Posts tagged ‘CiU’

puntdevista181214

Columnist: Jaume Rocabert i Cabruja (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/798438.html

Des del 2010, hem recorregut molt camí i hem aconseguit engrescar i sumar al projecte sobiranista moltes més persones de les que mai haguérem imaginat. El que era una reivindicació d’un nombre reduït de persones s’ha convertit en un clam majoritari de la ciutadania catalana. Ara ens trobem en la fase decisiva del procés, a ben segur la més dificultosa i complexa, però cal avançar amb petjada ferma, superant l’agressivitat estructural i l’espoli financer amb el qual, històricament, ens fustiguen els governants de la metròpoli, junt amb les amenaces, insults i tota mena d’ultratges dels seus altaveus mediàtics. Tampoc hauríem de fer cas dels unionistes de casa nostra, ni dels temorencs o dubitatius, ni d’aquells que estan aclaparats per les calamitats que ens auguren des de Madrid, car no es produiran mai. Cal, això sí, que polítics, societat civil i ciutadania seguim empenyent com hem fet fins ara: ben units i amb el màxim d’entusiasme.

Anar units, no vol dir pas haver de satisfer certs interessos. Tenim dos fulls de ruta contraposats però no incompatibles, i caldrà superar els matisos diferenciats. Un, dibuixat seguint els esquemes més tradicionals i previsibles de qui l’ha dibuixat, amb excessives connotacions autonomistes no sobrepassades. Un altre, molt més directe, dibuixat amb els ulls contemplant les penúries i sofriments de la nostra societat, els neguits i preocupacions dels ciutadans i més sensible a no perdre ni un vot d’aquells que, favorables a la independència, no votarien segons quina fórmula de candidatura; a més, planteja aquesta etapa decisiva sense les pors i les intimidacions, provinents de la metròpoli, sinó aprofitant l’empenta i l’esperança d’una ciutadania desacomplexada.

Vull creure que Mas i Junqueras es posaran d’acord i, malgrat les seves diferències en el perquè i en el com, trobaran la proposta de consens a través de la qual podran sentir-se còmodes ells i les altres forces polítiques, cíviques i ciutadanes sobiranistes. Tothom espera que el president Mas no dilati el procés i que sàpiga destriar degudament aquelles veus que deien estar a favor del dret a decidir: Unió, el PSC i Iniciativa; però ara sembla com si alguns se n’haguessin desdit, ja que prioritzen, com darrerament ens ho han palesat, tant l’Espadaler com l’Iceta, declinar-se per esgotar la legislatura i per unes vies federals molt més impossibles (a l’Herrera, no és fàcil entendre’l). ¿Com, aquests dirigents, poden menysprear la voluntat majoritària de la nostra societat, que reclama la independència, tot insistint amb l’ideari dels seus respectius partits? Cap programa no té el més mínim valor, ni serveix com a ideari de cap partit, si allò que proposa no intenta satisfer els interessos majoritaris dels ciutadans. Si només serveix perquè aquests polítics facin brindis al sol o perquè es facin trampes al solitari, val més que pleguin i deixin de marejar i distorsionar l’actual procés que tenim en marxa i que ens ha d’alliberar del colonialisme castellà.

Res ni ningú té dret a voler erigir-se en el protagonista d’un procés que des del primer moment és només de la ciutadania. Han estat la major part dels ciutadans catalans, amb la inestimable ajuda de les entitats i associacions cíviques, els qui han empès aquest procés i avui reclamen urgentment eleccions constituents o plebiscitàries (el nom no fa la cosa) per, si els vots favorables a la independència són majoritaris, iniciar l’exercici de la plena sobirania i de la tan esperada llibertat!!! –  Jaume Rocabert i Cabruja

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/603243.html

El Punt Avui - Cesc Batlle

Els resultats de les darreres eleccions deriven d’un fet de base incontestable: el país ha madurat profundament amb el pas del temps, en gran part pels continuats i grollers greuges a què ens sotmet l’Estat espanyol en tots els àmbits. Aquesta evolució havia portat darrerament a un país molt més independentista que el que es podia deduir a partir de la seva representació parlamentària. Un país que explicitava el seu sentiment en manifestacions massives com ara les del 10-J i l’11-S, i en el qual, el que era incomprensible, per més que fos acceptat resignadament com part de l’ordre natural de les coses, és que aquest desig fos repetidament ignorat per la majoria dels partits polítics.

