Posts tagged ‘ecology’

puntdevista300615

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/article/8-articles/871838-colau-sera-ecologista.html

A molts ecopacifistes ens agradaria que Ada Colau ho fos. Tenim el record entranyable de la personalitat de Petra Kelly (Gunzburg, 1947 – Bonn, 1992), aquella coratjosa líder de Die Grünen que va iniciar el camí que ha portat Alemanya a ser el país de la UE més democràtic en la gestió de l’energia i del territori. Considero esperançador que en el seu discurs d’investidura l’alcaldessa es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic i a impulsar les energies renovables.

Seria una llàstima i una ocasió política perduda que la combativa defensora dels drets socials no considerés l’ecologia urbana com el motor de la regeneració de la nostra capital. Després de la tasca feta pel regidor de Ciutat Sostenible Josep Puig, cofundador d’Alternativa Verda, durant la legislatura 1995-99, en la qual s’aprovà l’ordenança solar, la governabilitat ambiental a l’Ajuntament ha estat un pur seguiment dels lobbies energètics.

fa quatre dècades, des d’aquell famós informe del Club de Roma sobre Els límits del creixement del 1972, que els científics independents reclamen constantment als polítics un pla d’emergència per aturar la crisi climàtica. A Catalunya no hem tingut encara cap govern nacional o local que hagi intentat portar a terme una gestió transversal, coordinada i participativa destinada a respondre coherentment a aquesta crida. El nostre territori ha estat governat per un autoritarisme desenvolupista, d’esquerres i de dretes, supeditat de forma ignominiosa als oligopolis.

Per què no vàrem aprofitar els Jocs Olímpics, com ho varen fer a Sydney, o el Fòrum de les Cultures per transformar el model energètic del litoral? Senzillament perquè a Gas Natural no li interessava (i no li segueix interessant) una ciutat turística que es dutxi amb aigua escalfada amb el sol i no amb el foc de gas fòssil. Barcelona i la seva àrea metropolitana han esdevingut una macrocefàlia insostenible que funciona a cops compulsius de PIB però externalitzant tots els factors ambientals i sanitaris negatius que comporta el seu creixement.  L’exemple més escandalós  el tenim amb l’actual model turístic, que permet beneficis extraordinaris al sector gràcies que el cost dels residus que genera i la pol·lució que provoca els paguem amb diner públic.

Com ho fem per capgirar aquesta situació? L’alcaldessa i el seu equip pretenen fer-ho sense haver concertat el seu model amb els sectors econòmics alternatius. La gran patronal empresarial no té motius de preocupació. Si alguna cosa ha fet, hàbilment i en connivència amb els governs de la Transició, és impedir l’emergència d’un sector econòmic i empresarial ecològic: banca ètica, turisme ecològic i cultural, foment de cooperatives com Som Energia, reciclatge, bioconstrucció,  energies renovables, bioagricultura… Barcelona en Comú disposa d’aquest “lobbyalternatiu” associat al seu projecte com tenen Die Grünen? Ni el té, ni l’ha preparat abans de governar la ciutat. I el poc que existeix no està degudament coordinat.

Ho vaig diagnosticar en l’assaig Empresaris verds per un planeta blauL’estratègia ambiental de l’empresa del segle XXI (Blume, 1994), i m’ho ha ratificat el recent best seller  de la canadenca Noemi Klein Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima(Empúries, 2015). El missatge d’ambdós llibres, amb vint anys de distància, és el mateix: el capitalisme neoliberal ha trobat la manera de monopolitzar l’economia verda i d’ecoblanquejar-se.

O Barcelona en Comú aprofita
el poder local i metropolità que tindrà per incentivar un sector empresarial ecològic i una gestió democràtica de l’energia o la seva esperançadora revolta social pot acabar bloquejada. Cito algunes corporacions bel·ligerants que esperen la claudicació de l’alcaldessa: Agbar-Suez (porta giratòria d’alguns “ecosocialistes”), Gas Natural Fenosa, Endesa, Iberdrola, Cespa-Ferrovial, Urbaser, Comsa i Cia, entre d’altres. Per cert, ben conegudes pel seu gerent Jordi Martí.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista260515

