Posts tagged ‘ElPuntAvui’

puntdevista060115

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/808719.html

Un grup de deu juristes, encapçalats per Santiago Vidal, presenten demà una proposta de constitució de la república catalana. Estarem davant d’un text que esdevindrà una eina de primer nivell per fomentar el debat sobre el disseny del país que volem. Vaig escoltar-ne una síntesi en la taula rodona que l’Ecofòrum de la Garrotxa vàrem organitzar a Olot el 4 d’octubre passat i en la qual el magistrat de l’Audiència de Barcelona ens detallà alguns dels principals canvis radicals que comportaria la nostra carta magna en el sistema judicial (elecció democràtica dels càrrecs de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem) i en la forma d’impulsar la democràcia participativa (especialment els referèndums revocatoris, la supressió de l’aforament per als polítics i dels indults, les llistes electorals obertes…). El que més ens va donar un alè d’optimisme envers el futur, però, va ser la idea que la constitució pugui prohibir governar amb majories absolutes. “El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament”, diu l’aforisme atribuït a lord Acton.

Els ecologistes de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC presents en aquell acte vàrem reivindicar que en una constitució del segle XXI era ineludible que, junt amb els drets a l’habitatge, la salut i el treball, també es preveiés el dret de la persona a viure en un entorn saludable i el deure i l’obligació del govern i les autoritats públiques de conservar els béns comuns naturals i a gestionar-los de forma sostenible per a les futures generacions.

Un Estat modern no pot oblidar l’existència de la crisi ecològica global i de fer comprometre les seves institucions i administrats amb la lluita contra el canvi climàtic ocasionat per l’escalfament de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a conseqüència de l’activitat humana. Els límits del creixement ens obliguen a reconsiderar el “progrés”. El model de creixement que, per exemple, s’obligaran els signataris del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) no és el que convindria a una Catalunya que ja ha sobrepassat la seva capacitat de regenerar els béns comuns naturals explotats durant les darreres dècades; béns originàriament de lliure accés esdevinguts per l’industrialisme productivista en “recursos mercantilitzats”. La nostra constitució, contràriament, ha de vetllar per preservar els nostres sistemes naturals, atès que ens proveeixen de nombrosos béns comuns i serveis. Un bosc no és únicament un recurs forestal o un riu un recurs hidràulic.

Convindria, doncs, que la nostra carta magna cités expressament que s’inspira en els principis de la Carta de la Terra, impulsada en la Cimera de Rio del 1992 i presentada internacionalment a l’Haia el 22 de juny del 2000. Valors ètics que es poden resumir en:

 1) Respecte i cura de la comunitat de vida en tota la seva diversitat. 2) Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics. 3) Justícia ambiental i social. 4) Democràcia participativa i transparència en la forma de governar. 5) Dret a l’energia basada en fonts renovables autòctones.

En definitiva, volem una constitució d’una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, que incorpori els drets de la naturalesa i que inclogui el deure i l’obligació que tenim tots de protegir i millorar la qualitat de l’entorn.

Estic convençut que la proposta que ens presenta públicament l’equip de Santiago Vidal recollirà la demanda d’un ampli moviment social que ha generat una consciència ecològica majoritària en la nostra societat.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista020115

Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/807779.html

No hi ha res més trist que un Nadal en guerra, tot i que la història demostra que no hi ha any sense un conflicte bèl·lic en algun racó del món. Cert que el Nadal del 1914, ara fa cent anys, fou dels més tristos que ha viscut Europa, quan la Gran Guerra acumulava un ventall de calamitats i a molts ajuntaments europeus arribaven constants llistes del joves conciutadans morts al front. Temps grisos per il·luminar arbres o embolicar regals, tot i poder reviure algun pessebre en les nostàlgiques llars d’ambdós bàndols dels camps de batalla.

El desembre del 1914 el fred estenia un dens mantell damunt les trinxeres, quan una guerra que es preveia curta feia quatre mesos que estava encallada en unes línies de front consolidades. Amb uniformes diversos, però amb la melangia pròpia de qui es troba en territori aliè, combatent no se sabia gaire el perquè, quan els soldats eren mobilitzats en defensa d’estranys interessos de les elits governants. Al bell mig d’aquella carnisseria tingué lloc unes de les escenes més commovedores de la guerra, que la història coneix com a Treva de Nadal del 14, un fet singular que ha generat força literatura i ha arribat a la pantalla (Bon Nadal de Carion i Oh, quina guerra tan bonica d’Attenborough) i que Malcolm Brown i Shirley Seaton han convertit en un dels llibres més emotius dels darrers temps (Christmas Truce).

És difícil dir on s’encengué l’espurna que generà el fet, però els camps de Flandes eren abonats per desencadenar-los. Fou abans de la nit de Nadal quan, a les trinxeres alemanyes, es començaren a veure arbres adornats i gent que entonava el Stille Nacht (nit de pau), després d’enterrar els seus morts. Aviat, els cants foren contestats des dels rengles britànics i, a una velocitat de vertigen, la confraternització s’estengué a banda i banda del front occidental. Alemanys, britànics i francesos compartiren tabac i begudes i la terra de ningú esdevingué territori sagrat. Les contrasenyes confluïren en un “viu i deixa viure” i la treva s’estengué a més de dos terços del front.

Davant les tombes encara tendres, sacerdots catòlics i pastors protestants llegiren el psalm: “Jahveh és el meu pastor, no em manca res, / em fa descansar en prats deliciosos,/ em mena al repòs vora l’aigua…”

Prop de la castigada ciutat d’Ypres es jugà un partit de futbol que enfrontà alemanys i britànics i que, fent bona la dita que sempre guanyen els mateixos, acabà amb el resultat de 3 a 2 a favor dels teutons. Cents de fotografies podrien confirmar els fets, però moltes foren requisades per les censures d’uns i altres.

Capcots, els soldats tornaren als freds forats preparats per a una batalla que no era la seva i a molts batallons els comandaments tingueren feina per recuperar l’esperit bel·ligerant, quan es diu que molts combatents apuntaven a l’aire quan se’ls feia ser més actius. Foren els estats majors, a la rereguarda, que donaren ordres d’impedir qualsevol brot que incités a altres treves, que ja foren difícils el Nadal següent i impossibles els dos anys posteriors en què encara hi hagué guerra.

La Gran Guerra durà quatre llargs anys i no fou més que el pròleg de l’immens conflicte que s’acostava. D’altra banda, el període 1914-1918 canvià completament les estructures de qualsevol guerra posterior, amb l’aparició de la química, l’aviació i l’artilleria de llarg abast. Quan es saltaren les trinxeres i es lluità a camp obert, les llistes de morts foren esfereïdores. Les fronteres es modificaren i el món canvià de rostre. Amb tot, les imatges esgrogueïdes de la treva nadalenca del 1914 expressen que, quan es vol, la humanitat pot acabar entenent-se.- Jaume Oliveras i Costa

Leave a comment

puntdevista181214

Columnist: Jaume Rocabert i Cabruja (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Des del 2010, hem recorregut molt camí i hem aconseguit engrescar i sumar al projecte sobiranista moltes més persones de les que mai haguérem imaginat. El que era una reivindicació d’un nombre reduït de persones s’ha convertit en un clam majoritari de la ciutadania catalana. Ara ens trobem en la fase decisiva del procés, a ben segur la més dificultosa i complexa, però cal avançar amb petjada ferma, superant l’agressivitat estructural i l’espoli financer amb el qual, històricament, ens fustiguen els governants de la metròpoli, junt amb les amenaces, insults i tota mena d’ultratges dels seus altaveus mediàtics. Tampoc hauríem de fer cas dels unionistes de casa nostra, ni dels temorencs o dubitatius, ni d’aquells que estan aclaparats per les calamitats que ens auguren des de Madrid, car no es produiran mai. Cal, això sí, que polítics, societat civil i ciutadania seguim empenyent com hem fet fins ara: ben units i amb el màxim d’entusiasme.

Anar units, no vol dir pas haver de satisfer certs interessos. Tenim dos fulls de ruta contraposats però no incompatibles, i caldrà superar els matisos diferenciats. Un, dibuixat seguint els esquemes més tradicionals i previsibles de qui l’ha dibuixat, amb excessives connotacions autonomistes no sobrepassades. Un altre, molt més directe, dibuixat amb els ulls contemplant les penúries i sofriments de la nostra societat, els neguits i preocupacions dels ciutadans i més sensible a no perdre ni un vot d’aquells que, favorables a la independència, no votarien segons quina fórmula de candidatura; a més, planteja aquesta etapa decisiva sense les pors i les intimidacions, provinents de la metròpoli, sinó aprofitant l’empenta i l’esperança d’una ciutadania desacomplexada.

