Posts tagged ‘article’

puntdevista070715

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/873892-les-paradoxes-del-lideratge.html

Fa just una setmana, en l’edició del 30 de juny, aquest diari duia una notícia d’aquelles que em generen incomoditat: “Un terç dels francesos volen que Strauss-Kahn torni a la política.” Segons un sondeig realitzat, conserva la simpatia de militants tant de l’esquerra com de la dreta, els quals voldrien que, si es remodelés el govern, assumís el càrrec de primer ministre. Dominique Strauss-Kahn va ser acusat el 2011 d’agressió sexual per una empleada d’un hotel de Nova York, cas que es va resoldre amb una indemnització, i ha estat implicat en altres escàndols, entre els quals buscar agressivament gratificació sexual de la periodista i escriptora Tristane Banon i participar i organitzar festes sexuals amb prostitutes, un càrrec de proxenetisme del qual ha estat absolt recentment. Sembla que una part significativa de la població no té en compte aspectes com aquests, que defineixen clarament una part important de la idiosincràsia d’una persona, a l’hora de voler que sigui ella qui exerceixi un càrrec de lideratge, les decisions del qual segur que els afectaran. O potser són aquests aspectes els que fan que sigui percebut com un líder nat?

Es diu que la capacitat de lideratge és un dels trets de personalitat més ben valorats actualment, la qual cosa fa que molts professionals del coaching dediquin bona part dels seus sistemes d’entrenament personal a aprofundir en aquesta capacitat. Amb algunes diferències, la major part de sistemes coincideixen en la idea que les característiques més importants per esdevenir líder són definir clarament la direcció del lideratge i mantenir el rumb; centrar la motivació en el per què; conèixer i utilitzar les forces i habilitats que hom té; tenir disposició per aprendre, visió i curiositat; ser conciliador, bon comunicador i positiu envers els altres, i no tenir por d’equivocar-se. Sens dubte aquestes característiques poden ajudar a fer créixer les pròpies capacitats de lideratge de manera conscient i volguda cap a un lideratge positiu, però també és cert que hi ha persones que, de manera innata, són percebudes pels altres com líders naturals.

Hi ha diversos estudis científics que han identificat quines són les principals característiques que fan que un líder natural sigui ben valorat per la població. En general, a nivell de personalitat els líders són més impulsius, arriscats, carismàtics i creatius (en el sentit que cerquen noves solucions als problemes), unes característiques que tenen un rerefons neural i genètic –i per descomptat també educatiu–. També s’ha vist que, en temps de crisi, aquestes característiques són especialment ben valorades, atès que, de manera preconscient, semblen poder garantir un futur col·lectiu més òptim. I presenten una bona capacitat d’empatia cap als membres del seu grup, de la qual poden prescindir quan les seves decisions afecten membres d’altres grups. D’aquesta manera poden afavorir els “seus” en detriment dels “altres”.

Tanmateix, també s’ha vist que quan hom escull qui vol que lideri el seu grup s’activen les anomenades neurones mirall del cervell, les quals permeten reproduir interiorment les emocions i característiques de comportament d’aquest líder. És una manera preconscient d’identificar-se amb ell, la qual cosa afavoreix l’estabilitat dels grups a través de l’adhesió als líders. Aquest és el fet que em genera incomoditat, pensar que un terç de la població se sent còmoda identificant-se amb persones com Strauss-Kahn.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista230615

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/864345

Arran del meu article sobre narcisisme escolar m’han arribat anècdotes de les quals trameto les dues següents:

A). Una cua davant la caixa d’un supermercat. La caixera comptava el que havia de pagar una anciana, primera de la cua. Darrera d’ella, una mama jove amb cotxet i nen, al qual feien patxoca les varius de l’anciana i s’hi entretenia apuntant-les amb els peus. A mesura que l’anciana s’anava apartant, la mare li anava acostant el cotxet perquè el nen arribés millor amb les seves cames a les varius i poder així colpejar-les amb més precisió i no quedar frustrada la diversió del seu petit. Finalment, l’anciana, adolorida, va advertir a la mare que aquells copets del seu nen li feien mal, amb el prec que reculés el cotxet. “Ho sento, senyora, però jo al meu fill l’educo en llibertat”, va ser la resposta de la mare, sense variar ni un centímetre la posició del cotxet. Un jove, el tercer component de la fila, indignat per aquella escena, va anar a buscar un pot de tomàquet i el va buidar sobre el cap de la mare. En protestar aquesta iradament, el noi va replicar: “Ho sento, senyora, però els meus pares varen educar-me en llibertat”.

B). El segon cas va passar a un institut. Per proporcionar-se diversió un alumne va cremar en públic un llibre de la biblioteca del centre. En notificar l’equip directiu als seus pares que el fill seria sancionat, la resposta dels progenitors va ser la mateixa que la de la mare del supermercat: que ells, com a pares moderns, educaven els seus fills en llibertat.