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Pot sorprendre sectors de l’opinió pública que quan es parla de l’ecologisme no es donin informacions sobre els seus teòrics. Hi veig una explicació: el món de la cultura, la política i el periodisme està monopolitzat per ideologies desenvolupistes heretades del segle XIX. El més greu, però, és que mentre les institucions fomenten el creixement ignoren que el nostre territori pateix una pressió de l’entorn equivalent a una població de més de 20 milions d’habitants a la qual hem d’afegir-hi els 16 milions de turistes anuals concentrats en el litoral. Estem devorant el país que volem convertir en estat! Els respectius governs de la Generalitat han menyspreat les arrels i les propostes científiques del pensament holístic, també oblidat a les aules universitàries amb l’excepció de la tasca feta en el seu temps per l’ecòleg Ramon Margalef i en els darrers anys pel bioeconomista Joan Martínez Alier. Quan ICV va optar per declarar-se “ecosocialista” i va afegir al logotip el genèric “verds”, podíem creure que els seus dirigents, responsablement, reivindicarien els Ivan Illich, René Dumont, Edward Goldsmith, Michel Bosquet, Nicholas Georgescu-Roegen o Vandana Shiva, entre d’altres. Però com que cap d’ells provenia de la tradició comunista els varen silenciar. La dreta liberal sobiranista també va intentar apropiar-se de “l’econacionalisme”, estratègia que va liderar sense èxit el conseller de Medi Ambient Felip Puig. Després de manipular el concepte de “sostenibilitat” ara es prepara una operació semblant per integrar el “decreixement”. Al capitalisme del segle XX de l’ecologisme només li interessa el que pot utilitzar com a màrqueting (Abertis, Gas Natural Fenosa o Endesa han fitxat científics ambientalistes per ecoblanquejar la seva imatge empresarial, maniobra anomenada greenwashing). Les esquerres tradicionals també han emprat el “verd” com a reclam publicitari per atreure el vot dels moviments socials. És per tot això que l’aportació del periodista i escriptor Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) publicant Heterodoxos europeus (Pagès Editors, 2015) és tan meritòria com útil. Es tracta d’un retrat de “25 biografies de la consciència ecològica del segle XX”. En el llibre hi surten intel·lectuals i activistes internacionals, la majoria desconeguts per la classe política de la Transició i per les noves generacions. Garcia ha fet una selecció personal i, en conseqüència, no hi són tots els que mereixerien ser-hi, especialment destacades ecofeministes, però hi són alguns dels ideòlegs més significatius que l’escriptor va entrevistar quan varen participar en els simposis internacionals Una sola Terra. Altres els va conèixer en reunions d’Ecoropa, associació fundada per Denis de Rougemont i Armand Petitjean, actualment presidida per la biòloga Christine von Weizsäcker. Hi trobem també biografiats ecologistes espanyols injustament oblidats com Pedro Costa Morata i Mario Gaviria. He de confessar que la lectura dels Heterodoxos europeus m’ha transportat a la meva joventut i al meu compromís antinuclear compartit amb la majoria dels retratats que, lamentablement, no han motivat l’interès dels nostres principals editors com ho han fet autors de best-sellers com la Naomi Klein (sobre el seu assaig Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima en parlaré en un proper article). Aquesta desconsideració cultural amb els pioners de l’ecologisme ha beneficiat els grups oligàrquics espanyols que malden per seguir impulsant i dirigint el model econòmic i energètic que ens ha portat a l’atzucac. Quasi tots els entrevistats per en Xavier Garcia (dotze ja han traspassat) han lluitat contra aquest model i han estat dignes i honrats defensors de la bioeconomia com a alternativa. Si l’independentisme esdevé majoritari també ho ha de ser la consciència ecològica si volem contribuir amb el futur estat a frenar una crisi que porta la humanitat als límits de la seva extinció.- Santiago Vilanova
Leave a comment

puntdevista060115

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/808719.html

Un grup de deu juristes, encapçalats per Santiago Vidal, presenten demà una proposta de constitució de la república catalana. Estarem davant d’un text que esdevindrà una eina de primer nivell per fomentar el debat sobre el disseny del país que volem. Vaig escoltar-ne una síntesi en la taula rodona que l’Ecofòrum de la Garrotxa vàrem organitzar a Olot el 4 d’octubre passat i en la qual el magistrat de l’Audiència de Barcelona ens detallà alguns dels principals canvis radicals que comportaria la nostra carta magna en el sistema judicial (elecció democràtica dels càrrecs de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem) i en la forma d’impulsar la democràcia participativa (especialment els referèndums revocatoris, la supressió de l’aforament per als polítics i dels indults, les llistes electorals obertes…). El que més ens va donar un alè d’optimisme envers el futur, però, va ser la idea que la constitució pugui prohibir governar amb majories absolutes. “El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament”, diu l’aforisme atribuït a lord Acton.