Vull creure que Mas i Junqueras es posaran d’acord i, malgrat les seves diferències en el perquè i en el com, trobaran la proposta de consens a través de la qual podran sentir-se còmodes ells i les altres forces polítiques, cíviques i ciutadanes sobiranistes. Tothom espera que el president Mas no dilati el procés i que sàpiga destriar degudament aquelles veus que deien estar a favor del dret a decidir: Unió, el PSC i Iniciativa; però ara sembla com si alguns se n’haguessin desdit, ja que prioritzen, com darrerament ens ho han palesat, tant l’Espadaler com l’Iceta, declinar-se per esgotar la legislatura i per unes vies federals molt més impossibles (a l’Herrera, no és fàcil entendre’l). ¿Com, aquests dirigents, poden menysprear la voluntat majoritària de la nostra societat, que reclama la independència, tot insistint amb l’ideari dels seus respectius partits? Cap programa no té el més mínim valor, ni serveix com a ideari de cap partit, si allò que proposa no intenta satisfer els interessos majoritaris dels ciutadans. Si només serveix perquè aquests polítics facin brindis al sol o perquè es facin trampes al solitari, val més que pleguin i deixin de marejar i distorsionar l’actual procés que tenim en marxa i que ens ha d’alliberar del colonialisme castellà.

Res ni ningú té dret a voler erigir-se en el protagonista d’un procés que des del primer moment és només de la ciutadania. Han estat la major part dels ciutadans catalans, amb la inestimable ajuda de les entitats i associacions cíviques, els qui han empès aquest procés i avui reclamen urgentment eleccions constituents o plebiscitàries (el nom no fa la cosa) per, si els vots favorables a la independència són majoritaris, iniciar l’exercici de la plena sobirania i de la tan esperada llibertat!!! –  Jaume Rocabert i Cabruja

Leave a comment

puntdevista251114

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Al pany de la Constitució de 1978 es refereix un polític emergent amb el designi d’obrir-lo si arriba al poder. No ho tindrà fàcil, l’intrèpid serraller. El relat sobre les excel·lències de la Transició viu ancorat en la consciència col·lectiva gràcies a una propaganda tan pertinaç, obsessiva, porfidiosa i de tants anys que faria enrojolar el pobre Goebels.

Ja ho diu Gregorio Morán: “Nuestra clase política, prácticamente sin excepciones, se siente orgullosa de nuestra transición. Sin embargo, considera, paradójicamente, perjudicial explicarla...” I és que no agrada que s’expliqui, per exemple:

1) Que els serveis secrets nord-americans varen tenir-hi una intervenció de primer ordre, estimulant l’opció òptima pels seus interessos: la d’un trànsit cap a una monarquia recolzada en dos partits que els seus analistes varen denominar provisionalment partit “socialista” i partit “democràtic”, sempre amb la fita d’excloure l’obertura d’un autèntic procés constituent, d’una democràcia real, que pogués qüestionar aquests pilars fonamentals, el de la de la monarquia i el d’un bipartidisme amb accés al poder per torns.

2) Que per això esdevenia fonamental controlar les primeres eleccions, les que havien de consolidar per sempre aquest bipartidisme, el que es vehiculà mitjançant un triple sistema de seguretat: a) Designació directa pel rei de quaranta-un senadors (teòricament d’opcions ideològiques diverses però tots amb el comú denominador d’una agraïda fidelitat monàrquica). b) L’aquarterament d’importants contingents militars el dia de les eleccions. Ja ningú vol recordar–i menys explicar– que el Consejo Superior del Ejército va estar reunit a l’espera dels resultats electorals i que la divisió cuirassada Brunete va estar aquarterada prop de Madrid. c) I, sobretot, un precepte, sobre el qual s’ha parlat molt poc: l’article 5 de la llei de reforma política, que podria utilitzar el rei per conjurar qualsevol imprevist. El precepte preveia la possibilitat que el rei pogués convocar un referèndum per dirimir qualsevol qüestió (fos o no fos de caràcter constitucional) i, si les Corts no actuaven d’acord amb allò referendat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.

3) Que el control del tema més sensible, el de la unidad de la patria, havia de ser total, sense cap escletxa ni marge d’interpretació en la futura Constitució. Un PSOE domesticat del tot, (els militars exigiren que fos comandat per Felipe González per ser el dirigent més fàcil de manipular) ja havia fet expressa renúncia d’allò que en el XVIII congrés i per assolir una democràcia real considerava, “de carácter inexcusable”, o sigui “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” (lletra g del seu programa).

Per això esdevé tragicocòmica l’evocació de la redacció de l’article 2 de la Constitució. Com assenyala un autor: “La redacción final no fue obra de la ponencia, sino que llegó a ella en forma de un papel escrito a mano procedente del Palacio de La Moncloa… El mensajero de UCD dijo […] que del texto no se podía variar ni una coma porque respondía a un compromiso literal entre la presidencia del gobierno y los interlocotures fácticos… Ante ello, el ponente Pérez Llorca se cuadró y, llevándose la mano extendida a la sien, hizo el saludo militar.”- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista281014

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/789739.html?cca=1

El 19 d’octubre de 1989 (fa 25 anys) Catalunya podria haver patit un accident nuclear de classe 7, amb explosió d’hidrogen i fusió del nucli, si l’incendi a la zona de turbines del reactor de grafit gas de Vandellòs hagués afectat la part radioactiva. L’opció de tancar definitivament el reactor i desmantellar-lo –enorme dispesa que paguem amb la tarifa elèctrica– va ser una decisió financera i “política”. Pere Duran Farell, president d’Hifrensa, la societat hispanofrancesa propietària, va considerar en 12.000 milions de pessetes el cost de reparar la turbina afectada (Le Monde, 4 de novembre de 1989). Però tant París com Madrid ja no estaven interessats a seguir produint plutoni dels residus del reactor que s’enviaven periòdicament a la planta de retractament de Marcoule (França). El risc pel territori va ser real i extrem però Hifrensa va sortir-ne financerament indemne (també judicialment).

En alguns actes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) he exposat el risc biològic i econòmic que pel nostre futur estat comportaran els tres reactors en funcionament (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) i la temeritat d’autoritzar que el seu període de vida s’allargui fins a seixanta anys. La sospita, però, que el “lobby elèctric” impedeix un debat energètic lliure en el procés sobiranista es confirma al fer-se públic l’informe 9 del llibre blanc redactat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicat a l’abastament d’aigua i d’energia. Sorprenentment, el CATN, creat pel president Mas, s’ha oblidat de definir un escenari de desnuclearització i opta per conservar l’statu quo elèctric (defensant amb vaguetat les energies renovables).

És una greu deficiència que no s’analitzin els efectes col·laterals de l’accident de Fukushima i els costos financers que comportarà aplicar amb rigor els stress tests de la UE (que, per cert, no aconsellen substituir el zirconi dels combustibles nuclears per evitar les explosions d’hidrogen provocades en els accidents de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima). Destacaré algunes perles que s’han escrit en l’informe:

–“La producció d’origen nuclear permet reduir la dependència respecte als hidrocarburs” (s’oculta que ens condiciona al poderós càrtel de productors d’urani enriquit).

–“La seguretat de les centrals nuclears catalanes és bona i està millorant contínuament” (la realitat és que els reactors d’Ascó i Vandellòs aclaparen el 43% dels incidents de tot el parc nuclear espanyol, segons el mateix Consell de Seguretat Nuclear).

–“La seguretat de les nuclears catalanes recau en l’exèrcit espanyol” (cosa que obligaria els redactors a explicar-nos com el franquisme va introduir l’energia nuclear amb un objectiu armamentístic i no únicament civil).

–“El sistema elèctric d’un futur estat català pot subministrar l’energia a uns preus un 30% inferiors al sistema elèctric espanyol” (afirmació que enlloc es documenta, especialment si s’internalitzen els costos de la seguretat obligats després de Fukushima i de les instal·lacions que hauran d’emmagatzemar els residus).

El Consell Assessor ens diu que cal declarar la independència avisant prèviament Endesa i Iberdrola, ja que “cal vetllar perquè els dipòsits de combustible nuclear siguin plens”, mirant d’evitar que la data de la secessió coincideixi amb la recàrrega de combustible! També considera que allargar la vida de les centrals a seixanta anys faria el sistema elèctric català “econòmicament competitiu”(?). Fins i tot s’aconsella que la Generalitat entri com a soci d’ENUSA (Empresa Nacional del Uranio) per garantir el subministrament de combustible i creï un consell de seguretat nuclear. Finalment, es proposa que el nou estat català s’integri en els organismes internacionals que promouen l’energia atòmica, com l’OIEA i l’AIE.

