Posts from the ‘Press & Magazines’ category

To all Junceda award winners of this year, the Professional Association of Illustrators of Catalonia (APIC) is dedicating us a month. It’s my turn, and they decorate the social networks with the illustrations I did for the magazine Esguard. I also did an interview (in catalan).

CAT. A tots els guanyadors del premi Junceda d’enguany, l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya) un mes de l’any. Ara em toca a mi, i decoren les xarxes socials amb les il·lustracions que vaig fer per a la revista Esguard i van ser guardonades. També em van fer una entrevista.

ESP. A todos los ganadores del premio Junceda de este año, la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña (APIC) nos dedica un mes. Es mi turno, y decoran las redes sociales con las ilustraciones que hice para la revista Esguard i resultaron ganadoras. También me hicieron una entrevista (en catalán).

Leave a comment

Xavi_Ramiro_Junceda

Last Tuesday May 24, I received the Junceda Award 2016, category Newspapers and Magazines, for my work in the digital magazine Esguard.
The ceremony was held at the Santa Monica Arts Center Barcelona. It is the second time I receive this award, the most prestigious of the Catalan illustration. My joy is immense!

CAT. El passat dimarts 24 de maig vaig ser guardonat amb el Premi Junceda 2016, categoria Premsa i Revistes, per la meva feina a la revista digital Esguard.
La cerimònia es va celebrar al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. És el segon cop que rebo aquest premi, el més prestigiós de la il·lustració catalana. La meva alegria és immensa!

ESP. El pasado Martes 24 de Mayo, recibí el el Premio Junceda 2016, categoría Prensa y Revistas, por mi trabajo en la revista digital Esguard.
La ceremonia se celebro en el Centro Arts Santa Mònica de Barcelona. Es la segunda vez que recibo este premio, el más prestigioso de la ilustración catalana. ¡Mi alegría es inmensa!

Delivery of the prize / Moment de l’entrega / Momento de la entrega

This slideshow requires JavaScript.

Press / Premsa / Prensa

Leave a comment

finalista_junceda2016

It’s official! I’m a finalist at the Junceda’s Adwards, category Newspapers and Magazines, for my work in the digital magazine Esguard! I’m wicked happy !!!

CAT. És oficial! Sóc finalista als premis Junceda d’enguany, categoria “Premsa i Revistes”, per la meva feina a la Revista Esguard! Estic mooooolt content!!!

ESP. ¡Es oficial! Soy finalista a los premios Junceda de este año, en la categoría “Prensa y Revistas”, por mi trabajo en la Revista Esguard. ¡Estoy muyyyyyy contento!!!

Leave a comment

puntdevista080915

Columnist: Joaquim Coello (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/892788-a-felipe-gonzalez.html

El 30 d’agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d’excusa de la decisió, les raons d’aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “… se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí’ catalán… se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L’afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l’opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s’acusa els catalans d’un problema que afecta més els espanyols?

2) “… ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?…”

Algú pensa que la voluntat d’autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d’on surten els 200 nous estats membres? L’exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “… Desconectarían de la dimensión iberoamericana… y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d’igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “… ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?…

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s’hi oposarà. Per què s’acusa els catalans d’una voluntat que manifestament no tenen?

5) “…¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado…”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l’arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “… No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación… pero esta convicción… no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla.
..”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d’un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d’infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya… Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “…afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “…trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?- Joaquim Coello

Leave a comment

puntdevista070715

Columnist: David Bueno i Torrens (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/873892-les-paradoxes-del-lideratge.html

Fa just una setmana, en l’edició del 30 de juny, aquest diari duia una notícia d’aquelles que em generen incomoditat: “Un terç dels francesos volen que Strauss-Kahn torni a la política.” Segons un sondeig realitzat, conserva la simpatia de militants tant de l’esquerra com de la dreta, els quals voldrien que, si es remodelés el govern, assumís el càrrec de primer ministre. Dominique Strauss-Kahn va ser acusat el 2011 d’agressió sexual per una empleada d’un hotel de Nova York, cas que es va resoldre amb una indemnització, i ha estat implicat en altres escàndols, entre els quals buscar agressivament gratificació sexual de la periodista i escriptora Tristane Banon i participar i organitzar festes sexuals amb prostitutes, un càrrec de proxenetisme del qual ha estat absolt recentment. Sembla que una part significativa de la població no té en compte aspectes com aquests, que defineixen clarament una part important de la idiosincràsia d’una persona, a l’hora de voler que sigui ella qui exerceixi un càrrec de lideratge, les decisions del qual segur que els afectaran. O potser són aquests aspectes els que fan que sigui percebut com un líder nat?

