Posts tagged ‘Catalonia’

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

ENG. Terrific weekend invited to the 3rd edition of the Fair Conte Va! Va de contes, in Vilanova i la Geltrú.

Update: At Canal Blau TV

Canal blau - Xavi Ramiro

CAT. Aquest cap de setmana he estat convidat, amb altres il·lustradors, a la 3a Fira Conte va! Va de contes a Vilanova i la Geltrú. Si no la coneixeu, us podeu informar aquí: http://contevavadecontes.blogspot.com.es Val molt la pena!
Ha estat una gran experiència! No sempre es té l’oportunitat de compartir moltes hores de diversió i conversa amb altres il·lustradors, autors, editors… Les persones que organitzen la fira són extraordinàries i el poble de Vilanova hi participa amb una actitud fantàstica. Crec que tots (organitzadors, participants, públic i sobretot els nens) ho hem gaudit molt. Experiències com aquestes em fan sentir molt afortunat de ser il·lustrador!

ESP. Fantástico fin de semana, invitado a la 3ª Feria Conte va! Va de contes, en Vilanova i la Geltrú.

Leave a comment

puntdevista230115

Columnist: Abel Mariné (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814384.html

El novembre de 2014 vaig participar, a la casa de l’Agricultura de Barcelona, en un World Cafe, el títol del qual era Les persones consumidores i la pagesia parlem dels aliments, organitzat per la Unió de Pagesos, la Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat (CUS / Salut, consum i alimentació) i la Unió Cívica de Consumidors i Mestresses de Casa de Catalunya (UNAE). Les converses World Cafe tenen per objectiu l’intercanvi d’opinions per compartir coneixements i crear possibilitats d’acció. Productors i consumidors d’aliments, les dues baules més febles de la cadena alimentària, es reuniren per debatre sobre noves maneres de fer i pensar la nostra alimentació. Un pagès, savi i agut, va dir: al pas que anem cada vegada serem menys, i la nostra societat no s’adona que és més difícil fer un pagès que un sant.

Arribar a sant no és fàcil però ser pagès tampoc, ja que els mercats actuals i certs criteris “economicistes” els sotmeten a dures proves. El Punt Avui dedica atenció al món del camp. Una mostra és l’edició de l’Agenda del Pagès, aquest any a càrrec de Josep Guix i Anna Roca, amb informació que els “urbanites” no coneixem prou. Només cal veure els problemes actuals dels cítrics a la zona de l’Ebre o l’article “I encara diuen que el peix és car!… i la fruita?”, de Santiago Niño i Elisenda Casals, a L’Econòmic de primers de gener, que es pregunta per què es retribueix tan poc els agricultors. Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, recordava fa poc en aquest diari que ens proveeixen d’aliments, conserven els recursos naturals, mantenen el paisatge agrari i rural i garanteixen l’ocupació equilibrada del territori, i plantejava la necessitat d’aconseguir el control de la comercialització dels seus productes per evitar abusos de la gran distribució. Una carta de Jesús Domingo, publicada a El Punt Avui el novembre passat, sobre el consum de l’aigua al món agrícola, és ben il·lustrativa. Molts creuen que a l’agricultura i la ramaderia aquest consum és excessiu. A vegades potser sí, però no sempre, i s’està reduint. A més, aquesta aigua, en bona part la retrobem a la fruita, la verdura, la llet o la carn.

Els que vulguin saber més disposen d’un llibre excel·lent: Entendre l’agricultura, de Francesc Reguant, expert en economia agrària. L’autor destaca que Catalunya és una potència en agroalimentació i que totes les formes de producció, a gran i petita escala, hi tenen el seu paper, des de l’ecològica fins als transgènics, sempre amb els deguts controls i ponderació i evitant les especulacions amb productes de primera necessitat.

