llatí vulgar i del qual immediatament es feren centenars de còpies (la primera edició impresa és de 1532, quan el seu autor ja feia cinc anys que era mort), no ha parat de créixer al llarg dels segles, i és l’obra italiana més traduïda i divulgada, per sobre de la Divina comèdia. Són tants els països d’arreu del món que enguany commemoren l’efemèride amb infinitat de congressos “maquiavèl·lics” que resultaria inútil i fins i tot pretensiós referir-me a qualsevol dels seus també infinits matisos.

En aquesta hora, però, de pàtries recobrades, almenys de temptatives (més sinceres unes que altres, tot s’ha de dir), potser caldria perfilar un Maquiavel distint del sovint dibuixat per il·lustres plomes que al llarg dels segles han contribuït a fer de l’ínclit florentí el paradigma, en l’imaginari popular, del conqueridor del poder a qualsevol preu, a més de convertir-lo en autor de culte per a tirans abjectes i, en general, governants enfollits per la fam (o fins i tot polifàgia) de domini. Ben coneguda és, per exemple, la veneració de Mussolini pel seu compatriota, com també que El príncep era llibre de capçalera de Stalin, i, abans, opuscle profusament comentat per Napoleó, fins al punt d’existir una edició –crec recordar que en la col·lecció Austral– amb les anotacions fetes pel Gran Cors.

Però qui hagi llegit la cèlebre obra, fàcilment s’adonarà d’un sorprenent –i sobtat– canvi d’estil en els tres darrers capítols, sobretot en l’últim, en el XXVI. Allà Maquiavel revela el seu gran amor secret, que no és altre que Itàlia; un encès amor a la pàtria esquinçada i maltractada que transforma l’esperit d’aquest funcionari, de tarannà tan pragmàtic, de judici implacable, d’ulls glacials que al llarg de tots els anteriors capítols només s’han fixat, amb genial capacitat escrutadora, en allò real, en allò possible, en allò a voltes ineluctablement necessari. I la seva emoció evoca la d’altres grans italians (Dant, Petrarca) que, d’una forma o altra, també somiaren en una pàtria nova mitjançant una llengua, no menys genialment emprada, també nova i profundament estimada.

Ara bé, com pot el fred i analític Maquiavel, el que dissecciona implacablement la realitat, el que no es permet metàfores, tampoc cap llicència poètica, cap expansió emotiva, escriure en el capítol XXVI, amb indissimulable arravatament, que ha arribat l’hora en què un príncep nou alliberi Itàlia gràcies al fet que les circumstàncies mai havien estat tan favorables a aquest històric designi? El sentiment estova així el pensador de ferro i li fa escriure que “el mar s’ha obert, un núvol ha ensenyat el camí, una font d’aigua viva ha brollat de la roca, el mannà ha caigut en el desert, tot afavoreix la vostra grandesa” (dirigit, és clar, als Mèdici, la família llibertadora a la qual convida a fer el pas)…, no es pot, doncs, perdre aquesta oportunitat; cal que Itàlia, després d’una llarga espera, vegi aparèixer per fi el seu redemptor…, que seria acollit amb amor en totes les províncies…, quina porta trobaria tancada?, quin italià li negaria el respecte?” Fou el primer crit d’un cant que retrunyirà més de tres segles després amb Cavour i Garibaldi.- Ponç Feliu

Leave a comment