Posts tagged ‘economy’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/694546.html

El Punt Avui - Dolors Renau - Xavi Ramiro

En una primera ullada pot semblar que als responsables polítics els és permès d’ asfixiar la vida cultural i artística sense haver de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al món de la cultura i les arts, mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem més de prop, però, veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació, l’atenció als més vulnerables, la sanitat per a tothom, és a dir, els drets humans universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i condueixen a convertir- se en béns escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfíxia de la cultura i les arts, i no parlem de l’educació. Sembla, al contrari, que es tracta de deixar intactes i tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien el petit grup dels poderosos.

D’altra banda, darrere l’escàs valor atribuït a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica i elitista que exclou tant la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar que la necessitat d’expressió artística ha acompanyat els humans des dels inicis de la seva història impulsada pel desig de transcendir la quotidianitat i de conèixer i imaginar altres mons desconeguts. És la mateixa necessitat que avui experimenta molta gent, que, sovint, sense avals acadèmics ni títols oficials, és capaç de gaudir de Bach, comprendre Tolstoi i captar la vigència de les tragèdies que des de Sòfocles proporcionen paraules a drames actuals. Recordem que, tal com diu Freud, una vessant de la cultura està directament relacionada amb l’organització de la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com cultura i arts han col·laborat a transformar el món en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels drets humans. Un exemple: la capacitat d’escriure, narrar i llegir han jugat un paper fonamental en la sensibilització de milions de persones envers d’altres éssers humans “diferents”, invisibilitzats, durant segles, darrere les creences imperants. El reconeixement de l’altre en tant que ésser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gràcies al desvetllament d’una nova sensibilitat, la qual s’ha traduït en normes, lleis, proclamacions públiques, acords entre estats, tribunals, etcètera. Lynn Hunt, en un llibre apassionant, La invención de los derechos humanos, explica que moltes narracions escrites o protagonitzades per dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers un sofriment silenciat darrere l’etiqueta de natural durant segles.

També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels drets dels infants (considerats una possessió més del pater familias) les narracions de Dickens. I sense La cabana de l’oncle Tom, o Beloved, hauríem entès la brutalitat de l’esclavatge, durant segles considerat normal? Cada avenç en la direcció dels drets humans universals té al darrere anys de lluites i desobediències, de revoltes i càstigs. I també una llarga tasca d’escriptura, de creació d’imatges, de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística d’una comunitat cultiven la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen en perill l’existència i l’avenç dels drets humans, fomenten desigualtats i posen en risc la convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.- Dolors Renau

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Quim Brugué (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/690350.html?cca=1

El Punt Avui - Quim Brugué - Xavi Ramiro

Segons criteris estadístics hem sortit de la recessió. Les dades són incipients, però els governs comencen a anunciar expectatives de millora. Per la seva banda, el sistema financer mostra uns rendiments que tornen a multiplicar-se. Alts responsables del sector bancari fins i tot proclamen que vivim moments d’eufòria econòmica. També acabem de saber que el nombre de multimilionaris ha crescut durant el darrer any un 16%. Ja hi ha 402.000 espanyols que disposen de més d’un milió de dòlars. El consum de cotxes de luxe i de joies de gamma alta també viu bons moments. En aquesta mateixa línea, fa unes setmanes es va presentar a Girona un estudi encarregat pel Fòrum Carlemany en què es destacava que els empresaris de la demarcació havien augmentat un 9% la seva facturació i un 4% els seus beneficis. Tot plegat sembla invocar, ara sí, els esperats brots verds de l’economia.

Com ens ho hem fet? Quin ha estat el motor que, a poc a poc, està proporcionant dades que desperten cert optimisme? Un podria pensar que per fi estem millorant la nostra competitivitat en el terreny de l’economia del coneixement. L’eterna promesa. Trobem alguns brots verds en aquest terreny, efectivament, però semblen poc generalitzables. Especialment quan les universitat continuen patint greus retallades, quan la recerca s’ha bloquejat o quan els nostres joves talents es veuen forçats a emigrar. O podríem especular al voltant de la renovació d’un model turístic que estaria tendint a desestacionalitzar-se i a guanyar en qualitat. També trobem casos d’excel·lència en aquest àmbit, però la intensa precarietat de la feina que ha generat la darrera temporada ens fa pensar que estem aprofundint en el vell model de turisme de massa, depredador i amb escàs valor afegit. O podríem fer referència a l’impuls de nous emprenedors. Aquests semblen que són la gran aposta, tot i que les dificultats d’accés al crèdit i les múltiples traves administratives estan limitant el seu potencial. O una darrera explicació podria fer referència a la reactivació del consum intern. Aquest tindria un impacte molt significatiu, però segons els experts segueix paralitzat per la inestabilitat laboral i les continuades reduccions salarials.

