puntdevista170315

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan). http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/832867.html

“Je suis Charlie”, aquest eslògan globalitzat, creat pel grafista francès Joachim Roncin arran del criminal atemptat contra els dibuixants del setmanari Charlie Hebdo, també s’ha convertit en el crit per a reivindicar la llibertat d’expressió a Rússia. Fer política i escriure de forma crítica contra el president Vladímir Putin ha esdevingut un greu perill. Hem vist com en els darrers anys periodistes valents com Anastàsia Babúrova i Anna Politkóvskaia han sigut víctimes de les màfies incontrolades que es vinculen al Servei Federal de Seguretat (FSB), que ha succeït aquell no menys temible KGB.

El poder de Putin és absolut i omnipresent, i l’exerceix amb interès sobre els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i els escriptors, especialment amb els que denuncien la corrupció dins dels sectors estratègics de l’economia, com l’energètic. L’historiador Thierry Wolton, especialista en el món comunista, autor de La KGB au pouvoir(Buchet/Chastel, París, 2008) va analitzar els principals motors de l’economia russa i va constatar que Putin havia col·locat fidels exagents del KGB dirigint la majoria d’empreses públiques: a Gazprom (gas); Rosatom (holding de l’energia atòmica); Rosneft (petroli); Tvel (combustible nuclear); RAO-EES (electricitat); Alrosa (diamants); Transnefteprodukt (oleoductes), Sovkomflot (transport); Aeroflot (aviació) i Almaz-Anteï (armament), entre d’altres.

Borís Nemtsov, el copresidente del Partit Republicà (RPR-Parnas), cosit a trets mentre passejava de nit (imprudentment?) amb la model ucraïnesa Anna Duritskaia, era un polític dissident molt ben informat i amb bons contactes amb alts funcionaris d’algunes d’aquestes empreses. Era físic però crític amb l’energia atòmica i amb la venda de tecnologia nuclear russa a l’Iran, Jordània i Egipte, entre altres països àrabs. El 1986, després de l’accident de Txernòbil, va liderar un moviment que va impedir la construcció d’una central atòmica a la seva ciutat, Nijni Nóvgorod, l’antiga Gorki. Va esdevenir governador de la seva província i el 1997 Ieltsin li va encarregar els temes d’energia. La seva meteòrica carrera política es va estroncar, però, amb l’entrada en el món de la política de Putin, que havia exercit durant cinc anys d’agent del KGB a l’Alemanya de l’Est.

Per trobar un mòbil que justifiqui l’atemptat, es diu que Nemtsov havia acumulat proves sobre la responsabilitat de Rússia en la guerra d’Ucraïna i que es disposava a publicar-les. Jo més aviat opino que els seus algutzirs provenen d’una màfia vinculada al sector energètic i al FSB. Un dels cinc detinguts, el txetxè Zaur Dadaiev, que en principi va confessar haver participat en la mort del polític pel suport que aquest va donar a Charlie Hebdo i per les seves posicions crítiques amb l’islamisme, dies després ha declarat que va ser torturat i forçat a dir-ho. La forma com Nemtsov ha estat abatut, en una zona fosca d’una avinguda a tocar del Kremlin, i pels trets efectuats amb una pistola Makarov, em transporten a l’inici i al final de la meva darrera novel·la, L’ull blau de Sibèria (Cossetània, 2013), XXV Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó, en la qual descric la meva visió de l’economia russa, un “capitalisme d’estat” dirigit per exagents dels serveis secrets. El protagonista, un ambiciós consultor ambiental que disposa d’una informació científica privilegiada relacionada amb la biodiversitat del llac Baikal, és assassinat per la màfia russa prop del Kremlin. El científic que ha col·laborat amb ell és també mort i llançat al Moscova sota el pont Borodinski.

La meva novel·la va ser traduïda al rus per encàrrec d’una editorial siberiana i finalment rebutjada per un comitè de redacció i per un “ecòleg” (identitat que mai se’m va comunicar) perquè la van considerar plena d’estereotips i clixés “pseudorussos”. Es negava la versemblança de la intriga però alhora em demanaven que revelés els noms del limnòleg i l’ecòleg d’Akademgorodok, la Ciutat dels Científics propera a Novosibirsk, amb els quals vaig entrevistar-me. Dir-ho hauria pogut comportar, segurament, una repressió acadèmica per a ells. Vaig decidir no respondre a l’amable petició dels meus censors.

‘L’ull blau de Sibèria’, dedicada a
la defensa del Baikal, patrimoni de la humanitat, probablement no serà publicada a Rússia mentre aquesta immensa nació, de gran ànima literària, no esdevingui democràtica i no s’aturi la criminalitat contra la llibertat d’expressió. “Jo també sóc Nemtsov”.- Santi Vilanova