I d’això és del que s’adona el president Mas l’11-S, en el seu moment sant Pau particular: del fet que hi ha un país que avança la classe política per la dreta de l’autopista independentista, que està reclamant líders, i que està a l’abast de la mà d’aquell partit que el vulgui liderar. I, malgrat els resultats, el president Mas fa molt bé d’aprofitar l’oportunitat, car les urnes han demostrat a les carns del PSC, l’únic partit que ha triat aquest camí, què passa en aquesta cruïlla històrica quan un partit es presenta amb un missatge ambigu.

Cal tenir en compte també que els resultats de CiU del 2010 eren excepcionals, una mena de miratge, car recollien molts vots que ara han tornat a casa seva, que tenien com a motivació principal assegurar la fi del tripartit. Per exemple, el 2006, ERC va recollir 416.000 vots, que varen baixar a 218.000 el 2010, i ara han arribat a 496.000. Cal esperar que la directiva actual d’ERC hagi entès el missatge que li va voler donar el seu electorat a les eleccions del 2010 al Parlament i municipals del 2011: si vols ser un partit gran, no posis l’èmfasi a esquerra, sinó a independència. Si fem la mateixa comparança amb CiU, veiem que, del 2006 al 2012, ha passat de 48 a 50 escons, i de 936.000 a 1.112.000 vots, és a dir, una evolució molt favorable, a pesar de totes les retallades. Això, ajuntat al fet que CiU ha esdevingut molt superior a una distant segona força, fa que difícilment el resultat de CiU es pugui qualificar d’objectivament dolent.

Duran i Lleida diu que la pèrdua de vots es deu precisament al gir sobiranista de CiU (què ha de dir, ell, si no), i segurament és cert que n’ha perdut molts per això, però d’altra banda, CiU també ha tingut molts vots prestats de votants que han volgut donar suport al president Mas, que no els hauria tingut sense el seu nou missatge, i també que n’ha perdut molts perquè molts votants independentistes, a l’hora final, no es van refiar que CiU dugués a terme la consulta, i han preferit donar el seu vot a ERC per tal d’assegurar que CiU no tingués cap alternativa. De fet, hom es podria preguntar si, en realitat, les enquestes que donaven molts més diputats a CiU a una setmana de les eleccions eren correctes, però que varen moure molts votants precisament a desitjar un panorama a on CiU hagués de necessitar el suport d’ERC, i això els induís a canviar el seu vot.

Una major claredat de CiU durant la campanya, i l’absència d’exabruptes d’en Duran i Lleida, ara molt més un llast que un actiu per a CiU, possiblement els hagués permès retenir una fracció important d’aquests vots. Però és que aquest procés no té marxa enrere; un cop s’han obert els ulls, no es pot ignorar la realitat. I als catalans ens ha costat molts cops arribar a aquest estat d’autoconsciència, però ara és impossible tornar a un estat de letargia nacional. La conseqüència d’això és que l’ambigüitat serà cada cop més durament castigada i que el que li cal a CiU és més, i no menys, sobiranisme, i sense cap passa enrere.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cinto Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/599591-es-el-que-hi-ha-i.html

Press illustration

L’única solució des de la Unió Europea, la merkeliana? Els resultats acumulats des del començament de l’aplicació d’aquesta recepta són prou dolents, amb una ja doble recessió 2009-2013, ara per a sis o set economies nacionals i augment general de l’atur a la UE, reducció absoluta de fins al 25 per cent d’economies com la grega, 15 per cent de la portuguesa o 4 per cent de les italianes, espanyola i catalana… I fins quan, aquesta purga? S’ha arribat a dir per l’oracle que podrien faltar abans de la sortida tres, quatre i fins a cinc anys.