Als ‘Quaderns agraris’, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), del juny de 2012, un article de Lourdes Viladomiu i Jordi Rosell sintetitzava l’evolució de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea, que va néixer per assolir l’abastiment europeu i uns preus de garantia per als productors, cosa que no sempre s’ha aconseguit, ja que els ajuts que haurien de ser només per als agricultors “actius”, moltes vegades els han rebut els que aquests autors anomenen agricultors “de sofà” (marquesos i duquesses, reis, constructors, banquers i ministres d’agricultura).

No voldria exagerar, però no seria bo que s’acomplissin els temors de l’escriptor francès Charles Péguy (1873-1914), catòlic fervent i socialista peculiar, que entenia que la “civilització camperola” estava en risc de morir i que, si això arribava a succeir, seria l’esdeveniment més important de la història des del naixement de Crist.

D’altra banda, si la Catalunya independent és queda sola al món, com ens anuncia, entre altres, el ministre García Margallo, necessitarem tots els nostres pagesos per poder menjar.- Abel Mariné

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

Santiago Vilanova - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/740664.html?cca=1

El setembre passat, després del colossal èxit de la Via Catalana, aquest diari va demanar-me, entre d’altres col·laboradors, la meva opinió sobre el procés. Quan alguns amics de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) varen llegir la meva resposta varen considerar que havia anat massa lluny en dir que esperar el vistiplau del govern espanyol sobre la consulta era una pèrdua de temps que agreujaria la crisis social, política i econòmica (i alhora ecològica); que la llei de consultes i les eleccions plebiscitàries serien bloquejades. Finalment, deia, no ens quedarà altra alternativa que la que espera Madrid per reprimir-nos: una declaració unilateral d’independència. Aquesta repressió, tot i el risc i patiments que comportaria, provocaria l’impacte mundial que desitgem.

El viatge s’acaba i tot indica que la ruptura amb l’Estat espanyol es consolidarà obligant el govern de Mas a rebaixar posicions. El govern espanyol coneix molt bé el tarannà de CiU durant els anys que ha dominat l’estratègia del “peix al cove” i sap que les connivències econòmiques i complicitats que s’han conreat durant la Transició poden acabar imposant el realisme. Però el que no han previst els seus serveis d’intel·ligència, ni els seus “talps” en els mitjans de comunicació i tertúlies, és la capacitat de l’ANC d’organitzar-se, de resistir i, si cal, ocupar el buit que deixin els partits polítics tradicionals incapaços, per les seves pròpies estructures jeràrquiques, d’impulsar una alternativa popular de base democràtica. O no és la “demòtica” (el govern del poble) que ens proposava Lluís Maria Xirinacs tant representativa com la via parlamentària?

Voleu organització més exemplar que l’ANC? Aquest és el nou pal de paller del catalanisme del que han de sortir els polítics i les estructures d’estat del segle XXI. Veure l’ANC com un lobbyindependentista instrumentalitzat per CiU i ERC és desconèixer el moviment per dins, en tota la seva força territorial i comarcal. El seus caps més visibles, la Carme Forcadell i en Jaume Marfany, entre d’altres, treballen incansablement, sense radicalismes gratuïts, els principis i el full de ruta aprovat en les assemblees nacionals, com la darrera del 5 d’abril a Tarragona.

Totes les sectorials de l’ANC estan preparades per una situació de suspensió política i jurídica de la Generalitat, com ho està l’Assemblea d’Ajuntaments Independentistes. Pensen i estudien el model fiscal, educatiu, sanitari, mediambiental i energètic del futur Estat, que no té perquè ser coincident amb el model d’estats liberals actuals.

El Consell per la Transició Nacional anomenat per president Mas farà bé la seva feina però el seu objectiu sembla ser defensar el status quo i no trepitjar els privilegis dels grans grups econòmics i energètics que han dominat durant la Transició. El model energètic, per exemple, que preparen els independentistes de Convergència accepta allargar la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs fins als 60 anys i preveu un pacte amb Iberdrola, Fecsa-Fenosa, Agbar, Novartis i Abertis que mantingui els seus interessos econòmics. L’ANC, en canvi, és l’única estructura cívica capaç d’optar per la democratització del sector energètic (aigua, gas i electricitat) i de fer-hi participar a tots els usuaris.