De fet, descartades aquestes i altres explicacions, sembla cada cop més clar que la intensificació de les desigualtats socials ha estat l’autèntic motor de la recuperació econòmica. En l’esmentat estudi sobre la situació de les empreses gironines, els seus promotors es mostraven igualment satisfets del creixement del 4% dels beneficis i de la caiguda del 7% dels salaris. L’objectiu no és mantenir beneficis i salaris, sinó que la baixada dels salaris proporcioni un creixement dels beneficis. És probable que estiguem sortint de la recessió econòmica, però també és cada cop més segur que no ho estem fent tots junts. A uns, els números els surten, mentre que la majoria observa com els brots verds neixen en territoris que els són del tot inaccessibles.

Basar el creixement en la desigualtat no és cap novetat. És una fórmula provada històricament i analitzada acadèmicament. De fet, a grans trets, la industrialització del segle XIX va operar seguint fil per randa aquest model. I els analistes de base marxista ho van poder explicar en termes d’apropiació de plusvàlues, mentre que els teòrics liberals ho vinculaven amb arguments meritocràtics. És, però, una sortida que descansa sobre la injustícia i que, per tant, troba els seus límits en la capacitat de la societat per suportar-la. Una capacitat que sembla molt desenvolupada, però que ens permet preguntar-nos: fins quan seguirem suportant que el creixement econòmic justifiqui tantes misèries socials? Fins quan permetrem que els beneficis d’uns quants descansin sobre les espatlles de la desigualtat i la injustícia?- Quim Brugué

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: David Murillo Bonvehí (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/650138.html

David Murillo Bonvehí - Xavi Ramiro - El Punt Avui

El 14 de març de 2004 és el dia que alguns recordaran per la victòria de Zapatero a les eleccions estatals. Una victòria inesperada que, temps a venir, instauraria el regnat dels gabinets de comunicació política, la política del gest i de la imatge, i l’estovament ideològic del PSOE. La sense nord i permanent candidatura de Chacón a la secretaria general del PSOE no seria més que això: el darrer monument a la política de l’embolcall, del comunicat oficial i l’espuma ideològica, que es va iniciar aquell 14 de març.

Guardo un record ben present d’aquell dia. Recordo veure amb sorpresa i alegria els avançaments dels resultats electorals per televisió. També recordo haver anat al teatre a veure El retablo de las maravillas, unes variacions contemporànies de la peça de Cervantes interpretada pels Joglars, al Lliure. Una de les darreres aparicions a l’escena catalana, val a dir, d’una companyia fantàstica de la qual vaig ser admirador durant molt de temps fins que el paper va acabar per pujar-li al cap, al seu director.

He tornat a recordar tot plegat, eleccions i peça teatral, en un recent assaig de Muñoz Molina. Todo lo que era sólido. Un text dur, molt dur, sobre la decadència moral de l’Espanya contemporània. Un text que intenta servir d’astringent, de purgant, que pretén desinfectar però que en essència es queda en un relat del cataclisme moral que han representat prop de vint anys d’especulació, d’enriquiment descontrolat i de caciquisme polític.

Pel text hi circulen El Pocero, els xalets de la costa, les requalificacions, els camps de golf sense aigua, els regidors d’urbanisme amb comptes a Andorra i els anuncis de prostitució i de cirurgia estètica als diaris. No és l’economia, però, el que fa mal a la vista i obliga el lector a apartar de tant en tant la vista del paper. És l’eclosió de l’immediatisme, de l’hedonisme i l’eclipsi del compromís polític. Si en temps de la República les esquerres proclamaven el millor mestre per a l’escola més humil, ara seran aquestes mateixes esquerres les que es dedicaran a fondre’s en el paisatge especulatiu.

