puntdevista300914

Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/780445.html

La força del poder popular va portar al carrer més d’un milió de persones el 2012 i més d’un milió i mig a la Via Catalana el 2013. Després d’aquelles extraordinàries manifestacions cíviques, a les quals s’afegeix la més massiva i victoriosa del passat Onze de Setembre, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha esdevingut l’estructura de base democràtica més representativa de la voluntat dels que defensem un estat propi. I ho està fent a partir d’una exemplar estructura popular, unitària i transversal.

Quan s’arribi, però, al final del viatge (probablement una declaració unilateral) serà el nou poder polític que esdevindrà l’executor de la sobirania popular. Ara bé, el poder polític tradicional, tal com l’hem heretat de la transició, sempre s’ha malfiat de les plataformes populars o demòtiques. Aquesta desconfiança explica que es forcés la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, fundada el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí de Barcelona; que s’apagués la flama de Marxa per la Llibertat (“Poble català, posa’t a caminar!”) el 1976 impulsada per Lluís Maria Xirinacs; que hagués llanguit la Crida a la solidaritat liderada per Àngel Colom havent-se iniciat amb èxit popular; que no anessin més lluny les Convencions per la Independència Nacional el 1987 promogudes per mossèn Josep Dalmau i que tampoc fructifiqués l’Assemblea Unitària per a l’Autodeterminació, que esdevindria Assemblea d’Unitat Popular, dinamitzada per Eva i Blanca Serra, entre altres patriotes.

Abans que es constituís l’ANC, doncs, s’havien produït a Catalunya organitzacions populars i de base que reivindicaven el dret a l’autodeterminació. Però els partits polítics catalanistes no les van deixar prosperar. Va ser un error que va endarrerir el procés de conscienciació de la població.

“El poder polític (que és legislatiu, judicial i executiu) i el poder popular són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen. El poder popular fiscalitza i estimula la tasca del poder polític, encara que això pugui desagradar als polítics”, va escriure Xirinacs (Mundo Diario, 20/7/1977. Recull fet pel seu biògraf Lluís Busquets i Grabulosa).

Efectivament, en un moment històric com el que vivim, caracteritzat per una demanda generalitzada de democratització de les estructures de poder, no tindria cap sentit que la nostra ANC –l’organització més important del país per la seva capacitat de convocatòria i pels milers d’associats i simpatitzants que hi confiem– acabés desfeta com aquella Assemblea de Catalunya.

En la declaració de la Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada al Palau de Congressos el 30 d’abril de 2011, es diu que l’ANC es “dissoldrà quan s’hauran aconseguit els objectius nacionals damunt definits”. És a dir: quan la construcció d’un estat de dret, democràtic i social sigui un fet; quan hàgim accedit a la independència exercint el dret d’autodeterminació reconegut i proclamat pels Pactes Internacionals dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1966, i, finalment, que la UE i les Nacions Unides reconeguin el nostre estat.

Crec, sincerament, que aquesta resolució s’hauria de reconsiderar. Si volem regenerar la democràcia i disposar d’unes estructures d’estat modernes (no corruptes) que responguin a les exigències dels nous moviments socials caldrà que l’ANC continuï existint; per esdevenir la garantia d’una democràcia de qualitat, vigilant i fiscalitzant la tasca de govern del nou estat i dels partits que siguin cridats a governar-lo.

Si assolim l’Estat propi la res publica no ha d’estar mai més per damunt de la voluntat popular. Per a Xirinacs, en l’arbre d’una veritable democràcia, el poder popular és a l’arrel i el polític a la capçada i ha de circular saba entre un i altre. Aquesta és una qüestió cabdal a considerar en el debat sobre el model de “país que volem”.- Santiago Vilanova