Posts tagged ‘democracy’

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

puntdevista280415

Columnist: Francesc Camps Palou (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Tenim una taula amb els candidats a l’alcaldia d’una ciutat mitjana. Es prepara un debat davant d’un públic disposat a escoltar el relat sovint dramatitzat del que serà la seva ciutat a partir del moment que els votem. Els candidats projecten la veu i ajusten, en funció de l’auditori, el millor del seu llenguatge cap als potencials votants. Tenim servida, tot i que amb escasses excepcions, l’escenografia d’un ritual enfadós, sovint sobreactuat, previsible i avorrit. S’omple el discurs de xifres, filigranes sintàctiques, desitjos, asseveracions i fins i tot èpica mundana. S’exposa la ciutat-cosa, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives.

Hi ha una altra dimensió, però. Es diu que un és del lloc on ha anat a l’escola. Potser es vol dir que un se sent a casa en aquell lloc on va començar a construir la “seva” ciutat. Aquella que tots portem a dintre i que comencem a construir sòlidament des de petits, i no acabem mai de bastir fins que morim, tot i no viure-hi permanentment. Es tracta del refugi dels intangibles que, no sabrem mai exactament com, configuren els records que ens defineixen i defineixen els nostres orígens inconscients, tant els individuals com els col·lectius. No hi ha massa xifres, ni massa concreció en res, simplement és una mena de pàtria feta de munts de racons, els il·luminats i els obscurs. És en el si d’aquest univers de llocs comuns mig reals mig recordats, interiors o a cel obert, on pot créixer la ciutat-idea, estretament vinculada a la ciutat-sensible, que pot, en tant que més rica, projectar-se cap al futur.

És constatable, per altra banda, que aquella cosa sense aquesta idea només construeix entorns pobres. La simple gestió de la ciutat-cosa uniformitza els “ítems a resoldre”, s’anomenin turistes, contenidors, planejament urbanístic, palmeres, botiguers, patrimoni, camions, espai públic, smart-city o taxis. No és fàcil enllaçar una amb l’altra, calen competència i voluntat, però sobretot la mirada intencionada de qui s’hi posarà al davant i de l’equip que l’envolta.

Un dels entorns on aquesta no-visió de conjunt es manifesta clarament és el de la resolució de l’espai públic, especialment a les ciutats mitjanes. Si la visió de la ciutat-idea és sòlida, els professionals que es dediquen a solucionar aquests espais disposen de millors referents i recursos per construir-la. Si la visió és sòlida, la ciutat es torna comprensible i per tant dominable. Cal, però, que qui lidera conegui els mecanismes de concepció dels espais, ja que la construcció física porta a la construcció mental, i a l’inrevés.

Als polítics locals rarament se’ls valora per la seva ciutat-idea. Hi ha intents de posicionament, com els coneguts arguments ensucrats i carrinclons cuinats prèviament, com la buida i magnífica obvietat “la ciutat de les persones”, utilitzada ja per uns i altres, o la màxima placebo “ho farem molt bé, som els millors”. En comptades ocasions se sap si sota la pell hi tenen projectes atrevits, o intel·ligents, o fins i tot sensibles –no m’atreveixo a imaginar les tres coses alhora–. No toca, l’escenari és pura rigidesa. No hi ha bagatge visible.

A aquests aspirants al govern se’ls podria preguntar allò que els patriarques demanaven als joves pretendents: …i vostè, amb què compta?- Francesc Camps Palou

Leave a comment

puntdevista181214

Columnist: Jaume Rocabert i Cabruja (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Des del 2010, hem recorregut molt camí i hem aconseguit engrescar i sumar al projecte sobiranista moltes més persones de les que mai haguérem imaginat. El que era una reivindicació d’un nombre reduït de persones s’ha convertit en un clam majoritari de la ciutadania catalana. Ara ens trobem en la fase decisiva del procés, a ben segur la més dificultosa i complexa, però cal avançar amb petjada ferma, superant l’agressivitat estructural i l’espoli financer amb el qual, històricament, ens fustiguen els governants de la metròpoli, junt amb les amenaces, insults i tota mena d’ultratges dels seus altaveus mediàtics. Tampoc hauríem de fer cas dels unionistes de casa nostra, ni dels temorencs o dubitatius, ni d’aquells que estan aclaparats per les calamitats que ens auguren des de Madrid, car no es produiran mai. Cal, això sí, que polítics, societat civil i ciutadania seguim empenyent com hem fet fins ara: ben units i amb el màxim d’entusiasme.

Anar units, no vol dir pas haver de satisfer certs interessos. Tenim dos fulls de ruta contraposats però no incompatibles, i caldrà superar els matisos diferenciats. Un, dibuixat seguint els esquemes més tradicionals i previsibles de qui l’ha dibuixat, amb excessives connotacions autonomistes no sobrepassades. Un altre, molt més directe, dibuixat amb els ulls contemplant les penúries i sofriments de la nostra societat, els neguits i preocupacions dels ciutadans i més sensible a no perdre ni un vot d’aquells que, favorables a la independència, no votarien segons quina fórmula de candidatura; a més, planteja aquesta etapa decisiva sense les pors i les intimidacions, provinents de la metròpoli, sinó aprofitant l’empenta i l’esperança d’una ciutadania desacomplexada.