La crema de llibres ha estat una constant històrica. Des de l’incendi de la fabulosa biblioteca d’Alexandria fins a les fogueres públiques i rupestres dels franquistes i les més ritualitzades dels nazis. Fins al pobre Alonso Quijano li cremaren els seus llibrers de cavalleries tret de l’Amadís de Gaula i el Tirant Lo Blanch.

Cremacions, és clar, aberrants, però humanes, en el sentit que deriven d’una raó perversa, però al capdavall, raó.

La cremació del llibre per part de l’alumne, en canvi, ens retrotrau a un món anterior a l’axiologia, comporta una regressió a una etapa evolutiva en què l’agressivitat no calia ser sublimada a l’empara d’una ideologia integrista. Aquesta cremació és més greu perquè l’alumne no buscava l’exterminació d’una idea expressada en el llibre, sinó la destrucció per la destrucció. Tant li feia liquidar el llibre com una cadira o qualsevol altre estri.

“Educar en llibertat”. Llibertat, el valor més preciós junt amb l’amor. De l’amor espuri i mercenari en diem prostitució. Com s’haurien d’anomenar, doncs, els pares que així prostitueixen la sagrada llibertat? I com pot defensar-se d’ells la societat?

Un amic massa apassionaT i contundent apuntava com a solució el que ell qualificava d’expropiació temporal del nen per part dels poders públics fins a la rehabilitació dels pares. Matisant aquesta solució extrema, tampoc s’esdevé tan inexacte ponderar que qui educa els fills en aquesta llibertat els està maltractant, causant-los, potser de per vida, gravíssimes nafres psicològiques. Retirar la custòdia a aquests pares, prèvia declaració de desemparament, fins que acreditin l’adquisició d’unes mínimes aptituds educatives potser sí donaria la mesura d’una societat autènticament amatent i curosa amb els drets dels infants. I també la mesura de la necessària defensa social davant aquests futurs monstres així “educats en llibertat”.- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista260515

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Pot sorprendre sectors de l’opinió pública que quan es parla de l’ecologisme no es donin informacions sobre els seus teòrics. Hi veig una explicació: el món de la cultura, la política i el periodisme està monopolitzat per ideologies desenvolupistes heretades del segle XIX. El més greu, però, és que mentre les institucions fomenten el creixement ignoren que el nostre territori pateix una pressió de l’entorn equivalent a una població de més de 20 milions d’habitants a la qual hem d’afegir-hi els 16 milions de turistes anuals concentrats en el litoral. Estem devorant el país que volem convertir en estat! Els respectius governs de la Generalitat han menyspreat les arrels i les propostes científiques del pensament holístic, també oblidat a les aules universitàries amb l’excepció de la tasca feta en el seu temps per l’ecòleg Ramon Margalef i en els darrers anys pel bioeconomista Joan Martínez Alier. Quan ICV va optar per declarar-se “ecosocialista” i va afegir al logotip el genèric “verds”, podíem creure que els seus dirigents, responsablement, reivindicarien els Ivan Illich, René Dumont, Edward Goldsmith, Michel Bosquet, Nicholas Georgescu-Roegen o Vandana Shiva, entre d’altres. Però com que cap d’ells provenia de la tradició comunista els varen silenciar. La dreta liberal sobiranista també va intentar apropiar-se de “l’econacionalisme”, estratègia que va liderar sense èxit el conseller de Medi Ambient Felip Puig. Després de manipular el concepte de “sostenibilitat” ara es prepara una operació semblant per integrar el “decreixement”. Al capitalisme del segle XX de l’ecologisme només li interessa el que pot utilitzar com a màrqueting (Abertis, Gas Natural Fenosa o Endesa han fitxat científics ambientalistes per ecoblanquejar la seva imatge empresarial, maniobra anomenada greenwashing). Les esquerres tradicionals també han emprat el “verd” com a reclam publicitari per atreure el vot dels moviments socials. És per tot això que l’aportació del periodista i escriptor Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950) publicant Heterodoxos europeus (Pagès Editors, 2015) és tan meritòria com útil. Es tracta d’un retrat de “25 biografies de la consciència ecològica del segle XX”. En el llibre hi surten intel·lectuals i activistes internacionals, la majoria desconeguts per la classe política de la Transició i per les noves generacions. Garcia ha fet una selecció personal i, en conseqüència, no hi són tots els que mereixerien ser-hi, especialment destacades ecofeministes, però hi són alguns dels ideòlegs més significatius que l’escriptor va entrevistar quan varen participar en els simposis internacionals Una sola Terra. Altres els va conèixer en reunions d’Ecoropa, associació fundada per Denis de Rougemont i Armand Petitjean, actualment presidida per la biòloga Christine von Weizsäcker. Hi trobem també biografiats ecologistes espanyols injustament oblidats com Pedro Costa Morata i Mario Gaviria. He de confessar que la lectura dels Heterodoxos europeus m’ha transportat a la meva joventut i al meu compromís antinuclear compartit amb la majoria dels retratats que, lamentablement, no han motivat l’interès dels nostres principals editors com ho han fet autors de best-sellers com la Naomi Klein (sobre el seu assaig Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima en parlaré en un proper article). Aquesta desconsideració cultural amb els pioners de l’ecologisme ha beneficiat els grups oligàrquics espanyols que malden per seguir impulsant i dirigint el model econòmic i energètic que ens ha portat a l’atzucac. Quasi tots els entrevistats per en Xavier Garcia (dotze ja han traspassat) han lluitat contra aquest model i han estat dignes i honrats defensors de la bioeconomia com a alternativa. Si l’independentisme esdevé majoritari també ho ha de ser la consciència ecològica si volem contribuir amb el futur estat a frenar una crisi que porta la humanitat als límits de la seva extinció.- Santiago Vilanova
Leave a comment

