Posts tagged 󈥫S’

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cesc Batlle (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/603243.html

El Punt Avui - Cesc Batlle

Els resultats de les darreres eleccions deriven d’un fet de base incontestable: el país ha madurat profundament amb el pas del temps, en gran part pels continuats i grollers greuges a què ens sotmet l’Estat espanyol en tots els àmbits. Aquesta evolució havia portat darrerament a un país molt més independentista que el que es podia deduir a partir de la seva representació parlamentària. Un país que explicitava el seu sentiment en manifestacions massives com ara les del 10-J i l’11-S, i en el qual, el que era incomprensible, per més que fos acceptat resignadament com part de l’ordre natural de les coses, és que aquest desig fos repetidament ignorat per la majoria dels partits polítics.

I d’això és del que s’adona el president Mas l’11-S, en el seu moment sant Pau particular: del fet que hi ha un país que avança la classe política per la dreta de l’autopista independentista, que està reclamant líders, i que està a l’abast de la mà d’aquell partit que el vulgui liderar. I, malgrat els resultats, el president Mas fa molt bé d’aprofitar l’oportunitat, car les urnes han demostrat a les carns del PSC, l’únic partit que ha triat aquest camí, què passa en aquesta cruïlla històrica quan un partit es presenta amb un missatge ambigu.

Cal tenir en compte també que els resultats de CiU del 2010 eren excepcionals, una mena de miratge, car recollien molts vots que ara han tornat a casa seva, que tenien com a motivació principal assegurar la fi del tripartit. Per exemple, el 2006, ERC va recollir 416.000 vots, que varen baixar a 218.000 el 2010, i ara han arribat a 496.000. Cal esperar que la directiva actual d’ERC hagi entès el missatge que li va voler donar el seu electorat a les eleccions del 2010 al Parlament i municipals del 2011: si vols ser un partit gran, no posis l’èmfasi a esquerra, sinó a independència. Si fem la mateixa comparança amb CiU, veiem que, del 2006 al 2012, ha passat de 48 a 50 escons, i de 936.000 a 1.112.000 vots, és a dir, una evolució molt favorable, a pesar de totes les retallades. Això, ajuntat al fet que CiU ha esdevingut molt superior a una distant segona força, fa que difícilment el resultat de CiU es pugui qualificar d’objectivament dolent.

Duran i Lleida diu que la pèrdua de vots es deu precisament al gir sobiranista de CiU (què ha de dir, ell, si no), i segurament és cert que n’ha perdut molts per això, però d’altra banda, CiU també ha tingut molts vots prestats de votants que han volgut donar suport al president Mas, que no els hauria tingut sense el seu nou missatge, i també que n’ha perdut molts perquè molts votants independentistes, a l’hora final, no es van refiar que CiU dugués a terme la consulta, i han preferit donar el seu vot a ERC per tal d’assegurar que CiU no tingués cap alternativa. De fet, hom es podria preguntar si, en realitat, les enquestes que donaven molts més diputats a CiU a una setmana de les eleccions eren correctes, però que varen moure molts votants precisament a desitjar un panorama a on CiU hagués de necessitar el suport d’ERC, i això els induís a canviar el seu vot.

Una major claredat de CiU durant la campanya, i l’absència d’exabruptes d’en Duran i Lleida, ara molt més un llast que un actiu per a CiU, possiblement els hagués permès retenir una fracció important d’aquests vots. Però és que aquest procés no té marxa enrere; un cop s’han obert els ulls, no es pot ignorar la realitat. I als catalans ens ha costat molts cops arribar a aquest estat d’autoconsciència, però ara és impossible tornar a un estat de letargia nacional. La conseqüència d’això és que l’ambigüitat serà cada cop més durament castigada i que el que li cal a CiU és més, i no menys, sobiranisme, i sense cap passa enrere.- Cesc Batlle

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: M. Dolors Renau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/586727.html

La vida política de Catalunya s’està accelerant els darrers temps. Es produeixen manifestacions ciutadanes que expressen anhels i preocupacions diverses: unes, moltes, assenyalen el malestar per la progressiva destrucció d’institucions destinades a garantir el benestar social i la igualtat d’oportunitats per a una àmplia majoria, és a dir, a garantir els drets fonamentals de tota persona. D’altres, sobretot la de la Diada, agombolada darrere la gran pancarta de la “independència”, reclama no solament el dret a decidir, sinó canvis dràstic en la relació amb l’Estat espanyol.

Curiosament i per primer cop en els últims temps, ningú ha discutit el nombre d’assistents, com en un inèdit acord, mentre que en totes les altres manifestacions la guerra de xifres resulta ser el primer motiu de debat. D’altra banda, la resposta institucional, la del govern i la dels partits que li donen suport, ha estat radicalment diferent en un cas i en l’altre. Això fa pensar. Mentre que les moltes manifestacions en pro dels drets de les persones –la sanitat, l’educació i la protecció als més desvalguts, a una feina, a la cultura– no han fet bellugar ni un pam el camí del govern, les destinades a proposar una separació de l’Estat espanyol han dut l’executiu a moure’s, a saltar entusiasmat, a fer pròpia la pancarta. Una pancarta que diu molt. Però que explica poc. Seductora en la seva simplicitat, impactant en la seva contundència, canalitza sentiments, malestars de diversos ordres, expectatives, projectes… Però també tapa totes les vergonyes. I amaga la sordesa que les manifestacions socials han rebut i reben com a resposta.

