Posts tagged ‘democracy’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/694546.html

El Punt Avui - Dolors Renau - Xavi Ramiro

En una primera ullada pot semblar que als responsables polítics els és permès d’ asfixiar la vida cultural i artística sense haver de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al món de la cultura i les arts, mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem més de prop, però, veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació, l’atenció als més vulnerables, la sanitat per a tothom, és a dir, els drets humans universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i condueixen a convertir- se en béns escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfíxia de la cultura i les arts, i no parlem de l’educació. Sembla, al contrari, que es tracta de deixar intactes i tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien el petit grup dels poderosos.

D’altra banda, darrere l’escàs valor atribuït a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica i elitista que exclou tant la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar que la necessitat d’expressió artística ha acompanyat els humans des dels inicis de la seva història impulsada pel desig de transcendir la quotidianitat i de conèixer i imaginar altres mons desconeguts. És la mateixa necessitat que avui experimenta molta gent, que, sovint, sense avals acadèmics ni títols oficials, és capaç de gaudir de Bach, comprendre Tolstoi i captar la vigència de les tragèdies que des de Sòfocles proporcionen paraules a drames actuals. Recordem que, tal com diu Freud, una vessant de la cultura està directament relacionada amb l’organització de la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com cultura i arts han col·laborat a transformar el món en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels drets humans. Un exemple: la capacitat d’escriure, narrar i llegir han jugat un paper fonamental en la sensibilització de milions de persones envers d’altres éssers humans “diferents”, invisibilitzats, durant segles, darrere les creences imperants. El reconeixement de l’altre en tant que ésser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gràcies al desvetllament d’una nova sensibilitat, la qual s’ha traduït en normes, lleis, proclamacions públiques, acords entre estats, tribunals, etcètera. Lynn Hunt, en un llibre apassionant, La invención de los derechos humanos, explica que moltes narracions escrites o protagonitzades per dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers un sofriment silenciat darrere l’etiqueta de natural durant segles.

També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels drets dels infants (considerats una possessió més del pater familias) les narracions de Dickens. I sense La cabana de l’oncle Tom, o Beloved, hauríem entès la brutalitat de l’esclavatge, durant segles considerat normal? Cada avenç en la direcció dels drets humans universals té al darrere anys de lluites i desobediències, de revoltes i càstigs. I també una llarga tasca d’escriptura, de creació d’imatges, de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística d’una comunitat cultiven la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen en perill l’existència i l’avenç dels drets humans, fomenten desigualtats i posen en risc la convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.- Dolors Renau

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Quim Brugué (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/690350.html?cca=1

El Punt Avui - Quim Brugué - Xavi Ramiro

Segons criteris estadístics hem sortit de la recessió. Les dades són incipients, però els governs comencen a anunciar expectatives de millora. Per la seva banda, el sistema financer mostra uns rendiments que tornen a multiplicar-se. Alts responsables del sector bancari fins i tot proclamen que vivim moments d’eufòria econòmica. També acabem de saber que el nombre de multimilionaris ha crescut durant el darrer any un 16%. Ja hi ha 402.000 espanyols que disposen de més d’un milió de dòlars. El consum de cotxes de luxe i de joies de gamma alta també viu bons moments. En aquesta mateixa línea, fa unes setmanes es va presentar a Girona un estudi encarregat pel Fòrum Carlemany en què es destacava que els empresaris de la demarcació havien augmentat un 9% la seva facturació i un 4% els seus beneficis. Tot plegat sembla invocar, ara sí, els esperats brots verds de l’economia.

Com ens ho hem fet? Quin ha estat el motor que, a poc a poc, està proporcionant dades que desperten cert optimisme? Un podria pensar que per fi estem millorant la nostra competitivitat en el terreny de l’economia del coneixement. L’eterna promesa. Trobem alguns brots verds en aquest terreny, efectivament, però semblen poc generalitzables. Especialment quan les universitat continuen patint greus retallades, quan la recerca s’ha bloquejat o quan els nostres joves talents es veuen forçats a emigrar. O podríem especular al voltant de la renovació d’un model turístic que estaria tendint a desestacionalitzar-se i a guanyar en qualitat. També trobem casos d’excel·lència en aquest àmbit, però la intensa precarietat de la feina que ha generat la darrera temporada ens fa pensar que estem aprofundint en el vell model de turisme de massa, depredador i amb escàs valor afegit. O podríem fer referència a l’impuls de nous emprenedors. Aquests semblen que són la gran aposta, tot i que les dificultats d’accés al crèdit i les múltiples traves administratives estan limitant el seu potencial. O una darrera explicació podria fer referència a la reactivació del consum intern. Aquest tindria un impacte molt significatiu, però segons els experts segueix paralitzat per la inestabilitat laboral i les continuades reduccions salarials.