puntdevista280415

Columnist: Francesc Camps Palou (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/848410.html

Tenim una taula amb els candidats a l’alcaldia d’una ciutat mitjana. Es prepara un debat davant d’un públic disposat a escoltar el relat sovint dramatitzat del que serà la seva ciutat a partir del moment que els votem. Els candidats projecten la veu i ajusten, en funció de l’auditori, el millor del seu llenguatge cap als potencials votants. Tenim servida, tot i que amb escasses excepcions, l’escenografia d’un ritual enfadós, sovint sobreactuat, previsible i avorrit. S’omple el discurs de xifres, filigranes sintàctiques, desitjos, asseveracions i fins i tot èpica mundana. S’exposa la ciutat-cosa, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives.

Hi ha una altra dimensió, però. Es diu que un és del lloc on ha anat a l’escola. Potser es vol dir que un se sent a casa en aquell lloc on va començar a construir la “seva” ciutat. Aquella que tots portem a dintre i que comencem a construir sòlidament des de petits, i no acabem mai de bastir fins que morim, tot i no viure-hi permanentment. Es tracta del refugi dels intangibles que, no sabrem mai exactament com, configuren els records que ens defineixen i defineixen els nostres orígens inconscients, tant els individuals com els col·lectius. No hi ha massa xifres, ni massa concreció en res, simplement és una mena de pàtria feta de munts de racons, els il·luminats i els obscurs. És en el si d’aquest univers de llocs comuns mig reals mig recordats, interiors o a cel obert, on pot créixer la ciutat-idea, estretament vinculada a la ciutat-sensible, que pot, en tant que més rica, projectar-se cap al futur.

És constatable, per altra banda, que aquella cosa sense aquesta idea només construeix entorns pobres. La simple gestió de la ciutat-cosa uniformitza els “ítems a resoldre”, s’anomenin turistes, contenidors, planejament urbanístic, palmeres, botiguers, patrimoni, camions, espai públic, smart-city o taxis. No és fàcil enllaçar una amb l’altra, calen competència i voluntat, però sobretot la mirada intencionada de qui s’hi posarà al davant i de l’equip que l’envolta.

Un dels entorns on aquesta no-visió de conjunt es manifesta clarament és el de la resolució de l’espai públic, especialment a les ciutats mitjanes. Si la visió de la ciutat-idea és sòlida, els professionals que es dediquen a solucionar aquests espais disposen de millors referents i recursos per construir-la. Si la visió és sòlida, la ciutat es torna comprensible i per tant dominable. Cal, però, que qui lidera conegui els mecanismes de concepció dels espais, ja que la construcció física porta a la construcció mental, i a l’inrevés.

Als polítics locals rarament se’ls valora per la seva ciutat-idea. Hi ha intents de posicionament, com els coneguts arguments ensucrats i carrinclons cuinats prèviament, com la buida i magnífica obvietat “la ciutat de les persones”, utilitzada ja per uns i altres, o la màxima placebo “ho farem molt bé, som els millors”. En comptades ocasions se sap si sota la pell hi tenen projectes atrevits, o intel·ligents, o fins i tot sensibles –no m’atreveixo a imaginar les tres coses alhora–. No toca, l’escenari és pura rigidesa. No hi ha bagatge visible.