Es diu que la capacitat de lideratge és un dels trets de personalitat més ben valorats actualment, la qual cosa fa que molts professionals del coaching dediquin bona part dels seus sistemes d’entrenament personal a aprofundir en aquesta capacitat. Amb algunes diferències, la major part de sistemes coincideixen en la idea que les característiques més importants per esdevenir líder són definir clarament la direcció del lideratge i mantenir el rumb; centrar la motivació en el per què; conèixer i utilitzar les forces i habilitats que hom té; tenir disposició per aprendre, visió i curiositat; ser conciliador, bon comunicador i positiu envers els altres, i no tenir por d’equivocar-se. Sens dubte aquestes característiques poden ajudar a fer créixer les pròpies capacitats de lideratge de manera conscient i volguda cap a un lideratge positiu, però també és cert que hi ha persones que, de manera innata, són percebudes pels altres com líders naturals.

Hi ha diversos estudis científics que han identificat quines són les principals característiques que fan que un líder natural sigui ben valorat per la població. En general, a nivell de personalitat els líders són més impulsius, arriscats, carismàtics i creatius (en el sentit que cerquen noves solucions als problemes), unes característiques que tenen un rerefons neural i genètic –i per descomptat també educatiu–. També s’ha vist que, en temps de crisi, aquestes característiques són especialment ben valorades, atès que, de manera preconscient, semblen poder garantir un futur col·lectiu més òptim. I presenten una bona capacitat d’empatia cap als membres del seu grup, de la qual poden prescindir quan les seves decisions afecten membres d’altres grups. D’aquesta manera poden afavorir els “seus” en detriment dels “altres”.

Tanmateix, també s’ha vist que quan hom escull qui vol que lideri el seu grup s’activen les anomenades neurones mirall del cervell, les quals permeten reproduir interiorment les emocions i característiques de comportament d’aquest líder. És una manera preconscient d’identificar-se amb ell, la qual cosa afavoreix l’estabilitat dels grups a través de l’adhesió als líders. Aquest és el fet que em genera incomoditat, pensar que un terç de la població se sent còmoda identificant-se amb persones com Strauss-Kahn.- David Bueno i Torrens

Leave a comment

puntdevista300615

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/article/8-articles/871838-colau-sera-ecologista.html

A molts ecopacifistes ens agradaria que Ada Colau ho fos. Tenim el record entranyable de la personalitat de Petra Kelly (Gunzburg, 1947 – Bonn, 1992), aquella coratjosa líder de Die Grünen que va iniciar el camí que ha portat Alemanya a ser el país de la UE més democràtic en la gestió de l’energia i del territori. Considero esperançador que en el seu discurs d’investidura l’alcaldessa es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic i a impulsar les energies renovables.

Seria una llàstima i una ocasió política perduda que la combativa defensora dels drets socials no considerés l’ecologia urbana com el motor de la regeneració de la nostra capital. Després de la tasca feta pel regidor de Ciutat Sostenible Josep Puig, cofundador d’Alternativa Verda, durant la legislatura 1995-99, en la qual s’aprovà l’ordenança solar, la governabilitat ambiental a l’Ajuntament ha estat un pur seguiment dels lobbies energètics.

fa quatre dècades, des d’aquell famós informe del Club de Roma sobre Els límits del creixement del 1972, que els científics independents reclamen constantment als polítics un pla d’emergència per aturar la crisi climàtica. A Catalunya no hem tingut encara cap govern nacional o local que hagi intentat portar a terme una gestió transversal, coordinada i participativa destinada a respondre coherentment a aquesta crida. El nostre territori ha estat governat per un autoritarisme desenvolupista, d’esquerres i de dretes, supeditat de forma ignominiosa als oligopolis.

Per què no vàrem aprofitar els Jocs Olímpics, com ho varen fer a Sydney, o el Fòrum de les Cultures per transformar el model energètic del litoral? Senzillament perquè a Gas Natural no li interessava (i no li segueix interessant) una ciutat turística que es dutxi amb aigua escalfada amb el sol i no amb el foc de gas fòssil. Barcelona i la seva àrea metropolitana han esdevingut una macrocefàlia insostenible que funciona a cops compulsius de PIB però externalitzant tots els factors ambientals i sanitaris negatius que comporta el seu creixement.  L’exemple més escandalós  el tenim amb l’actual model turístic, que permet beneficis extraordinaris al sector gràcies que el cost dels residus que genera i la pol·lució que provoca els paguem amb diner públic.

Com ho fem per capgirar aquesta situació? L’alcaldessa i el seu equip pretenen fer-ho sense haver concertat el seu model amb els sectors econòmics alternatius. La gran patronal empresarial no té motius de preocupació. Si alguna cosa ha fet, hàbilment i en connivència amb els governs de la Transició, és impedir l’emergència d’un sector econòmic i empresarial ecològic: banca ètica, turisme ecològic i cultural, foment de cooperatives com Som Energia, reciclatge, bioconstrucció,  energies renovables, bioagricultura… Barcelona en Comú disposa d’aquest “lobbyalternatiu” associat al seu projecte com tenen Die Grünen? Ni el té, ni l’ha preparat abans de governar la ciutat. I el poc que existeix no està degudament coordinat.