Els ecologistes de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC presents en aquell acte vàrem reivindicar que en una constitució del segle XXI era ineludible que, junt amb els drets a l’habitatge, la salut i el treball, també es preveiés el dret de la persona a viure en un entorn saludable i el deure i l’obligació del govern i les autoritats públiques de conservar els béns comuns naturals i a gestionar-los de forma sostenible per a les futures generacions.

Un Estat modern no pot oblidar l’existència de la crisi ecològica global i de fer comprometre les seves institucions i administrats amb la lluita contra el canvi climàtic ocasionat per l’escalfament de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a conseqüència de l’activitat humana. Els límits del creixement ens obliguen a reconsiderar el “progrés”. El model de creixement que, per exemple, s’obligaran els signataris del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) no és el que convindria a una Catalunya que ja ha sobrepassat la seva capacitat de regenerar els béns comuns naturals explotats durant les darreres dècades; béns originàriament de lliure accés esdevinguts per l’industrialisme productivista en “recursos mercantilitzats”. La nostra constitució, contràriament, ha de vetllar per preservar els nostres sistemes naturals, atès que ens proveeixen de nombrosos béns comuns i serveis. Un bosc no és únicament un recurs forestal o un riu un recurs hidràulic.

Convindria, doncs, que la nostra carta magna cités expressament que s’inspira en els principis de la Carta de la Terra, impulsada en la Cimera de Rio del 1992 i presentada internacionalment a l’Haia el 22 de juny del 2000. Valors ètics que es poden resumir en:

 1) Respecte i cura de la comunitat de vida en tota la seva diversitat. 2) Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics. 3) Justícia ambiental i social. 4) Democràcia participativa i transparència en la forma de governar. 5) Dret a l’energia basada en fonts renovables autòctones.

En definitiva, volem una constitució d’una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, que incorpori els drets de la naturalesa i que inclogui el deure i l’obligació que tenim tots de protegir i millorar la qualitat de l’entorn.

Estic convençut que la proposta que ens presenta públicament l’equip de Santiago Vidal recollirà la demanda d’un ampli moviment social que ha generat una consciència ecològica majoritària en la nostra societat.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista281014

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/789739.html?cca=1

El 19 d’octubre de 1989 (fa 25 anys) Catalunya podria haver patit un accident nuclear de classe 7, amb explosió d’hidrogen i fusió del nucli, si l’incendi a la zona de turbines del reactor de grafit gas de Vandellòs hagués afectat la part radioactiva. L’opció de tancar definitivament el reactor i desmantellar-lo –enorme dispesa que paguem amb la tarifa elèctrica– va ser una decisió financera i “política”. Pere Duran Farell, president d’Hifrensa, la societat hispanofrancesa propietària, va considerar en 12.000 milions de pessetes el cost de reparar la turbina afectada (Le Monde, 4 de novembre de 1989). Però tant París com Madrid ja no estaven interessats a seguir produint plutoni dels residus del reactor que s’enviaven periòdicament a la planta de retractament de Marcoule (França). El risc pel territori va ser real i extrem però Hifrensa va sortir-ne financerament indemne (també judicialment).

En alguns actes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) he exposat el risc biològic i econòmic que pel nostre futur estat comportaran els tres reactors en funcionament (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) i la temeritat d’autoritzar que el seu període de vida s’allargui fins a seixanta anys. La sospita, però, que el “lobby elèctric” impedeix un debat energètic lliure en el procés sobiranista es confirma al fer-se públic l’informe 9 del llibre blanc redactat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicat a l’abastament d’aigua i d’energia. Sorprenentment, el CATN, creat pel president Mas, s’ha oblidat de definir un escenari de desnuclearització i opta per conservar l’statu quo elèctric (defensant amb vaguetat les energies renovables).

És una greu deficiència que no s’analitzin els efectes col·laterals de l’accident de Fukushima i els costos financers que comportarà aplicar amb rigor els stress tests de la UE (que, per cert, no aconsellen substituir el zirconi dels combustibles nuclears per evitar les explosions d’hidrogen provocades en els accidents de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima). Destacaré algunes perles que s’han escrit en l’informe:

–“La producció d’origen nuclear permet reduir la dependència respecte als hidrocarburs” (s’oculta que ens condiciona al poderós càrtel de productors d’urani enriquit).