De fet, descartades aquestes i altres explicacions, sembla cada cop més clar que la intensificació de les desigualtats socials ha estat l’autèntic motor de la recuperació econòmica. En l’esmentat estudi sobre la situació de les empreses gironines, els seus promotors es mostraven igualment satisfets del creixement del 4% dels beneficis i de la caiguda del 7% dels salaris. L’objectiu no és mantenir beneficis i salaris, sinó que la baixada dels salaris proporcioni un creixement dels beneficis. És probable que estiguem sortint de la recessió econòmica, però també és cada cop més segur que no ho estem fent tots junts. A uns, els números els surten, mentre que la majoria observa com els brots verds neixen en territoris que els són del tot inaccessibles.

Basar el creixement en la desigualtat no és cap novetat. És una fórmula provada històricament i analitzada acadèmicament. De fet, a grans trets, la industrialització del segle XIX va operar seguint fil per randa aquest model. I els analistes de base marxista ho van poder explicar en termes d’apropiació de plusvàlues, mentre que els teòrics liberals ho vinculaven amb arguments meritocràtics. És, però, una sortida que descansa sobre la injustícia i que, per tant, troba els seus límits en la capacitat de la societat per suportar-la. Una capacitat que sembla molt desenvolupada, però que ens permet preguntar-nos: fins quan seguirem suportant que el creixement econòmic justifiqui tantes misèries socials? Fins quan permetrem que els beneficis d’uns quants descansin sobre les espatlles de la desigualtat i la injustícia?- Quim Brugué

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Carles Castellanos (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/678561.html

El Punt Avui - Carles Castellanos - Xavi ramiro

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d’autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori… no és una demostració d’una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l’objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials…) en l’Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d’engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l’alternativa independentista.

Davant d’això, l’impossibilisme, lluny d’aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d’intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d’ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L’estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l’estricta observança de la llei.” “I si l’estat propi fos un estat federat amb Espanya… seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l’any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L’antídot per superar les malalties de l’impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d’acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s’estila d’anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra… S’imposa la República Catalana Independent, perquè és l’únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l’energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s’ha refugiat i enquistat en l’administració d’aquesta veritable atrocitat que és l’Estat espanyol.-  Carles Castellanos

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Germà Capdevila (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/lliure/7-vista/8-articles/644583.html

Germà Capdevila - Xavi Ramiro

El procés que hi ha en marxa cap a la plena sobirania de Catalunya ha entrat en una fase molt (in)tensa. Hem superat els estadis preliminars, durant els quals s’ha eixamplat la base de la població a favor de la independència fins a esdevenir majoritària, i s’ha fet una feina molt efectiva per part dels moviments socials, des de les consultes fins a l’Assemblea. Ara ens trobem en l’etapa més important, quan els adversaris prenen consciència del perill real de secessió (i posen en marxa la maquinària de l’Estat per aturar-lo) i les estructures de poder de la Catalunya autònoma (socials, polítiques, empresarials, sindicals) fan mans i mànigues per adaptar-se a un canvi que les fa trontollar per la seva magnitud.

Potser per això veiem un avenç que ens pot semblar lent, amb dubtes, amb dos passos endavant i un endarrere. De vegades ens pot semblar que tot se n’anirà en orris o que l’empenta inicial es desfarà com el gel a l’estiu. No ens confonguem: que hi hagi dubtes i frens en el procés no vol dir que la ciutadania de Catalunya hagi canviat de parer. Els motius que fan que una majoria sòlida de catalans vulguin un estat propi no fan més que multiplicar-se. No només els econòmics, sinó també culturals i polítics.

Mentrestant, a Madrid el corrent que creu que cal fer una oferta seductora a Catalunya (fins i tot amb la convocatòria d’una consulta ara, abans que la majoria es faci més ampla) encara és molt minoritari. Preval la convicció que l’impuls sobiranista és una rebequeria adolescent que es pot arreglar a còpia de càstigs i correctius.

