Posts tagged ‘ElPuntAvui’

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

puntdevista070715

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/873892-les-paradoxes-del-lideratge.html

Fa just una setmana, en l’edició del 30 de juny, aquest diari duia una notícia d’aquelles que em generen incomoditat: “Un terç dels francesos volen que Strauss-Kahn torni a la política.” Segons un sondeig realitzat, conserva la simpatia de militants tant de l’esquerra com de la dreta, els quals voldrien que, si es remodelés el govern, assumís el càrrec de primer ministre. Dominique Strauss-Kahn va ser acusat el 2011 d’agressió sexual per una empleada d’un hotel de Nova York, cas que es va resoldre amb una indemnització, i ha estat implicat en altres escàndols, entre els quals buscar agressivament gratificació sexual de la periodista i escriptora Tristane Banon i participar i organitzar festes sexuals amb prostitutes, un càrrec de proxenetisme del qual ha estat absolt recentment. Sembla que una part significativa de la població no té en compte aspectes com aquests, que defineixen clarament una part important de la idiosincràsia d’una persona, a l’hora de voler que sigui ella qui exerceixi un càrrec de lideratge, les decisions del qual segur que els afectaran. O potser són aquests aspectes els que fan que sigui percebut com un líder nat?

Es diu que la capacitat de lideratge és un dels trets de personalitat més ben valorats actualment, la qual cosa fa que molts professionals del coaching dediquin bona part dels seus sistemes d’entrenament personal a aprofundir en aquesta capacitat. Amb algunes diferències, la major part de sistemes coincideixen en la idea que les característiques més importants per esdevenir líder són definir clarament la direcció del lideratge i mantenir el rumb; centrar la motivació en el per què; conèixer i utilitzar les forces i habilitats que hom té; tenir disposició per aprendre, visió i curiositat; ser conciliador, bon comunicador i positiu envers els altres, i no tenir por d’equivocar-se. Sens dubte aquestes característiques poden ajudar a fer créixer les pròpies capacitats de lideratge de manera conscient i volguda cap a un lideratge positiu, però també és cert que hi ha persones que, de manera innata, són percebudes pels altres com líders naturals.

Hi ha diversos estudis científics que han identificat quines són les principals característiques que fan que un líder natural sigui ben valorat per la població. En general, a nivell de personalitat els líders són més impulsius, arriscats, carismàtics i creatius (en el sentit que cerquen noves solucions als problemes), unes característiques que tenen un rerefons neural i genètic –i per descomptat també educatiu–. També s’ha vist que, en temps de crisi, aquestes característiques són especialment ben valorades, atès que, de manera preconscient, semblen poder garantir un futur col·lectiu més òptim. I presenten una bona capacitat d’empatia cap als membres del seu grup, de la qual poden prescindir quan les seves decisions afecten membres d’altres grups. D’aquesta manera poden afavorir els “seus” en detriment dels “altres”.

Tanmateix, també s’ha vist que quan hom escull qui vol que lideri el seu grup s’activen les anomenades neurones mirall del cervell, les quals permeten reproduir interiorment les emocions i característiques de comportament d’aquest líder. És una manera preconscient d’identificar-se amb ell, la qual cosa afavoreix l’estabilitat dels grups a través de l’adhesió als líders. Aquest és el fet que em genera incomoditat, pensar que un terç de la població se sent còmoda identificant-se amb persones com Strauss-Kahn.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista300615

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/article/8-articles/871838-colau-sera-ecologista.html

A molts ecopacifistes ens agradaria que Ada Colau ho fos. Tenim el record entranyable de la personalitat de Petra Kelly (Gunzburg, 1947 – Bonn, 1992), aquella coratjosa líder de Die Grünen que va iniciar el camí que ha portat Alemanya a ser el país de la UE més democràtic en la gestió de l’energia i del territori. Considero esperançador que en el seu discurs d’investidura l’alcaldessa es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic i a impulsar les energies renovables.

Seria una llàstima i una ocasió política perduda que la combativa defensora dels drets socials no considerés l’ecologia urbana com el motor de la regeneració de la nostra capital. Després de la tasca feta pel regidor de Ciutat Sostenible Josep Puig, cofundador d’Alternativa Verda, durant la legislatura 1995-99, en la qual s’aprovà l’ordenança solar, la governabilitat ambiental a l’Ajuntament ha estat un pur seguiment dels lobbies energètics.

fa quatre dècades, des d’aquell famós informe del Club de Roma sobre Els límits del creixement del 1972, que els científics independents reclamen constantment als polítics un pla d’emergència per aturar la crisi climàtica. A Catalunya no hem tingut encara cap govern nacional o local que hagi intentat portar a terme una gestió transversal, coordinada i participativa destinada a respondre coherentment a aquesta crida. El nostre territori ha estat governat per un autoritarisme desenvolupista, d’esquerres i de dretes, supeditat de forma ignominiosa als oligopolis.

Per què no vàrem aprofitar els Jocs Olímpics, com ho varen fer a Sydney, o el Fòrum de les Cultures per transformar el model energètic del litoral? Senzillament perquè a Gas Natural no li interessava (i no li segueix interessant) una ciutat turística que es dutxi amb aigua escalfada amb el sol i no amb el foc de gas fòssil. Barcelona i la seva àrea metropolitana han esdevingut una macrocefàlia insostenible que funciona a cops compulsius de PIB però externalitzant tots els factors ambientals i sanitaris negatius que comporta el seu creixement.  L’exemple més escandalós  el tenim amb l’actual model turístic, que permet beneficis extraordinaris al sector gràcies que el cost dels residus que genera i la pol·lució que provoca els paguem amb diner públic.

Com ho fem per capgirar aquesta situació? L’alcaldessa i el seu equip pretenen fer-ho sense haver concertat el seu model amb els sectors econòmics alternatius. La gran patronal empresarial no té motius de preocupació. Si alguna cosa ha fet, hàbilment i en connivència amb els governs de la Transició, és impedir l’emergència d’un sector econòmic i empresarial ecològic: banca ètica, turisme ecològic i cultural, foment de cooperatives com Som Energia, reciclatge, bioconstrucció,  energies renovables, bioagricultura… Barcelona en Comú disposa d’aquest “lobbyalternatiu” associat al seu projecte com tenen Die Grünen? Ni el té, ni l’ha preparat abans de governar la ciutat. I el poc que existeix no està degudament coordinat.

Ho vaig diagnosticar en l’assaig Empresaris verds per un planeta blauL’estratègia ambiental de l’empresa del segle XXI (Blume, 1994), i m’ho ha ratificat el recent best seller  de la canadenca Noemi Klein Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima(Empúries, 2015). El missatge d’ambdós llibres, amb vint anys de distància, és el mateix: el capitalisme neoliberal ha trobat la manera de monopolitzar l’economia verda i d’ecoblanquejar-se.