Vull creure que Mas i Junqueras es posaran d’acord i, malgrat les seves diferències en el perquè i en el com, trobaran la proposta de consens a través de la qual podran sentir-se còmodes ells i les altres forces polítiques, cíviques i ciutadanes sobiranistes. Tothom espera que el president Mas no dilati el procés i que sàpiga destriar degudament aquelles veus que deien estar a favor del dret a decidir: Unió, el PSC i Iniciativa; però ara sembla com si alguns se n’haguessin desdit, ja que prioritzen, com darrerament ens ho han palesat, tant l’Espadaler com l’Iceta, declinar-se per esgotar la legislatura i per unes vies federals molt més impossibles (a l’Herrera, no és fàcil entendre’l). ¿Com, aquests dirigents, poden menysprear la voluntat majoritària de la nostra societat, que reclama la independència, tot insistint amb l’ideari dels seus respectius partits? Cap programa no té el més mínim valor, ni serveix com a ideari de cap partit, si allò que proposa no intenta satisfer els interessos majoritaris dels ciutadans. Si només serveix perquè aquests polítics facin brindis al sol o perquè es facin trampes al solitari, val més que pleguin i deixin de marejar i distorsionar l’actual procés que tenim en marxa i que ens ha d’alliberar del colonialisme castellà.

Res ni ningú té dret a voler erigir-se en el protagonista d’un procés que des del primer moment és només de la ciutadania. Han estat la major part dels ciutadans catalans, amb la inestimable ajuda de les entitats i associacions cíviques, els qui han empès aquest procés i avui reclamen urgentment eleccions constituents o plebiscitàries (el nom no fa la cosa) per, si els vots favorables a la independència són majoritaris, iniciar l’exercici de la plena sobirania i de la tan esperada llibertat!!! –  Jaume Rocabert i Cabruja

Leave a comment

puntdevista251114

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Al pany de la Constitució de 1978 es refereix un polític emergent amb el designi d’obrir-lo si arriba al poder. No ho tindrà fàcil, l’intrèpid serraller. El relat sobre les excel·lències de la Transició viu ancorat en la consciència col·lectiva gràcies a una propaganda tan pertinaç, obsessiva, porfidiosa i de tants anys que faria enrojolar el pobre Goebels.

Ja ho diu Gregorio Morán: “Nuestra clase política, prácticamente sin excepciones, se siente orgullosa de nuestra transición. Sin embargo, considera, paradójicamente, perjudicial explicarla...” I és que no agrada que s’expliqui, per exemple:

1) Que els serveis secrets nord-americans varen tenir-hi una intervenció de primer ordre, estimulant l’opció òptima pels seus interessos: la d’un trànsit cap a una monarquia recolzada en dos partits que els seus analistes varen denominar provisionalment partit “socialista” i partit “democràtic”, sempre amb la fita d’excloure l’obertura d’un autèntic procés constituent, d’una democràcia real, que pogués qüestionar aquests pilars fonamentals, el de la de la monarquia i el d’un bipartidisme amb accés al poder per torns.

2) Que per això esdevenia fonamental controlar les primeres eleccions, les que havien de consolidar per sempre aquest bipartidisme, el que es vehiculà mitjançant un triple sistema de seguretat: a) Designació directa pel rei de quaranta-un senadors (teòricament d’opcions ideològiques diverses però tots amb el comú denominador d’una agraïda fidelitat monàrquica). b) L’aquarterament d’importants contingents militars el dia de les eleccions. Ja ningú vol recordar–i menys explicar– que el Consejo Superior del Ejército va estar reunit a l’espera dels resultats electorals i que la divisió cuirassada Brunete va estar aquarterada prop de Madrid. c) I, sobretot, un precepte, sobre el qual s’ha parlat molt poc: l’article 5 de la llei de reforma política, que podria utilitzar el rei per conjurar qualsevol imprevist. El precepte preveia la possibilitat que el rei pogués convocar un referèndum per dirimir qualsevol qüestió (fos o no fos de caràcter constitucional) i, si les Corts no actuaven d’acord amb allò referendat, quedaven dissoltes i es convocaven noves eleccions.

3) Que el control del tema més sensible, el de la unidad de la patria, havia de ser total, sense cap escletxa ni marge d’interpretació en la futura Constitució. Un PSOE domesticat del tot, (els militars exigiren que fos comandat per Felipe González per ser el dirigent més fàcil de manipular) ja havia fet expressa renúncia d’allò que en el XVIII congrés i per assolir una democràcia real considerava, “de carácter inexcusable”, o sigui “el reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas” (lletra g del seu programa).