En conclusió: o la societat civil reclama mitjançant la nova llei de consultes pronunciar-se sobre el futur de l’energia nuclear, o ens encolomaran a dit un estat català nuclearitzat i sense ruptura energètica amb el franquisme.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista211014

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/787660.html

Un dels jutges més prestigiosos del Tribunal Suprem nord-americà era saludat cada matí en anar a la feina, reverencialment, admirativament, per un seu veí amb el mateix ritual: “Bon dia, senyor, i a fer justícia.” Fins al dia que la consciència del cèlebre jurista va defallir i educadament, però enèrgicament, replicà al seu bon conciutadà: “Sisplau, no em mortifiqui més. Vostè em pot exigir diàriament que apliqui la llei, però no que, a més a més, faci justícia.”

Lluny de mi sortir en defensa del Tribunal Constitucional, òrgan no pertanyent al poder judicial i de naturalesa eminentment política en la seva configuració i en la seva actuació segons ha anat demostrant els darrers anys. Però sobre un assumpte tan capital com el d’atorgar o no al poble de Catalunya la condició de subjecte polític sobirà no té el menor marge de maniobra. Aquest Tribunal i els que puguin venir estan lligats per una Constitució d’una contundència absoluta i, a més a més, impossible de reformar en la pràctica.

El blindatge de les matèries “sensibles” (monarquia i unitat de la Nación Española, per exemple) és de tal gruix que l’atado y bien atado de les lleis franquistes fa riure al costat de la intangibilitat d’aquestes matèries. (Sempre es diu que amb la suma de PP i PSOE n’hi hauria prou per una modificació i això s’hauria de veure, sobretot davant la previsible –millor seria dir imprevisible– nova composició de les Corts.)

Cada vegada que sento parlar de reforma constitucional (s’entén una de seriosa, no qualsevol collonada) em neix el dilema: riure o plorar? Aquesta és la qüestió. I em vénen malsons. O evocacions de Poe, Kafka, Buzzati, Beckett. Del primer, per exemple, El pou i el pèndol, potser la més esgarrifosa narració de terror que s’ha escrit, situada a Espanya, a Toledo. Del segon l’angoixa del pobre Sr. K per ser rebut i acceptat per l’administració, pel poder, en el El castell o per saber (en El procés) per què ha estat condemnat en un procés absurd, laberíntic, en què res ha pogut dir per falta d’interlocutor. En El desert dels tàrtars, Dino Buzzati també relata la inútil espera del militar que veu com passa el temps sense que ningú aparegui més enllà del desert sempre monòton. Tot esperant Godot és també el relat teatralitzat, no menys desesperançat i angoixant, d’una espera inútil.

Com que una lectura així continuada menaria a la desesperació, sobretot en temps polítics d’interlocutors absents i silencis punyents, val més acudir a la videoteca i recuperar El secret de Santa Vittoria, l’esplèndida pel·lícula de Stanley Kramer. Almenys allà hom pot il·lusionar-se amb la força del poble. Com que el film és dels anys seixanta, potser no tothom recorda que és la història d’un petit poble italià l’economia del qual té com a únic pilar la producció d’un tipus de vi “vermut”. Una columna alemanya ho sap i en la retirada pensa requisar aquest únic tresor del poble apropiant-se el milió d’ampolles que els veïns acumulen als seus cellers. En una nit, però, els vilatans aconsegueixen fer desaparèixer totes les botelles amagant-les en una cova als afores del poble. Ho fan transportant-les una a una mitjançant una cadena humana en què, pràcticament tots els veïns, treballen tota la nit.

Val més, doncs, pensar, no en esperes irritants, sinó en la força d’un poble solidari. Un que va salvar el que era seu mitjançant una cadena humana.- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista141014

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/785443.html

A la situació actual del nostre país hi ha múltiples possibles evolucions futures però, al final, totes porten a una mateixa cruïlla: desobeir la legalitat espanyola, i trencar-la, o continuïtat amb el règim actual. Vegem uns quants exemples de possibles recorreguts.

Primer escenari: els partits proconsulta decideixen tirar endavant la consulta del 9-N i, per tant, desobeir la legalitat espanyola. Segon escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, però es convoquen eleccions plebiscitàries, les quals es duen a terme, i els partidaris de la independència sortint d’aquestes, assumint que les guanyen, la declaren de forma unilateral, trencant la legalitat espanyola. Tercer escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, i es convoquen eleccions plebiscitàries, però abans que s’executin, l’Estat espanyol inhabilita l’autonomia amb qualsevol pretext. Havent previst això per evitar un buit d’autoritat, els partits que es presentaven a les eleccions havien indicat que, en cas d’inhabilitació, els seus parlamentaris del Parlament sortint votarien el mateix que els nous parlamentaris a elegir. Els parlamentaris del Parlament sortint que pertanyen a partits proindependència compleixen aquesta promesa, i declaren unilateralment la independència, trencant la legalitat espanyola. La llista d’escenaris podria seguir i seguir però, sigui quina sigui la variant, totes acaben sempre, inexorablement, a la mateixa cruïlla: desobediència o continuïtat.

Perquè una sortida pactada amb l’Estat espanyol fos possible, hi hauria d’haver voluntat política a aquest Estat espanyol que pogués ser així i, malauradament, l’única voluntat política que es manifesta sempre és la de voler retenir Catalunya a qualsevol preu i en contra de la seva voluntat. Es poden retreure moltíssimes coses a l’Estat espanyol, però no que no hagi sigut insuperablement meridià sobre les seves intencions en aquest tema.

Per això no puc comprendre com hi ha comentaristes, analistes i polítics que encara especulen amb possibles compromisos amb l’Estat espanyol, que puguin permetre una sortida de Catalunya a dins de la legalitat espanyola. Els polítics haurien de tenir en compte endemés, que la seva actuació fins aquí, portant fins al final, dins de la legislació actual, les peticions al govern espanyol de permetre que Catalunya triï el seu futur, ha tingut la virtut de fer evident a tot el planeta la intransigència absoluta de l’Estat espanyol. Però si ara continuen persistint a fer veure que entre els partits proconsulta no hi ha posicions molt diferents de com respondre a totes les traves plantejades per l’Estat espanyol a la consulta, i que aquestes diferències veuran inevitablement la llum, perquè el temps no s’atura i ens apropa al 9-N, corren el risc de dilapidar, per manca de seriositat, gran part del crèdit internacional que s’ha acumulat fins ara, tot plegat només per mantenir uns dies més el que ara ja és només una façana d’unitat. No passa res si hi ha discrepàncies: ja ho sabem tots, som prou grandets per pair-ho i no tindrà cap impacte en l’anhel per la independència. Costarà molt més digerir que fem el préssec podent no fer-lo.

La conclusió inevitable, doncs, és que la legalitat espanyola mai ens oferirà cap camí de sortida i, si volem sortir, haurà de ser a base de rebentar la porta. Si no volem fer trencadissa, llavors sabem que només ens espera la continuïtat de l’actual ordre de les coses. Però aquesta continuïtat no vol dir que tot es mantingui intacte, sinó la constant i progressiva retallada en tots els fronts que l’Estat espanyol continua practicant, dia sí i dia també.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista300914

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/780445.html

La força del poder popular va portar al carrer més d’un milió de persones el 2012 i més d’un milió i mig a la Via Catalana el 2013. Després d’aquelles extraordinàries manifestacions cíviques, a les quals s’afegeix la més massiva i victoriosa del passat Onze de Setembre, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha esdevingut l’estructura de base democràtica més representativa de la voluntat dels que defensem un estat propi. I ho està fent a partir d’una exemplar estructura popular, unitària i transversal.

Quan s’arribi, però, al final del viatge (probablement una declaració unilateral) serà el nou poder polític que esdevindrà l’executor de la sobirania popular. Ara bé, el poder polític tradicional, tal com l’hem heretat de la transició, sempre s’ha malfiat de les plataformes populars o demòtiques. Aquesta desconfiança explica que es forcés la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, fundada el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona; que s’apagués la flama de Marxa per la Llibertat (“Poble català, posa’t a caminar!”) el 1976 impulsada per Lluís Maria Xirinacs; que hagués llanguit la Crida a la solidaritat liderada per Àngel Colom havent-se iniciat amb èxit popular; que no anessin més lluny les Convencions per la Independència Nacional el 1987 promogudes per mossèn Josep Dalmau i que tampoc fructifiqués l’Assemblea Unitària per a l’Autodeterminació, que esdevindria Assemblea d’Unitat Popular, dinamitzada per Eva i Blanca Serra, entre altres patriotes.