O Barcelona en Comú aprofita
el poder local i metropolità que tindrà per incentivar un sector empresarial ecològic i una gestió democràtica de l’energia o la seva esperançadora revolta social pot acabar bloquejada. Cito algunes corporacions bel·ligerants que esperen la claudicació de l’alcaldessa: Agbar-Suez (porta giratòria d’alguns “ecosocialistes”), Gas Natural Fenosa, Endesa, Iberdrola, Cespa-Ferrovial, Urbaser, Comsa i Cia, entre d’altres. Per cert, ben conegudes pel seu gerent Jordi Martí.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista230615

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/864345

Arran del meu article sobre narcisisme escolar m’han arribat anècdotes de les quals trameto les dues següents:

A). Una cua davant la caixa d’un supermercat. La caixera comptava el que havia de pagar una anciana, primera de la cua. Darrera d’ella, una mama jove amb cotxet i nen, al qual feien patxoca les varius de l’anciana i s’hi entretenia apuntant-les amb els peus. A mesura que l’anciana s’anava apartant, la mare li anava acostant el cotxet perquè el nen arribés millor amb les seves cames a les varius i poder així colpejar-les amb més precisió i no quedar frustrada la diversió del seu petit. Finalment, l’anciana, adolorida, va advertir a la mare que aquells copets del seu nen li feien mal, amb el prec que reculés el cotxet. “Ho sento, senyora, però jo al meu fill l’educo en llibertat”, va ser la resposta de la mare, sense variar ni un centímetre la posició del cotxet. Un jove, el tercer component de la fila, indignat per aquella escena, va anar a buscar un pot de tomàquet i el va buidar sobre el cap de la mare. En protestar aquesta iradament, el noi va replicar: “Ho sento, senyora, però els meus pares varen educar-me en llibertat”.

B). El segon cas va passar a un institut. Per proporcionar-se diversió un alumne va cremar en públic un llibre de la biblioteca del centre. En notificar l’equip directiu als seus pares que el fill seria sancionat, la resposta dels progenitors va ser la mateixa que la de la mare del supermercat: que ells, com a pares moderns, educaven els seus fills en llibertat.

La crema de llibres ha estat una constant històrica. Des de l’incendi de la fabulosa biblioteca d’Alexandria fins a les fogueres públiques i rupestres dels franquistes i les més ritualitzades dels nazis. Fins al pobre Alonso Quijano li cremaren els seus llibrers de cavalleries tret de l’Amadís de Gaula i el Tirant Lo Blanch.

Cremacions, és clar, aberrants, però humanes, en el sentit que deriven d’una raó perversa, però al capdavall, raó.

La cremació del llibre per part de l’alumne, en canvi, ens retrotrau a un món anterior a l’axiologia, comporta una regressió a una etapa evolutiva en què l’agressivitat no calia ser sublimada a l’empara d’una ideologia integrista. Aquesta cremació és més greu perquè l’alumne no buscava l’exterminació d’una idea expressada en el llibre, sinó la destrucció per la destrucció. Tant li feia liquidar el llibre com una cadira o qualsevol altre estri.

“Educar en llibertat”. Llibertat, el valor més preciós junt amb l’amor. De l’amor espuri i mercenari en diem prostitució. Com s’haurien d’anomenar, doncs, els pares que així prostitueixen la sagrada llibertat? I com pot defensar-se d’ells la societat?

Un amic massa apassionaT i contundent apuntava com a solució el que ell qualificava d’expropiació temporal del nen per part dels poders públics fins a la rehabilitació dels pares. Matisant aquesta solució extrema, tampoc s’esdevé tan inexacte ponderar que qui educa els fills en aquesta llibertat els està maltractant, causant-los, potser de per vida, gravíssimes nafres psicològiques. Retirar la custòdia a aquests pares, prèvia declaració de desemparament, fins que acreditin l’adquisició d’unes mínimes aptituds educatives potser sí donaria la mesura d’una societat autènticament amatent i curosa amb els drets dels infants. I també la mesura de la necessària defensa social davant aquests futurs monstres així “educats en llibertat”.- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista090614

Columnist: David Bueno Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/864345

Fa un parell de setmanes, aquest diari va oferir una entrevista a Fàtima Taleb, la primera regidora musulmana de Badalona. Cap al final, Taleb diu, referint-se a l’actual alcalde en funcions: “Ningú em robarà el somriure.” Just l’endemà, el compte de Facebook d’aital alcalde havia incorporat, també segons aquest diari, comentaris presumptament racistes contra l’edil electa, els quals probablement serien diferents si la persona que els fes no la percebés, pel motiu que sigui i entès en sentit ampli, com una “immigrant”. Casualment, a principis de maig la prestigiosa revista científica PNAS va publicar un treball que relaciona la qualitat i la quantitat dels somriures amb la immigració. Els resultats que obtenen mereixen una reflexió profunda.

Somriure és una actitud molt humana, una forma directa i universal d’interacció social. És innata, com demostra el fet que és una de les primeres expressions facials que fan tots els nadons, en qualsevol indret del món. A nivell d’activitat neural, veure una persona somrient desactiva els possibles senyals de perill que aquesta mateixa persona ens podria generar si la percebéssim com una competidora, i en conseqüència disminueix l’estrès. Per això és precisament una de les primeres expressions dels nounats i una forma tan efectiva d’interacció social: amb un somriure hom aconsegueix guanyar-se, de manera preconscient, la simpatia dels altres –o, si més no, contribueix que hom no sigui percebut com una possible amenaça.

No tots els somriures, però, són iguals. Per començar n’hi ha de sincers i de forçats, entre els quals els sarcàstics. Diversos treballs d’etologia humana indiquen que si el somriure és espontani també es mouen els músculs dels costats dels ulls, mentre que si és fruit de la cortesia o el fingiment només es mou la boca. A més, aquest comportament innat es tenyeix ràpidament amb els matisos propis de cada cultura. Això fa que hi hagi tradicions socials on els somriures entre adults són molt més freqüents que en d’altres, i també que la interpretació conscient que en fem sigui diferent. A Occident, per exemple, generalment associem els somriures a felicitat i benestar, mentre que en alguns països orientals s’associen a submissió. Això no treu que en ambdós casos el somriure desactivi de manera preconscient els senyals d’alarma que es poden generar al cervell quan veiem una altra persona.

En aquest treball concret, els investigadors van analitzar la quantitat i el tipus de somriures en voluntaris de 32 països d’arreu del món enfrontats a situacions quotidianes d’interacció social. Primer van establir una escala per mesurar el grau de contribució de cultures diferents a la realitat social actual de cadascun d’aquests països, la qual és un reflex dels fluxos migratoris que han tingut als darrers segles. En aquesta escala, el país analitzat amb un índex d’interculturalitat més alt és el Canadà, amb un valor de 63, i els més baixos el Japó i la Xina, amb un índex d’1. Doncs bé, després de totes les anàlisis, van veure que els països on hi ha hagut més fluxos migratoris la gent somriu molt més i d’una manera més espontània, la qual cosa, interpretada des de la funcionalitat de cervell, és una manera preconscient d’harmonitzar les diferents visions del món que implica la interculturalitat i disminuir l’estrès que poden provocar les diferències. Com va dir Fàtima Taleb, que ningú ens robi el somriure –ni la tan valuosa interculturalitat.- David Bueno Torrens

