Posts tagged ‘books’

Some photographs that show my work in the book “Una festa de disfresses (o)” – A costume party (o) -, Susana Peix & Xavi RamiroSalvatella Editorial.

CAT. Algunes fotografies que recullen la meva feina en el llibre “Una festa de disfresses (o)”, Susana Peix i Xavi RamiroSalvatella Editorial.

ESP. Algunas fotografías que recogen mi trabajo en el libro “Una fiesta de desfraces (o)“, Susana Peix y Xavi RamiroSalvatella Editorial.

Leave a comment

Look what the mailman has brought me! Just out of the oven: the three new books from the “School of Letters” collection, written by Susana Peix and illustrated by me.
· A costume party (Una festa de disfresses)
· The sleeping ZED (La ZETA dormilega)
· The Chinese letter / (La lletra xinesa)
Soon I will show you more images! 😉

CAT. Mira que m’ha portat el carter! Acabats de sortir del forn: els tres nous contes de la col·lecció Escola de les lletres, escrits per la Susana Peix i il·lustrats per mi.
· Una festa de disfresses
· La ZETA dormilega
· La lletra xinesa
Aviat us ensenyaré més imatges! 😉

ESP. ¡Fijaros en lo que me ha traído el cartero! Acabados de salir del horno: los tres nuevos cuentos de la colección Escuela de las letras, escritos por Susana Peix e ilustrador por un servidor.
· Una fiesta de disfraces
· La ZETA dormilona
· La letra china
¡Pronto os enseñaré más imágenes! 😉

Leave a comment

This year, catalan literature has been the guest of honor at the Bologna Children’s Book Fair 2017. It has been a privilege to be there as president of the Professional Association of Illustrators of Catalonia (APIC).

CAT. Enguany, la literatura catalana ha estat la convidada d’honor a la Fira del llibre Infantil de Bolonya 2017. Ha estat un privilegi ser-hi com a president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC).

ESP- Este año, la literatura catalana ha sido la invitada de honor en la Feria del Libro Infantil de Bolonia 2017. Ha sido un privilegio estar como presidente de la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña (APIC).

SaveSave

SaveSave

SaveSave

SaveSave

Leave a comment

Xavi Ramiro - Cest Batlle - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/766575.html

Aquests dies s’està projectant als cinemes Girona de Barcelona el documental Desmuntant Leonardo, produït per Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història. Basat fonamentalment en la recerca d’en Jordi Bilbeny, a qui considero amic de fa molts anys, el documental explora les múltiples ombres i incongruències en la història oficial d’aquest immens personatge, Leonardo da Vinci.

Un dels pilars de la historiografia oficial, i que el documental posa en evidència, és que Leonardo era el fill il·legítim d’un notari i una pagesa analfabeta, i que va viure pràcticament sense cap mena d’educació fins als quinze o vint anys, edat en la qual, com per encantament, va passar de la ignorància més supina a disposar de notable educació en múltiples disciplines.

El documental també presenta fets irrefutables, algun dels quals ben intrigant, com que a l’escut de Leonardo hi ha les barres de la corona catalana. I això en una època en què la corona catalana regnava en més de mitja Itàlia a través del Regne de Nàpols, i en què els papes de Roma eren de la família Borja, igualment procedents de territoris de la corona catalana. També ens aporta documentació de com Leonardo es relaciona i interactua amb diversos membres d’aquesta casa reial catalana. Fonamentant-se en tot això, i en la resta del que es presenta en el documental, s’hi acaba defensant que Leonardo estava emparentat d’alguna manera amb aquesta mateixa casa reial.

Fins ara, el documental ha merescut l’atenció i les bones crítiques i comentaris de mitjans com TV3, Catalunya Radio i RAC1 i, majoritàriament, també del públic en general. Enmig d’aquest panorama, però, sobten dues menes de reaccions, sortosament minoritàries en nombre. La primera és la de ridiculitzar-lo, presentant-lo com una imbecil·litat o, directament, com un producte delirant. La segona és la de rebentar-lo.

En aquesta segona línia, sobta el blog d’un professor universitari que l’esparraca de dalt a baix, sense haver-lo vist (!!), segons admissió pròpia, talment com si no pogués contenir-se abans d’exposar els seus prejudicis, que és l’única font de dades que el bloguer pot tenir disponible, quan opina sense haver tingut exposició directa a l’objecte del comentari. No cal dir que aquesta mena d’actuacions semblen molt pobrament alineades amb l’esperit de recerca obert, amb mirada equànime i sempre disposades a rebutjar qualsevol teoria existent en favor d’una de nova, que els fets suporten millor que l’existent, que se suposa que és la fibra bàsica de l’esperit universitari. Aquesta mena de comportament i aquesta victòria del prejudici fan bona la dita del premi Nobel de Física, Max Planck, que, fins i tot en un àmbit tant suposadament asèptic com el de la física, les noves teories guanyen terreny no perquè convencin els proponents de les velles, sinó perquè aquests s’acaben morint.