Si els suïssos van tenir Calví per bastir la textura moral dels seus ciutadans; els espanyols han tingut Cervantes i El retaule de les meravelles. Un món irreal, fet d’il·lusió, corrupteles i diners, en el qual el ser i el saber queden esclafats per la ignorància i el desig de poder. Som on érem, diu l’autor. El 2005 Francisco Camps posava la darrera pedra del ruïnós complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. El 2006 el govern de l’Estat posava 6.000 milions per completar la mastodòntica Terminal 4 de Barajas. No som tan lluny de tot plegat. El 2011 Carlos Fabra inaugurava l’aeroport sense avions de Castelló i el 2012 Madrid perdia cap i senderi amb l’Eurovegas d’Adelson. Dues manifestacions d’aquest Gran Retaule que s’inicià a Marbella a inicis dels noranta sota el guiatge de Jesús Gil, Tele5 i les Mamachichos.

Molts són els punts del llibre que demanarien una reflexió profunda. Sobretot als intel·lectuals compromesos (còmplices, callats, la majoria) i als polítics benintencionats (els més malparats en aquest quadre liderat pels cobdiciosos i els incompetents). Una primera reflexió apuntaria cap a la imperativa necessitat d’aspirar a tenir una societat educada per aconseguir un govern noble. Tenim el que som, diu l’autor. En aquest quadre, cacics i corruptes són els únics beneficiats de mantenir el poble ignorant, per poder arrossegar-lo així a la inauguració d’un gran nyap i, al final, passar-li el compte. Ciutadans de la província, aquí teniu el vostre aeroport per passejar-hi.

Un segon apunt apuntaria a la necessitat de rearmar l’estat de dret. Recuperar els murs i els contraforts legals que durant anys han estat denigrats com a rigideses administratives, quan tot sovint han servit per frenar, que no aturar, els casos de corrupció escampats arreu. Vulgui la sempre invocada proposta de llei de reforma de l’administració no oblidar aquest punt. La tercera reflexió: constatar la magnitud de l’entramat institucional i clientelista construït en la dècada dels setanta per emular catalans i bascos. Baronies perfectes, amb les seves corts, els seus patges i els seus viatges a Nova York per posar Múrcia, el País Valencià, Castella, Catalunya, o el que calgui, al món. Viatges d’internacionalització que acabaven amb àpats a preu d’or on es parlava castellà (o català) perquè ningú no sabia anglès ni falta que hi feia, ja que els únics comensals eren el mateix seguici, els periodistes a sou i les càmeres de la televisió autonòmica.

Des del quadrant superior dret d’aquesta península moralment devastada, la lectura pren un matís diferent. Catalunya no ha aplaudit la ignorància, en tot cas l’ha tolerada. Tampoc ha estat còmplice de la corrupció. Quan aquesta s’ha produït s’han exigit responsabilitats i, tot sovint, han rodat caps. Casos d’avergonyiment col·lectiu, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Però no els celebrem ni els celebrarem. Ni és la nostra manera de ser ni creiem que siguin els costos inevitables de la política. Contra l’autor, a Catalunya “no celebrem el mèrit de no canviar mai, de ser fidels a conviccions invariables”. Tampoc entenem que l’educació sigui una nosa, la crítica imperdonable, la discrepància una heretgia i l’exemplaritat desconeguda. Muñoz Molina, un andalús il·lustrat, es dol d’Espanya i la mira des de la distància. Des de Madrid, Nova York o Amsterdam. La mira amb resignació, amb tristesa i tancant els punys. “Amb freqüència he marxat alleujat de la meva ciutat, del meu país”, diu l’autor. Davant del panorama, ves per on, potser els catalans acabin fent el mateix que l’autor sense deixar de viure a la ciutat on viuen.- David Murillo Bonvehí

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Germà Capdevila (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/642363-la-bola-de-neu-del-deute.html

Germà Capdevila - El Punt Avui

Deixeu-me dir d’antuvi que no sóc cap apòstol de l’austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d’hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d’Europa.