Ho vaig diagnosticar en l’assaig Empresaris verds per un planeta blauL’estratègia ambiental de l’empresa del segle XXI (Blume, 1994), i m’ho ha ratificat el recent best seller  de la canadenca Noemi Klein Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima(Empúries, 2015). El missatge d’ambdós llibres, amb vint anys de distància, és el mateix: el capitalisme neoliberal ha trobat la manera de monopolitzar l’economia verda i d’ecoblanquejar-se.

O Barcelona en Comú aprofita
el poder local i metropolità que tindrà per incentivar un sector empresarial ecològic i una gestió democràtica de l’energia o la seva esperançadora revolta social pot acabar bloquejada. Cito algunes corporacions bel·ligerants que esperen la claudicació de l’alcaldessa: Agbar-Suez (porta giratòria d’alguns “ecosocialistes”), Gas Natural Fenosa, Endesa, Iberdrola, Cespa-Ferrovial, Urbaser, Comsa i Cia, entre d’altres. Per cert, ben conegudes pel seu gerent Jordi Martí.- Santiago Vilanova

Leave a comment

puntdevista230615

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan): http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/864345

Arran del meu article sobre narcisisme escolar m’han arribat anècdotes de les quals trameto les dues següents:

A). Una cua davant la caixa d’un supermercat. La caixera comptava el que havia de pagar una anciana, primera de la cua. Darrera d’ella, una mama jove amb cotxet i nen, al qual feien patxoca les varius de l’anciana i s’hi entretenia apuntant-les amb els peus. A mesura que l’anciana s’anava apartant, la mare li anava acostant el cotxet perquè el nen arribés millor amb les seves cames a les varius i poder així colpejar-les amb més precisió i no quedar frustrada la diversió del seu petit. Finalment, l’anciana, adolorida, va advertir a la mare que aquells copets del seu nen li feien mal, amb el prec que reculés el cotxet. “Ho sento, senyora, però jo al meu fill l’educo en llibertat”, va ser la resposta de la mare, sense variar ni un centímetre la posició del cotxet. Un jove, el tercer component de la fila, indignat per aquella escena, va anar a buscar un pot de tomàquet i el va buidar sobre el cap de la mare. En protestar aquesta iradament, el noi va replicar: “Ho sento, senyora, però els meus pares varen educar-me en llibertat”.

B). El segon cas va passar a un institut. Per proporcionar-se diversió un alumne va cremar en públic un llibre de la biblioteca del centre. En notificar l’equip directiu als seus pares que el fill seria sancionat, la resposta dels progenitors va ser la mateixa que la de la mare del supermercat: que ells, com a pares moderns, educaven els seus fills en llibertat.

La crema de llibres ha estat una constant històrica. Des de l’incendi de la fabulosa biblioteca d’Alexandria fins a les fogueres públiques i rupestres dels franquistes i les més ritualitzades dels nazis. Fins al pobre Alonso Quijano li cremaren els seus llibrers de cavalleries tret de l’Amadís de Gaula i el Tirant Lo Blanch.

Cremacions, és clar, aberrants, però humanes, en el sentit que deriven d’una raó perversa, però al capdavall, raó.

La cremació del llibre per part de l’alumne, en canvi, ens retrotrau a un món anterior a l’axiologia, comporta una regressió a una etapa evolutiva en què l’agressivitat no calia ser sublimada a l’empara d’una ideologia integrista. Aquesta cremació és més greu perquè l’alumne no buscava l’exterminació d’una idea expressada en el llibre, sinó la destrucció per la destrucció. Tant li feia liquidar el llibre com una cadira o qualsevol altre estri.

“Educar en llibertat”. Llibertat, el valor més preciós junt amb l’amor. De l’amor espuri i mercenari en diem prostitució. Com s’haurien d’anomenar, doncs, els pares que així prostitueixen la sagrada llibertat? I com pot defensar-se d’ells la societat?

Un amic massa apassionaT i contundent apuntava com a solució el que ell qualificava d’expropiació temporal del nen per part dels poders públics fins a la rehabilitació dels pares. Matisant aquesta solució extrema, tampoc s’esdevé tan inexacte ponderar que qui educa els fills en aquesta llibertat els està maltractant, causant-los, potser de per vida, gravíssimes nafres psicològiques. Retirar la custòdia a aquests pares, prèvia declaració de desemparament, fins que acreditin l’adquisició d’unes mínimes aptituds educatives potser sí donaria la mesura d’una societat autènticament amatent i curosa amb els drets dels infants. I també la mesura de la necessària defensa social davant aquests futurs monstres així “educats en llibertat”.- Ponç Feliu

Leave a comment