puntdevista230914

Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/779216.html?cca=1

Volgut amic: Em demanes que t’ajudi a entendre-ho i amb molt de gust et parlaré del Pujol jove, del primer Pujol i de la seva psicologia (la de llavors, és clar).

Amb el Déu a qui et refereixes, gairebé hi vaig conviure quatre anys. Del 57 al 60, abans d’estar confinat a Girona, a Can Bartrina, on ja saps que va anar en sortir de la presó de Saragossa. Quan jo tenia 19 anys i ell 26. Era temps d’apostolat sota la sigla de CC (Crist-Catalunya) i corríem per comarques fent el que anomenàvem cercles d’influència. L’ideòleg del grup era en Raimon Galí, que havia sigut capità de l’exèrcit republicà. Péguy, Maritaine, Bernanos i Saint Exupery eren els seus puntals, mentre que d’història de Catalunya i de la guerra ens instruïen Josep Benet, Maurici Serrahima, Coll i Alentorn, Jaume Nualart…

Durant els dos anys que va estar a la presó, aquell grup CC va fer una profunda revisió gràcies a un ideòleg extremeny, Antoni Pérez, que des del món llibertari havia participat en la Guerra Civil. De CC vam passar a FSF (Força Socialista Federal) i em van encomanar a mi, l’any 63, explicar al Pujol encara confinat el nou ideari grupal. Tres caps de setmana vaig anar a Can Bartrina amb els meus apunts havent dinat. La Marta em feia un cafè i en Pujol no em feia cap comentari. Només al final em va dir que el seu pare havia comprat la Banca Dorca i que ell s’hi pensava dedicar, insinuant-me que tots aquells plantejaments socialistes eren pura fantasmagoria.

En una aproximació més o menys psicoanalítica, descriuria el Pujol de llavors amb els trets següents:

a) Tremendament auster i gasiu. Crec que falten estudis neurològics sobre l’avidesa i les grans diferències axiològiques que provoca en cada cervell el factor diner, valor simbòlic que, evolutivament, ha acabat sent un condicionant fonamental per entendre el funcionament humà.

b) Mai sabies què barrinava ni què portava entre mans. Solia ser sec, però també afectuós quan pertocava. Per molt compromès que estigués amb un grup, sempre tenies la sensació que ell anava per lliure.

c) Li agradava la litúrgia, amb un ampli ventall de gesticulacions i rictus facials i un parlar planer i estudiadament popular que compartia amb mossèn Ballarín, que també vaig conèixer bé en aquell temps. No t’estranyi, doncs, que en Ballarín hagi sortit immediatament a disculpar-lo.

d) Desconfiat i calculador amb la gent del seu entorn. Una vegada que vaig portar Modest Prats a una reunió a casa seva, al carrer Mitre, el va fer esperar al rebedor i a mi em va conduir a una cambra a part per interrogar-me sobre si podia tenir alguna concomitància amb l’Opus. Llavors, i més o menys com ara, l’Opus era l’eina de castellanització del règim. Amb el temps, però, Pujol va canviar la seva aversió a l’Opus en entrar en la vinculació Opus-diner-poder.

e) No tenia amics personals. Potser el més proper era el seu cunyat Cabana. Penso que estava mancat d’empatia, però que coneixia molt bé el valor que l’empatia té per als altres. Com que no es trobava emotivament enganxat a ningú, això li permetia circular i manipular tranquil·lament els diferents sectors socials en benefici de les seves dèries i objectius personals. Tinc entès que aquestes personalitats tendeixen a crear codis propis de comportament i que senten culpa en infringir-los, però molta menys que si ho fan amb els codis comuns.

En fi, queda molt per dir. Quan vulguis continuarem. Una forta abraçada.- Ponç Feliu