Quan es declari unilateralment la independència l’ANC haurà d’estar preparada per definir quina Constitució i quines estructures d’estat vol el poble que ens garanteixin la justícia social i una gestió ecològica del territori i dels seus recursos. Fins i tot haurem de ser capaços de sorprendre al món amb un Estat de característiques no homologables als Estats tradicionals heretats del segle XX; un estat català modèlic, amb formes de gestionar l’energia, la defensa civil, l’agricultura i les tecnologies industrials al servei d’una economia del bé comú. Aquesta és la veritable Ítaca que ens espera al final del viatge.- Santiago Vilanova

Leave a comment

Juan-José López Burniol - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Juan-José López Burniol (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/731510.html?cca=1

“Senyors: Vinc a parlar-vos de la Pàtria Catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”, va dir un jove, amb vint anys acabats de complir, que encetava la presidència del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, en la sessió inaugural del curs 1890/1891. El seu nom era Enric Prat de la Riba. Havia estudiat dret i succeïa en la presidència del Centre Escolar un jove arquitecte –Josep Puig i Cadafalch– que el curs anterior havia pronunciat una conferència sobre el naixement del romànic català, considerant-lo com el resultat de l’esposori d’elements constructius aportats per Roma i Bizanci, de l’espiritualitat cristiana i de “l’esperit de la terra”.

Fins A Prat, el sentiment de la pàtria catalana s’havia expressat políticament en forma de regionalisme o federalisme, compatible amb la pàtria espanyola, no obstant moltes reserves i un estès sentiment anticastellanista. El moment àlgid d’aquest llenguatge del “doble patriotisme” va arribar amb el Memorial de Greuges, presentat pel Centre Català al rei Alfons XII l’any 1885, en què es deia que no era “buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro” Però, en l’última dècada del segle XIX, Prat va donar forma a una altra doctrina basada en tres punts: 1. Que començaven a morir les grans entitats polítiques aixecades artificiosament damunt les pàtries naturals, mentre que aquestes renaixien. 2. Que Espanya no era una nació, una entitat natural, sinó un estat, una entitat artificial obra d’homes. 3. I que els estats han de ser nacionals. La conclusió era evident: Catalunya és l’única pàtria dels catalans, mentre que Espanya és tan sols un estat compost, que, a més, ha revingut un enemic que desnaturalitza el caràcter de Catalunya.

Que l’elaboració doctrinal i el programa polític de Prat i els seus companys es denominés encara “regionalisme” –escriu Santos Juliá– no ha d’enganyar ningú. Essent sens dubte conscients de la impossibilitat de proposar públicament un projecte d’independència de la nació catalana, els joves nacionalistes van deixar ben assentats, però, tots els elements que només caldria estirar en el futur fins arribar a la conclusió final. Però, abans de conquerir aquesta meta desitjada, calia realitzar un dur treball de nacionalització de la nació, més concretament, de catalanització de Catalunya. I per això era necessari, un cop establerta la doctrina, conquerir un poder cultural sobre el qual bastir un sòlid poder polític. Aquest poder cultural va ser, en essència, la Mancomunitat de Catalunya, el centenari de la qual s’està celebrant precisament aquests dies. Les nacionalitats –deia Prat– “tendeixen a tenir un estat”. Tan sols fa falta, per iniciar l’empresa, que es despertin i prenguin consciència del que són. Quan una nació es desperta, produeix un estat, que és l’emanació suprema de l’esperit nacional. I aquest estat ha de garantir, com a mínim, la “completa autonomia interna”.