Abans que es constituís l’ANC, doncs, s’havien produït a Catalunya organitzacions populars i de base que reivindicaven el dret a l’autodeterminació. Però els partits polítics catalanistes no les van deixar prosperar. Va ser un error que va endarrerir el procés de conscienciació de la població.

“El poder polític (que és legislatiu, judicial i executiu) i el poder popular són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen. El poder popular fiscalitza i estimula la tasca del poder polític, encara que això pugui desagradar als polítics”, va escriure Xirinacs (Mundo Diario, 20/7/1977. Recull fet pel seu biògraf Lluís Busquets i Grabulosa).

Efectivament, en un moment històric com el que vivim, caracteritzat per una demanda generalitzada de democratització de les estructures de poder, no tindria cap sentit que la nostra ANC –l’organització més important del país per la seva capacitat de convocatòria i pels milers d’associats i simpatitzants que hi confiem– acabés desfeta com aquella Assemblea de Catalunya.

En la declaració de la Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada al Palau de Congressos el 30 d’abril de 2011, es diu que l’ANC es “dissoldrà quan s’hauran aconseguit els objectius nacionals damunt definits”. És a dir: quan la construcció d’un estat de dret, democràtic i social sigui un fet; quan hàgim accedit a la independència exercint el dret d’autodeterminació reconegut i proclamat pels Pactes Internacionals dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1966, i, finalment, que la UE i les Nacions Unides reconeguin el nostre estat.

Crec, sincerament, que aquesta resolució s’hauria de reconsiderar. Si volem regenerar la democràcia i disposar d’unes estructures d’estat modernes (no corruptes) que responguin a les exigències dels nous moviments socials caldrà que l’ANC continuï existint; per esdevenir la garantia d’una democràcia de qualitat, vigilant i fiscalitzant la tasca de govern del nou estat i dels partits que siguin cridats a governar-lo.

Si assolim l’Estat propi la res publica no ha d’estar mai més per damunt de la voluntat popular. Per a Xirinacs, en l’arbre d’una veritable democràcia, el poder popular és a l’arrel i el polític a la capçada i ha de circular saba entre un i altre. Aquesta és una qüestió cabdal a considerar en el debat sobre el model de “país que volem”.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista230914

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/779216.html?cca=1

Volgut amic: Em demanes que t’ajudi a entendre-ho i amb molt de gust et parlaré del Pujol jove, del primer Pujol i de la seva psicologia (la de llavors, és clar).

Amb el Déu a qui et refereixes, gairebé hi vaig conviure quatre anys. Del 57 al 60, abans d’estar confinat a Girona, a Can Bartrina, on ja saps que va anar en sortir de la presó de Saragossa. Quan jo tenia 19 anys i ell 26. Era temps d’apostolat sota la sigla de CC (Crist-Catalunya) i corríem per comarques fent el que anomenàvem cercles d’influència. L’ideòleg del grup era en Raimon Galí, que havia sigut capità de l’exèrcit republicà. Péguy, Maritaine, Bernanos i Saint Exupery eren els seus puntals, mentre que d’història de Catalunya i de la guerra ens instruïen Josep Benet, Maurici Serrahima, Coll i Alentorn, Jaume Nualart…

Durant els dos anys que va estar a la presó, aquell grup CC va fer una profunda revisió gràcies a un ideòleg extremeny, Antoni Pérez, que des del món llibertari havia participat en la Guerra Civil. De CC vam passar a FSF (Força Socialista Federal) i em van encomanar a mi, l’any 63, explicar al Pujol encara confinat el nou ideari grupal. Tres caps de setmana vaig anar a Can Bartrina amb els meus apunts havent dinat. La Marta em feia un cafè i en Pujol no em feia cap comentari. Només al final em va dir que el seu pare havia comprat la Banca Dorca i que ell s’hi pensava dedicar, insinuant-me que tots aquells plantejaments socialistes eren pura fantasmagoria.

En una aproximació més o menys psicoanalítica, descriuria el Pujol de llavors amb els trets següents:

a) Tremendament auster i gasiu. Crec que falten estudis neurològics sobre l’avidesa i les grans diferències axiològiques que provoca en cada cervell el factor diner, valor simbòlic que, evolutivament, ha acabat sent un condicionant fonamental per entendre el funcionament humà.

b) Mai sabies què barrinava ni què portava entre mans. Solia ser sec, però també afectuós quan pertocava. Per molt compromès que estigués amb un grup, sempre tenies la sensació que ell anava per lliure.

c) Li agradava la litúrgia, amb un ampli ventall de gesticulacions i rictus facials i un parlar planer i estudiadament popular que compartia amb mossèn Ballarín, que també vaig conèixer bé en aquell temps. No t’estranyi, doncs, que en Ballarín hagi sortit immediatament a disculpar-lo.

d) Desconfiat i calculador amb la gent del seu entorn. Una vegada que vaig portar Modest Prats a una reunió a casa seva, al carrer Mitre, el va fer esperar al rebedor i a mi em va conduir a una cambra a part per interrogar-me sobre si podia tenir alguna concomitància amb l’Opus. Llavors, i més o menys com ara, l’Opus era l’eina de castellanització del règim. Amb el temps, però, Pujol va canviar la seva aversió a l’Opus en entrar en la vinculació Opus-diner-poder.

e) No tenia amics personals. Potser el més proper era el seu cunyat Cabana. Penso que estava mancat d’empatia, però que coneixia molt bé el valor que l’empatia té per als altres. Com que no es trobava emotivament enganxat a ningú, això li permetia circular i manipular tranquil·lament els diferents sectors socials en benefici de les seves dèries i objectius personals. Tinc entès que aquestes personalitats tendeixen a crear codis propis de comportament i que senten culpa en infringir-los, però molta menys que si ho fan amb els codis comuns.

En fi, queda molt per dir. Quan vulguis continuarem. Una forta abraçada.- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista090914

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/774474.html

Tothom sap que l’endemà que el president Mas convoqui la consulta, segons llei acabada d’aprovar pel Parlament, l’Estat espanyol la il·legalitzarà. I aquesta llei legalment aprovada deixarà de ser-ho en aquell mateix instant segons la legalitat espanyola. CiU sempre ha dit que la consulta hauria de ser legal, i ara mateix assistim a un reguitzell de consellers que diuen que s’ha de respectar la possible sentència del Tribunal Constitucional (!!). Per tot això, el 9-N no es votarà. A partir d’aquí, amb el país bloquejat en l’assumpte polític primordial, no hi haurà manera de poder continuar amb un govern del dia a dia, i ens veurem abocats a unes eleccions, que hauran de ser plebiscitàries.

En aquestes eleccions haurem de demanar als partits partidaris del sí que es presentin amb una llista única i un programa de punt únic: declaració unilateral d’independència i la seva confirmació amb la convocatòria d’un referèndum supervisat per autoritats internacionals. Si els catalans que volem el sí no som capaços de fer una llista única, per poder escombrar a les eleccions, en un moment únic d’estat com aquest, potser és que realment no desitgem prou la nostra independència, car no hi estarem posant tots els mitjans al nostre abast.

En aquest escenari en què unes eleccions plebiscitàries han estat convocades i, per tant, el Parlament sortint ja té data de caducitat, és quan l’Estat espanyol podria decidir suspendre l’autonomia. Amb quin motiu? Doncs no cal patir perquè ja el sabran trobar, car són jutge i part i sempre s’ho fan venir bé. Si aquesta hipòtesi sembla massa extrema, cal recordar que és el mateix estat al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear un grup com els GAL per assolir els fins desitjats per mitjans terroristes. Si ho fessin, ens trobaríem amb un president legalment incapacitat per fer completar la convocatòria d’eleccions i, òbviament, no hi hauria nou Parlament beneït per les urnes, ni hi hauria manera de predir quan podria haver-n’hi un. En aquesta tessitura, el legítim dipositari de la voluntat del poble català, democràticament ungit en unes eleccions, seria el parlament sortint.