Leave a comment

puntdevista260515

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Pot sorprendre sectors de l’opinió pública que quan es parla de l’ecologisme no es donin informacions sobre els seus teòrics. Hi veig una explicació: el món de la cultura, la política i el periodisme està monopolitzat per ideologies desenvolupistes heretades del segle XIX. El més greu, però, és que mentre les institucions fomenten el creixement ignoren que el nostre territori pateix una pressió de l’entorn equivalent a una població de més de 20 milions d’habitants a la qual hem d’afegir-hi els 16 milions de turistes anuals concentrats en el litoral. Estem devorant el país que volem convertir en estat! Els respectius governs de la Generalitat han menyspreat les arrels i les propostes científiques del pensament holístic, també oblidat a les aules universitàries amb l’excepció de la tasca feta en el seu temps per l’ecòleg Ramon Margalef i en els darrers anys pel bioeconomista Joan Martínez Alier. Quan ICV va optar per declarar-se “ecosocialista” i va afegir al logotip el genèric “verds”, podíem creure que els seus dirigents, responsablement, reivindicarien els Ivan Illich, René Dumont, Edward Goldsmith, Michel Bosquet, Nicholas Georgescu-Roegen o Vandana Shiva, entre d’altres. Però com que cap d’ells provenia de la tradició comunista els varen silenciar. La dreta liberal sobiranista també va intentar apropiar-se de “l’econacionalisme”, estratègia que va liderar sense èxit el conseller de Medi Ambient Felip Puig. Després de manipular el concepte de “sostenibilitat” ara es prepara una operació semblant per integrar el “decreixement”. Al capitalisme del segle XX de l’ecologisme només li interessa el que pot utilitzar com a màrqueting (Abertis, Gas Natural Fenosa o Endesa han fitxat científics ambientalistes per ecoblanquejar la seva imatge empresarial, maniobra anomenada greenwashing). Les esquerres tradicionals també han emprat el “verd” com a reclam publicitari per atreure el vot dels moviments socials. És per tot això que l’aportació del periodista i escriptor Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) publicant Heterodoxos europeus (Pagès Editors, 2015) és tan meritòria com útil. Es tracta d’un retrat de “25 biografies de la consciència ecològica del segle XX”. En el llibre hi surten intel·lectuals i activistes internacionals, la majoria desconeguts per la classe política de la Transició i per les noves generacions. Garcia ha fet una selecció personal i, en conseqüència, no hi són tots els que mereixerien ser-hi, especialment destacades ecofeministes, però hi són alguns dels ideòlegs més significatius que l’escriptor va entrevistar quan varen participar en els simposis internacionals Una sola Terra. Altres els va conèixer en reunions d’Ecoropa, associació fundada per Denis de Rougemont i Armand Petitjean, actualment presidida per la biòloga Christine von Weizsäcker. Hi trobem també biografiats ecologistes espanyols injustament oblidats com Pedro Costa Morata i Mario Gaviria. He de confessar que la lectura dels Heterodoxos europeus m’ha transportat a la meva joventut i al meu compromís antinuclear compartit amb la majoria dels retratats que, lamentablement, no han motivat l’interès dels nostres principals editors com ho han fet autors de best-sellers com la Naomi Klein (sobre el seu assaig Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima en parlaré en un proper article). Aquesta desconsideració cultural amb els pioners de l’ecologisme ha beneficiat els grups oligàrquics espanyols que malden per seguir impulsant i dirigint el model econòmic i energètic que ens ha portat a l’atzucac. Quasi tots els entrevistats per en Xavier Garcia (dotze ja han traspassat) han lluitat contra aquest model i han estat dignes i honrats defensors de la bioeconomia com a alternativa. Si l’independentisme esdevé majoritari també ho ha de ser la consciència ecològica si volem contribuir amb el futur estat a frenar una crisi que porta la humanitat als límits de la seva extinció.- Santiago Vilanova
Leave a comment

premisJunceda_XR

Update: 

ENG. I have not won the award, but I’m very glad to be a finalist in such a prestigious award!
CAT. No ha pogut ser, però crec que ja és un bon guardó haver quedat finalista en un premi tan prestigiós!
ESP. Finalmente, no he ganado el premio. Pero quedar finalista ya es todo un galardón.


ENG. I have been told that I’m a finalist in the Junceda awards, in the category of Newspapers and Magazines, for my work in El Punt Avui newspaper.
The Junceda‘s are annual awards given by the APIC (Professional Association of Illustrators from Catalonia) and they are very prestigious in catalan illustration world.
The ceremony will be held next Thursday. I’m very excited!
In 2013 I already won a Junceda award for my illustrations in the app “Monsters Band“.

CAT. Estic molt content de poder-vos explicar que sóc finalista als Premis Junceda d’il·lustració, en la categoria Premsa i Revistes, per la meva feina a la secció Punt de Vista del diari El Punt Avui.
Els Junceda, són uns guardons atorgats anualment per l’APIC, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, i són un dels més prestigiosos dins la il·lustració catalana. Dijous vinent es celebrarà la cerimònia de lliurament dels premis a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. L’espero amb molts nervis i il·lusió.
L’any 2013 ja vaig ser honorat amb un Junceda per les meves il·lustracions a l’app “Monsters Band“.

ESP. Estoy muy contento de poderos explicar que soy finalista a los Premios Junceda de ilustración, en la categoría Prensa y Revistas, por mi trabajo en la sección Punt de Vista del diario El Punt Avui.
Los Junceda, son unos galardones otorgados anualmente por APIC, la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña, y son unos de los más prestigiosos en la ilustración catalana. El próximo Jueves se celebrará la ceremonia de entrega en el centro Arts Santa Mònica, de Barcelona. La espero con muchos nervios e ilusión.
El año 2013 ja fui honrado con un Junceda por mis ilustraciones para la app “Monsters Band“.

Leave a comment

puntdevista280415

Columnist: Francesc Camps Palou (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Tenim una taula amb els candidats a l’alcaldia d’una ciutat mitjana. Es prepara un debat davant d’un públic disposat a escoltar el relat sovint dramatitzat del que serà la seva ciutat a partir del moment que els votem. Els candidats projecten la veu i ajusten, en funció de l’auditori, el millor del seu llenguatge cap als potencials votants. Tenim servida, tot i que amb escasses excepcions, l’escenografia d’un ritual enfadós, sovint sobreactuat, previsible i avorrit. S’omple el discurs de xifres, filigranes sintàctiques, desitjos, asseveracions i fins i tot èpica mundana. S’exposa la ciutat-cosa, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives.

Hi ha una altra dimensió, però. Es diu que un és del lloc on ha anat a l’escola. Potser es vol dir que un se sent a casa en aquell lloc on va començar a construir la “seva” ciutat. Aquella que tots portem a dintre i que comencem a construir sòlidament des de petits, i no acabem mai de bastir fins que morim, tot i no viure-hi permanentment. Es tracta del refugi dels intangibles que, no sabrem mai exactament com, configuren els records que ens defineixen i defineixen els nostres orígens inconscients, tant els individuals com els col·lectius. No hi ha massa xifres, ni massa concreció en res, simplement és una mena de pàtria feta de munts de racons, els il·luminats i els obscurs. És en el si d’aquest univers de llocs comuns mig reals mig recordats, interiors o a cel obert, on pot créixer la ciutat-idea, estretament vinculada a la ciutat-sensible, que pot, en tant que més rica, projectar-se cap al futur.