A menys que es cregui en l’existència de la màgia, darrere les pancartes que proposen la independència resta una colla de preguntes que de moment no tenen resposta. No ens expliquen, els responsables institucionals que s’hi han sumat amb tanta decisió, quina Catalunya independent volen. Ni quin serà el procés, quin el camí, quines les dificultats, quin el preu. Hi haurà víctimes? Jugarem a bons i dolents? El procés ens farà millors persones, més solidàries i dialogants o ens tornarà a tots plegats més desconfiats envers els que no són com nosaltres? Tendirem més a donar sempre tota la culpa als altres? Més endavant, com serà la nova Catalunya? Serà solidària o dividida i despietada? Quan siguem lliures, donarem suport a l’escola pública? Tornarem a disposar d’una sanitat decent i efectiva? Atendrem els minusvàlids i els dependents com es mereixen? Tractarem les persones immigrades com a iguals o bé, com diuen alguns que aguanten pancartes, creurem que els que vénen de fora no tenen els mateixos drets humans que els d’aquí? Són preguntes pertinents sobretot quan no s’escolta el clam dels que defensen els drets humans socials, els que saben que la justícia social fa els països més igualitaris, més pròspers, més cohesionats, més intel·ligents. Països on fa de més bon viure. I no tracta d’això, la política? Sí, hi ha pocs recursos econòmics. Però savis economistes diuen que hi ha altres maneres, moltes altres, de distribuir els escassos recursos; que existeixen criteris i valors diferents per fer polítiques diferents. Quina Catalunya construirem si ara acceptem destruir bona part del teixit social que ens ha fet créixer humanament? Dues paraules ben triades no poden substituir propostes polítiques explícites. Fóra bo que Catalunya mantingués intacta la seva enriquidora pluralitat cultural, la seva creativa barreja humana, la seva capacitat de diàleg. Si no és que, enlluernats per la brillantor de l’espectacle, comencem a creure en un futur dibuixat a cops de vareta màgica.- M. Dolors Renau

Leave a comment

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Agustí Pons. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/574905.html

A Quina mena de gent som escriu Gaziel: “Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. No hem pas de constatar-la com una tara ni de retreure-la com un mal vergonyant. Hem de saber esguardar-la fredament, lúcidament, com un naturalista anota la manera de reaccionar d’una espècie animal determinada, davant els perills que amenacen la seva existència. Quan no té més remei que enfrontar-se amb l’enemic mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l’ocell s’envola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre. Ho ha fet de vegades més, de vegades menys, però constantment, al llarg de la seva història. Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l’heroisme, fins quan el practica accidentalment.”

Tot dóna a entendre que avui, 11 de setembre, Catalunya no biaixarà. Ja sé que resulta abusiu parlar de Catalunya com un tot. Però la veritat és que la Catalunya més dinàmica, més activa, de la més elitista a la més popular, serà present a la manifestació d’avui. Segurament, això serà així perquè a la manifestació s’aplegaran persones amb un sentiment comú però amb objectius últims diferents. La fortalesa i la feblesa del catalanisme rau en el fet que aplega sectors socials, ideològics, econòmics molt diferents. Això el converteix en un fenomen no reduïble a l’expressió d’una classe social o d’un sector ideològic determinat però, en contrapartida, fa més difícil qualsevol mena de consens.

Una cosa, però, és clara. La manifestació d’avui és la visualització del fracàs al qual ha arribat l’Estat de les autonomies sorgit de la reforma política de 1977. Seria injust no reconèixer que és en el marc d’aquest Estat que Catalunya ha aconseguit dosis importants d’autogovern. Si repassem, però, com s’ha anat avançant en aquest camí ens adonarem que quasi sempre ha estat a batzegades, quan la necessitat ha obligat el govern central de torn a pactar amb la minoria nacionalista catalana al Parlament espanyol. Amb algunes excepcions, els successius governs espanyols s’han comportat amb una deliberada deslleialtat envers Catalunya i els exemples es multiplicarien, des de les infraestructures fins a les polítiques culturals. La primera deslleialtat és la de tractar Catalunya com una autonomia més de les disset existents, un fet que contradiu l’esperit de la Constitució de 1977 que distingeix entre “nacionalitats”, tot i que no en digui el nom, i “regions”. L’espoli fiscal i les constants tergiversacions de bona part de la premsa de Madrid sobre la realitat catalana haurien d’haver estat motiu de preocupació de qualsevol govern espanyol que considerés els ciutadans catalans com a ciutadans de la seva jurisdicció. Ben a l’inrevés, l’espoli fiscal i una part important de la premsa madrilenya han estat, i continuen sent, una fàbrica indeturable d’independentistes. Totes aquestes raons fan que aquells que havíem apostat per la possibilitat d’una Espanya plurinacional ens trobem ara sense arguments per defensar-la.

Només cal repassar la història per constatar que als catalans les manifestacions i els enterraments ens surten bé. Fins i tot, molt bé. El problema, però, és l’endemà, quan, esbravada l’escuma, la vida torna a la normalitat. Ara bé, mai com ara, si més no des del 1977, no havia existit una percepció tan àmplia que, si realment seguim creient en la nostra personalitat col·lectiva, cal que diguem prou. Des de Catalunya no sempre hem fet les coses bé –i algunes coses les hem fet francament malament– però si realment ens creiem que som un poble ens en podem sortir. A condició que ens ho creguem de veritat i cada dia. Es tracta de convèncer els altres, i de convèncer-nos a nosaltres, que aquesta vegada no anem de biaix.- Agustí Pons

Leave a comment