De documentals sobre versions alternatives de la realitat se’n fan molts, i el temps dóna i treu la raó. Només amb el temps podrem veure tots plegats a on queda aquest en concret. Mentrestant, si trobeu el tema interessant i teniu el temps i les ganes, pot no ser una mala inversió del vostre temps de veure’l amb els vostres propis ulls i formar-vos la vostra opinió directament, sense intermediaris, sobre la versemblança, pertinència i interès dels arguments proposats en el documental sobre aquest personatge tan singular i extraordinari de la història universal.- Cesc Batlle

 

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/694546.html

El Punt Avui - Dolors Renau - Xavi Ramiro

En una primera ullada pot semblar que als responsables polítics els és permès d’ asfixiar la vida cultural i artística sense haver de pagar-ne les conseqüències. La traducció pressupostària de les opcions polítiques expressa l’escàs valor que la majoria dels que governen atribueixen al món de la cultura i les arts, mentre ho justifiquen en la necessitat d’atendre prioritats destinades a garantir els mínims de benestar a la ciutadania. Si ens ho mirem més de prop, però, veurem que les autèntiques urgències humanes (l’habitatge, l’alimentació, l’educació, l’atenció als més vulnerables, la sanitat per a tothom, és a dir, els drets humans universals) no semblen ser considerades tampoc prioritàries i condueixen a convertir- se en béns escassos per a la majoria. Cap coherència confessable explica l’asfíxia de la cultura i les arts, i no parlem de l’educació. Sembla, al contrari, que es tracta de deixar intactes i tant a l’ombra com sigui possible aquelles opcions que beneficien el petit grup dels poderosos.

D’altra banda, darrere l’escàs valor atribuït a la creació artística i a la cultura rau una visió hermètica i elitista que exclou tant la seva divulgació com el seu reconeixement com a impulsores de canvis personals i col·lectius. No es vol recordar que la necessitat d’expressió artística ha acompanyat els humans des dels inicis de la seva història impulsada pel desig de transcendir la quotidianitat i de conèixer i imaginar altres mons desconeguts. És la mateixa necessitat que avui experimenta molta gent, que, sovint, sense avals acadèmics ni títols oficials, és capaç de gaudir de Bach, comprendre Tolstoi i captar la vigència de les tragèdies que des de Sòfocles proporcionen paraules a drames actuals. Recordem que, tal com diu Freud, una vessant de la cultura està directament relacionada amb l’organització de la nostra vida comuna. Tenim molts exemples de com cultura i arts han col·laborat a transformar el món en la bona direcció, en la del reconeixement i proclamació dels drets humans. Un exemple: la capacitat d’escriure, narrar i llegir han jugat un paper fonamental en la sensibilització de milions de persones envers d’altres éssers humans “diferents”, invisibilitzats, durant segles, darrere les creences imperants. El reconeixement de l’altre en tant que ésser mereixedor de respecte ha anat guanyant terreny gràcies al desvetllament d’una nova sensibilitat, la qual s’ha traduït en normes, lleis, proclamacions públiques, acords entre estats, tribunals, etcètera. Lynn Hunt, en un llibre apassionant, La invención de los derechos humanos, explica que moltes narracions escrites o protagonitzades per dones i la seva lectura generalitzada han jugat un paper sensibilitzador envers un sofriment silenciat darrere l’etiqueta de natural durant segles.

També ens podem preguntar quin paper ha jugat en la conquesta dels drets dels infants (considerats una possessió més del pater familias) les narracions de Dickens. I sense La cabana de l’oncle Tom, o Beloved, hauríem entès la brutalitat de l’esclavatge, durant segles considerat normal? Cada avenç en la direcció dels drets humans universals té al darrere anys de lluites i desobediències, de revoltes i càstigs. I també una llarga tasca d’escriptura, de creació d’imatges, de música, d’obres de teatre. Totes elles donen forma a realitats que ofereixen noves perspectives i experiències a la ciutadania. Els qui ofeguen la vida cultural i artística d’una comunitat cultiven la permanència de clixés reductors de la dignitat humana, posen en perill l’existència i l’avenç dels drets humans, fomenten desigualtats i posen en risc la convivència dels pobles. Afavoreixen l’ús de la violència i el retorn a la llei de la selva.- Dolors Renau

 

Leave a comment