És constatable, per altra banda, que aquella cosa sense aquesta idea només construeix entorns pobres. La simple gestió de la ciutat-cosa uniformitza els “ítems a resoldre”, s’anomenin turistes, contenidors, planejament urbanístic, palmeres, botiguers, patrimoni, camions, espai públic, smart-city o taxis. No és fàcil enllaçar una amb l’altra, calen competència i voluntat, però sobretot la mirada intencionada de qui s’hi posarà al davant i de l’equip que l’envolta.

Un dels entorns on aquesta no-visió de conjunt es manifesta clarament és el de la resolució de l’espai públic, especialment a les ciutats mitjanes. Si la visió de la ciutat-idea és sòlida, els professionals que es dediquen a solucionar aquests espais disposen de millors referents i recursos per construir-la. Si la visió és sòlida, la ciutat es torna comprensible i per tant dominable. Cal, però, que qui lidera conegui els mecanismes de concepció dels espais, ja que la construcció física porta a la construcció mental, i a l’inrevés.

Als polítics locals rarament se’ls valora per la seva ciutat-idea. Hi ha intents de posicionament, com els coneguts arguments ensucrats i carrinclons cuinats prèviament, com la buida i magnífica obvietat “la ciutat de les persones”, utilitzada ja per uns i altres, o la màxima placebo “ho farem molt bé, som els millors”. En comptades ocasions se sap si sota la pell hi tenen projectes atrevits, o intel·ligents, o fins i tot sensibles –no m’atreveixo a imaginar les tres coses alhora–. No toca, l’escenari és pura rigidesa. No hi ha bagatge visible.

A aquests aspirants al govern se’ls podria preguntar allò que els patriarques demanaven als joves pretendents: …i vostè, amb què compta?- Francesc Camps Palou

Leave a comment

puntdevista140415

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/842211.html

L’Ajuntament de Besalú, pels volts de Sant Josep d’enguany, ha protagonitzat una iniciativa que l’honora, i molt. En un temps en què tants d’escarnis rep la memòria històrica, la Comtal Vila, en un acte exemplar, ha dignificat la Creu del Candell, un espai a tocar el poble regat amb molta sang, un indret que incideix en la meva memòria sentimental. Foren moltes les ocasions en què, de nen, agafat primer de la mà del meu avi, després ja solt, passàvem els dos davant una per a mi estranya, incomprensible, columna de dimensions humils, de ferro rovellat, situada arran de camí, però mig colgada per un herbam invasor; una columna de la qual n’emergia, de la part més alta, una excrescència, com si de mig braç es tractés, que la feia encara més inintel·ligible de dia i més paorosa de nit, sobretot quan oscil·lava al compàs del vent. Sense la companyia del meu avi hauria hagut de cantar molt alt per fer-me passar la por. Llavors no sabia ni que aquella estrafolària peça que ballava allà dalt descompassadament era la resta del braç d’una creu ni que aquella creu assenyalava terra sacra, que, en la imaginació infantil, s’hauria convertit en rodal de fantasmes, dels esperits de tants afusellats allà mateix.

Però el meu avi, l’avi Siset, tan estimat i que tant m’estimava, me n’estalvià sempre els detalls. Prou que jo li preguntava per què es treia, indefectiblement, la gorra just en passar davant d’aquella quasi andròmina.“Algun dia ho sabràs i ho entendràs”, es limitava a dir.

I jo ara, tants i tants anys després, veig amb emoció com l’Ajuntament de Besalú ha retornat tot el significat a aquell ferro rovellat, convertit ara en digne monument, recordatori permanent d’aquell infaust 19 de març de 1874 en què 28 liberals (un d’ells un nen de 12 anys) van ser bàrbarament executats per les tropes carlines del sanguinari general Savalls.

D’ençà d’aleshores, i fins a la guerra civil, les forces liberals de diferents generacions han tingut present la luctuosa efemèride, celebrant en el lloc de l’holocaust diferents actes d’homenatge. Des del 1939 fins ara, silenci total, oblit ignominiós. Lògic durant el franquisme i tampoc il·lògic durant aquesta pseudodemocràcia fruit de la ruptura pactada (quina contraditio in terminis!).

Història passada, dirà algú. Jutgi el lector si és passat o actual el que al llarg de segle i mig s’ha anat dient sobre el luctuós episodi:

“Una salutació fraternal a aquests vells lluitadors progressistes i liberals, pares genuïns del republicans d’avui, com aquests ho seran dels de demà. Nosaltres continuem l’obra que vosaltres iniciàreu, però aquesta obra, tot i ser la mateixa, es va eixamplant i dilatant” (acte d’homenatge del 1905).

“El caciquisme, el clericalisme i el torn dels dos partits polítics que hem estat patint és necessari que acabi per donar entrada a elements nous, més purs i més sans”(en l’acte d’homenatge del 1907).

“La llibertat no ve en safata, sinó que és necessari per merèixer-la el sacrifici de cada dia… Jo voldria que tots sentíssiu la fe que jo sento per Catalunya. Cal defensar les llibertats conquerides amb tant d’esforç i prosseguir la lluita fins aconseguir-ne altres de noves, més amples. És necessari demostrar que volem el triomf del dret i la justícia per sobre de tot” (del President Francesc Macià, en el 59è aniversari dels afusellaments).- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista170315

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/832867.html

“Je suis Charlie”, aquest eslògan globalitzat, creat pel grafista francès Joachim Roncin arran del criminal atemptat contra els dibuixants del setmanari Charlie Hebdo, també s’ha convertit en el crit per a reivindicar la llibertat d’expressió a Rússia. Fer política i escriure de forma crítica contra el president Vladímir Putin ha esdevingut un greu perill. Hem vist com en els darrers anys periodistes valents com Anastàsia Babúrova i Anna Politkóvskaia han sigut víctimes de les màfies incontrolades que es vinculen al Servei Federal de Seguretat (FSB), que ha succeït aquell no menys temible KGB.

El poder de Putin és absolut i omnipresent, i l’exerceix amb interès sobre els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i els escriptors, especialment amb els que denuncien la corrupció dins dels sectors estratègics de l’economia, com l’energètic. L’historiador Thierry Wolton, especialista en el món comunista, autor de La KGB au pouvoir(Buchet/Chastel, París, 2008) va analitzar els principals motors de l’economia russa i va constatar que Putin havia col·locat fidels exagents del KGB dirigint la majoria d’empreses públiques: a Gazprom (gas); Rosatom (holding de l’energia atòmica); Rosneft (petroli); Tvel (combustible nuclear); RAO-EES (electricitat); Alrosa (diamants); Transnefteprodukt (oleoductes), Sovkomflot (transport); Aeroflot (aviació) i Almaz-Anteï (armament), entre d’altres.