A aquests aspirants al govern se’ls podria preguntar allò que els patriarques demanaven als joves pretendents: …i vostè, amb què compta?- Francesc Camps Palou

Leave a comment

137

Illustration for the #137 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices. I have explained the process of creating this illustration in my Instagram account:

Leave a comment

puntdevista140415

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/842211.html

L’Ajuntament de Besalú, pels volts de Sant Josep d’enguany, ha protagonitzat una iniciativa que l’honora, i molt. En un temps en què tants d’escarnis rep la memòria històrica, la Comtal Vila, en un acte exemplar, ha dignificat la Creu del Candell, un espai a tocar el poble regat amb molta sang, un indret que incideix en la meva memòria sentimental. Foren moltes les ocasions en què, de nen, agafat primer de la mà del meu avi, després ja solt, passàvem els dos davant una per a mi estranya, incomprensible, columna de dimensions humils, de ferro rovellat, situada arran de camí, però mig colgada per un herbam invasor; una columna de la qual n’emergia, de la part més alta, una excrescència, com si de mig braç es tractés, que la feia encara més inintel·ligible de dia i més paorosa de nit, sobretot quan oscil·lava al compàs del vent. Sense la companyia del meu avi hauria hagut de cantar molt alt per fer-me passar la por. Llavors no sabia ni que aquella estrafolària peça que ballava allà dalt descompassadament era la resta del braç d’una creu ni que aquella creu assenyalava terra sacra, que, en la imaginació infantil, s’hauria convertit en rodal de fantasmes, dels esperits de tants afusellats allà mateix.

Però el meu avi, l’avi Siset, tan estimat i que tant m’estimava, me n’estalvià sempre els detalls. Prou que jo li preguntava per què es treia, indefectiblement, la gorra just en passar davant d’aquella quasi andròmina.“Algun dia ho sabràs i ho entendràs”, es limitava a dir.

I jo ara, tants i tants anys després, veig amb emoció com l’Ajuntament de Besalú ha retornat tot el significat a aquell ferro rovellat, convertit ara en digne monument, recordatori permanent d’aquell infaust 19 de març de 1874 en què 28 liberals (un d’ells un nen de 12 anys) van ser bàrbarament executats per les tropes carlines del sanguinari general Savalls.

D’ençà d’aleshores, i fins a la guerra civil, les forces liberals de diferents generacions han tingut present la luctuosa efemèride, celebrant en el lloc de l’holocaust diferents actes d’homenatge. Des del 1939 fins ara, silenci total, oblit ignominiós. Lògic durant el franquisme i tampoc il·lògic durant aquesta pseudodemocràcia fruit de la ruptura pactada (quina contraditio in terminis!).

Història passada, dirà algú. Jutgi el lector si és passat o actual el que al llarg de segle i mig s’ha anat dient sobre el luctuós episodi:

“Una salutació fraternal a aquests vells lluitadors progressistes i liberals, pares genuïns del republicans d’avui, com aquests ho seran dels de demà. Nosaltres continuem l’obra que vosaltres iniciàreu, però aquesta obra, tot i ser la mateixa, es va eixamplant i dilatant” (acte d’homenatge del 1905).

“El caciquisme, el clericalisme i el torn dels dos partits polítics que hem estat patint és necessari que acabi per donar entrada a elements nous, més purs i més sans”(en l’acte d’homenatge del 1907).

“La llibertat no ve en safata, sinó que és necessari per merèixer-la el sacrifici de cada dia… Jo voldria que tots sentíssiu la fe que jo sento per Catalunya. Cal defensar les llibertats conquerides amb tant d’esforç i prosseguir la lluita fins aconseguir-ne altres de noves, més amples. És necessari demostrar que volem el triomf del dret i la justícia per sobre de tot” (del President Francesc Macià, en el 59è aniversari dels afusellaments).- Ponç Feliu

Leave a comment

puntdevista030115

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/818814-guerra.html

Veig que no s’aturen els homenatges i lloances a Alfonso Guerra. Per això, esgotada ja la meva paciència, haig d’invocar, amb Lacan, un corrent psicoanalític –en el qual no he cregut mai– que ve a dir, més o menys, que el nom sí que fa la cosa, que cal anar amb compte a l’hora del bateig, no fos cas que el nom condicionés identitat, caràcter i comportament del nounat. Però potser sí que en aquest cas el nom fa la cosa si es recorda, per exemple:

a) el seu ego descomunal, la seva megalomania galopant sovint l’abocaven al ridícul més estrepitós, sense que ell se n’adonés. Per exemple, quan anuncià en el congrés d’Extremadura la seva sortida del govern (forçat per l’escàndol del seu germà per un cas de corrupció), explica a les seves memòries, sense el menor pudor, que “todos prorrumpiero en gritos de «no, no, no» y las lágrimas corrían sin control… todos me abrazaban llorando, pidiéndome que continuara en el gobierno, que no les dejara solos”.

b) Aquest cabdillista i messiànic personatge sembla que també es considerava un gran poeta. Segons Alejandro Cercas, Guerra deia que “cuando leía poemas de Lorca le recordaban algunos suyos, incluso le parecían literalmente idénticos”.

c) Considerava el seu cervell un magatzem de cultura equiparable a la que es pogués encabir en l’enciclopèdia més important, amb una compulsiva necessitat d’exhibir el seu saber i, en particular, el que considerava troballes només al seu abast, de les quals calia donar compte a una humanitat desinformada, sovint descobrint el Mediterrani. El nostre ínclit personatge, qualificat per Enric Juliana com “l’Emir de Sevilla” i socialista “descamisado”, era, doncs, un elitista de pedra picada.