En aquesta línia, Barcelona va ser aviat –com va dir Vicente Cacho– una “capital autònoma de cultura”. Però feia falta fer un pas més en el terreny de la política. I aquest pas va venir facilitat pel “Desastre” espanyol del 1898. Per a la burgesia catalana, 1898 va suposar una crisi de confiança en la rendibilitat de la vinculació a un estat que feia aigües per tots cantons i que perdia el mercat colonial –i americà– per l’escletxa oberta a Cuba i les Filipines. No és estrany, doncs, que es fundés la Lliga Regionalista, ni que aquesta controlés el 1907 les diputacions de Barcelona i Girona, i el 1915 l’Ajuntament barcelonès. S’inicià llavors un llarguíssim procés que, amb dificultats tremendes i amb interrupcions enormes, ha arribat fins als nostres dies. De fet, no hi ha error més greu, per entendre la qüestió catalana, que pensar que es tracta d’un problema recent provocat per fenòmens immediats, sense advertir la profunditat de l’impuls i la seva irreversibilitat. Una profunditat i una irreversibilitat que, lluny d’impedir una sortida pactada i harmònica, la fan inevitable.- Juan-José López Burniol

Leave a comment

Yesterday, I was honored with a Junceda‘s award for my work  in the game Monsters Band – Board Games! The Jucenda’s, are the most important awards of illustration in Catalonia and are organized by APIC, the Professional Association of Illustrators from Catalonia. I am very happy. It is a great encouragement to keep working and try to be a little better each day!!!
· Ahir vaig tenir l’honor de ser guardonat amb un premi Junceda per la meva feina a Monsters Band – Board Games – Estic molt content, és un gran estímul per seguir treballant i un somni fet realitat. Felicitats a tots els companys guardonats, ells són l’exemple de què el nivell de la il·lustració catalana és altíssim i que pot anar pel món amb el cap ben alt, tot emplenant-lo de dibuixos. Gràcies també als companys de l’APIC per la importantíssima feina que fan tot i les adversitats, crec que són absolutament imprescindibles i un gran suport per a la professió. Estic molt, molt content!
· Ayer tuve el honor de ser premiado con un premio Junceda por mi trabajo en Monsters Band – Board Games – Los Junceda, son los premios de ilustración más importantes de Cataluña y están organizados por APIC (la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña). Estoy muy contento por el premio, es un gran estímulo para seguir trabajando e intentar ser un poquito mejor cada día. Muchas felicidades a los demás premiados y gracias a los compañeros de APIC por su importante labor en pro de la profesión, plantando cara a las adversidades.

Premis Junceda 2013 - APIC - Xavi Ramiro

Update: Some of the official photos of the ceremony. Photographer: Ana Béjar.

premisJunceda_01

premisJunceda_02

premisJunceda_03

premisJunceda_04

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Josep Maria Uyà (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687188.html

El PuntAvui - Josep Maria Uyà - Xavi Ramiro

Què m’està passant, doctor?, podrien dir un català i un espanyol, si se’ls acudís, un bon dia, sol·licitar els serveis d’un psicòleg que els aclarís les estranyes sensacions que tenen últimament. I si el doctor fos algú avesat i amb més coneixement que no pas teoria, li diria al català que després d’anys de peix al cove, s’ha llençat a la carretera: emancipació mental; vostè pateix, li succeeix, que està emancipant-se mentalment de la cultura espanyola tradicional, i li han entrat unes ganes de maduresa personal, i per tant, d’independència, i per tant, de decisió lliure, o sigui llibertat, immenses. I a vostè, diria el doctor, a l’espanyol mitjà de tota la vida, educat en el centralisme històric, profund desconeixedor i profund ignorant de la pluralitat de la pell de brau, vostè pateix de bloqueig, o obstrucció crònica mental, que no li permet veure res que no sigui allò que vostè creu, la qual cosa és molt perillosa, perquè si fos cas que la realitat no fos adient al seu veure, llavors vostè entraria en còlera, i podria tenir un infart fulminant.