Borís Nemtsov, el copresidente del Partit Republicà (RPR-Parnas), cosit a trets mentre passejava de nit (imprudentment?) amb la model ucraïnesa Anna Duritskaia, era un polític dissident molt ben informat i amb bons contactes amb alts funcionaris d’algunes d’aquestes empreses. Era físic però crític amb l’energia atòmica i amb la venda de tecnologia nuclear russa a l’Iran, Jordània i Egipte, entre altres països àrabs. El 1986, després de l’accident de Txernòbil, va liderar un moviment que va impedir la construcció d’una central atòmica a la seva ciutat, Nijni Nóvgorod, l’antiga Gorki. Va esdevenir governador de la seva província i el 1997 Ieltsin li va encarregar els temes d’energia. La seva meteòrica carrera política es va estroncar, però, amb l’entrada en el món de la política de Putin, que havia exercit durant cinc anys d’agent del KGB a l’Alemanya de l’Est.

Per trobar un mòbil que justifiqui l’atemptat, es diu que Nemtsov havia acumulat proves sobre la responsabilitat de Rússia en la guerra d’Ucraïna i que es disposava a publicar-les. Jo més aviat opino que els seus algutzirs provenen d’una màfia vinculada al sector energètic i al FSB. Un dels cinc detinguts, el txetxè Zaur Dadaiev, que en principi va confessar haver participat en la mort del polític pel suport que aquest va donar a Charlie Hebdo i per les seves posicions crítiques amb l’islamisme, dies després ha declarat que va ser torturat i forçat a dir-ho. La forma com Nemtsov ha estat abatut, en una zona fosca d’una avinguda a tocar del Kremlin, i pels trets efectuats amb una pistola Makarov, em transporten a l’inici i al final de la meva darrera novel·la, L’ull blau de Sibèria (Cossetània, 2013), XXV Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó, en la qual descric la meva visió de l’economia russa, un “capitalisme d’estat” dirigit per exagents dels serveis secrets. El protagonista, un ambiciós consultor ambiental que disposa d’una informació científica privilegiada relacionada amb la biodiversitat del llac Baikal, és assassinat per la màfia russa prop del Kremlin. El científic que ha col·laborat amb ell és també mort i llançat al Moscova sota el pont Borodinski.

La meva novel·la va ser traduïda al rus per encàrrec d’una editorial siberiana i finalment rebutjada per un comitè de redacció i per un “ecòleg” (identitat que mai se’m va comunicar) perquè la van considerar plena d’estereotips i clixés “pseudorussos”. Es negava la versemblança de la intriga però alhora em demanaven que revelés els noms del limnòleg i l’ecòleg d’Akademgorodok, la Ciutat dels Científics propera a Novosibirsk, amb els quals vaig entrevistar-me. Dir-ho hauria pogut comportar, segurament, una repressió acadèmica per a ells. Vaig decidir no respondre a l’amable petició dels meus censors.

‘L’ull blau de Sibèria’, dedicada a
la defensa del Baikal, patrimoni de la humanitat, probablement no serà publicada a Rússia mentre aquesta immensa nació, de gran ànima literària, no esdevingui democràtica i no s’aturi la criminalitat contra la llibertat d’expressió. “Jo també sóc Nemtsov”.- Santi Vilanova

Leave a comment

puntdevista030315

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/828221.html

Els contraris a la independència de Catalunya han intentat empetitir el 9-N de totes les maneres possibles. Podem treure conclusions numèriques sòlides sobre la representativitat del 9-N, en referència a un eventual referèndum d’independència?

Aquests dies s’especula amb el fet que les properes eleccions plebiscitàries puguin, alhora, servir de fita definitiva per al reconeixement internacional de la nostra independència. Quan tots els estats i institucions internacionals no paren de repetir que aquest és un assumpte intern de l’Estat espanyol i que l’última cosa que volen és un nou focus d’inestabilitat, no puc concebre que, per al reconeixement d’un canvi de tal magnitud, les institucions internacionals no vulguin, com a mínim, una decisió col·lectiva clara i irrefutable. Unes eleccions no són un referèndum i no serveixen per al mateix propòsit, i a nosaltres tampoc no ens serviran. I en el terreny del referèndum, tenim una referència claríssima en les condicions que la comunitat internacional va establir per acceptar el resultat del referèndum d’independència de Montenegro: un 50% de participació i, dins dels vots vàlids, un mínim del 55% de sí. La barrera de participació no és un problema perquè, en un tema tan transcendent com aquest, la participació és massiva. La mitjana de les participacions en sis països europeus que varen dur a terme referèndums d’independència és del 84,2%. A casa nostra també seria massiva (el 9-N ja es va arribar al 42,3% del total del cens electoral).

Per poder comparar el 9-N amb el referèndum d’independència, ens cal comparar pomes amb pomes i, a diferència del referèndum, al 9-N s’hi va deixar votar immigrants i menors. A falta de dades concretes, l’experiència a les votacions del 13-D del 2009 indica que la participació dels immigrants va ser numèricament anecdòtica, i com a millor aproximació possible, la seva participació es podria assumir com a nul·la. Pel que fa als menors, cal assumir, també com a millor aproximació, que varen votar (16 i 17) en la mateixa proporció que la resta de la població (de 16 a 83, esperança de vida). Però com que en el referèndum no podrien votar, això vol dir que hem de reduir el nombre de vots totals del 9-N en un 3,0%, sense canviar les proporcions de sí-sí, no, etc.

en el darrer cens electoral (europees 2014), a Catalunya hi havia un total de 5.384.000 votants. Però, tot i que les participacions en referèndums d’independència són massives, també hi ha abstenció, i aquests no-vots, no compten. Com tampoc compten els vots nuls i en blanc, del total dels quals els referèndums de la transició del 76, de la Constitució del 78 i de l’OTAN del 86 en varen registrar una mitjana del 5,1% de la participació. Això vol dir que, en el referèndum, la suma de sís i nos que decidiria les garrofes, si traiem abstenció, vots en blanc i vots nuls, seria de 4.302.000 vots, dels quals en caldria un 55% perquè guanyés el sí.

La primera conclusió que podem extreure del 9-N, sota les hipòtesis plantejades, és que els vots del sí-sí, del sí, que també n’hi va haver, i la meitat del sí-no, que en un referèndum no tindrien tercera via possible, reduïts en un 3,0% (vegeu tercer paràgraf), sumen un total d’1.977.000 vots. Això són vots comptats, no vots especulats o imaginats. Una realitat irrefutable. Aquests vots representen un 46,0% del total de vots vàlids el dia del referèndum, davant del 55% necessari. Un 46%. Una fracció solidíssima de la societat catalana ja ha dit que sí a la independència, i ens hem pogut comptar. Pràcticament a tocar.

El revers de la medalla, com a segona conclusió, i aquesta negativa, és que, per arribar al 55% necessari, el dia del referèndum, encara faltarien 389.000 vots, que són moltíssims: un de cada cinc dels que ara no han anat a votar, però hi aniran aquell dia. Això no fa res més que refermar que s’hauran d’anar a buscar tots i cadascun dels vots, casa per casa. A Montenegro, el referèndum es va guanyar amb un 55,5% dels vots. Cada vot serà cabdal.