Ara, els membres d’aquest parlament poden al·legar que el seu vot està condicionat pels programes electorals de les darreres eleccions. Però si el govern espanyol suspengués l’autonomia, trencant totes les regles del joc, el parlament actual tindria totes les raons necessàries, i més, per considerar que ells també poden trencar les regles del joc, considerar-se automàticament alliberats d’aquells programes i lliures per orientar els seus vots segons unes noves regles de joc. Per això, quan arribi la convocatòria d’aquestes eleccions plebiscitàries, els partits polítics ens haurien de dir explícitament què votaran els seus parlamentaris sortints si el govern espanyol ens suspèn l’autonomia entre eleccions.

EN Cas de suspensió, llavors els parlamentaris del parlament sortint haurien de votar segons la nova promesa electoral, per evitar que una tal maniobra ens deixés als llimbs com a país per sempre més. I caldria que tinguessin decidit d’abans el pla d’acció en una tal contingència, perquè d’oportunitats de reunir-se plegats, en cas de suspensió, els n’hi donaran una o cap. No cal dir que, en aquesta cruïlla, ells serien els dipositaris de l’esperança i la il·lusió de tot un poble, i d’ells no n’esperaríem res que no fos estar a l’altura d’aquesta, la més alta de les responsabilitats.- Cesc Batlle

Leave a comment

David Bueno - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/772628.html

Imagineu que, just ara quan comenceu a llegir aquest article, sona el telèfon. Feu un gest per agafar-lo, però abans de tocar-lo teniu un pressentiment sobre la persona que us truca; intuïu qui deu ser, i potser fins i tot què us vol dir. Totes les persones tenim intuïcions, malgrat n’hi ha de més intuïtives que d’altres. La intuïció ha estat, durant molts anys, un tema molt discutit en ambients científics. D’una banda, perquè és impossible negar-ne l’existència. D’altra, perquè davant la manca d’explicacions científiques sovint s’ha relacionat amb un hipotètic “sisè sentit”, a percepcions extrasensorials i, fins i tot, a revelacions divines o fenòmens paranormals. Tanmateix, que la ciència no hagués trobat encara una explicació prou satisfactòria no vol dir que no la tingui, malgrat la tendència que manifestem a omplir els buits de coneixement amb explicacions irracionals –en el sentit de què no estan basades en la raó–, fetes a mida. A vegades la intuïció es contraposa al raonament lògic, com un coneixement que apareix del “no res”, però com han demostrat diversos treballs científics publicats recentment també té el seu lloc al cervell. I la seva història està estretament relacionada al fet de ser humans. D’on prové i de què serveix?

Inicialment, la intuïció era un concepte epistemològic usat per descriure el coneixement que és directe i immediat, sense intervenció de la deducció o del raonament. Normalment, quan volem prendre una decisió en valorem els pros i els contres, la raonem. Perquè els raonaments siguin efectius, necessitem disposar de totes les dades significatives sobre el tema en qüestió i precisem d’un cert temps per a realitzar totes les deduccions oportunes. Tanmateix, seria impossible raonar totes les decisions que prenem, per manca de temps i perquè molt sovint només disposem d’un conjunt fragmentari de percepcions.

Doncs bé, a nivell cerebral la intuïció sorgeix de la integració ràpida i no raonada de dades incompletes, que el cervell completa de manera subjectiva i preconscient a partir d’altres experiències i coneixements previs. Vindria a ser una mena de “drecera mental” que ens capacita per fer judicis ràpids, i compta amb les associacions apreses amb anterioritat, emmagatzemades, en bona part, en els circuits emocionals del cervell. Per això les intuïcions se solen presentar freqüentment com a reaccions emotives sobtades degudes a determinats successos, percepcions o sensacions, i no les fem conscients fins que s’han originat –com si vinguessin del “no res”–. La principal zona del cervell involucrada és l’escorça orbitofrontal, que és l’encarregada del processament cognitiu i la presa de decisions.

La intuïció, però, va més enllà d’un simple mecanisme per fer judicis ràpids, perquè també és crucial per a la capacitat creativa. La creativitat sorgeix quan posem en contacte elements aparentment no vinculats, i això és precisament el que fa la intuïció: el cervell complementa les dades i percepcions que li manquen de manera preconscient –no raonada–, i d’aquesta manera pot generar associacions noves. I encara n’hi ha més, perquè també contribueix a la cooperació espontània amb altres persones. S’ha vist que les respostes intuïtives tendeixen a ser més cooperatives que les deliberatives. Certament, la racionalitat és crucial per al progrés social, però la intuïció, basada en part en les associacions emmagatzemades als circuits emocionals del cervell, també ho és.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

Miquel de Palol - Xavi Ramiro - El PuntAvui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Miquel de Palol (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/770551.html

L’estiu és temps de xerrades més o menys transcendents i divagatòries, i encara més quan fa un estiu des del punt de vista de la insolació turística tan merdós com aquest, tot i que a mi ja em va bé per avançar feina: els països freds, plujosos i amb poques hores de sol són més adequats per al cultiu de les severes disciplines de l’esperit. Entre els enganys de la crisi, la pèrdua del dubtosament anomenat estat del benestar i els escàndols de polítics lladres i corruptes (per cert, em sorprèn tanta sorpresa, tanta vestidura estripada: que ens mamàvem el dit, tots plegats, que no sabíem com va la cosa?), enmig d’aquest poti-poti, com deia, els ciutadans opinen que tot és un immens podrimener, que no és que dins del sistema hi hagi mentiders i lladres, sinó que el sistema mateix està substancialment edificat per la mentida i el robatori organitzat.

La sensació de catàstrofe s’agreuja amb la constatació que com més voluminosa és la matèria putrefacta i més alta la categoria del lladre que la gestiona, més probabilitats hi ha que quedi impune. De tant en tant en llepa algun perquè no sigui dit –en Mates, l’Urdangarin també té mala peça al teler, potser algun Pujol–, però el pastís gros sempre queda salvat. De manera simètrica, el discurs del ciutadà impotent –amb el benentès que parlo de gestió civil, no de sexe– també abunda en el vici judicial, i de retruc policial, de permetre que els lladregots de baixa estofa (carteristes, buidapisos, etcètera), quan els detenen, entrin a comissaria per una porta i en surtin per l’altra, i al cap de dos dies, o fins i tot d’unes hores, ja tornin al carrer, i tornem-hi que no ha estat res.

Entre els dos extrems un es pregunta per a qui s’ha fet la justícia. Amb l’estadística a la mà, la resposta és clara: per donar pel sac a la classe mitjana, els únics que paguen les multes, que no s’escapen dels controls, que paguen a Hisenda (els rics no paguen perquè tenen recursos per no fer-ho, i els carteristes tampoc, perquè l’Estat no té instruments amb què collar-los). Una qüestió a dilucidar seria el rigor de tal impressió, certament col·lectiva però, és clar, provinent d’elements de la classe mitjana (per cert, en fase d’enderroc). Es parla dels Borbons, dels Bárcenas, dels Bigotis, dels Millet, dels Pujol, i es diu: “Si això ho hagués fet jo, faria temps que seria a la presó en calçotets (o en bragues, depèn del cas) i ja m’ho haurien fotut tot, però com que ha estat aquest senyor (o el fill d’aquest senyor), no li passarà res.”

Un cop més cal preguntar-se si tal impressió correspon a la realitat objectiva, o al menys objectivament, numèricament quantificable. Seria instructiu que l’administració, o algun organisme paraestatal solvent –existeix tal cosa?– fes pública, encara que fos sense noms, una relació estadística de denúncies i judicis en l’àmbit fiscal i comercial en general, en relació amb l’estatus i el poder pecuniari dels infractors. I també de les sentències –quan n’hi ha, i fent constar també quan el procés està encallat, i quant de temps–, condemnes complides, absolucions i sobreseïments, que es vegin les proporcions. Qui sap si s’esvairien els fantasmes o si seria flagrant la necessitat de replantejar-se el sistema de dalt a baix, tal com preconitzen cada cop més organitzacions polítiques que se senten incòmodes en les condicions actuals.

Un apunt final per A la sociologia històrica: la definició del delicte de robatori ha tingut una evolució interessant els últims anys. Quan aquest cronista era un escolar, el robatori (classificat entre els pecats) es presentava personalitzat: el lladre roba tal persona, tal altra; l’estafa tenia també un subjecte pacient, l’empresa, que era propietat d’algú, i per tant la personalització, mal que més àmplia, es mantenia. Però com a principi no es preveia el robatori a tota la comunitat i, per tant, amb un subjecte pacient abstracte. El robatori no tenia entitat si no tenia propietari: ser-ne víctima com a propietat del fet. Finalment, Proudhon ha entrat en l’establiment de l’ètica civil, encara que ho hagi fet per una porta estranya.- Miquel de Palol

Leave a comment

puntdevista080814

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/767152.html

Commemorar un esdeveniment singular és bo, sobretot quan comporta una reflexió del perquè i exigeix l’actualització d’algunes conseqüències. La crònica de la humanitat és plena de lliçons magistrals, tot i que a vegades es demostra que la seva anàlisi desapassionada els ha deixat com a assignatures pendents, quan l’home comet una i altra vegada els mateixos errors.