És per això que em sobta l’alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l’ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d’euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l’augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l’endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d’euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d’interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d’infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d’euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d’endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d’evitar que més de la meitat dels nostres impostos se’n vagin cap a Madrid i no tornin. D’això, se’n diu independència.- Germà Capdevila

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/610272.html

El Punt Avui

En el si de les formulacions actuals –per ara CiU-ERC– s’expressa amb claredat creixent el paral·lelisme sobirania-benestar, catalanisme de butxaca en el qual ja fa uns anys insistia Carod. Però em sembla que el lector n’és ben conscient: ens hem de moure en el terreny de les simulacions, ateses totes les dificultats que han d’arribar. De fet, alguns economistes faríem ara servei al país fent d’advocats del diable, però avui no tinc el dia (em preocupa sobretot la porta de la UE).

Doncs bé, s’han treballat prou els avantatges financers quant al dèficit fiscal, incloses les assumpcions de deutes i crèdits del Tresor espanyol i de la Seguretat Social, sobre el qual afina tan bé la professora Núria Bosch, per exemple no deixant-se els drets adquirits; també el factor del nostre superàvit comercial interior, no més enllà del 5% del nostre PIB, superable.

Peró, seguint amb les simulacions, hi ha una altra dimensió en joc menys tractada, la de la dependència de la política econòmica general estatal, que inclou molts vessants: s’ajusta als trets econòmics i socials nostres? Crec que no; la política econòmica pública és un factor que pot ser clau i per tenir la que ens convé ens caldrien competències que ara no tenim i els recursos corresponents per exercir-les. El president Pujol ho acaba de dir: “La Generalitat ha de poder dur a terme una política de desenvolupament econòmic potent, i ara queda molt lluny.” Pensi’s en les polítiques uniformes fiscal, laboral, d’assegurances socials, financera, exterior, reguladores…

En política laboral, segurament tota reforma flexibilitzadora s’hauria hagut de fer en conjuntura alta que permetés la recol·locació; en tot cas, en l’economia laboral catalana fa falta una reducció de la bretxa salarial entre el nominal/cost per a l’empresa i el percebut, amb una reducció de l’IRPF fins a un sostre i una reducció de les cotitzacions a la SS de les empreses massa altes. Recerques sòlides ens diuen que es podrien reduir fins a uns 6 punts les cotitzacions socials compensant-ho, per exemple, amb un 1,5 d’augment global de l’IVA amb bona resposta de la demanda empresarial de treball. I molt més esforç i recursos per a polítiques actives.

El nostre model de redistribució fiscal no necessàriament ha de ser el mateix que el general espanyol, atesa la nostra estructura social específica. Sí, encara som una “societat de classes mitjanes” amb una distribució de la renda (fins al 2010) que s’acosta a la de França i Alemanya i més equitativa que la imperant en territoris espanyols. Més o menys el 60% central en l’esglaonament de renda s’acosta prou al nivell de la renda total mitjana, mentre que el 20% més pobre tan sols arriba a tenir un 7% de la renda total i el 20% de renda superior té fins a un 37% d’aquesta. Així doncs, per mi, i aproximadament, es tractaria de dissenyar la política redistributiva entre els dos extrems.

El marge del que es tindria entre totes les recaptacions tributàries i tota la despesa pública, ara són prou rellevants aquells 8-9 punts del PIB de dèficit fiscal. Amb la seva disponibilitat es podria finançar, d’una banda, la despesa social per superar les retallades. Pot ser ingenuïtat meva, però crec que amb la nostra psicologia lligaria més un millor control dels abusos en el camp de les prestacions. Però una altra part es podria destinar a alleugerir estratègicament la pressió tributària com he indicat per a un tram baix-mitjà d’IRPF per a rendes de treball (i d’estalvi popular).

I, és clar, emprar les noves àrees de decisió i els nous recursos per donar suport a l’activitat productiva –industrial, sí, però també d’uns serveis més de la meitat de la nostra economia– amb incentius fiscals i financers sobre els grans eixos que, està demostrat, asseguren l’èxit empresarial: la internacionalització, tant l’exportació com les implantacions estratègiques a fora, la recerca i la innovació, la formació dins l’empresa o concertada, les fusions o aliances.

Quan es pugui… Però no ens deixem quan fem números el potencial d’una política econòmica pròpia a mitjà i a llarg termini.- Cisco Ros Ombravella

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cinto Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/599591-es-el-que-hi-ha-i.html

Press illustration

L’única solució des de la Unió Europea, la merkeliana? Els resultats acumulats des del començament de l’aplicació d’aquesta recepta són prou dolents, amb una ja doble recessió 2009-2013, ara per a sis o set economies nacionals i augment general de l’atur a la UE, reducció absoluta de fins al 25 per cent d’economies com la grega, 15 per cent de la portuguesa o 4 per cent de les italianes, espanyola i catalana… I fins quan, aquesta purga? S’ha arribat a dir per l’oracle que podrien faltar abans de la sortida tres, quatre i fins a cinc anys.