La tercera i darrera conclusió és que tots els que han intentat minimitzar els resultats del 9-N, comparant-ho amb el total de la població, o amb qualsevol altra entelèquia mental, en realitat ens parlaven dels seus objectius polítics, de les seves mancances intel·lectuals, o d’ambdues coses alhora.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista190215

Columnist: Joan Abril Español (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/824060.html

“El castellà mana als carrers de Barcelona”: aquest és el titular que el diari El Punt Avui va publicar el 14 de gener a partir de l’Estudi sobre la presència de les llengües en les converses al carrer (Barcelona 2012), fet per la direcció general de Política Lingüística i el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, que revela que un 29,5% de les converses als principals eixos comercials són en català. Ara bé, ¿ens hem de quedar només amb aquesta dada per fer una radiografia completa com a resposta a si s’utilitza prou el català al carrer?

Sempre recordaré l’article de Quim Monzó publicat el març de 1991 al Diari de Barcelona. D’això ja fa 24 anys, quan encara no disposàvem de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) i només teníem dades sobre el coneixement del català. L’escriptor cita de memòria que el 90% declarava entendre’l, però en canvi molta gent se sorprèn que curiosament es trobin sempre pel carrer amb el 10% que no l’entén. Monzó qüestiona, per tant, el grau de fiabilitat de la resposta, aspecte al qual hem d’afegir l’actitud segons els àmbits d’ús.

Per entendre la realitat d’un país d’una manera general i respondre amb prou coneixement de causa a l’ús del català al carrer, per exemple, cal relativitzar les dades i també contrastar les que són menys bones amb les que ho són més.

És evident que l’estudi que hem esmentat al principi no representa una dada gaire bona respecte a l’ús de la llengua als carrers de Barcelona (11 itineraris de 36 vies urbanes de tots els districtes de la ciutat): la majoria de converses observades eren en castellà (un 58,3%) i un 12,3% en altres llengües, si més no amb dades absolutes. En canvi, i ara contrastem, Gràcia i travessera de les Corts són dues zones on hi ha més converses en català que en castellà. Una altra dada positiva és que el català guanya parlants en la transmissió de pares a fills de parelles lingüístiques mixtes o castellanoparlants.

Segons l’EULP 2013, un 8,6% de la població a Catalunya que sap parlar català continua parlant en aquesta llengua quan algú se li adreça en castellà, però augmenta a les comarques centrals, que és d’un 23,2%, o a l’Alt Pirineu i l’Aran amb un 20,7%. Malgrat que encara són debilitats en l’ús, sabem també que el català és la llengua habitual majoritària en cinc dels vuit àmbits territorials de Catalunya. I si ens enfilem a l’arbre més alt per veure l’amplitud del bosc, sabem també que el català és la novena llengua d’Europa, amb uns 10 milions de persones que el parlen, que és la 19a més usada a Twitter o que hi ha més de 20 canals de televisió i més de 100 emissores de ràdio.

És evident, però, que encara tenim sectors deficitaris, com ara l’etiquetatge, el cinema o la justícia, i també que històricament patim un greuge legislatiu: el coneixement del català només és un dret (el castellà, un deure), malgrat que el català, per exemple, és un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d’un respecte i una protecció especials”. Però en el dia a dia, ¿on és aquest reconeixement constitucional?

No podem focalitzar només les dades menys bones, com tampoc només les dades excel·lents. Ens cal ponderar aquest gran ventall de la realitat per concloure que el català, més que no manar als carrers de Barcelona, dirigeix una orquestra amb una gran riquesa de registres que projecten dades més que esperançadores per a la llengua i la cultura catalanes.- Joan Abril Español

Leave a comment

puntdevista030115

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/818814-guerra.html

Veig que no s’aturen els homenatges i lloances a Alfonso Guerra. Per això, esgotada ja la meva paciència, haig d’invocar, amb Lacan, un corrent psicoanalític –en el qual no he cregut mai– que ve a dir, més o menys, que el nom sí que fa la cosa, que cal anar amb compte a l’hora del bateig, no fos cas que el nom condicionés identitat, caràcter i comportament del nounat. Però potser sí que en aquest cas el nom fa la cosa si es recorda, per exemple:

a) el seu ego descomunal, la seva megalomania galopant sovint l’abocaven al ridícul més estrepitós, sense que ell se n’adonés. Per exemple, quan anuncià en el congrés d’Extremadura la seva sortida del govern (forçat per l’escàndol del seu germà per un cas de corrupció), explica a les seves memòries, sense el menor pudor, que “todos prorrumpiero en gritos de «no, no, no» y las lágrimas corrían sin control… todos me abrazaban llorando, pidiéndome que continuara en el gobierno, que no les dejara solos”.

b) Aquest cabdillista i messiànic personatge sembla que també es considerava un gran poeta. Segons Alejandro Cercas, Guerra deia que “cuando leía poemas de Lorca le recordaban algunos suyos, incluso le parecían literalmente idénticos”.

c) Considerava el seu cervell un magatzem de cultura equiparable a la que es pogués encabir en l’enciclopèdia més important, amb una compulsiva necessitat d’exhibir el seu saber i, en particular, el que considerava troballes només al seu abast, de les quals calia donar compte a una humanitat desinformada, sovint descobrint el Mediterrani. El nostre ínclit personatge, qualificat per Enric Juliana com “l’Emir de Sevilla” i socialista “descamisado”, era, doncs, un elitista de pedra picada.

d) Com sol passar en personalitats egòlatres i narcisistes que són paradigma de la més alta demagògia, el seus menyspreus i desdenys vers els altres sovint eren mortificants i viperins, i arribava a qualificar Suárez de “tahúr del Misisipí con el chaleco floreado”; a Rodríguez Sahagún, ministre de Defensa, de “brigada chusquero al que le cortan el pelo con el casco puesto”; a Josep Melià, de “consumidor de piensos compuestos Sanders”; a Garaikoetxea, de “vendedor de corbatas”, a Calvo Sotelo, president del govern, d’“un hombre tan soso que su papel más útil sería el de marmolillo en una calle peatonal”; a Soledad Becerril de “Carlos II vestido de Mariquita Pérez”, etc., etc.

e) En definitiva, el millor retrat del personatge, tan temut, però a qui tan divertit pel seu gracejo andaluztrobaven tots els temorosos de no sortir en la foto, el va oferir Jorge Semprún, aquest sí un intel·lectual autèntic: “La idea que Guerra quería dar de sí mismo en las innumerables entrevistas, largas, prolijas… siempre me ha parecido insoportable. Llena de suficiencia, de megalomanía, de intelectualismo Kitsch, de donjuanismo andaluz de la más vulgar especie (aquellas páginas consagradas a describir sus noches dedicadas a hacer el amor y a escuchar Mahler). Era demasiado fácil –tan fácil que yo era propenso a desconfiar– aquella máscara que Guerra había escogido mostrar, aquella persona que hacía el papel de ser, me parecían tan ficticias, tan impersonales, que, sin duda, escondían una verdad oscura, tal vez patética, tal vez sencillamente insignificante; era demasiado fácil, pues, deducir y descifrar una fragilidad esencial, una exageración infantil, una falta evidente de madurez psíquica en todo caso.”- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista230115

Columnist: Abel Mariné (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814384.html

El novembre de 2014 vaig participar, a la casa de l’Agricultura de Barcelona, en un World Cafe, el títol del qual era Les persones consumidores i la pagesia parlem dels aliments, organitzat per la Unió de Pagesos, la Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat (CUS / Salut, consum i alimentació) i la Unió Cívica de Consumidors i Mestresses de Casa de Catalunya (UNAE). Les converses World Cafe tenen per objectiu l’intercanvi d’opinions per compartir coneixements i crear possibilitats d’acció. Productors i consumidors d’aliments, les dues baules més febles de la cadena alimentària, es reuniren per debatre sobre noves maneres de fer i pensar la nostra alimentació. Un pagès, savi i agut, va dir: al pas que anem cada vegada serem menys, i la nostra societat no s’adona que és més difícil fer un pagès que un sant.