d) Com sol passar en personalitats egòlatres i narcisistes que són paradigma de la més alta demagògia, el seus menyspreus i desdenys vers els altres sovint eren mortificants i viperins, i arribava a qualificar Suárez de “tahúr del Misisipí con el chaleco floreado”; a Rodríguez Sahagún, ministre de Defensa, de “brigada chusquero al que le cortan el pelo con el casco puesto”; a Josep Melià, de “consumidor de piensos compuestos Sanders”; a Garaikoetxea, de “vendedor de corbatas”, a Calvo Sotelo, president del govern, d’“un hombre tan soso que su papel más útil sería el de marmolillo en una calle peatonal”; a Soledad Becerril de “Carlos II vestido de Mariquita Pérez”, etc., etc.

e) En definitiva, el millor retrat del personatge, tan temut, però a qui tan divertit pel seu gracejo andaluztrobaven tots els temorosos de no sortir en la foto, el va oferir Jorge Semprún, aquest sí un intel·lectual autèntic: “La idea que Guerra quería dar de sí mismo en las innumerables entrevistas, largas, prolijas… siempre me ha parecido insoportable. Llena de suficiencia, de megalomanía, de intelectualismo Kitsch, de donjuanismo andaluz de la más vulgar especie (aquellas páginas consagradas a describir sus noches dedicadas a hacer el amor y a escuchar Mahler). Era demasiado fácil –tan fácil que yo era propenso a desconfiar– aquella máscara que Guerra había escogido mostrar, aquella persona que hacía el papel de ser, me parecían tan ficticias, tan impersonales, que, sin duda, escondían una verdad oscura, tal vez patética, tal vez sencillamente insignificante; era demasiado fácil, pues, deducir y descifrar una fragilidad esencial, una exageración infantil, una falta evidente de madurez psíquica en todo caso.”- Ponç Feliu

Leave a comment

124

Illustration for the #124 issue. Esguard is a free magazine in catalan available for iPad and Android devices.

Leave a comment

puntdevista230115

Columnist: Abel Mariné (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814384.html

El novembre de 2014 vaig participar, a la casa de l’Agricultura de Barcelona, en un World Cafe, el títol del qual era Les persones consumidores i la pagesia parlem dels aliments, organitzat per la Unió de Pagesos, la Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat (CUS / Salut, consum i alimentació) i la Unió Cívica de Consumidors i Mestresses de Casa de Catalunya (UNAE). Les converses World Cafe tenen per objectiu l’intercanvi d’opinions per compartir coneixements i crear possibilitats d’acció. Productors i consumidors d’aliments, les dues baules més febles de la cadena alimentària, es reuniren per debatre sobre noves maneres de fer i pensar la nostra alimentació. Un pagès, savi i agut, va dir: al pas que anem cada vegada serem menys, i la nostra societat no s’adona que és més difícil fer un pagès que un sant.

Arribar a sant no és fàcil però ser pagès tampoc, ja que els mercats actuals i certs criteris “economicistes” els sotmeten a dures proves. El Punt Avui dedica atenció al món del camp. Una mostra és l’edició de l’Agenda del Pagès, aquest any a càrrec de Josep Guix i Anna Roca, amb informació que els “urbanites” no coneixem prou. Només cal veure els problemes actuals dels cítrics a la zona de l’Ebre o l’article “I encara diuen que el peix és car!… i la fruita?”, de Santiago Niño i Elisenda Casals, a L’Econòmic de primers de gener, que es pregunta per què es retribueix tan poc els agricultors. Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, recordava fa poc en aquest diari que ens proveeixen d’aliments, conserven els recursos naturals, mantenen el paisatge agrari i rural i garanteixen l’ocupació equilibrada del territori, i plantejava la necessitat d’aconseguir el control de la comercialització dels seus productes per evitar abusos de la gran distribució. Una carta de Jesús Domingo, publicada a El Punt Avui el novembre passat, sobre el consum de l’aigua al món agrícola, és ben il·lustrativa. Molts creuen que a l’agricultura i la ramaderia aquest consum és excessiu. A vegades potser sí, però no sempre, i s’està reduint. A més, aquesta aigua, en bona part la retrobem a la fruita, la verdura, la llet o la carn.

Els que vulguin saber més disposen d’un llibre excel·lent: Entendre l’agricultura, de Francesc Reguant, expert en economia agrària. L’autor destaca que Catalunya és una potència en agroalimentació i que totes les formes de producció, a gran i petita escala, hi tenen el seu paper, des de l’ecològica fins als transgènics, sempre amb els deguts controls i ponderació i evitant les especulacions amb productes de primera necessitat.