I, mentrestant, paciència: “Es ist wie es ist”, ‘és el que hi ha’. Les veus crítiques augmenten, sobretot basades en els millors resultats als Estats Units amb un camí diferent, moderadament keynesià. I de tants experts. I a Europa hi ha un malestar social ampli i intens que podria posar en qüestió, junt amb les tan conegudes sostenibilitats macroeconòmiques i financeres, la sostenibilitat sociopolítica, ben oblidada pel neoliberalisme.

I en l’àmbit dels tan emprats mercats com a vigilants, realment poden fer-se una perspectiva de solvència per economies amb una dinàmica real tan caduca? El mateix Fons Monetari Internacional va enviar un missatge alarma des de la seva reunió de setembre a Tòquio: advertia que una consolidació fiscal massa intensa sobre el temps podria fer entrar les economies subjectes en un cercle viciós per l’impacte de la reducció de la despesa pública en el producte i l’activitat, amb la qual cosa les ràtios de dèficit o deute sobre aquest denominador podrien ser a la vegada més difícils de complir. Sí, el temps del programa d’ajust és la clau. Però mentrestant les al·lusions a mesures d’estímul són purament ornamentals.

I la política econòmica espanyola, amb atur rècord europeu i recessió, s’apunta del tot als criteris d’austeritat ortodoxa. Esperava i prometia el PP una irrupció de nova confiança empresarial, potser ocupant el buit deixat pel sector públic, però fins ara no ha estat així i la inversió segueix caient.

A Catalunya, el portaveu Sr. Homs, dos dies després de les eleccions, ja avisa els possibles altres partits cooperants: “És el que hi ha”, referint-se a un pressupost ja preparat pel 2013, amb una retallada d’uns 4.000 milions que vénen a ser, deixant de banda la partida de càrrega financera, cap a un 14% addicional (de fet, en els dos exercicis anteriors tan sols s’ha pogut ajustar des del 4,8% del PIB heretat fins a l’entorn del 3,4%. Per cert, amb uns costos reals per a la societat catalana –en inversió en infraestructures, reducció d’activitat i augment de l’atur en unes 190.000 persones, moltes expulsades des del mateix sector públic, empitjorament en la distribució de la renda– que no sé quan seran recuperables.

Aleshores, quin escenari de negociació, quin marge pot tenir una força política –per exemple socialdemòcrata, per exemple ERC– posada a col·laborar, des de dins o des de fora, amb el govern? Penso que si realment s’empassa tots aquests “és el que hi ha” esglaonats, ho té ben fotut per al futur. Penso que si ja vol jugar amb una perspectiva d’estat europeu, hauria de començar a jugar a fons una posició vers la UE que no vol i els seus dogmes. Quant a la posició i negociació amb Madrid –altra vegada, “es lo que hay”–, hauria de condicionar-la en el sentit de no deixar de banda una palesa rebel·lia amb relació al dèficit fiscal estructural, i respecte a la relació programàtica amb CiU hauria de posar en qüestió la seva radicalitat d’austeritat pública, que en definitiva respon a una ideologia neoliberal.

Crec que només amb aquests marcs explícitament revisats (i avisats) d’entrada podrà sortir-se’n pel seu futur. Quant a l’augment d’ingressos, no veig gens clares, quant a viabilitat i a efectes, les imposicions sobre els dipòsits bancaris o les transaccions financeres, pendents de definir un espai més ampli d’aplicació. I en canvi sí que caldria aportar d’entrada un programa, amb recursos, per a l’estímul de l’empresa.- Cinto Ros Ombravella

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cisco Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588779.html

És acceptat que prou més dela meitat dels debats i decisions polítics tenen contingut i efectes econòmics i, en aquesta alta mesura, guien els vots. D’això la meva alarma que no crec esbiaixada vers la confusió, encara i a casa nostra, de termes i conceptes econòmics bàsics –beceroles– cal dir a tertúlies en què es veu que tothom ha de saber de tot, però també per part de polítics, alguns mitjans i inclús en el cas de gurus mediàtics gastats. En deriva una confusió que s’accentua a l’arribar a les necessàries xifres –pura aritmètica!– que és el que li fa falta a la ja atabalada opinió. Heus aquí alguns exemples relacionats amb dos temes ara punyents, la nostra pròpia viabilitat econòmica i el laberint de l’actual política econòmica “dominant”.