Arribar a sant no és fàcil però ser pagès tampoc, ja que els mercats actuals i certs criteris “economicistes” els sotmeten a dures proves. El Punt Avui dedica atenció al món del camp. Una mostra és l’edició de l’Agenda del Pagès, aquest any a càrrec de Josep Guix i Anna Roca, amb informació que els “urbanites” no coneixem prou. Només cal veure els problemes actuals dels cítrics a la zona de l’Ebre o l’article “I encara diuen que el peix és car!… i la fruita?”, de Santiago Niño i Elisenda Casals, a L’Econòmic de primers de gener, que es pregunta per què es retribueix tan poc els agricultors. Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, recordava fa poc en aquest diari que ens proveeixen d’aliments, conserven els recursos naturals, mantenen el paisatge agrari i rural i garanteixen l’ocupació equilibrada del territori, i plantejava la necessitat d’aconseguir el control de la comercialització dels seus productes per evitar abusos de la gran distribució. Una carta de Jesús Domingo, publicada a El Punt Avui el novembre passat, sobre el consum de l’aigua al món agrícola, és ben il·lustrativa. Molts creuen que a l’agricultura i la ramaderia aquest consum és excessiu. A vegades potser sí, però no sempre, i s’està reduint. A més, aquesta aigua, en bona part la retrobem a la fruita, la verdura, la llet o la carn.

Els que vulguin saber més disposen d’un llibre excel·lent: Entendre l’agricultura, de Francesc Reguant, expert en economia agrària. L’autor destaca que Catalunya és una potència en agroalimentació i que totes les formes de producció, a gran i petita escala, hi tenen el seu paper, des de l’ecològica fins als transgènics, sempre amb els deguts controls i ponderació i evitant les especulacions amb productes de primera necessitat.

Als ‘Quaderns agraris’, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), del juny de 2012, un article de Lourdes Viladomiu i Jordi Rosell sintetitzava l’evolució de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea, que va néixer per assolir l’abastiment europeu i uns preus de garantia per als productors, cosa que no sempre s’ha aconseguit, ja que els ajuts que haurien de ser només per als agricultors “actius”, moltes vegades els han rebut els que aquests autors anomenen agricultors “de sofà” (marquesos i duquesses, reis, constructors, banquers i ministres d’agricultura).

No voldria exagerar, però no seria bo que s’acomplissin els temors de l’escriptor francès Charles Péguy (1873-1914), catòlic fervent i socialista peculiar, que entenia que la “civilització camperola” estava en risc de morir i que, si això arribava a succeir, seria l’esdeveniment més important de la història des del naixement de Crist.

D’altra banda, si la Catalunya independent és queda sola al món, com ens anuncia, entre altres, el ministre García Margallo, necessitarem tots els nostres pagesos per poder menjar.- Abel Mariné

Leave a comment

puntdevista200115

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814371.html

Aquestes dies s’ha parlat molt de l’humor, en el context de la llibertat d’expressió i de si hauríem, o no, en democràcia, d’autoimposar-nos límits. Som l’única espècie que té sentit de l’humor, i l’utilitzem de forma habitual en les nostres interaccions socials. L’humor té un lloc especial al nostre cervell, i l’estudi del seu funcionament aporta dades que ens permeten aprofundir en el concepte més ampli d’humanitat. És d’això del que vull parlar, en homenatge a tots els humoristes que d’una o altra manera veuen coartada la seva feina, en algunes ocasions de manera absolutament traumàtica, però que malgrat tot la continuen fent, en clara contribució al sentit més profund i ampli de la paraula humanitat.

L’habilitat per detectar l’humor és un procés cognitiu molt sofisticat que provoca l’activació de zones molt diverses del cervell, implicades en la resolució d’incongruències, la gestió social i emocional, el sentiment de benestar, la detecció de situacions que requereixen una atenció especial –com per exemple de perill– i la presa de decisions. Es gesta quan el que escoltem o veiem difereix del que havíem anticipat, segons el context en què ens trobem i en funció de l’experiència de cadascú. Per aquest motiu, els acudits indueixen a pensar una cosa per finalment canviar-la per una altra de xocant, o situen en una mateixa imatge elements aparentment contraposats, la qual cosa obliga a una reinterpretació reflexiva, crítica i creativa en funció del context. Per això el sentit de l’humor més elaborat contribueix a pensar, a eixamplar els límits intel·lectuals, i des d’aquest punt de vista ha de ser irrenunciable.

Des d’un punt de vista evolutiu es considera que, a mesura que els homínids van anar evolucionant i els seus mecanismes mentals van anar adquirint més grau de creativitat per resoldre problemes, especialment en contextos socials complexos, també van començar a utilitzar dreceres mentals per preveure i anticipar-se a les situacions. Tanmateix, però, aquestes dreceres poden provocar falses inferències. És aquí on s’origina el sentit de l’humor, que s’ha d’entendre com el plaer que provoca reconciliar les discrepàncies entre el que inconscientment havíem suposat i la realitat objectiva.

No totes les persones, però, percebem l’humor de la mateixa manera ni amb la mateixa finor, ni tampoc tots els humors són iguals. Segons l’activitat diferencial de les diverses parts del cervell implicades, es poden distingir quatre tipus d’humor: el que allibera tensions socials, la qual cosa contribueix a promoure relacions més benvolents; el que permet veure les coses negatives des d’un angle diferent, que permet que augmenti la confiança en un mateix; l’agressiu, que es caracteritza per l’ús del sarcasme, la burla i crítica, i que és el que amb més freqüència pot resultar ofensiu per a algunes persones, i l’autodestructiu, que es basa en la crítica pròpia i permet obtenir l’aprovació dels altres.