–“La seguretat de les centrals nuclears catalanes és bona i està millorant contínuament” (la realitat és que els reactors d’Ascó i Vandellòs aclaparen el 43% dels incidents de tot el parc nuclear espanyol, segons el mateix Consell de Seguretat Nuclear).

–“La seguretat de les nuclears catalanes recau en l’exèrcit espanyol” (cosa que obligaria els redactors a explicar-nos com el franquisme va introduir l’energia nuclear amb un objectiu armamentístic i no únicament civil).

–“El sistema elèctric d’un futur estat català pot subministrar l’energia a uns preus un 30% inferiors al sistema elèctric espanyol” (afirmació que enlloc es documenta, especialment si s’internalitzen els costos de la seguretat obligats després de Fukushima i de les instal·lacions que hauran d’emmagatzemar els residus).

El Consell Assessor ens diu que cal declarar la independència avisant prèviament Endesa i Iberdrola, ja que “cal vetllar perquè els dipòsits de combustible nuclear siguin plens”, mirant d’evitar que la data de la secessió coincideixi amb la recàrrega de combustible! També considera que allargar la vida de les centrals a seixanta anys faria el sistema elèctric català “econòmicament competitiu”(?). Fins i tot s’aconsella que la Generalitat entri com a soci d’ENUSA (Empresa Nacional del Uranio) per garantir el subministrament de combustible i creï un consell de seguretat nuclear. Finalment, es proposa que el nou estat català s’integri en els organismes internacionals que promouen l’energia atòmica, com l’OIEA i l’AIE.

En conclusió: o la societat civil reclama mitjançant la nova llei de consultes pronunciar-se sobre el futur de l’energia nuclear, o ens encolomaran a dit un estat català nuclearitzat i sense ruptura energètica amb el franquisme.- Santiago Vilanova

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/643224.html

Cesc Batlle - Xavi Ramiro - El Punt Avui

En l’article “Terra de revolucions”, publicat el 2 d’abril passat, explicàvem com Revolutions that made the Earth (Ed. Oxford, 2011; Lenton i Watson) ens descrivia com el planeta havia evolucionat a través d’autèntiques revolucions planetàries, cadascuna alterant dràsticament el planeta i servint com a indispensable punt de partida de la següent.

El llibre dedica el seu capítol final a analitzar quins són els futurs realment possibles a partir d’aquí per al planeta i la raça humana, i defensa que, davant de l’impacte actual que l’home està tenint en el planeta, hi ha tres futurs possibles. D’una banda, hi ha les opcions clàssiques de catàstrofe ecològica, cas de continuar com fins ara, i la de, si fos realment possible, moderar el nostre impacte sobre el planeta fins a límits sostenibles, a còpia de canvis reals en les nostres formes de vida actuals. Però també postula que hi ha una tercera opció molt més atractiva sobre el paper: la d’agafar el timó i fer evolucionar el nostre impacte actual de forma que assoleixi els ingredients d’una revolució planetària d’èxit, a semblança de les que ja ho han sigut. Això garantiria a la raça humana un futur possible d’alta disponibilitat energètica i de durada indeterminada. Bàsicament, això vol dir basar el nostre futur en energies no exhauribles (incloent les nuclears), de manera que es pugui mantenir un alt nivell d’energia per a un període indeterminat, i millorar moltíssim el reciclatge de materials.

En essència, doncs, aquesta tercera via és una proposta de solució tecnològica mitjançant geoenginyeria (la modificació deliberada del funcionament del nostre planeta). Però és de justícia reconèixer que, a diferència de totes les altres propostes de solució per geoenginyeria, aquesta presenta una diferència capital: que està feta des del coneixement profund i del respecte per part dels científics que, molt probablement, millor comprenen de quina forma tan complexa realment funciona el nostre planeta. Seria, per tant, una sortida teòricament possible i plausible. Ells argumenten, i és difícil de rebatre, que no hi ha cap aspecte moralment pervers a desitjar un futur amb alta disponibilitat d’energia i que totes les revolucions anteriors del planeta, han sigut tan o més disruptives per a les formes de vida preexistents.