I, mentrestant, paciència: “Es ist wie es ist”, ‘és el que hi ha’. Les veus crítiques augmenten, sobretot basades en els millors resultats als Estats Units amb un camí diferent, moderadament keynesià. I de tants experts. I a Europa hi ha un malestar social ampli i intens que podria posar en qüestió, junt amb les tan conegudes sostenibilitats macroeconòmiques i financeres, la sostenibilitat sociopolítica, ben oblidada pel neoliberalisme.

I en l’àmbit dels tan emprats mercats com a vigilants, realment poden fer-se una perspectiva de solvència per economies amb una dinàmica real tan caduca? El mateix Fons Monetari Internacional va enviar un missatge alarma des de la seva reunió de setembre a Tòquio: advertia que una consolidació fiscal massa intensa sobre el temps podria fer entrar les economies subjectes en un cercle viciós per l’impacte de la reducció de la despesa pública en el producte i l’activitat, amb la qual cosa les ràtios de dèficit o deute sobre aquest denominador podrien ser a la vegada més difícils de complir. Sí, el temps del programa d’ajust és la clau. Però mentrestant les al·lusions a mesures d’estímul són purament ornamentals.

I la política econòmica espanyola, amb atur rècord europeu i recessió, s’apunta del tot als criteris d’austeritat ortodoxa. Esperava i prometia el PP una irrupció de nova confiança empresarial, potser ocupant el buit deixat pel sector públic, però fins ara no ha estat així i la inversió segueix caient.

A Catalunya, el portaveu Sr. Homs, dos dies després de les eleccions, ja avisa els possibles altres partits cooperants: “És el que hi ha”, referint-se a un pressupost ja preparat pel 2013, amb una retallada d’uns 4.000 milions que vénen a ser, deixant de banda la partida de càrrega financera, cap a un 14% addicional (de fet, en els dos exercicis anteriors tan sols s’ha pogut ajustar des del 4,8% del PIB heretat fins a l’entorn del 3,4%. Per cert, amb uns costos reals per a la societat catalana –en inversió en infraestructures, reducció d’activitat i augment de l’atur en unes 190.000 persones, moltes expulsades des del mateix sector públic, empitjorament en la distribució de la renda– que no sé quan seran recuperables.

Aleshores, quin escenari de negociació, quin marge pot tenir una força política –per exemple socialdemòcrata, per exemple ERC– posada a col·laborar, des de dins o des de fora, amb el govern? Penso que si realment s’empassa tots aquests “és el que hi ha” esglaonats, ho té ben fotut per al futur. Penso que si ja vol jugar amb una perspectiva d’estat europeu, hauria de començar a jugar a fons una posició vers la UE que no vol i els seus dogmes. Quant a la posició i negociació amb Madrid –altra vegada, “es lo que hay”–, hauria de condicionar-la en el sentit de no deixar de banda una palesa rebel·lia amb relació al dèficit fiscal estructural, i respecte a la relació programàtica amb CiU hauria de posar en qüestió la seva radicalitat d’austeritat pública, que en definitiva respon a una ideologia neoliberal.

Crec que només amb aquests marcs explícitament revisats (i avisats) d’entrada podrà sortir-se’n pel seu futur. Quant a l’augment d’ingressos, no veig gens clares, quant a viabilitat i a efectes, les imposicions sobre els dipòsits bancaris o les transaccions financeres, pendents de definir un espai més ampli d’aplicació. I en canvi sí que caldria aportar d’entrada un programa, amb recursos, per a l’estímul de l’empresa.- Cinto Ros Ombravella

Leave a comment