A Catalunya, els partits van cremant etapes que ens carreguen de raó per quan el bloqueig sigui total i calgui prendre una decisió definitiva. No ens cal patir per si els nostres polítics estaran a l’altura de la circumstàncies. De moment, ho estan. I si s’arronsen i esgoten la legislatura sense convocar la consulta, tampoc no cal patir. Les pròximes eleccions catalanes les guanyarà àmpliament aquell partit (o coalició) que dugui en el programa com a punt número 1 la declaració parlamentària d’independència i el posterior referèndum de ratificació.- Germà Capdevila

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Quim Brugué (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/635040.html

Article Quim Brugué - Xavi Ramiro

Ja fa un temps que donem voltes al “dret a decidir” i, atesa la meva trajectòria professional, observo amb cert astorament el debat que ha generat. D’entrada, amb entusiasme, ja que després de gairebé vint anys d’ocupar-me acadèmicament de la participació ciutadana i de ser, entre el 2003 i el 2008, el primer director general d’aquesta matèria a la Generalitat de Catalunya, sembla que per fi s’ha estès la preocupació per l’aprofundiment i la qualitat de la nostra democràcia. Ho havia predicat amb passió, però amb la impressió de fer-ho en el desert.

De fet, durant molt de temps –ho he de dir amb tota claredat–, aquest interès per l’aprofundiment democràtic havia estat menyspreat i ridiculitzat. Se’ns acusava de dedicar-nos a un assumpte poc rigorós acadèmicament i, en tot cas, menys seriós que les anàlisis electorals. I es depreciaven les iniciatives participatives, qualificant aquells que les impulsaven de frívols, irresponsables i pijoprogres. Eren temps en què els governants sabien què era el que tocava fer en cada moment, en què les capacitats gerencials s’imposaven a les algaravies participatives, i en què les fórmules de democràcia directa –les assemblees i les consultes; sí, les consultes– eren percebudes com fonts de dinàmiques antisistema.

I, de sobte, després d’una conversió gairebé mística, són molts els que sembla que han vist la llum participativa. Abans els semblaven ridículs els pressupostos participatius, mentre que ara militen en les files de la democràcia participativa. Fa quatre dies consideraven una presa de pèl la consulta de la Diagonal de Barcelona, mentre que ara matarien per defensar la consulta sobiranista de Catalunya. No fa gaire simplificaven i desqualificaven els processos participatius impulsats des del govern tripartit, i ara imparteixen lliçons d’aprofundiment de la democràcia. Fa pocs anys engegaven a dida tot aquell que parlava de transparència i accés a la informació, i ara sembla que sigui idea seva. És gairebé entranyable repassar les declaracions i els articles que aquests nous entusiastes de la regeneració democràtica escrivien fa pocs anys.

I, enmig de tot, “el dret a decidir”: la nova referència de la sempre eufemística política catalana. No hi puc estar més d’acord, però tampoc puc ser més escèptic en relació amb les emfàtiques declaracions dels seus nous apòstols. Ho sento, però no crec en conversions i em produeixen certa urticària aquells que experimenten il·luminacions sobtades. Ho diré sense embuts: ens estan enredant, no els importa ni el dret a decidir ni la regeneració democràtica. De fet, es limiten a posar la retòrica democràtica al servei d’un projecte polític sobiranista. Un projecte del tot legítim, només faltaria. No hi tinc res en contra, però em repugna que instrumentalitzin una cosa tan important –i també tan fràgil– com la democràcia. Que tothom defensi el projecte de país que consideri oportú, però sense usar el nom de la democràcia en va. No en nom seu, si us plau, que ja fa massa temps que ens coneixem.- Quim Brugué

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jordi Cors Meya (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/618757.html

Update: Maybe you are interested in seeing the illustration layer by layer… http://vine.co/v/bvPIr1vvF5n

La democràcia ha estat un gran avenç per a la humanitat. Nascuda a Grècia al segle VI aC i ja del tot vigent a l’Atenes del segle V aC, va ser ben rebuda per altres ciutats gregues i també per Roma. Però la gran recepció arribà amb la independència i la Constitució dels Estats Units i la Revolució Francesa, segle XVIII. Heretà mancances (vot només dels homes lliures), però restablí el nucli democràtic: la voluntat del poble com a eix de la política. S’hi anaren introduint millores: (1) partits polítics representatius i (2) vot de les dones.

Ara bé, a l’inici no es parà esment en un tret cabdal del model originari, irrellevant llavors en l’àmbit francès i nord-americà: els límits territorials del subjecte de decisió. Amb tot, la importància dels límits s’anà fent patent. Però no s’abordà prou bé, pels seus costos. Error: com a punt cabdal calia assumir-lo, com el vot femení o els partits.