Aquesta setmana es compleix el setantè aniversari de l’Aixecament de Varsòvia, un fet excepcional en la història de la llibertat dels pobles i que figura en majúscules en la crònica de la Segona Guerra. Fou la immolació de tota una ciutat a l’ara de la llibertat, quan la bota nazi mostrava els darrers atributs de poder. Seixanta-tres dies de lluita comportaren la mort de 160.000 civils i la deportació de 400.000 a diversos camps d’internament, a més de la destrucció total de la ciutat, de la qual Hitler anuncià que convertiria en un llac, després que Himmler afirmés que fou “una de les batalles més mortíferes des del començament de la guerra, només comparable a la lluita per Stalingrad”. Mentrestant, l’Exèrcit Roig, teòric alliberador de Polònia, restava immòbil a la riba est del Vístula, esperant el resultat de la batalla; segur que el debilitament d’alemanys i polonesos beneficiava els interessos de futur del camarada Stalin.

Un any abans, els prolegòmens de l’aixecament es materialitzaren en l’Aixecament del Gueto de Varsòvia, quan l’organització jueva de resistència decidí la revolta, en una lluita oberta contra l’exèrcit alemany que significà la mort d’uns 13.000 sollevats i la deportació d’uns 60.000 jueus, quasi tots conduïts als camps d’extermini. El gueto fou completament arrasat i, com a darrer acte de força, es dinamità la Gran Sinagoga de Tlomacka, fent exclamar al general Stroop que aquell era el símbol de la total desaparició dels jueus de Varsòvia.

Amb la derrota de l’aixecament jueu, el seu cap, Mordechaj Anielewicz, junt amb la seva companya i el nucli dur de la revolta, es tancaren al búnquer del carrer Mila i optaren pel suïcidi col·lectiu abans de caure en mans nazis. Davant Mila 18, som molts els que hem rendit emocionat homenatge, amb el silenci o la pregària.

Els kibbutz són una de les organitzacions més innovadores dels jueus quan tornaren a la, per ells, ancestral terra promesa. Granges de treball i formació ideològica resultaren fonamentals en el desenvolupament de l’Israel modern. El desembre de l’any 1943 s’inaugurà al sud d’Israel, frontera amb la franja de Gaza, al territori d’Aslikelon, una granja israelita, que fou batejada amb el nom de Kibbutz Yad Mordekay, en record al cap de l’aixecament jueu de Varsòvia. El pati central és presidit per una estàtua d’Anielewicz, dempeus i amb una bomba de magrana a la mà. Repeteixo, a la frontera de la franja de Gaza.

És difícil capbussar-se en els drets de jueus i àrabs a la terra de la qual els Llibres Sagrats diuen que “regalima llet i mel”. Tot és un trencaclosques alimentat per quatre mil anys d’història i complicat per un munt de condicionants culturals i religiosos. I el pes històric és prou potent –dins i fora de l’Orient Mitjà– per facilitar fòrums de diàleg entre administradors de veritats absolutes. Les moltes imatges del darrer conflicte –l’etern conflicte– parlen per si soles. I s’ha d’aturar l’escalada de la bogeria, fent una aposta clara pel respecte entre les persones i la formulació que permeti la convivència de dos pobles condemnats –o afortunats– a viure junts. La humanitat no es pot permetre les sagnies que són notícia dia rere dia. El respecte mutu, el diàleg i la pau han de ser possibles.- Jaume Oliveras i Costa

Leave a comment

Xavi Ramiro - Cest Batlle - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/766575.html

Aquests dies s’està projectant als cinemes Girona de Barcelona el documental Desmuntant Leonardo, produït per Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història. Basat fonamentalment en la recerca d’en Jordi Bilbeny, a qui considero amic de fa molts anys, el documental explora les múltiples ombres i incongruències en la història oficial d’aquest immens personatge, Leonardo da Vinci.

Un dels pilars de la historiografia oficial, i que el documental posa en evidència, és que Leonardo era el fill il·legítim d’un notari i una pagesa analfabeta, i que va viure pràcticament sense cap mena d’educació fins als quinze o vint anys, edat en la qual, com per encantament, va passar de la ignorància més supina a disposar de notable educació en múltiples disciplines.

El documental també presenta fets irrefutables, algun dels quals ben intrigant, com que a l’escut de Leonardo hi ha les barres de la corona catalana. I això en una època en què la corona catalana regnava en més de mitja Itàlia a través del Regne de Nàpols, i en què els papes de Roma eren de la família Borja, igualment procedents de territoris de la corona catalana. També ens aporta documentació de com Leonardo es relaciona i interactua amb diversos membres d’aquesta casa reial catalana. Fonamentant-se en tot això, i en la resta del que es presenta en el documental, s’hi acaba defensant que Leonardo estava emparentat d’alguna manera amb aquesta mateixa casa reial.

Fins ara, el documental ha merescut l’atenció i les bones crítiques i comentaris de mitjans com TV3, Catalunya Radio i RAC1 i, majoritàriament, també del públic en general. Enmig d’aquest panorama, però, sobten dues menes de reaccions, sortosament minoritàries en nombre. La primera és la de ridiculitzar-lo, presentant-lo com una imbecil·litat o, directament, com un producte delirant. La segona és la de rebentar-lo.

En aquesta segona línia, sobta el blog d’un professor universitari que l’esparraca de dalt a baix, sense haver-lo vist (!!), segons admissió pròpia, talment com si no pogués contenir-se abans d’exposar els seus prejudicis, que és l’única font de dades que el bloguer pot tenir disponible, quan opina sense haver tingut exposició directa a l’objecte del comentari. No cal dir que aquesta mena d’actuacions semblen molt pobrament alineades amb l’esperit de recerca obert, amb mirada equànime i sempre disposades a rebutjar qualsevol teoria existent en favor d’una de nova, que els fets suporten millor que l’existent, que se suposa que és la fibra bàsica de l’esperit universitari. Aquesta mena de comportament i aquesta victòria del prejudici fan bona la dita del premi Nobel de Física, Max Planck, que, fins i tot en un àmbit tant suposadament asèptic com el de la física, les noves teories guanyen terreny no perquè convencin els proponents de les velles, sinó perquè aquests s’acaben morint.

De documentals sobre versions alternatives de la realitat se’n fan molts, i el temps dóna i treu la raó. Només amb el temps podrem veure tots plegats a on queda aquest en concret. Mentrestant, si trobeu el tema interessant i teniu el temps i les ganes, pot no ser una mala inversió del vostre temps de veure’l amb els vostres propis ulls i formar-vos la vostra opinió directament, sense intermediaris, sobre la versemblança, pertinència i interès dels arguments proposats en el documental sobre aquest personatge tan singular i extraordinari de la història universal.- Cesc Batlle

 

Leave a comment

Santiago Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/762794.html

“Els que estem farts de la vella política i en volem una renovació profunda i no només formal, som majoria”, va declarar Ada Colau, exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en presentar en societat la plataforma ciutadana Guanyem Barcelona. Tinc simpatia per l’admirable dialèctica política d’aquesta activista que em recorda el discurs transversal de Ralph Nader, el defensor dels consumidors nord-americans, i la combativa ecologista Petra Kelly. Colau ens diu que la plataforma ha nascut per posar fi als lobbies i poders fàctics que segresten les institucions. Es refereix a Agbar, Abertis, Gas Natural-Fenosa, Repsol i Cia, que s’aixopluguen sota el paraigua de La Caixa.

Aquests nous revolucionaris volen “impulsar una economia amb justícia social i ambiental”; replantejar el “model turístic que fa de la ciutat un parc temàtic” (iniciat, recordem, pel regidor republicà Jordi Portabella); “democratitzar les institucions” i assumir “un compromís ètic” a l’hora de fer política. Estic d’acord amb el manifest fundacional de Guanyem. Com a resident del Raval des de fa trenta anys he viscut tot el procés mafiós i especulatiu que ha patit el barri que va obligar l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González a dimitir. Per això no puc més que celebrar aquesta iniciativa que proposa una democràcia participativa i la jubilació de personatges, d’esquerres i de dretes, que han entrat en la política per afany de lucre i ànsies de vanitosa notorietat (accés gràcies a les llistes tancades).