Malauradament, i a contracor, a pesar de reconèixer l’autoritat dels que formulen la proposta, jo crec que és inviable a la pràctica per dues raons. La primera és que, a pesar que els autors comprenen el marc general de funcionament del nostre planeta, avui en dia encara desconeixem la pràctica majoria dels detalls de com funcionen tots els seus mecanismes, ço que fa que pensar que manipular-lo amb garanties sigui impossible. Caldria l’esforç combinat d’una gran part de tots els científics del nostre planeta durant moltíssims anys, per assolir la comprensió necessària. I això esdevé encara més complicat pel fet que hi ha fraccions notables de la comunitat científica que encara disputen la validesa de la visió del nostre planeta com un sistema integrat. La segona és que, un cop tinguéssim la saviesa de la comprensió de com funciona el planeta, amb suficient seguretat per pensar que ho podem modificar amb garanties de quin serà el resultat, llavors caldria que tots els països es posessin d’acord a executar les modificacions de manera coordinada i per al benefici global de tota la humanitat, i la història del comportament de les nacions és aquí una font de desesperació profunda. En resum, si bé en teoria la seva proposta pogués ser viable, les insuperables dificultats d’execució la fan inviable en la pràctica.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/564062.html

Ja és disponible a les llibreries Sis graus (Ed. Librooks), de Mark Lynas, escriptor especialitzat en escalfament global. Aquesta obra va nàixer com a conseqüència de la consulta de multitud d’articles científics sobre escalfament global a la biblioteca científica Radcliffe de la Universitat d’Oxford. Lynas va començar a classificar els articles que consultava en un full de càlcul que tenia una fulla per cada grau d’escalfament per sobre de la temperatura preindustrial. Així, per exemple, els articles que analitzaven l’evolució futura del clima en un món 3 graus més calent, anaven a la fulla 3 i, sense voler, això li va donar l’estructura per als capítols del llibre.

Fruit de la quantitat d’articles i fonts consultades i de l’honestedat intel·lectual de l’autor, insubornable en el seu desig de presentar una panoràmica al més completa, realista i actualitzada possible, Sis graus és un veritable compendi de tots els estudis, els aspectes, les anàlisis i els punts de vista rellevants sobre l’escalfament global, sense dogmatismes, apriorismes, exclusions ni censures. No conec una obra que sigui més completa que aquesta sobre escalfament global i les seves conseqüències i, com a tal, és una valuosíssima eina de referència i de treball per a qualsevol persona que es vulgui iniciar, o aprofundir, en aquesta problemàtica. Com a mostra de la seva solidesa, cal esmentar que Sis graus ha rebut el premi de Divulgació Científica 2008 de la Royal Society britànica, la institució científica més venerable del món.

Com explica Lynas al pròleg, “A mesura que anava avançant la feina, em van assaltar els dubtes: potser era millor mantenir-ho tot en secret. Sis graus començava a semblar un manual de supervivència, ple d’indicacions sobre quines parts del planeta s’haurien d’abandonar i quines era més probable que continuessin sent habitables. Hauria de compartir aquesta informació només amb els meus familiars i amics, posar al corrent i avisar tranquil·lament les persones més properes? O potser ho hauria d’escampar pertot arreu, com una mena de conte amb moral, per convèncer la gent de fer campanya per reduir ràpidament les emissions i evitar el pitjor desenllaç abans que no fos massa tard? Evidentment vaig triar la segona opció, més optimista.”

I aquí és on l’obra adquireix un interès cardinal per als catalans, car un dels pocs punts on hi ha un consens pràcticament absolut entre tots els científics i models, és en el fet que el Mediterrani serà una de les àrees més afectades pel canvi climàtic. En aquest llibre, a la publicació del qual, per a total transparència, jo he donat suport per l’elevadíssim valor que crec que aporta, hi tenim una finestra a una visió científica panoràmica sobre el nostre futur a un planeta més càlid, que ens convé aprofitar al màxim.

Hi ha una escola de pensament que creu que en presentar la problemàtica de l’escalfament global, cal no travessar unes certes hipotètiques línies vermelles car, a partir d’allí, la depressió causada per la magnitud dels problemes que ens esperen, deprimeix, paralitza, desmobilitza i impedeix passar a l’acció. Ben francament, jo no he entès mai com les mitges veritats i les mentides pietoses poden ser millors per a un adult que vol saber, que la veritat pura i dura, per més dolorosa que sigui. I si el futur que descriu Sis graus no mobilitza a l’acció un adult responsable, no sé ben bé què ho podrà aconseguir. Com diu Lynas en el llibre, “vistes les conseqüències per a tots plegats, no hi hauria d’haver cap altre tema que mereixés la mateixa importància i atenció que l’escalfament global”.- Cesc Batlle

Leave a comment