En efecte, a l’Atenes clàssica, el poder (cràcia) és del démos (‘poble’) en origen poble o nucli habitat, petita circumscripció amb un territori determinat. Això es trasllada a la pólis. De baix a dalt, actua com a démosintegrador dels démoi del seu territori. Aristòtil ens descriu bé, polítes (‘ciutadà’) i pólis (‘ciutat’): “És clar, doncs, qui és el ciutadà per això: té la potestat de participar del poder deliberatiu o del judicial. A més, el ciutadà ho és d’una ciutat concreta i la ciutat és la multitud de ciutadans capaç per la seva independència de recursos, per dir-ho en pocs mots.” (Aristòtil, Política). I la pólis, autosuficient, no deixa mai a cap entitat superior ni aliada intervenir en les decisions com a démos. És que els límits territorials (i personals) deldémos o pólis, com a marc decisori únic, són condició prèvia a l’exercici democràtic.

No adonar-se’n prou als inicis es comprèn, però no fer-ho dos segles després (i sí sols per a les colònies) revela poca actitud democràtica. Vol dir assumir només fets consumats, com l’estat nació, bé que s’hi hagi arribat per guerra i violència. Pot ser còmode, però no democràtic. En canvi, una viva visió democràtica exigeix, a més, esbrinar en el démos que reclami ser-ho (sent autosuficient), com a pas previ i sense cap pressió, si vol ser subjecte únic decisori o opta per compartir la sobirania amb una altra entitat.

Si no es fa això, tot i reclamar-ho, el démos, la democràcia vigent es fa aparent, ademocràtica. Manté el marc predemocràtic, i li falta el requisit previ de fixar els límits democràtics de la base de participants. El pas fals és atorgar la sobirania a la comunitat àmplia només per ser fruit de la història consumada. En resultarà una democràcia falsejada. Per més que se’n vulgui bastir la façana legal votant una Constitució, que inclou la consulta sobre si l’àmplia multitud ja considerada sobirana s’autoconsidera així. Cercle viciós, agreujat per la nul·la informació als votants sobre els límits democràtics comentats. Cercle sovint pervers, per la pressió de ser l’aprovació de la Constitució l’únic camí, davant la involució o violència. Frau democràtic, dels seus avaladors i dels qui devien denunciar-ho.

Cert que cal temps per admetre les novetats. Però quan surten territoris que per història i cultura es consideren démos autosuficient, cal tenir-ho de seguida en compte. (Malgrat que avui ningú, ni cap estat nació, és prou autosuficient per al poder dels “mercats”.) L’actitud democràtica és la de buscar el diàleg. No ho serà, si s’hi posen dificultats, oblidant el cercle viciós i pervers descrit i el decisiu origen històric no democràtic de l’àmplia base electoral oposada. Sorgit el conflicte, l’única resposta neta és avançar dialogant, interpretant i pactant, cap a una solució democràtica.

I, en concret, no es pot tallar el desig democràtic d’un démos, com Catalunya, amb cap llei d’una sobirania que no consideri pròpia, perquè el démos és creador de les pròpies lleis. I els responsables de sobiranies més àmplies han d’acollir l’altra sobirania concreta, com a demòcrates. O bé interpretant obertament les lleis que semblin oposades a l’actitud democràtica del démos. O bé superant-les, amb pactes, per fer real l’aspiració democràtica d’aquest démos. Al capdavall, moltes democràcies actuals, com la del Regne d’Espanya, han nascut pel sentit democràtic del responsable, com el rei l’any 1976, que optà per obviar els “principis fonamentals” que havia jurat, pactà i féu viable l’aspiració democràtica del poble, que llavors sí que va saber interpretar.- Jordi Cors Meya

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Marià Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/590627.html

No seria estrany que, en aquests dies, ens prengués a tots, de cop, un estrany atac de melangia, tal com el jove romàntic, empès per profundes contradiccions, opta per la tristesa i la divagació extàtica, dubtant entre la seva passió vital i la seva decepció igualment vital, pres en una cruïlla d’irresolubles antinòmies. Qui no s’ha sentit així, en un moment de la vida? El que és pitjor de tot això, és quan es repeteix aquest estat, i encara pitjor, quan esdevé crònic. Doncs bé, el ciutadà o votant, en aquest mes de novembre del 2012, és possible que estigui pres en un estat semblant, ateses les flagrants, evidents i escandaloses contradiccions dels missatges socials i polítics. I ja se sap que quan les polaritats emocionals i psíquiques són grans, la seva resolució resulta indefinida, i sovint acaba en un col·lapse interior i exterior.