I és que encara es dóna l’error de concepte entre dèficit i deute, el primer, és clar, relació entre les despeses i els ingressos corrents d’un exercici, mentre el deute precisament resultant acumulat net dels dèficits anteriors. Doncs bé, al si d’una tertúlia televisada un polític encara va dir, fa uns dies, amb seguretat: “El deute de l’ any” pel dèficit (es solen comparar amb la base del PIB, que pot ser unes 12 vegades més gran que aquest).

A la mateixa tertúlia –8 octubre, Canal Català– el bon dialèctic representant de Ciutadans va fer emmudir els altres, de CiU i d’ERC, amb les xifres de Catalunya amb la Seguretat Social pel 2010 i el 2011, deficitàries. Ningú va tenir ni reflexos ni documentació per argumentar que aquests anys la caixa total estatal de les assegurances socials va ser deficitària… I que des del 1996 fins al 2009 les cotitzacions catalanes sempre queden per sobre de les prestacions rebudes, és a dir, que també en aquest aspecte seríem viables pel nostre compte (uns 23.000 milions aportats al llarg d’aquest període a les reserves comunes, uns 62.000 milions al tancar el 2011).

Quan s’entra en la vessant del comerç a l’interior del mercat espanyol, embolica que fa fort! Se’n senten i llegeixen de totes, més aviat per demostrar benefici comercial compensatori del dèficit fiscal (aquest encara negat pel savi del CSIC-Bellaterra De la Fuente): Que si hi adrecem la meitat de tot el producte; que si entre venda interior i exportació a l’estranger suposa fins a un 80% dels béns i serveis produïts a Catalunya, com si no tingués pes el destí dins Catalunya. S’oblida que el rellevant és el saldo –vendes menys compres, ben importants– al mercat espanyol, segons estudis fiables no més d’un 5% del nostre PIB. I l’estructura actual de mercats és aproximadament 30% interior, 31% exportació i 38% dins Catalunya (ni el Sala Martín, tan mediàtic, Columbia UPF, al seu darrer paper a La Vanguardia,17-10).

Molt més important ja que afecta tota la política econòmica que se’ns imposa. Els dogmàtics de l’ajust pressupostari com únic objectiu, cada vegada més en fals com acaba d’avisar el Fons Monetari Internacional recomanant més temps d’ajust i considerar la realitat de cada país, sempre estan amb allò “del braç i la màniga”: Quasi cap empresa ha pogut fer inversions importants en equip renovat sense crèdit i haurien pogut tants milions de llars accedir a habitatge sense hipoteca? I els estats, responsables de la pugna econòmica, amb molta més raó quan cal!

És ben senzill, la demanda és clau, per tot sentit comú, i la privada la formen el consum, tan referida pels sindicats, però també la inversió, ara en caiguda lliure i decisiva per a la generació d’ocupació (-9%, enguany), més les exportacions de béns i serveis (turisme) que ens estan salvant relativament. I quan decau la demanda privada, ens hem de quedar amb els braços plegats? En tot cas –altra vegada el sentit comú– no hauríem d’agreujar-la amb una reducció de la despesa pública, sobretot en infraestructures (-50% el 2011), equipaments i algun corrent com ara polítiques actives de treball, atur i rendes mínimes. S’està fent tot al revés sota el guiatge d’una ortodòxia liberal adreçada també a anar reduint el joc i pes del sector públic i que per a mi ha arribat fa dos anys a la nostra conselleria de Finances.

Sí, ja ho sé, col·legues infiltrats d’aquest pensament: hi ha un endeutament excessiu. Es tracta de donar més temps a la correcció de dèficit i endeutament, com acaba de confessar l’FMI. Mentrestant, no ho oblidin: 30 manis diàries a Madrid i unes 1.100 de rebel·lia social a Catalunya el 2011. De veritat es volen, ens volen suïcidar? (el sistema).- Cinto Ros Ombravella

Leave a comment