Però, doctor, com puc aconseguir el que vull?, li poden preguntar tots dos. I si el doctor és savi, dirà al català que la llibertat no te la donen, sinó que es pren, i que si no hi ha una estrebada, un acte de sobirania, de valor, de decisió neta, no hi ha mai llibertat, i que només amb la llibertat podrà després tornar a casa, a la casa que vulgui, i ser amic de qui vulgui, en llibertat. I a l’espanyol li dirà que només es cura qui es vol curar, i que per curar-se primer has d’admetre que tens un problema, i que qui no ho admet, mai es cura. I quan el català li digui, doctor, tinc por, el doctor el traurà immediatament fora de la consulta, tal com els savis zen empenyen cap al carrer, sense miraments, a l’aprenent que vol saber què és la llum; i quan l’espanyol li digui que és un mal doctor, perquè no l’entén, el doctor també el traurà fora de la consulta, a empentes, si cal, i els deixarà tots dos sols a la intempèrie, al carrer, com dos gossos abandonats, perquè el doctor sap que la por i l’obstrucció mental no es curen si no és amb un bon cop al cap, o una bona sacsejada, propis, o sigui, provocats per un mateix a si mateix.

De manera que, un cop el català mitjà i l’espanyol mitjà estiguin sols a la intempèrie de si mateixos, el doctor resarà perquè la seva cossa cap enfora tingui un dels dos resultats possibles, el primer el desencallament de les traves mentals de tots dos, un de la por, l’altre de la ignorància, la qual consistirà en què tots dos es posaran a parlar, i cadascú des del seu modest saber, mirarà d’entendre l’altre, i arribar a un acord, el qual, normalment, i entre gent amb la ment sana, consisteix a exercir la democràcia, i acatar el veredicte oportunament. Però també pot passar que el tractament no funcioni, i segueixin així, de mal en pitjor, tots dos, un indecís, ara sí ara no, i l’altre obtús, no, no i no, fins que el trastorn mental sigui definitiu, i el envaeixin des de l’estranger, que és el millor que els pot passar a tots dos, i tot acabi en res, com tantes altres vegades a la història. O funcioni només amb un, el català, però només en part, sense decisió, i llavors, si fos el cas, l’espanyol l’envesteixi, com ja ha passat repetidament els últims segles, i no avancem gens.

O sigui que tot plegat és un enorme i col·lectiu embús mental, de la mateixa manera que en la història dels humans, la major part de les barrabassades i heroïcitats èpiques, que han produït misèries terribles, com el terror estalinista o el terror religiós de la història de la majoria de les imaginacions teològiques, són un embús mental, perquè hi ha coses, com la por o la ignorància volguda, que són un embús mental igual que fer sant a un mort per unes idees, i oblidar la mort que tu vas fer per les idees de l’altre, que és el que ha fet l’Església Catòlica a Tarragona fa quatre dies. I sembla mentida que podent enviar un artefacte més enllà de l’òrbita solar, encara hi hagi gent que no sigui lliure, gent que vulgui ser ignorant, o gent que cregui en les imaginacions teològiques que acaben fent morts. Però així som els humans, literalment uns nens ignorants, encara, nens que juguem amb energia nuclear i amb idees sectàries i no provades. I dit això, el doctor mirarà per la finestra, i recordarà tot el temps gastat en despertar les persones, una a una, del seu somni egoista, cultural, polític, i metafísic, per fer-les adonar-se de la seva realitat, i el poc èxit que hi ha tingut, mentre veu a baix, al carrer, el català donant voltes amunt i avall, menjant-se les ungles, i l’espanyol clavant puntades a una llauna, com si li anés la vida.- Josep Maria Uyà

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Carles Castellanos (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/678561.html

El Punt Avui - Carles Castellanos - Xavi ramiro

Aquest Onze de Setembre hem viscut per uns instants la República Catalana Independent. La gran demostració d’autoorganització de milers i milers de persones arreu del territori… no és una demostració d’una capacitat de funcionament lliure i democràtic exemplar que va més enllà de qualsevol possible disposició institucional? Agafats de les mans, centenars de milers de persones mogudes per la fe en un nou país lliure, vam fer viure per uns moments la nova República Catalana Independent.