D’ençà de l’emergència de la dita crisi financera del 2008, tot Occident està immers en aquest estat, i entre els occidentals, els llatins, i entre els llatins, els habitants de l’Estat espanyol, i entre aquests, els habitants de Catalunya. Perquè cau primer sobre nostre patir l’enorme contradicció d’una crisi complexa, producte de la més profunda avarícia d’uns quants i la més profunda ceguesa de tots; a la qual s’afegeix el fet de ser habitants del sud europeu que gestionen malament la superposició d’una economia capitalista dura, manada pel nord, amb un estat cultural del sud atàvic, d’autoritarisme, poca disciplina social i vida relaxada, que té a més a més en l’Estat espanyol una forma específica d’origen castellà (en la qual no s’hi reconeixen molts catalans), ancorada encara en el “ordeno y mando”, religiositat casposa, supèrbia i deliris de grandesa, i unes naturals maneres d’apropiar-se el diner públic o fer negocis ràpids i tèrbols. I a tot plegat, els ciutadans de Catalunya hi han d’afegir la seva pulsió nacional i cultural, sotmesa a unes regles de joc estatals i europees, que els ofeguen dins els seus propis pecats, perquè aquí, a Catalunya, totes aquestes contradiccions existeixen igual que arreu, però que li demanen fer alguna cosa per sortir-se’n, i aquesta cosa a molts ara els ha semblat que és la independència política del país. Per tant és un sentiment tendre i producte més de la necessitat que no de la claredat d’idees.

Però arribats a aquesta idea del seu alliberament polític, als catalans se’ls obre un altre conjunt de contradiccions no menys fortes, i la primera i fonamental, és decidir en quin grau hom desitja aquest procés polític, si gens, poc, bastant o del tot, i llavors encara li ve un altre problema, que és a qui fer confiança, ara que ha de votar, perquè tiri endavant o defensi la seva posició, i llavors encara li cal decidir si s’ha d’apostar sense mirar res, o tenint en compte la fractura social i la justícia social, per tal que el país no es trenqui entre uns i altres, i entre els de dalt i els de baix. I un cop decidit això, llavors el ciutadà ha de veure i comprovar, dia a dia, com si fos un turment, les contínues declaracions contradictòries dels seus polítics, dels polítics espanyols i dels polítics europeus, i dels gurus de les finances, i sovint, fins i tot del seu lloc de treball, del seu banc, del seu sistema educatiu, del seu sistema sanitari, i de qualsevol sistema que tingui al voltant, perquè el que és habitual és que el que avui s’ha dit, demà no val. Si no fos perquè estem admirablement preparats per l’estultícia (dit planament, mirar cap a una altra banda), a hores d’ara ja hauríem parat bojos. Si a un ciutadà li vingués al cap ser absolutament ètic, ja estaria mort, perquè el paisatge de desinformació i manipulació, tàctica, estratègia, mentida i fugida endavant, és d’infart. És clar que el ciutadà hi participa igualment, cadascú des de la seva feina i opinió, i viu tanmateix de la mateixa manera, la qual cosa explica sovint que ningú s’immuti, i si ho fa és per defensar interessos gremials o personals. La dita de qui dia passa, any empeny, és d’una actualitat esgarrifosa. Com diu Josep Pla, la persona per la qual demanem, per sort ha anat a donar menjar a les gallines!, o sigui, que ens estalviem haver d’enfrontar-nos realment als fets i a la realitat, i donar una resposta justa.

No cal citar exemples: un recull de declaracions de la Sra. Merkel, el Sr. Rajoy, el Sr. De Guindos, el Sr. Rubalcaba, la Sra. Chacón, el Sr. Duran Lleida, el Sr. Pujol, el Sr. Mas, el Sr. Navarro, la presidenta del PP català, etcètera, maregen i provoquen un immediat atac de melangia a les persones sensibles.

Tot i això, cal agafar el bou per les banyes, i decidir. Dins de tot aquest enrenou, hi ha dues línies necessàries: el primer, l’ordre polític europeu, espanyol i català, que cal refer amb noves bases, separant i ajuntant allò que calgui per trobar un encaix valent i just. I la segona, cal legislar acuradament sobre el nostre sistema econòmic, per fer-lo just i coherent. Diran que resulta obvi, però sense horitzons definits no hi ha acció. Tota persona o idea contrària a aquests objectius, cal rebutjar-la. Per tant, cal bandejar els que no volen antidemocràticament que res es mogui, perquè ens porten a la ruïna. I a tota acció democràtica tendent a renéixer sobre el fons de la igualtat i el respecte, cal donar-hi suport. Cal, sobretot, que el ciutadà prengui distància, i impedeixi severament la mala fe. I en primer lloc la seva pròpia. Potser així la melangia deixarà pas a l’entusiasme. Potser.- Josep Marià Uyà

Leave a comment