Voldria fer, però, algunes consideracions als portaveus de Guanyem des de l’experiència d’un veterà ecologista de causes perdudes en col·lectiu (no aconseguir el tancament de les nuclears d’Ascó i Vandellòs i evitar la construcció del pantà de Rialb; no consolidar la continuïtat de Diario de Barcelona com a diari popular i autogestionat, per exemple) i d’altres causes guanyades junt amb els moviments socials (aturar les mines d’urani projectades per la Chevron; condemnar per delicte ecològic Fecsa per la pol·lució de la tèrmica de Cercs; evitar la degradació de la zona volcànica de la Garrotxa i dels aiguamolls de l’Empordà; fer que la Generalitat desautoritzés la construcció dels abocadors industrials d’Albons i de Seròs, per exemple).

Els dirigents de Guanyem hauran de ser vigilants amb els partits i coalicions tradicionals, especialment ICV-EUiA, que tenen por de perdre vots i protagonisme i que intentaran neutralitzar la seva acció. El regidor Ricard Gomà ja ha manifestat la voluntat d’integrar la formació “ecosocialista” a la nova plataforma (no oblidem que tant l’exregidora Imma Mayol com l’exconseller Francesc Baltasar han acabat treballant al servei d’Agbar, l’oligopoli de l’aigua). Tinguin en segon lloc consciència del que significarà enfrontar-se alslobbies energètics ja que tenen molts milions d’euros a perdre i dedicar-ne uns pocs a “subvertir” contra la plataforma els serà fàcil. Pep Puig, l’exregidor de Ciutat Sostenible (d’Alternativa Verda) pot donar testimoni d’aquestes trames conspiratives.

Intentin, doncs, crear sistemes alternatius de comunicació. Cerquin el suport d’experts en les matèries i sectors de l’economia local que volen democratitzar. Gestionar la macrocefàlia urbanística de Barcelona és una cosa altament complexa, arriscada i difícil, especialment per a polítics alternatius.

Pensin els candidats de Guanyem que quan entrin a la Casa Gran es trobaran amb una muralla de recels i resistències de funcionaris aliats amb la vella política. I un darrer consell, si em permeten: es facin independentistes al més aviat possible. És totalment il·lusori fer una revolució social i ecològica a la Barcelona del segle XXI sense que aquesta esdevingui la capital del nostre Estat. Els federalistes de Guanyem poden desestabilitzar aquesta nova esperança de regeneració democràtica. Per Guanyem vincular-se als partits d’esquerres que han governat és un risc. I als indignats ja no ens queda més temps ni alè per entusiasmar-nos amb més plataformes revolucionàries que s’acaben com el rosari de l’aurora.– Santiago Vilanova

Leave a comment

Benoît Couturier - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Benoît Couturier (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/758684.html?cca=1

L’arquitectura apropiada a l’intercanvi. Ha quedat demostrat, la densitat mesclada genera intercanvis civilitzadors. El nostre objectiu ara és esbrinar de quina manera l’habitatge –el 90% del teixit urbà–, pot contribuir-hi. D’entrada, s’imposa una constatació: l’arquitectura no crea els comportaments, els permet o no. A més a més, l’hàbitat humà hauria de satisfer dues necessitats fonamentals: la intimitat i la sociabilitat. La negació d’una d’aquestes provoca un desequilibri antropològic; per exemple, una façana cega, en bandejar tota interacció, impossibilita la sociabilitat.

L’escala humana de l’arquitectura. Segons Jan Gehl (Pour des villes à échelle humaine, Éditions Écosociété, 2012), tot hauria de mesurar-se pels cinc sentits. Perquè, si és ben cert que la densitat construïda permet l’intercanvi, el gratacels, per contra, l’exclou, ja que davant un edifici massa gran no pots distingir el teu propi pis ni parlar amb el veí més enllà del setè. Negar la importància dels cinc sentits és eliminar possibilitats d’intercanvi. Aquest límit físic va acompanyat d’un límit simbòlic.

La importància simbòlica de la doble orientació. Les ocupacions pròpies de cada habitació adquireixen un sentit diferent segons si la cambra dóna al carrer o al pati. Els espais vorejats pel carrer –més públics– tenen funcions més formals: acollida dels clients, de les visites, dels estranys. Encarats a la col·lectivitat àmplia, fan de vitrina política, s’hi pengen banderes i s’hi miren les manifestacions urbanes. El darrere, menys formal, vinculat al veïnat més proper, un espai semiprivat, tradicionalment associat al món femení, és dedicat a la intimitat familiar, roba estesa i mals endreços. Però des del segle XX s’han multiplicat els pisos que només donen al davant o al darrere. I un pis tot interior doblega el darrere per sobre el davant (Jean Castex, Jean-Charles Depaule, Philippe Panerai, Formes urbaines: de l’îlot à la barre, Éd. Dunod), causa una superposició perversa de dos comportaments antagònics, una confusió de rols i funcions que resulten un empobriment del factor simbòlic. Altrament dit, l’ocupant podria emprar tothora els codis vestimentaris de la intimitat…

La importància simbòlica de la doble orientació de les estances de dia. Se solen dedicar les estances de dia als quefers comuns de la família. Cada món –el davant i el darrere– té una atmosfera i una lluminositat pròpies, la privació de les quals disminuiria la qualitat de vida. Per això, per tal d’optimitzar la relació interior i exterior, es requereix que pel cap baix una estança de dia sigui davantera i una de nit estigui al darrere. L’intercanvi amb els espais externs queda hipotecat si totes les peces de nit s’obren a una única façana, llavors la nostra visió del món s’empetiteix.

El paper de la pell de l’edifici a la teatralitat del comportament urbà. Havent definit les relacions entre cada espai i l’exterior, examinem ara el paper del mur exterior. L’embolcall extern, segona pell protectora de la bombolla de la intimitat, és un límit, un punt d’articulació entre el jo individual i el jo sociable. S’imposa la imatge del port, metàfora de la interpenetració de dos mons. La façana esdevé el lloc d’interacció entre l’individu i el grup, un espai privilegiat per on l’ocupant entra, surt, circula, pot aturar-se representant que està llest pel diàleg. En aquest context, totes les variants de la balconada, la terrassa, l’entrada, les escales són elements arquitectònics destinats a jugar un paper rellevant pel desenvolupament de l’intercanvi. I aquest aspecte ineludible és un dels pilars d’una arquitectura civilitzadora.– Benoît Couturier

Leave a comment

David Bueno - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/752531.html

Acaba un nou curs a la universitat i és moment de valorar la feina feta amb els alumnes i reflexionar sobre els resultats obtinguts. És un exercici que els professors fem, o hauríem de fer, cada any, en benefici dels nostres alumnes i, de retruc, de tota la societat, atès que ben aviat formaran part dels nous professionals que amb la seva feina contribuiran, o haurien de contribuir, no només a la seva progressió professional sinó també al bé comú. Ara estem de ple en l’època d’exàmens: han de demostrar què han après i posar també en evidència tot allò que no els hem ensenyat prou bé. M’agrada que els meus alumnes se’n surtin amb èxit; el seu és també meu, i si fracassen també és el meu fracàs. Tanmateix, l’èxit en els exàmens no implica necessàriament que en el futur sàpiguen emprar els coneixements adquirits de forma integrada, i de manera que els resulti útil a ells mateixos i a la societat, quan els siguin necessaris. Això també ho dóna l’experiència i, sobretot, la reflexió.

Reflexionar és una característica inherent a l’espècie humana. És el procés mental que ens permet pensar detingudament sobre alguna cosa i treure’n conclusions. També ens permet tornar sobre coses ja pensades, un cop i un altre, per aprofundir-les i relacionar-les amb altres coneixements de qualsevol camp de la cultura humana. De fet, la hibridació de coneixements és indispensable no només per esdevenir bons professionals sinó també, molt especialment, per aprofundir en el fet de ser persones, de guanyar en benestar i dignitat. Quan reflexionem s’activa el lòbul temporal del cervell que s’encarrega de la parla, d’analitzar la informació que arriba per l’oïda i de la memòria a curt termini. Sense un procés de reflexió, l’aprenentatge és més fragmentat, superficial i transitori. A més, la reflexió estimula la intuïció –entesa com l’accés al coneixement sense una intervenció conscient–, i la intuïció alimenta la creativitat –la qual, al seu torn, molt sovint s’assoleix a través de la transdisciplinarietat.