Per això esdevé tragicocòmica l’evocació de la redacció de l’article 2 de la Constitució. Com assenyala un autor: “La redacción final no fue obra de la ponencia, sino que llegó a ella en forma de un papel escrito a mano procedente del Palacio de La Moncloa… El mensajero de UCD dijo […] que del texto no se podía variar ni una coma porque respondía a un compromiso literal entre la presidencia del gobierno y los interlocotures fácticos… Ante ello, el ponente Pérez Llorca se cuadró y, llevándose la mano extendida a la sien, hizo el saludo militar.”- Ponç Feliu

Leave a comment

esguard111

Illustration for the #111 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista141014

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/785443.html

A la situació actual del nostre país hi ha múltiples possibles evolucions futures però, al final, totes porten a una mateixa cruïlla: desobeir la legalitat espanyola, i trencar-la, o continuïtat amb el règim actual. Vegem uns quants exemples de possibles recorreguts.

Primer escenari: els partits proconsulta decideixen tirar endavant la consulta del 9-N i, per tant, desobeir la legalitat espanyola. Segon escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, però es convoquen eleccions plebiscitàries, les quals es duen a terme, i els partidaris de la independència sortint d’aquestes, assumint que les guanyen, la declaren de forma unilateral, trencant la legalitat espanyola. Tercer escenari: la consulta del 9-N no s’acaba duent a terme, i es convoquen eleccions plebiscitàries, però abans que s’executin, l’Estat espanyol inhabilita l’autonomia amb qualsevol pretext. Havent previst això per evitar un buit d’autoritat, els partits que es presentaven a les eleccions havien indicat que, en cas d’inhabilitació, els seus parlamentaris del Parlament sortint votarien el mateix que els nous parlamentaris a elegir. Els parlamentaris del Parlament sortint que pertanyen a partits proindependència compleixen aquesta promesa, i declaren unilateralment la independència, trencant la legalitat espanyola. La llista d’escenaris podria seguir i seguir però, sigui quina sigui la variant, totes acaben sempre, inexorablement, a la mateixa cruïlla: desobediència o continuïtat.

Perquè una sortida pactada amb l’Estat espanyol fos possible, hi hauria d’haver voluntat política a aquest Estat espanyol que pogués ser així i, malauradament, l’única voluntat política que es manifesta sempre és la de voler retenir Catalunya a qualsevol preu i en contra de la seva voluntat. Es poden retreure moltíssimes coses a l’Estat espanyol, però no que no hagi sigut insuperablement meridià sobre les seves intencions en aquest tema.

Per això no puc comprendre com hi ha comentaristes, analistes i polítics que encara especulen amb possibles compromisos amb l’Estat espanyol, que puguin permetre una sortida de Catalunya a dins de la legalitat espanyola. Els polítics haurien de tenir en compte endemés, que la seva actuació fins aquí, portant fins al final, dins de la legislació actual, les peticions al govern espanyol de permetre que Catalunya triï el seu futur, ha tingut la virtut de fer evident a tot el planeta la intransigència absoluta de l’Estat espanyol. Però si ara continuen persistint a fer veure que entre els partits proconsulta no hi ha posicions molt diferents de com respondre a totes les traves plantejades per l’Estat espanyol a la consulta, i que aquestes diferències veuran inevitablement la llum, perquè el temps no s’atura i ens apropa al 9-N, corren el risc de dilapidar, per manca de seriositat, gran part del crèdit internacional que s’ha acumulat fins ara, tot plegat només per mantenir uns dies més el que ara ja és només una façana d’unitat. No passa res si hi ha discrepàncies: ja ho sabem tots, som prou grandets per pair-ho i no tindrà cap impacte en l’anhel per la independència. Costarà molt més digerir que fem el préssec podent no fer-lo.

La conclusió inevitable, doncs, és que la legalitat espanyola mai ens oferirà cap camí de sortida i, si volem sortir, haurà de ser a base de rebentar la porta. Si no volem fer trencadissa, llavors sabem que només ens espera la continuïtat de l’actual ordre de les coses. Però aquesta continuïtat no vol dir que tot es mantingui intacte, sinó la constant i progressiva retallada en tots els fronts que l’Estat espanyol continua practicant, dia sí i dia també.- Cesc Batlle

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #108 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista300914

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/780445.html

La força del poder popular va portar al carrer més d’un milió de persones el 2012 i més d’un milió i mig a la Via Catalana el 2013. Després d’aquelles extraordinàries manifestacions cíviques, a les quals s’afegeix la més massiva i victoriosa del passat Onze de Setembre, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha esdevingut l’estructura de base democràtica més representativa de la voluntat dels que defensem un estat propi. I ho està fent a partir d’una exemplar estructura popular, unitària i transversal.

