Joan F. Mira - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joan F. Mira (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/770024.html

Rellegint una vegada més Les hores de Josep Pla aquest agost, mirant la mar, hi torne a trobar aquella citació deliciosa del comte de Buffon, supose que d’algun dels quinze volums de L’histoire naturellededicats als quadrúpedes: “Les fesses, qui sont les parties les plus inférieures du tronc, n’appartiennent qu’à l’espèce humaine. Aucun des animaux quadrupèdes, n’a des fesses.” Aquells il·lustrats i enciclopedistes del s. XVIII van fer descobriments ben notables, no és cap broma. Resulta, doncs, que, des del punt de vista de l’anatomia comparativa, ho compartim gairebé tot amb la resta dels quadrúpedes, gairebé tot, excepte el cul. Les fesses, és a dir el cul, són un privilegi exclusiu dels humans, marca anatòmica distintiva de l’espècie. No el cervell, ni les mans, ni els ulls: el cul, i només el cul. Ben mirat, més que un motiu de superioritat o d’orgull, hauria de ser una saludable lliçó de modèstia.

Ara bé, el senyor Josep Pla, escrivint l’any 1971, s’estranyava que un tal privilegi, durant segles i segles amagat a la vista, ignorat, objecte de discretíssim silenci, quedara de sobte exhibit públicament i visiblement posat en evidència. És que anem cap a una “civilització del cul”?, es preguntava passablement horroritzat, sobretot a la vista de les platges d’agost. Al senyor Pla, pel que diu, li resultava profundament desagradable que la moda marcara la forma de les anques, o que la gent –les dones– les ensenyaren lliurement a la platja. A mi, però, tot això em sembla perfecte, de primera, com hauria dit ell. Si tenim algun privilegi anatòmic, que ben sovint és agradable a la vista, per quina raó no l’hem d’exhibir i aprofitar? I no vull pensar quines consideracions hauria fet el senyor Pla si, fa vuit o deu dies, hagués pogut contemplar, en certes platges i altres espais aquàtics de Barcelona, una immensa exhibició no de culs generosos i tous sinó de culs estrets, compactes, masculins. Fet que, en tot cas, no suposa cap decadència de la cultura d’Occident, sinó una forma de retorn als seus orígens grecs, tant en la variant idealista i atenesa com en la militar i espartana.

I tanmateix, com sol passar, la cosa no és tan simple. Perquè el cul és un privilegi de l’espècie, sí, però més privilegi de les dones que dels homes. Les anques femenines són generalment, no hi ha dubte, més redones, abundoses i plenes que les anques virils. I juraria que hi ha més homes atrets per un cul de femella que dones per un cul masculí (o així era en temps de Pla, quan suposadament les dones no miraven…). Qui sap si deu ser per això que, ara mateix, quan les adolescents i les senyores joves porten brevíssims biquinis que mostren la generositat anatòmica de les seues parties les plus inférieures du tronc, els xicots i els senyors ja madurs van per la platja amb uns amples saragüells fins als genolls. I és que, en matèria d’atributs carnals, per poc que ens parem a pensar-hi, tot es complica quan sembla que està clar.

Com ara la presència lliure de les mamelles a l’aire i al sol de la vora del mar, que fa dècades que va deixar de ser una mostra de gosadia de senyoretes modernes, per convertir-se en un estat natural de les coses. Ara bé, assegurada ja aquesta conquesta (tant si forma part de la moda variable de platja com si no), hi ha almenys una cosa que no es pot pretendre: que els homes –els mascles– hi resten perfectament indiferents, que no miren ni tan sols de gairó. Perquè si les mamelles ocultes o endevinades posseïen –almenys a l’hemisferi nord– una apreciable capacitat de seducció eròtica i de torbament, no arriben a perdre tal virtut (o no sempre…) pel fet de ser mostrades. Pensaments freudians a banda, és una simple qüestió d’anatomia comparativa i de cultura: allà on els homes poden mirar mamelles, les dones no hi tenen res per mirar, res que valga la pena.

La comparació seria del tot improcedent, a més de ser injusta, odiosa i molt poc buffoniana, ja que, si ens quedem tots en pèl, els homes ho mostrem tot, inclòs l’apèndix vermiforme extern i els seus volums adjunts complementaris, però les dones amaguen al profund entrecuix la part més important. Per tant, si els mascles no poden mostrar un atribut atractiu equivalent a les mamelles, què hi farem. I si les femelles d’aquesta espècie posseeixen més riquesa i abundor de virtuts anatòmiques, la Mare Natura deu saber per què. No seré jo qui s’hi oposarà amb sofismes. Les senyoretes del moviment Femen i derivats, feministes de pedra picada, saben perfectament què fan. I així, amb frivolitats, passem l’agost, esperant que arribe el setembre amb matèries més serioses.- Joan F. Mira