Posts tagged ‘architecture’

Benoît Couturier - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Benoît Couturier (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/758684.html?cca=1

L’arquitectura apropiada a l’intercanvi. Ha quedat demostrat, la densitat mesclada genera intercanvis civilitzadors. El nostre objectiu ara és esbrinar de quina manera l’habitatge –el 90% del teixit urbà–, pot contribuir-hi. D’entrada, s’imposa una constatació: l’arquitectura no crea els comportaments, els permet o no. A més a més, l’hàbitat humà hauria de satisfer dues necessitats fonamentals: la intimitat i la sociabilitat. La negació d’una d’aquestes provoca un desequilibri antropològic; per exemple, una façana cega, en bandejar tota interacció, impossibilita la sociabilitat.

L’escala humana de l’arquitectura. Segons Jan Gehl (Pour des villes à échelle humaine, Éditions Écosociété, 2012), tot hauria de mesurar-se pels cinc sentits. Perquè, si és ben cert que la densitat construïda permet l’intercanvi, el gratacels, per contra, l’exclou, ja que davant un edifici massa gran no pots distingir el teu propi pis ni parlar amb el veí més enllà del setè. Negar la importància dels cinc sentits és eliminar possibilitats d’intercanvi. Aquest límit físic va acompanyat d’un límit simbòlic.

La importància simbòlica de la doble orientació. Les ocupacions pròpies de cada habitació adquireixen un sentit diferent segons si la cambra dóna al carrer o al pati. Els espais vorejats pel carrer –més públics– tenen funcions més formals: acollida dels clients, de les visites, dels estranys. Encarats a la col·lectivitat àmplia, fan de vitrina política, s’hi pengen banderes i s’hi miren les manifestacions urbanes. El darrere, menys formal, vinculat al veïnat més proper, un espai semiprivat, tradicionalment associat al món femení, és dedicat a la intimitat familiar, roba estesa i mals endreços. Però des del segle XX s’han multiplicat els pisos que només donen al davant o al darrere. I un pis tot interior doblega el darrere per sobre el davant (Jean Castex, Jean-Charles Depaule, Philippe Panerai, Formes urbaines: de l’îlot à la barre, Éd. Dunod), causa una superposició perversa de dos comportaments antagònics, una confusió de rols i funcions que resulten un empobriment del factor simbòlic. Altrament dit, l’ocupant podria emprar tothora els codis vestimentaris de la intimitat…

La importància simbòlica de la doble orientació de les estances de dia. Se solen dedicar les estances de dia als quefers comuns de la família. Cada món –el davant i el darrere– té una atmosfera i una lluminositat pròpies, la privació de les quals disminuiria la qualitat de vida. Per això, per tal d’optimitzar la relació interior i exterior, es requereix que pel cap baix una estança de dia sigui davantera i una de nit estigui al darrere. L’intercanvi amb els espais externs queda hipotecat si totes les peces de nit s’obren a una única façana, llavors la nostra visió del món s’empetiteix.

El paper de la pell de l’edifici a la teatralitat del comportament urbà. Havent definit les relacions entre cada espai i l’exterior, examinem ara el paper del mur exterior. L’embolcall extern, segona pell protectora de la bombolla de la intimitat, és un límit, un punt d’articulació entre el jo individual i el jo sociable. S’imposa la imatge del port, metàfora de la interpenetració de dos mons. La façana esdevé el lloc d’interacció entre l’individu i el grup, un espai privilegiat per on l’ocupant entra, surt, circula, pot aturar-se representant que està llest pel diàleg. En aquest context, totes les variants de la balconada, la terrassa, l’entrada, les escales són elements arquitectònics destinats a jugar un paper rellevant pel desenvolupament de l’intercanvi. I aquest aspecte ineludible és un dels pilars d’una arquitectura civilitzadora.– Benoît Couturier

Leave a comment

Cristina Jover Fontanals - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cristina Jover Fontanals (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/736604.html

Uns anys abans del projecte d’Eixample, Cerdà va realitzar l’aixecament del pla entre l’actual Zona Franca i el riu Besòs. L’objectiu era descriure l’espai desocupat on se situaria l’ampliació. En el dibuix apareixen els camins, les poblacions annexes a la ciutat, els forts militars, les vies fèrries, el port i Montjuïc. També hi destaquen dues absències eloqüents: la del nucli urbà, alliberada de les muralles, que es representa sense cap detall, i la de la muntanya, que simplement no es dibuixa, però tampoc s’ignora: a la franja que uneix el pla amb la serra de Collserola apareix un arc inexistent, que, amb cura, envolta la vall fins al mar i perfora el territori amb un cinturó imaginari. És el “canal per desviar del pla les aigües de la muntanya”. De moment, es tracta només d’una línia afegida i dissenyada per l’enginyer, però tan assumida per ell que seguirà sent-hi quan presenti el projecte definitiu d’Eixample.

La ciutat, després de l’enderroc dels murs que l’oprimien i la protegien de les aigües, va quedar despullada i oberta. Cerdà adverteix del perill d’inundació i de la urgència de la construcció d’aquest canal fent un dramàtic presagi. Set anys després, plou catorze hores seguides durant la nit. La població és víctima de la crescuda de les rieres, i l’aigua deixa, al seu pas, una reguera de terror i de mort. En el dibuix, Cerdà havia preparat el pla per al que havia d’ocórrer i això li permetia un temps de prenyat, d’atenció, d’espera, però no se l’escolten. El canal es va relegar gairebé de seguida, no es va explicar ni es va valorar com la primera conquesta de l’enginyer en el pla, va desaparèixer en els dibuixos posteriors al 1863 i quan García Faria va redactar el 1893 el projecte de sanejament del subsòl, sols en va quedar un petit fragment.

Barcelona arriba malament a la muntanya, les dimensions i la rigidesa ortogonal de la trama d’Eixample, òptima en pendents suaus, la fan poc dúctil per a l’escalada. El planejament s’oblida de posar-se a punt per a la intersecció amb la inclinació més pronunciada i va ser víctima, en aquesta zona, d’un disseny residual. Però, malauradament, no és l’únic lloc on passa això. La muntanya és també la façana posterior de moltes de les poblacions costaneres catalanes, les quals embolica, limita o comprimeix. La muntanya és esdrúixola, accidentada i complexa; imposa les seves regles, normes de faldilles volades i d’arestes tallants. Malgrat tot, ha estat la gran maltractada per la bombolla immobiliària, envaïda de rígids volums inadaptats, des dels quals poder veure el mar; ha estat esquinçada, tallada, ferida, embrutida i clavada sense pudor ni objecció… La falta de previsió i d’afecte, la ignorància i l’enfarfoll especulatiu han provocat un desastre del qual no se’n salva ni una.

Condemnat a l’oblit per la història, aquest traç imaginari continua sent una gran lliçó. Urbanitzar vol dir també obrir aquest gran solc de recollida de les aigües de la muntanya, donar edat al projecte i a l’urbanisme per créixer, i preveure i minorar les dificultats en les successives etapes constructives de l’entorn. Ara, d’això, ja no hi som a temps, però podem corregir el disbarat apropant-nos a la realitat amb solucions atentes i detallades, aprofitant el saber dels petits grups d’experts i rebutjant les solucions especulatives dels grans consorcis, però això suposa substituir la ignorància dels diners per la saviesa del treball, la cultura i l’afecte, i deixar de destruir i avalar la desfeta. Ho voldrem fer? – Cristina Jover Fontanals

Leave a comment