Quan s’arribi, però, al final del viatge (probablement una declaració unilateral) serà el nou poder polític que esdevindrà l’executor de la sobirania popular. Ara bé, el poder polític tradicional, tal com l’hem heretat de la transició, sempre s’ha malfiat de les plataformes populars o demòtiques. Aquesta desconfiança explica que es forcés la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, fundada el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona; que s’apagués la flama de Marxa per la Llibertat (“Poble català, posa’t a caminar!”) el 1976 impulsada per Lluís Maria Xirinacs; que hagués llanguit la Crida a la solidaritat liderada per Àngel Colom havent-se iniciat amb èxit popular; que no anessin més lluny les Convencions per la Independència Nacional el 1987 promogudes per mossèn Josep Dalmau i que tampoc fructifiqués l’Assemblea Unitària per a l’Autodeterminació, que esdevindria Assemblea d’Unitat Popular, dinamitzada per Eva i Blanca Serra, entre altres patriotes.

Abans que es constituís l’ANC, doncs, s’havien produït a Catalunya organitzacions populars i de base que reivindicaven el dret a l’autodeterminació. Però els partits polítics catalanistes no les van deixar prosperar. Va ser un error que va endarrerir el procés de conscienciació de la població.

“El poder polític (que és legislatiu, judicial i executiu) i el poder popular són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen. El poder popular fiscalitza i estimula la tasca del poder polític, encara que això pugui desagradar als polítics”, va escriure Xirinacs (Mundo Diario, 20/7/1977. Recull fet pel seu biògraf Lluís Busquets i Grabulosa).

Efectivament, en un moment històric com el que vivim, caracteritzat per una demanda generalitzada de democratització de les estructures de poder, no tindria cap sentit que la nostra ANC –l’organització més important del país per la seva capacitat de convocatòria i pels milers d’associats i simpatitzants que hi confiem– acabés desfeta com aquella Assemblea de Catalunya.

En la declaració de la Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada al Palau de Congressos el 30 d’abril de 2011, es diu que l’ANC es “dissoldrà quan s’hauran aconseguit els objectius nacionals damunt definits”. És a dir: quan la construcció d’un estat de dret, democràtic i social sigui un fet; quan hàgim accedit a la independència exercint el dret d’autodeterminació reconegut i proclamat pels Pactes Internacionals dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1966, i, finalment, que la UE i les Nacions Unides reconeguin el nostre estat.

Crec, sincerament, que aquesta resolució s’hauria de reconsiderar. Si volem regenerar la democràcia i disposar d’unes estructures d’estat modernes (no corruptes) que responguin a les exigències dels nous moviments socials caldrà que l’ANC continuï existint; per esdevenir la garantia d’una democràcia de qualitat, vigilant i fiscalitzant la tasca de govern del nou estat i dels partits que siguin cridats a governar-lo.

Si assolim l’Estat propi la res publica no ha d’estar mai més per damunt de la voluntat popular. Per a Xirinacs, en l’arbre d’una veritable democràcia, el poder popular és a l’arrel i el polític a la capçada i ha de circular saba entre un i altre. Aquesta és una qüestió cabdal a considerar en el debat sobre el model de “país que volem”.- Santiago Vilanova

Leave a comment

xaviramiro_esguard

Illustration for the #107 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista090914

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/774474.html

Tothom sap que l’endemà que el president Mas convoqui la consulta, segons llei acabada d’aprovar pel Parlament, l’Estat espanyol la il·legalitzarà. I aquesta llei legalment aprovada deixarà de ser-ho en aquell mateix instant segons la legalitat espanyola. CiU sempre ha dit que la consulta hauria de ser legal, i ara mateix assistim a un reguitzell de consellers que diuen que s’ha de respectar la possible sentència del Tribunal Constitucional (!!). Per tot això, el 9-N no es votarà. A partir d’aquí, amb el país bloquejat en l’assumpte polític primordial, no hi haurà manera de poder continuar amb un govern del dia a dia, i ens veurem abocats a unes eleccions, que hauran de ser plebiscitàries.

En aquestes eleccions haurem de demanar als partits partidaris del sí que es presentin amb una llista única i un programa de punt únic: declaració unilateral d’independència i la seva confirmació amb la convocatòria d’un referèndum supervisat per autoritats internacionals. Si els catalans que volem el sí no som capaços de fer una llista única, per poder escombrar a les eleccions, en un moment únic d’estat com aquest, potser és que realment no desitgem prou la nostra independència, car no hi estarem posant tots els mitjans al nostre abast.

En aquest escenari en què unes eleccions plebiscitàries han estat convocades i, per tant, el Parlament sortint ja té data de caducitat, és quan l’Estat espanyol podria decidir suspendre l’autonomia. Amb quin motiu? Doncs no cal patir perquè ja el sabran trobar, car són jutge i part i sempre s’ho fan venir bé. Si aquesta hipòtesi sembla massa extrema, cal recordar que és el mateix estat al qual no li va tremolar el pols a l’hora de crear un grup com els GAL per assolir els fins desitjats per mitjans terroristes. Si ho fessin, ens trobaríem amb un president legalment incapacitat per fer completar la convocatòria d’eleccions i, òbviament, no hi hauria nou Parlament beneït per les urnes, ni hi hauria manera de predir quan podria haver-n’hi un. En aquesta tessitura, el legítim dipositari de la voluntat del poble català, democràticament ungit en unes eleccions, seria el parlament sortint.