Aquest és el clam del poble català. O és que algú pensa que l’objectiu de les nostres lluites i mobilitzacions és un règim monàrquic que pugui donar continuïtat en molts aspectes al sistema espoliador i corrupte actual? Sabem que avui encara alguns sectors que han assolit privilegis de tota mena (econòmics, administratius, polítics, socials…) en l’Estat monàrquic espanyol gestat dins el franquisme voldrien perpetuar-se en el poder i per això és molt probable que procurin imposar formes frustrants de semiindependència (Estat associat i subordinat, autonomia amb pacte fiscal, federació sota una monarquia borbònica, etc.). La Via Catalana per la Independència ha fet de cop que qualsevol intent d’engany ja no tingui una viabilitat assegurada. És per això que, per poder blindar el nostre avanç cap a la independència i la llibertat, ara és el moment de reivindicar de manera clara i contundent –sense ambigüitats– la República Catalana Independent. Al llarg dels mesos vinents milers de catalanes i catalans anirem definint els aspectes generals i més importants del país que volem. I aquesta convicció ferma en un país nou permetrà estendre la força i la implantació de l’alternativa independentista.

Davant d’això, l’impossibilisme, lluny d’aquest sentiment àmpliament estès, alguns sectors polítics avui dominants, ben poc sensibles a les aspiracions populars, no paren d’intrigar sigil·losament per apagar el foc de la nostra justa revolta, no paren de tirar aigua al vi de les nostres reivindicacions. Vivim una època de mutacions grotesques que ha fet que els possibilistes d’ahir es converteixin avui en impossibilistes recalcitrants: “L’estat propi, sí; però cal fer-ho ben fet i amb l’estricta observança de la llei.” “I si l’estat propi fos un estat federat amb Espanya… seria molt millor i menys arriscat.” “A poc a poc i bona lletra, que podem prendre mal.” “Que si fallem ara ja no hi podrem tornar mai més.” Etc. Aquests sectors són, així, sobiranistes que arrosseguen els peus, que si hi van és ronsejant, i que no acaben mai de trobar el moment de fer el cop de cap, de prendre les decisions valentes i clares que el moment polític demana. Ara cal un plebiscit amb una pregunta clara i dins l’any 2014. Amb determinació i sense por.

La independència és –es vulgui o no– un acte clar de ruptura que edifica un poder sobre una nova base de sobirania, un cos nacional nou i altre que el precedent. Obsessionar-se perquè tot es faci segons la legalitat imposada actual és una absurditat que pot tenir, a més, conseqüències negatives perquè la dilació permanent pot acabar comportant desànim i frustració.

L’antídot per superar les malalties de l’impossibilisme és la reivindicació de la República Catalana com a forma de govern més profundament democràtica. En la República tothom hi està d’acord. Un rei espanyol seria evidentment una broma de mal gust i no cal dir que ara tampoc s’estila d’anar a cercar un rei en una dinastia balcànica o una altra… S’imposa la República Catalana Independent, perquè és l’únic sistema polític que pot fer possible realment una democràcia en profunditat i la independència efectiva de la nació catalana. Qualsevol altra proposta no fa res més que lliscar cap a diferents formes de subordinació als sectors polítics i econòmics avui dominants: una casta depredadora que viu dels abusos dels monopolis (de l’energia, de la comunicació, etc.) i de les estafes de les entitats financeres, i que s’ha refugiat i enquistat en l’administració d’aquesta veritable atrocitat que és l’Estat espanyol.-  Carles Castellanos

Leave a comment