Als ‘Quaderns agraris’, de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), del juny de 2012, un article de Lourdes Viladomiu i Jordi Rosell sintetitzava l’evolució de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea, que va néixer per assolir l’abastiment europeu i uns preus de garantia per als productors, cosa que no sempre s’ha aconseguit, ja que els ajuts que haurien de ser només per als agricultors “actius”, moltes vegades els han rebut els que aquests autors anomenen agricultors “de sofà” (marquesos i duquesses, reis, constructors, banquers i ministres d’agricultura).

No voldria exagerar, però no seria bo que s’acomplissin els temors de l’escriptor francès Charles Péguy (1873-1914), catòlic fervent i socialista peculiar, que entenia que la “civilització camperola” estava en risc de morir i que, si això arribava a succeir, seria l’esdeveniment més important de la història des del naixement de Crist.

D’altra banda, si la Catalunya independent és queda sola al món, com ens anuncia, entre altres, el ministre García Margallo, necessitarem tots els nostres pagesos per poder menjar.- Abel Mariné

Leave a comment

puntdevista200115

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/814371.html

Aquestes dies s’ha parlat molt de l’humor, en el context de la llibertat d’expressió i de si hauríem, o no, en democràcia, d’autoimposar-nos límits. Som l’única espècie que té sentit de l’humor, i l’utilitzem de forma habitual en les nostres interaccions socials. L’humor té un lloc especial al nostre cervell, i l’estudi del seu funcionament aporta dades que ens permeten aprofundir en el concepte més ampli d’humanitat. És d’això del que vull parlar, en homenatge a tots els humoristes que d’una o altra manera veuen coartada la seva feina, en algunes ocasions de manera absolutament traumàtica, però que malgrat tot la continuen fent, en clara contribució al sentit més profund i ampli de la paraula humanitat.

L’habilitat per detectar l’humor és un procés cognitiu molt sofisticat que provoca l’activació de zones molt diverses del cervell, implicades en la resolució d’incongruències, la gestió social i emocional, el sentiment de benestar, la detecció de situacions que requereixen una atenció especial –com per exemple de perill– i la presa de decisions. Es gesta quan el que escoltem o veiem difereix del que havíem anticipat, segons el context en què ens trobem i en funció de l’experiència de cadascú. Per aquest motiu, els acudits indueixen a pensar una cosa per finalment canviar-la per una altra de xocant, o situen en una mateixa imatge elements aparentment contraposats, la qual cosa obliga a una reinterpretació reflexiva, crítica i creativa en funció del context. Per això el sentit de l’humor més elaborat contribueix a pensar, a eixamplar els límits intel·lectuals, i des d’aquest punt de vista ha de ser irrenunciable.

Des d’un punt de vista evolutiu es considera que, a mesura que els homínids van anar evolucionant i els seus mecanismes mentals van anar adquirint més grau de creativitat per resoldre problemes, especialment en contextos socials complexos, també van començar a utilitzar dreceres mentals per preveure i anticipar-se a les situacions. Tanmateix, però, aquestes dreceres poden provocar falses inferències. És aquí on s’origina el sentit de l’humor, que s’ha d’entendre com el plaer que provoca reconciliar les discrepàncies entre el que inconscientment havíem suposat i la realitat objectiva.

No totes les persones, però, percebem l’humor de la mateixa manera ni amb la mateixa finor, ni tampoc tots els humors són iguals. Segons l’activitat diferencial de les diverses parts del cervell implicades, es poden distingir quatre tipus d’humor: el que allibera tensions socials, la qual cosa contribueix a promoure relacions més benvolents; el que permet veure les coses negatives des d’un angle diferent, que permet que augmenti la confiança en un mateix; l’agressiu, que es caracteritza per l’ús del sarcasme, la burla i crítica, i que és el que amb més freqüència pot resultar ofensiu per a algunes persones, i l’autodestructiu, que es basa en la crítica pròpia i permet obtenir l’aprovació dels altres.

Finalment, s’ha demostrat que les persones amb més sentit de l’humor tenen més neurones en les zones implicades, però tanmateix també s’ha vist que la cultura, a través de l’aprenentatge, modula molt les connexions en aquestes mateixes zones. I també ho fa la situació social de cadascú. Per exemple, les persones que pateixen d’ansietat social tenen disminuïda la capacitat de percebre l’humor, i els augmenta la tendència a interpretar-lo de manera agressiva. En resum, un sol bon acudit pot contenir tot el còctel de la humanitat, en totes les seves dimensions.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista060115

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/808719.html

Un grup de deu juristes, encapçalats per Santiago Vidal, presenten demà una proposta de constitució de la república catalana. Estarem davant d’un text que esdevindrà una eina de primer nivell per fomentar el debat sobre el disseny del país que volem. Vaig escoltar-ne una síntesi en la taula rodona que l’Ecofòrum de la Garrotxa vàrem organitzar a Olot el 4 d’octubre passat i en la qual el magistrat de l’Audiència de Barcelona ens detallà alguns dels principals canvis radicals que comportaria la nostra carta magna en el sistema judicial (elecció democràtica dels càrrecs de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem) i en la forma d’impulsar la democràcia participativa (especialment els referèndums revocatoris, la supressió de l’aforament per als polítics i dels indults, les llistes electorals obertes…). El que més ens va donar un alè d’optimisme envers el futur, però, va ser la idea que la constitució pugui prohibir governar amb majories absolutes. “El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament”, diu l’aforisme atribuït a lord Acton.