Ara, els membres d’aquest parlament poden al·legar que el seu vot està condicionat pels programes electorals de les darreres eleccions. Però si el govern espanyol suspengués l’autonomia, trencant totes les regles del joc, el parlament actual tindria totes les raons necessàries, i més, per considerar que ells també poden trencar les regles del joc, considerar-se automàticament alliberats d’aquells programes i lliures per orientar els seus vots segons unes noves regles de joc. Per això, quan arribi la convocatòria d’aquestes eleccions plebiscitàries, els partits polítics ens haurien de dir explícitament què votaran els seus parlamentaris sortints si el govern espanyol ens suspèn l’autonomia entre eleccions.

EN Cas de suspensió, llavors els parlamentaris del parlament sortint haurien de votar segons la nova promesa electoral, per evitar que una tal maniobra ens deixés als llimbs com a país per sempre més. I caldria que tinguessin decidit d’abans el pla d’acció en una tal contingència, perquè d’oportunitats de reunir-se plegats, en cas de suspensió, els n’hi donaran una o cap. No cal dir que, en aquesta cruïlla, ells serien els dipositaris de l’esperança i la il·lusió de tot un poble, i d’ells no n’esperaríem res que no fos estar a l’altura d’aquesta, la més alta de les responsabilitats.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santiago Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/762794.html

“Els que estem farts de la vella política i en volem una renovació profunda i no només formal, som majoria”, va declarar Ada Colau, exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en presentar en societat la plataforma ciutadana Guanyem Barcelona. Tinc simpatia per l’admirable dialèctica política d’aquesta activista que em recorda el discurs transversal de Ralph Nader, el defensor dels consumidors nord-americans, i la combativa ecologista Petra Kelly. Colau ens diu que la plataforma ha nascut per posar fi als lobbies i poders fàctics que segresten les institucions. Es refereix a Agbar, Abertis, Gas Natural-Fenosa, Repsol i Cia, que s’aixopluguen sota el paraigua de La Caixa.

Aquests nous revolucionaris volen “impulsar una economia amb justícia social i ambiental”; replantejar el “model turístic que fa de la ciutat un parc temàtic” (iniciat, recordem, pel regidor republicà Jordi Portabella); “democratitzar les institucions” i assumir “un compromís ètic” a l’hora de fer política. Estic d’acord amb el manifest fundacional de Guanyem. Com a resident del Raval des de fa trenta anys he viscut tot el procés mafiós i especulatiu que ha patit el barri que va obligar l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González a dimitir. Per això no puc més que celebrar aquesta iniciativa que proposa una democràcia participativa i la jubilació de personatges, d’esquerres i de dretes, que han entrat en la política per afany de lucre i ànsies de vanitosa notorietat (accés gràcies a les llistes tancades).

Voldria fer, però, algunes consideracions als portaveus de Guanyem des de l’experiència d’un veterà ecologista de causes perdudes en col·lectiu (no aconseguir el tancament de les nuclears d’Ascó i Vandellòs i evitar la construcció del pantà de Rialb; no consolidar la continuïtat de Diario de Barcelona com a diari popular i autogestionat, per exemple) i d’altres causes guanyades junt amb els moviments socials (aturar les mines d’urani projectades per la Chevron; condemnar per delicte ecològic Fecsa per la pol·lució de la tèrmica de Cercs; evitar la degradació de la zona volcànica de la Garrotxa i dels aiguamolls de l’Empordà; fer que la Generalitat desautoritzés la construcció dels abocadors industrials d’Albons i de Seròs, per exemple).

Els dirigents de Guanyem hauran de ser vigilants amb els partits i coalicions tradicionals, especialment ICV-EUiA, que tenen por de perdre vots i protagonisme i que intentaran neutralitzar la seva acció. El regidor Ricard Gomà ja ha manifestat la voluntat d’integrar la formació “ecosocialista” a la nova plataforma (no oblidem que tant l’exregidora Imma Mayol com l’exconseller Francesc Baltasar han acabat treballant al servei d’Agbar, l’oligopoli de l’aigua). Tinguin en segon lloc consciència del que significarà enfrontar-se alslobbies energètics ja que tenen molts milions d’euros a perdre i dedicar-ne uns pocs a “subvertir” contra la plataforma els serà fàcil. Pep Puig, l’exregidor de Ciutat Sostenible (d’Alternativa Verda) pot donar testimoni d’aquestes trames conspiratives.

Intentin, doncs, crear sistemes alternatius de comunicació. Cerquin el suport d’experts en les matèries i sectors de l’economia local que volen democratitzar. Gestionar la macrocefàlia urbanística de Barcelona és una cosa altament complexa, arriscada i difícil, especialment per a polítics alternatius.