Finalment, s’ha demostrat que les persones amb més sentit de l’humor tenen més neurones en les zones implicades, però tanmateix també s’ha vist que la cultura, a través de l’aprenentatge, modula molt les connexions en aquestes mateixes zones. I també ho fa la situació social de cadascú. Per exemple, les persones que pateixen d’ansietat social tenen disminuïda la capacitat de percebre l’humor, i els augmenta la tendència a interpretar-lo de manera agressiva. En resum, un sol bon acudit pot contenir tot el còctel de la humanitat, en totes les seves dimensions.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista180115

Columnist: Jordi Badia (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/813532-tant-se-val-la-comedia.html

No vull pas dir que les discrepàncies entre CiU i ERC hagin estat una comèdia. Al contrari, han estat certes i greus. El que vull dir és que el comportament dels seus dirigents ha convertit les negociacions en una comèdia que s’haurien d’haver estalviat per excessiva, descoratjadora i insubstancial. N’han estat tan conscients que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van començar les intervencions de dimecres demanant disculpes per la baixa qualitat de l’espectacle ofert. Van fer molt bé. Com deia dijous el director d’aquest diari, Xevi Xirgo, les seves disculpes “fan creïble l’acord”, per bé que jo no tinc tan clar que l’entesa sigui prou sòlida. L’experiència fa necessària, i higiènica, la quarantena.

Des del 9-N han transcorregut 10 setmanes tot just. És un temps insignificant davant de la magnitud del propòsit d’independència. El repte és tan colossal i d’una complexitat tan magnífica que ni que obrim el focus temporal i en situem l’origen a l’Onze de Setembre de 2012, tal vegada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, el temps transcorregut continua sent sotil. Per tant, que els dos partits hegemònics al Parlament i en el sobiranisme hagin trigat a posar-se d’acord era un guió raonable. El grinyol no l’ha causat el fregadís d’unes discrepàncies tan legítimes com necessàries sinó l’intent de manipular l’opinió pública a còpia de piulades i filtracions compulsives i grotesques i que no camuflaven la voluntat de guanyar quota electoral, és a dir, haver-se embolicat en una pugna fratricida pel poder.

A partir d’aquí, trobo que en l’acord entre Mas i Junqueras per fer les eleccions el 27 de setembre s’hi amaga una virtut i una incertesa. La virtut és que la voluntat de guanyar la independència passa per davant de la pressa per obtenir-la, i la incertesa neix dels dubtes sobre la seva solidesa.

Fer les eleccions el febrer o el març tenia l’avantatge de no convertir les municipals del 24 de maig en unes plebiscitàries. Si les eleccions al Parlament no poden ser una pugna entre Mas i Junqueras pel lideratge del procés, les municipals tampoc no en podien ser un primer assalt. Amb l’acord, aquest risc no queda diluït, o no queda diluït del tot, però la decisió d’estendre l’entesa nacional a les corporacions locals l’endemà dels comicis hauria de ser un dissolvent poderós i positiu. Les seccions locals de CiU i ERC han de poder plantejar les eleccions del 24 de maig a partir de la lògica pròpia de cada municipi sense veure’s condicionades ni llavors per la discrepància nacional de les seves matrius, ni ara per l’entesa. Ara: serà un exercici d’equilibri incert i precari. Que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, prioritzés l’entesa amb les forces d’esquerra quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de l’acord entre Mas i Junqueras n’és l’exemple més definitiu i cru.

Malgrat les incerteses, és veritat que l’acord de dimecres ha servit per refer la unitat alhora que ha deixat el procés de transició nacional intacte, o gairebé, que l’ha aclarit i que l’ha reforçat. Tan veritat com que les eleccions municipals el posaran a prova i en traçaran les línies vermelles. Els vuit mesos de coll que CiU i ERC s’han donat han de servir perquè aquesta recuperació dels “hàbits de treball en comú” i de “la cultura de l’acord” que va explicitar Mas els duguin a aparcar la lluita partidista pel poder i l’hegemonia del sobiranisme i, al contrari, es concentrin a, primer, bastir l’edifici administratiu i legal de l’estat català que s’anhela i defensar-lo dels atacs que rebrà, constitucionals, aconstitucionals i inconstitucionals, i, més important, a eixamplar la base social de l’independentisme que ara per ara no és suficient per tenir garantida la victòria el 27-S. Probablement, no hi ha compromís més ferm, ni blindatge més sòlid que un govern de coalició. Quan s’hi vegin amb cor.- Jordi Badia

Leave a comment

puntdevista060115

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/808719.html

Un grup de deu juristes, encapçalats per Santiago Vidal, presenten demà una proposta de constitució de la república catalana. Estarem davant d’un text que esdevindrà una eina de primer nivell per fomentar el debat sobre el disseny del país que volem. Vaig escoltar-ne una síntesi en la taula rodona que l’Ecofòrum de la Garrotxa vàrem organitzar a Olot el 4 d’octubre passat i en la qual el magistrat de l’Audiència de Barcelona ens detallà alguns dels principals canvis radicals que comportaria la nostra carta magna en el sistema judicial (elecció democràtica dels càrrecs de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem) i en la forma d’impulsar la democràcia participativa (especialment els referèndums revocatoris, la supressió de l’aforament per als polítics i dels indults, les llistes electorals obertes…). El que més ens va donar un alè d’optimisme envers el futur, però, va ser la idea que la constitució pugui prohibir governar amb majories absolutes. “El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament”, diu l’aforisme atribuït a lord Acton.

Els ecologistes de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC presents en aquell acte vàrem reivindicar que en una constitució del segle XXI era ineludible que, junt amb els drets a l’habitatge, la salut i el treball, també es preveiés el dret de la persona a viure en un entorn saludable i el deure i l’obligació del govern i les autoritats públiques de conservar els béns comuns naturals i a gestionar-los de forma sostenible per a les futures generacions.

Un Estat modern no pot oblidar l’existència de la crisi ecològica global i de fer comprometre les seves institucions i administrats amb la lluita contra el canvi climàtic ocasionat per l’escalfament de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a conseqüència de l’activitat humana. Els límits del creixement ens obliguen a reconsiderar el “progrés”. El model de creixement que, per exemple, s’obligaran els signataris del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) no és el que convindria a una Catalunya que ja ha sobrepassat la seva capacitat de regenerar els béns comuns naturals explotats durant les darreres dècades; béns originàriament de lliure accés esdevinguts per l’industrialisme productivista en “recursos mercantilitzats”. La nostra constitució, contràriament, ha de vetllar per preservar els nostres sistemes naturals, atès que ens proveeixen de nombrosos béns comuns i serveis. Un bosc no és únicament un recurs forestal o un riu un recurs hidràulic.

Convindria, doncs, que la nostra carta magna cités expressament que s’inspira en els principis de la Carta de la Terra, impulsada en la Cimera de Rio del 1992 i presentada internacionalment a l’Haia el 22 de juny del 2000. Valors ètics que es poden resumir en:

 1) Respecte i cura de la comunitat de vida en tota la seva diversitat. 2) Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics. 3) Justícia ambiental i social. 4) Democràcia participativa i transparència en la forma de governar. 5) Dret a l’energia basada en fonts renovables autòctones.

En definitiva, volem una constitució d’una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, que incorpori els drets de la naturalesa i que inclogui el deure i l’obligació que tenim tots de protegir i millorar la qualitat de l’entorn.

Estic convençut que la proposta que ens presenta públicament l’equip de Santiago Vidal recollirà la demanda d’un ampli moviment social que ha generat una consciència ecològica majoritària en la nostra societat.- Santiago Vilanova

Leave a comment