Els ecologistes de la sectorial 3E (ecologia, energia i entorn) de l’ANC presents en aquell acte vàrem reivindicar que en una constitució del segle XXI era ineludible que, junt amb els drets a l’habitatge, la salut i el treball, també es preveiés el dret de la persona a viure en un entorn saludable i el deure i l’obligació del govern i les autoritats públiques de conservar els béns comuns naturals i a gestionar-los de forma sostenible per a les futures generacions.

Un Estat modern no pot oblidar l’existència de la crisi ecològica global i de fer comprometre les seves institucions i administrats amb la lluita contra el canvi climàtic ocasionat per l’escalfament de l’atmosfera a causa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a conseqüència de l’activitat humana. Els límits del creixement ens obliguen a reconsiderar el “progrés”. El model de creixement que, per exemple, s’obligaran els signataris del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) no és el que convindria a una Catalunya que ja ha sobrepassat la seva capacitat de regenerar els béns comuns naturals explotats durant les darreres dècades; béns originàriament de lliure accés esdevinguts per l’industrialisme productivista en “recursos mercantilitzats”. La nostra constitució, contràriament, ha de vetllar per preservar els nostres sistemes naturals, atès que ens proveeixen de nombrosos béns comuns i serveis. Un bosc no és únicament un recurs forestal o un riu un recurs hidràulic.

Convindria, doncs, que la nostra carta magna cités expressament que s’inspira en els principis de la Carta de la Terra, impulsada en la Cimera de Rio del 1992 i presentada internacionalment a l’Haia el 22 de juny del 2000. Valors ètics que es poden resumir en:

 1) Respecte i cura de la comunitat de vida en tota la seva diversitat. 2) Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics. 3) Justícia ambiental i social. 4) Democràcia participativa i transparència en la forma de governar. 5) Dret a l’energia basada en fonts renovables autòctones.

En definitiva, volem una constitució d’una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades, que incorpori els drets de la naturalesa i que inclogui el deure i l’obligació que tenim tots de protegir i millorar la qualitat de l’entorn.

Estic convençut que la proposta que ens presenta públicament l’equip de Santiago Vidal recollirà la demanda d’un ampli moviment social que ha generat una consciència ecològica majoritària en la nostra societat.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista111114

Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/794059.html?cca=1

Vull començar aquesta sèrie de tres articles dient explícitament que no són articles quintacolumnistes dissenyats per desanimar aquells que treballen per la nostra independència. Fa molts anys que postulo que la independència és l’única solució bona per al nostre país i ara n’estic més convençut que mai. Però hem d’entendre què pot passar quan decidim trencar amb la legalitat espanyola i, molt important, hem d’estar preparats i haver acumulat prou desig i prou empenta per arribar fins al final, perquè el que no hem de fer de cap de les maneres és parar a mig camí. No hi ha cap vergonya en el fet de no veure-s’hi amb cor ara ni tampoc en el fet de decidir postergar l’acció fins quan sigui que estiguem preparats. No ens hem de justificar davant de ningú, sinó vetllar exclusivament pel nostre millor interès. Tampoc cal dir que preferiria estar ben equivocat i que la realitat demostrés que tot era realment molt més fàcil i planer del que crec que serà.

Si decidim desobeir la legalitat espanyola com a únic camí per assolir la nostra independència (vegeuDesobediència o continuïtat, del 14/10/14), la pregunta del milió és: què farà l’Estat espanyol? I ho és perquè tots els precedents històrics de les nostres múltiples confrontacions amb l’Estat espanyol han tingut molt sovint una resposta violenta, i perquè, en absència de violència, cap altre obstacle que ens puguin posar serà insuperable. La majoria de les opinions expressades en articles i columnes, quan no passen de puntetes per sobre d’aquest tema, són que, ara i aquí, l’Estat espanyol no podrà utilitzar la força. A mi em sap greu discrepar, però entenc que no tan sols podrà, sinó que no podrà fer una altra cosa. Malauradament, crec que posaran els tancs al carrer.

En realitat, la meva opinió, com totes les altres, no passen de ser conjectures, més o menys informades, perquè ningú sap del cert què passarà. Tots els actors d’aquest procés, Rajoy inclòs, veuen constantment modificades les seves opcions i respostes per les actuacions de tots els altres actors. Sí que sabem, però, que Catalunya estarà sola. Fa ben poc, la comunitat internacional ha demostrat en el cas de Crimea com de ridícula pot arribar a ser la seva resposta a l’hora de frenar agressions entre nacions. I cal tenir en compte que, com a mínim en primera instància, el nostre cas seria considerat per tots els estats un assumpte intern de l’Estat espanyol, on la legislació existent l’empararia. D’altra banda, nosaltres no tenim cap tractat amb cap altre estat que prevegi que ens puguin ajudar i, quan el 1714 en vam tenir un amb els anglesos, ja sabem de què ens va servir.