Pensin els candidats de Guanyem que quan entrin a la Casa Gran es trobaran amb una muralla de recels i resistències de funcionaris aliats amb la vella política. I un darrer consell, si em permeten: es facin independentistes al més aviat possible. És totalment il·lusori fer una revolució social i ecològica a la Barcelona del segle XXI sense que aquesta esdevingui la capital del nostre Estat. Els federalistes de Guanyem poden desestabilitzar aquesta nova esperança de regeneració democràtica. Per Guanyem vincular-se als partits d’esquerres que han governat és un risc. I als indignats ja no ens queda més temps ni alè per entusiasmar-nos amb més plataformes revolucionàries que s’acaben com el rosari de l’aurora.– Santiago Vilanova

Leave a comment

El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/749096.html

Un mot d’ordre que uneix amb fal·lera idèntica progres i conservadors és el d’escampar arreu que el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, navega, ineluctablement, per se, per definició, per antonomàsia, contra el corrent de la història. L’ínclit registrador de la propietat que comanda la nau de l’estat així ho registra a bastament sense adonar-se que el seu rumb és precisament el de col·lisió amb la modernitat. Amb mapes del segle passat i brúixola alterada per magnetismes atàvics, mala travessa es pot augurar al carrincló pilot.

Molts fa temps que hem girat full, però tant ell com els esmentats progres s’entesten en obsoletes definicions de l’estat-nació, en llarguíssimes, abarrocades i carregoses descripcions, oblidant la tan simple de Gellner, “el nacionalisme és el principi polític que manté que hi ha d’haver congruència entre unitat nacional i política”. Així de senzill. I així de suficient.

Perquè, en ensorrar-se el mur de Berlín, va esdevenir hegemònic el que Ignasi Ramonet va anomenar “pensament únic”, o sigui, un únic model econòmic, el neoliberal, al qual ben poc importaven els estats-nació, ja que el també únic referent era el capitalisme transnacional. El nou paradigma tenia com a òrgan de govern un monarca difús anomenat Mercat i el seu objectiu era aconseguir la màxima desregulació possible en tots els àmbits. I també la màxima homogeneïtzació, superant qualsevol particularisme. Enfront d’aquesta globalització unificadora, de la qual en són còmplices els estats tradicionals, no queda a la ciutadania més remei que endegar moviments de resistència de tot allò que és (o era) minoritari (moviments ecologistes, contestataris, alternatius en general i, és clar, també nacionalistes).

Als gestors de la globalització no els interessa accentuar diferències, sinó esborrar-les, homogeneïtzar, unificar. Els seus majordoms són els estats-nació al servei dels quals mai no hi faltaran, al seu torn, intel·lectuals que qüestionen –fins i tot gosen fer-ho moralment– l’ètica del nacionalisme, que pregonen que és sempre reprovable atès que s’oposa a un ideal universalista únic (paral·lel, per tant, al mercat també únic).

Òbviament, als jerarques de la mundialització i als seus fidels lacais, els esmentats estats-nació (que són a voltes un mer artifici per aquella falta de congruència entre unitat nacional i unitat política), no els interessa cap renaixement de cultures pròpies, cap emergència d’allò que és autènticament nacional.

Música també molt grata als defensors de l’obsolet estat-nació és la melodia, que toquen infatigablement, segons la qual s’esdevé absurd reivindicar un estat propi si, en definitiva, aquest nou estat tampoc no serà sobirà en l’actual context globalitzador. Però, si bé és cert, que, esgotada la sobirania clàssica, el marc de negociació amb aquell que ostenta el poder real és supranacional, en qualsevol cas, s’esdevé innegable que sempre val més acudir a tal negociador sortint de casa, amb veu pròpia i no delegada. Això, independentment de la munió d’assumptes domèstics, aliens a l’economia mundialitzada, pels qual sí convé a aquestes nacions subalternes disposar de tals estructures estatals, en definitiva d’un Butlletí Oficial de l’Estat no subordinat al d’una altra entitat que es diu nacional i que malda per fagocitar-ho tot.- Ponç Feliu

Leave a comment

El Punt Avui - Cesc Batlle - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/745951.html

A Més raons per a la independència (I) (El Punt Avui, 22 abril 14) varem començar aquesta llista no exhaustiva de raons que fan recomanable la independència del nostre país, més enllà dels motius econòmics i identitaris, i més enllà de quin sigui el model social que finalment s’hi acabi adoptant. Ara la completem:

5.- Influència mundial: Està clar que els països petits, com ho serà el nostre, no poden empènyer-ne d’altres a fer res. Però el que sí poden fer, és adoptar polítiques innovadores en qualsevulla àrea, que compleixen una funció capital: la de servir d’exemple que són possibles, i amb això, demolir l’argument habitual dels negacionistes, que no ho siguin. Als països petits els resulta molt més fàcil que als grans poder prendre aquesta mena de decisions, novament mercès a la seva major homogeneïtat. Anys enrere varen ser els països escandinaus, amb la seva socialdemocràcia, demostrant que el món no havia de triar només entre capitalisme i comunisme. Avui en segueixen donant exemples amb polítiques com la danesa flexicurity, en què un gran pacte social bescanvia flexibilitat laboral per més xarxa social per als que perden la feina.