Per reflexionar, però, cal tenir temps, perquè implica l’ús de la consciència, i l’estrès disminueix l’eficiència de funcionament de les xarxes neurals implicades en aquesta activitat cognitiva. No sempre els estudiants tenen prou temps per reflexionar, ni els professors tampoc, motiu pel qual és necessari, imprescindible, generar espais per a la reflexió. En algunes de les assignatures que imparteixo, aquests espais s’assoleixen a través dels seminaris, unes hores curriculars en què, a través de treballs o qüestions puntuals, es generen espais de debat que promouen la reflexió. En principi la reflexió és un assumpte estrictament privat, però la zona del cervell que s’activa quan reflexionen és la que s’encarrega d’analitzar la parla i la informació que arriba per l’oïda, de manera que els debats, que a més són intrínsecament creatius atesa la pluja d’arguments i contraarguments que es genera, afavoreixen la reflexió personal.

Una prova de la seva utilitat i de la necessitat d’oferir aquests espais als alumnes és que són una de les activitats acadèmiques més ben valorades en les enquestes que se’ls passen. Jo gaudeixo especialment d’uns seminaris en què debatem de manera interdisciplinària sobre l’activitat científica en ella mateixa, els límits de la ciència, la responsabilitat ètica dels científics i la forma com comuniquem els nostres descobriments. Haig de reconèixer que cada any aprenc moltes coses noves dels meus alumnes.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/749096.html

Un mot d’ordre que uneix amb fal·lera idèntica progres i conservadors és el d’escampar arreu que el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, navega, ineluctablement, per se, per definició, per antonomàsia, contra el corrent de la història. L’ínclit registrador de la propietat que comanda la nau de l’estat així ho registra a bastament sense adonar-se que el seu rumb és precisament el de col·lisió amb la modernitat. Amb mapes del segle passat i brúixola alterada per magnetismes atàvics, mala travessa es pot augurar al carrincló pilot.

Molts fa temps que hem girat full, però tant ell com els esmentats progres s’entesten en obsoletes definicions de l’estat-nació, en llarguíssimes, abarrocades i carregoses descripcions, oblidant la tan simple de Gellner, “el nacionalisme és el principi polític que manté que hi ha d’haver congruència entre unitat nacional i política”. Així de senzill. I així de suficient.

Perquè, en ensorrar-se el mur de Berlín, va esdevenir hegemònic el que Ignasi Ramonet va anomenar “pensament únic”, o sigui, un únic model econòmic, el neoliberal, al qual ben poc importaven els estats-nació, ja que el també únic referent era el capitalisme transnacional. El nou paradigma tenia com a òrgan de govern un monarca difús anomenat Mercat i el seu objectiu era aconseguir la màxima desregulació possible en tots els àmbits. I també la màxima homogeneïtzació, superant qualsevol particularisme. Enfront d’aquesta globalització unificadora, de la qual en són còmplices els estats tradicionals, no queda a la ciutadania més remei que endegar moviments de resistència de tot allò que és (o era) minoritari (moviments ecologistes, contestataris, alternatius en general i, és clar, també nacionalistes).

Als gestors de la globalització no els interessa accentuar diferències, sinó esborrar-les, homogeneïtzar, unificar. Els seus majordoms són els estats-nació al servei dels quals mai no hi faltaran, al seu torn, intel·lectuals que qüestionen –fins i tot gosen fer-ho moralment– l’ètica del nacionalisme, que pregonen que és sempre reprovable atès que s’oposa a un ideal universalista únic (paral·lel, per tant, al mercat també únic).

Òbviament, als jerarques de la mundialització i als seus fidels lacais, els esmentats estats-nació (que són a voltes un mer artifici per aquella falta de congruència entre unitat nacional i unitat política), no els interessa cap renaixement de cultures pròpies, cap emergència d’allò que és autènticament nacional.

Música també molt grata als defensors de l’obsolet estat-nació és la melodia, que toquen infatigablement, segons la qual s’esdevé absurd reivindicar un estat propi si, en definitiva, aquest nou estat tampoc no serà sobirà en l’actual context globalitzador. Però, si bé és cert, que, esgotada la sobirania clàssica, el marc de negociació amb aquell que ostenta el poder real és supranacional, en qualsevol cas, s’esdevé innegable que sempre val més acudir a tal negociador sortint de casa, amb veu pròpia i no delegada. Això, independentment de la munió d’assumptes domèstics, aliens a l’economia mundialitzada, pels qual sí convé a aquestes nacions subalternes disposar de tals estructures estatals, en definitiva d’un Butlletí Oficial de l’Estat no subordinat al d’una altra entitat que es diu nacional i que malda per fagocitar-ho tot.- Ponç Feliu

Leave a comment

Jaume Oliveras - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jaume Oliveras i Costa (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/746643.html

La coincidència amb el rebombori de les eleccions europees ha deixat en segon terme el més que interessant viatge del papa Francesc a Terra Santa i la seva diàfana aposta a favor de la pau i l’ecumenisme. Un viatge de menys de tres dies que ha estat suficient per mostrar el lideratge absolut del bisbe de Roma en la defensa de la pau, “una pau autèntica, sòlida i duradora” que “converteixi veritablement Jerusalem en la capital mundial de la pau”, segons paraules del mateix Francesc.

Des del primer moment, el Vaticà insistí que es tractava d’un viatge estrictament religiós a la terra tres vegades santa, vindicada per les tres grans religions monoteistes de la Mediterrània. Jueus, cristians i musulmans hi tenen les arrels i hi comparteixen espais històrics. Per això, un lloc excel·lent per proclamar, com féu el papa a Amman, davant el rei Abdul·là –quaranta-unè successor de Mahoma–, que “la llibertat religiosa és un dret fonamental”, al qual el monarca jordà respongué que el fet “és plenament reconegut en el fonament de l’islamisme”. La creença com a font del respecte i el respecte com a base de la pau.

En els territoris pantanosos d’un dels nuclis més conflictius del globus, Bergoglio ha tornat a donar mostra de la capacitat de comunicació i de la
voluntat de no renunciar a ser veu dels que no tenen veu, els pobres i oprimits de la terra, fins obligant-se, si convé, a deixar de ser políticament correcte.
I la veu del que clama al desert ha quedat magníficament expressada en els gestos d’acostar-se als dos murs de lamentacions, a Betlem i Jerusalem, de signe ben diferent però que complementen la pròpia figura del papa com a pont de diàleg que uneix contra allò que separa.

En la terra bíblica que hauria de regalimar llet i mel, Francesc s’ha abraçat a Bertomeu, patriarca de Constantinoble, i tots dos han parlat públicament dels decrets de mútua excomunió, del 1054, i del diàleg interreligiós que ara cal per aconseguir, mil anys després, la unió tan anhelada. Ha parlat amb líders religiosos jueus i musulmans, fins fer-se acompanyar durant tot el viatge dels seus dos amics personals Abraham Skorka, rabí jueu, i Omar Abbout, dirigent musulmà. Però, també ha caminat per les fines línies frontereres dels campaments de desplaçats, els barris palestins de Betlem, el recordatori dels jueus víctimes d’atemptats i el reconeixement a la figura de Theodor Herzl, pare del sionisme. Encara, ha assegut a la taula per compartir el dinar amb una dotzena de palestins expulsats de les seves llars i a Yad Veshem s’ha inclinat i besat les mans de sis supervivents de la Xoà, mentre implorava un “mai més, Senyor, mai més”.

Al final, Francesc ha pujat a Jerusalem, amb tot el simbolisme del millor gest de l’intens cap de setmana. Sorprenentment, i contra tot protocol, ha convidat els presidents israelià i palestí, Shimon Peres i Mahmud Abbas, a trobar-se, en “una intensa pregària per la pau”, al Vaticà, en una possible encaixada de mans que pot ser més que històrica. Ningú no s’hi podia negar, i d’aquí a quinze dies Bergoglio, Abbas i Peres poden protagonitzar la imatge esperada durant segles. “El papa ha establert les bases per ajudar a la reconciliació entre palestins i israelites”, exclamà el president Peres.

A la Ciutat Santa –per cert, aquests dies tan ben garbellada per Manuel Cuyàs, en les cròniques d’aquest mateix diari–, el bisbe de Roma ha estat contundent: “Que Jerusalem resplendeixi plenament en la seva identitat i el seu caràcter sagrat, el seu valor cultural i universal, com a tresor per a tota la humanitat”. Francesc ha peregrinat al cor de la història.- Cesc Batlle

Leave a comment