Per a Espanya, la nostra sortida representa automàticament que el seu PIB per càpita caigui un 3,4%, pel fet que som una de les seves parts riques, i que s’interrompi l’espoli anual del 14% del nostre PIB: s’empobririen de cop i, endemés, perdrien una fabulosa font d’ingressos. Però és que, a banda de l’aspecte econòmic, com molts opinadors han exposat, molts ciutadans espanyols interpreten la sortida de Catalunya no com una separació, sinó com una amputació. Com la privació de quelcom que és seu i com quelcom visceralment inacceptable. Per això em resulten incomprensibles aquelles opinions que postulen que la nostra independència serà bona per a Espanya perquè la forçarà a reinventar-se. Segurament sí que la forçarà a reinventar-se, però amb el mateix entusiasme d’aquell a qui amputen un membre, i amb la mateixa acceptació d’aquell que pot intentar triar que no l’hi amputin: Espanya no acceptarà mai de bon grat i amb bones maneres la nostra independència.- Cesc Batlle

Leave a comment

puntdevista211014

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/787660.html

Un dels jutges més prestigiosos del Tribunal Suprem nord-americà era saludat cada matí en anar a la feina, reverencialment, admirativament, per un seu veí amb el mateix ritual: “Bon dia, senyor, i a fer justícia.” Fins al dia que la consciència del cèlebre jurista va defallir i educadament, però enèrgicament, replicà al seu bon conciutadà: “Sisplau, no em mortifiqui més. Vostè em pot exigir diàriament que apliqui la llei, però no que, a més a més, faci justícia.”

Lluny de mi sortir en defensa del Tribunal Constitucional, òrgan no pertanyent al poder judicial i de naturalesa eminentment política en la seva configuració i en la seva actuació segons ha anat demostrant els darrers anys. Però sobre un assumpte tan capital com el d’atorgar o no al poble de Catalunya la condició de subjecte polític sobirà no té el menor marge de maniobra. Aquest Tribunal i els que puguin venir estan lligats per una Constitució d’una contundència absoluta i, a més a més, impossible de reformar en la pràctica.

El blindatge de les matèries “sensibles” (monarquia i unitat de la Nación Española, per exemple) és de tal gruix que l’atado y bien atado de les lleis franquistes fa riure al costat de la intangibilitat d’aquestes matèries. (Sempre es diu que amb la suma de PP i PSOE n’hi hauria prou per una modificació i això s’hauria de veure, sobretot davant la previsible –millor seria dir imprevisible– nova composició de les Corts.)

Cada vegada que sento parlar de reforma constitucional (s’entén una de seriosa, no qualsevol collonada) em neix el dilema: riure o plorar? Aquesta és la qüestió. I em vénen malsons. O evocacions de Poe, Kafka, Buzzati, Beckett. Del primer, per exemple, El pou i el pèndol, potser la més esgarrifosa narració de terror que s’ha escrit, situada a Espanya, a Toledo. Del segon l’angoixa del pobre Sr. K per ser rebut i acceptat per l’administració, pel poder, en el El castell o per saber (en El procés) per què ha estat condemnat en un procés absurd, laberíntic, en què res ha pogut dir per falta d’interlocutor. En El desert dels tàrtars, Dino Buzzati també relata la inútil espera del militar que veu com passa el temps sense que ningú aparegui més enllà del desert sempre monòton. Tot esperant Godot és també el relat teatralitzat, no menys desesperançat i angoixant, d’una espera inútil.

Com que una lectura així continuada menaria a la desesperació, sobretot en temps polítics d’interlocutors absents i silencis punyents, val més acudir a la videoteca i recuperar El secret de Santa Vittoria, l’esplèndida pel·lícula de Stanley Kramer. Almenys allà hom pot il·lusionar-se amb la força del poble. Com que el film és dels anys seixanta, potser no tothom recorda que és la història d’un petit poble italià l’economia del qual té com a únic pilar la producció d’un tipus de vi “vermut”. Una columna alemanya ho sap i en la retirada pensa requisar aquest únic tresor del poble apropiant-se el milió d’ampolles que els veïns acumulen als seus cellers. En una nit, però, els vilatans aconsegueixen fer desaparèixer totes les botelles amagant-les en una cova als afores del poble. Ho fan transportant-les una a una mitjançant una cadena humana en què, pràcticament tots els veïns, treballen tota la nit.

Val més, doncs, pensar, no en esperes irritants, sinó en la força d’un poble solidari. Un que va salvar el que era seu mitjançant una cadena humana.- Ponç Feliu

Leave a comment