6.- Connexió directa amb el món: si un col·lectiu de catalans decidit intentés empènyer un canvi de política, posem mediambiental, per tal de poder servir d’exemple a altres països, ara mateix es trobaria que ha de convèncer prou col·lectius i gent per impulsar el canvi a tot l’Estat espanyol. És evident que una tal empresa, tot i ser molt difícil en qualsevol cas, tindria moltes més possibilitats d’èxit si només s’hagués d’aconseguir un tal nivell de convenciment únicament a Catalunya. La situació actual nega la possibilitat de poder ser agents de canvi a aquells que tinguin la inquietud de ser-ne.

7.- Biodiversitat de nacions: Cada nou estat independent incrementa la biodiversitat d’estats, i això és molt bo per al conjunt de la humanitat. Jared Diamond, a Armas, gérmenes y acero (DeBolsillo, 2007) explica que un gran actiu de la humanitat ha sigut el fet que a Europa s’hagi mantingut a través dels segles un conjunt molt divers de nacions, totes molt geloses de la seva independència, perquè això ha permès que es poguessin dur a terme, i experimentar-hi, multitud d’opcions polítiques i socials, i així poder veure a la pràctica quins són realment els millors models. Sobre el paper, els països grans ho tenen molt millor perquè poden galvanitzar una gran quantitat de recursos i focalitzar voluntats i polítiques, però a llarg termini, com que les decisions col·lectives són úniques, tenen un risc extrem de descarrilar si són les incorrectes. Un gran exemple d’això és la sanitat als Estats Units: el sistema actual exclou un de cada set ciutadans, a pesar de gastar en sanitat el doble en % del PIB que Noruega o Suècia. I això per no parlar de quan les decisions depenen d’un grup reduït de persones: l’imperi xinès cap a finals del s. XV va decidir tancar-se en ell mateix en considerar, com era cert en aquell moment, que la resta del món no els arribava ni a la sola de la sabata. Fruit del seu aïllament altiu, al s. XIX varen ser ells que varen haver d’agenollar-se davant de les potències europees del moment. Un segon exemple, també a Xina, varen ser les tràgiques decisions polítiques de Mao, com el Gran Salt Endavant, que varen condemnar milions de xinesos a morir de gana, i el país a un nou retrocés inaudit en tots els fronts.

Ara només cal que realment desitgem la independència tant com per agafar-nos-la, a pesar de tots els entrebancs que ens sortiran al pas. Com s’ha dit a bastament, els drets no es demanen: s’agafen.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santiago Vilanova - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/740664.html?cca=1

El setembre passat, després del colossal èxit de la Via Catalana, aquest diari va demanar-me, entre d’altres col·laboradors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen llegir la meva resposta varen considerar que havia anat massa lluny en dir que esperar el vistiplau del govern espanyol sobre la consulta era una pèrdua de temps que agreujaria la crisis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de consultes i les eleccions plebiscitàries serien bloquejades. Finalment, deia, no ens quedarà altra alternativa que la que espera Madrid per reprimir-nos: una declaració unilateral d’independència. Aquesta repressió, tot i el risc i patiments que comportaria, provocaria l’impacte mundial que desitgem.

El viatge s’acaba i tot indica que la ruptura amb l’Estat espanyol es consolidarà obligant el govern de Mas a rebaixar posicions. El govern espanyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha dominat l’estratègia del “peix al cove” i sap que les connivències econòmiques i complicitats que s’han conreat durant la Transició poden acabar imposant el realisme. Però el que no han previst els seus serveis d’intel·ligència, ni els seus “talps” en els mitjans de comunicació i tertúlies, és la capacitat de l’ANC d’organitzar-se, de resistir i, si cal, ocupar el buit que deixin els partits polítics tradicionals incapaços, per les seves pròpies estructures jeràrquiques, d’impulsar una alternativa popular de base democràtica. O no és la “demòtica” (el govern del poble) que ens proposava Lluís Maria Xirinacs tant representativa com la via parlamentària?

Voleu organització més exemplar que l’ANC? Aquest és el nou pal de paller del catalanisme del que han de sortir els polítics i les estructures d’estat del segle XXI. Veure l’ANC com un lobbyindependentista instrumentalitzat per CiU i ERC és desconèixer el moviment per dins, en tota la seva força territorial i comarcal. El seus caps més visibles, la Carme Forcadell i en Jaume Marfany, entre d’altres, treballen incansablement, sense radicalismes gratuïts, els principis i el full de ruta aprovat en les assemblees nacionals, com la darrera del 5 d’abril a Tarragona.

Totes les sectorials de l’ANC estan preparades per una situació de suspensió política i jurídica de la Generalitat, com ho està l’Assemblea d’Ajuntaments Independentistes. Pensen i estudien el model fiscal, educatiu, sanitari, mediambiental i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coincident amb el model d’estats liberals actuals.

El Consell per la Transició Nacional anomenat per president Mas farà bé la seva feina però el seu objectiu sembla ser defensar el status quo i no trepitjar els privilegis dels grans grups econòmics i energètics que han dominat durant la Transició. El model energètic, per exemple, que preparen els independentistes de Convergència accepta allargar la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs fins als 60 anys i preveu un pacte amb Iberdrola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novartis i Abertis que mantingui els seus interessos econòmics. L’ANC, en canvi, és l’única estructura cívica capaç d’optar per la democratització del sector energètic (aigua, gas i electricitat) i de fer-hi participar a tots els usuaris.

Quan es declari unilateralment la independència l’ANC haurà d’estar preparada per definir quina Constitució i quines estructures d’estat vol el poble que ens garanteixin la justícia social i una gestió ecològica del territori i dels seus recursos. Fins i tot haurem de ser capaços de sorprendre al món amb un Estat de característiques no homologables als Estats tradicionals heretats del segle XX; un estat català modèlic, amb formes de gestionar l’energia, la defensa civil, l’agricultura i les tecnologies industrials al servei d’una economia del bé comú. Aquesta és la veritable Ítaca que ens espera al final del viatge.- Santiago Vilanova

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joan Abril Español (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/717784-idialoguem.html

El Punt Avui - Joan Abril - Xavi Ramiro

Atrapats a l’era quaternària, el govern espanyol es referma dient que no pot permetre cap mena de consulta d’acord amb l’ordenament jurídic. També diu que ara, com que ja hi ha convocades data i pregunta, no és possible cap mena de diàleg. Res de nou. L’11 de febrer Rajoy recomana a Artur Mas que demani una reunió al Palau de La Moncloa si està interessat a parlar del “referèndum independentista” que pretén convocar a Catalunya el 9 de novembre. A continuació, però, puntualitza per què fins ara no ha rebut Artur Mas a La Moncloa: “A mí no se me ha demandado nada.” I, tot seguit, afegeix: “De lo que no podemos hablar es de romper la soberanía nacional.”

Sembla que obri la porta però la tanca automàticament. Diu que s’obre al diàleg, però després no ho fa. És curiós, però, que faci servir l’expressió demandar en lloc de pedir, aquest primer mot connotat i traçat per un context de grans reverències protocol·làries. El mateix verb en català, i segons el diccionari de l’IEC, només té un valor jurídic, que és ‘demanar alguna cosa a algú per la via judicial’. En la lectura catalana, doncs, Catalunya encara no ha demandat Rajoy, però el Parlament de Catalunya sí que demandarà el Congrés espanyol si no es permet fer el referèndum per la via de l’article 150.2.

Si, malgrat totes les formalitats, la cambra espanyola no permet una cosa tan bàsica en democràcia com és votar, Catalunya votarà igualment per altres vies, perquè la legalitat internacional empara aquest dret tan bàsic. A més, i seguint amb el que diu la legalitat internacional, el 13 de febrer una trentena de jutges i magistrats catalans signen un manifest de defensa del dret a decidir de Catalunya. Segons aquests juristes, la condició indubtable de Catalunya com a nació avala la relació que es vol amb la resta de l’Estat. Aquest dret es pot exercir en el marc de la Constitució, que es basa en els principis de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. “En tot cas, tota Constitució ha de permetre un procés continu de discussió i evolució i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l’ordre constitucional”, asseguren.

I si parlem de diàleg, descartat l’imaginari entre govern espanyol i català, hem de parlar de David Trueba, i de la seva invitació a comprendre millor la realitat de Catalunya. Guanyador de sis Goya per la darrera pel·lícula, el cineasta espanyol ens explica que cal viatjar i trencar fronteres, i aprendre idiomes. Hi ha un petit detall, però, que se li escapa, al senyor Trueba: resulta que a Europa, per exemple, ja no existeixen les fronteres, hi ha països que s’agermanen amb altres per formar una unitat de mercat, que es diu Unió Europea. I aprendre idiomes ens permet descobrir noves perspectives, nous mons i sobretot entendre el respecte mutu entre llengües i cultures, i dialogar.

¿Què vol dir dialogar? Dialogar és intercanviar idees, sovint contraposades, és escoltar els altres, escoltar majories, perquè el que cal entre Catalunya i Espanya és un nou marc de relació, una vegada demostrat històricament que les terceres vies estan més que exhaurides, i que és urgent una sortida negociada que beneficiarà els dos interlocutors. I és que el diàleg parteix sempre de posicions en desacord, precisament per arribar a acords. Ara i fins a la consulta, la bateria d’arguments està servida.- Joan Abril Español

Leave a comment