Santiago Vilanova - Xavi Ramiro - El Punt Avui

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Santiago Vilanova (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/762794.html

“Els que estem farts de la vella política i en volem una renovació profunda i no només formal, som majoria”, va declarar Ada Colau, exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en presentar en societat la plataforma ciutadana Guanyem Barcelona. Tinc simpatia per l’admirable dialèctica política d’aquesta activista que em recorda el discurs transversal de Ralph Nader, el defensor dels consumidors nord-americans, i la combativa ecologista Petra Kelly. Colau ens diu que la plataforma ha nascut per posar fi als lobbies i poders fàctics que segresten les institucions. Es refereix a Agbar, Abertis, Gas Natural-Fenosa, Repsol i Cia, que s’aixopluguen sota el paraigua de La Caixa.

Aquests nous revolucionaris volen “impulsar una economia amb justícia social i ambiental”; replantejar el “model turístic que fa de la ciutat un parc temàtic” (iniciat, recordem, pel regidor republicà Jordi Portabella); “democratitzar les institucions” i assumir “un compromís ètic” a l’hora de fer política. Estic d’acord amb el manifest fundacional de Guanyem. Com a resident del Raval des de fa trenta anys he viscut tot el procés mafiós i especulatiu que ha patit el barri que va obligar l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González a dimitir. Per això no puc més que celebrar aquesta iniciativa que proposa una democràcia participativa i la jubilació de personatges, d’esquerres i de dretes, que han entrat en la política per afany de lucre i ànsies de vanitosa notorietat (accés gràcies a les llistes tancades).

Voldria fer, però, algunes consideracions als portaveus de Guanyem des de l’experiència d’un veterà ecologista de causes perdudes en col·lectiu (no aconseguir el tancament de les nuclears d’Ascó i Vandellòs i evitar la construcció del pantà de Rialb; no consolidar la continuïtat de Diario de Barcelona com a diari popular i autogestionat, per exemple) i d’altres causes guanyades junt amb els moviments socials (aturar les mines d’urani projectades per la Chevron; condemnar per delicte ecològic Fecsa per la pol·lució de la tèrmica de Cercs; evitar la degradació de la zona volcànica de la Garrotxa i dels aiguamolls de l’Empordà; fer que la Generalitat desautoritzés la construcció dels abocadors industrials d’Albons i de Seròs, per exemple).

Els dirigents de Guanyem hauran de ser vigilants amb els partits i coalicions tradicionals, especialment ICV-EUiA, que tenen por de perdre vots i protagonisme i que intentaran neutralitzar la seva acció. El regidor Ricard Gomà ja ha manifestat la voluntat d’integrar la formació “ecosocialista” a la nova plataforma (no oblidem que tant l’exregidora Imma Mayol com l’exconseller Francesc Baltasar han acabat treballant al servei d’Agbar, l’oligopoli de l’aigua). Tinguin en segon lloc consciència del que significarà enfrontar-se alslobbies energètics ja que tenen molts milions d’euros a perdre i dedicar-ne uns pocs a “subvertir” contra la plataforma els serà fàcil. Pep Puig, l’exregidor de Ciutat Sostenible (d’Alternativa Verda) pot donar testimoni d’aquestes trames conspiratives.

Intentin, doncs, crear sistemes alternatius de comunicació. Cerquin el suport d’experts en les matèries i sectors de l’economia local que volen democratitzar. Gestionar la macrocefàlia urbanística de Barcelona és una cosa altament complexa, arriscada i difícil, especialment per a polítics alternatius.

Pensin els candidats de Guanyem que quan entrin a la Casa Gran es trobaran amb una muralla de recels i resistències de funcionaris aliats amb la vella política. I un darrer consell, si em permeten: es facin independentistes al més aviat possible. És totalment il·lusori fer una revolució social i ecològica a la Barcelona del segle XXI sense que aquesta esdevingui la capital del nostre Estat. Els federalistes de Guanyem poden desestabilitzar aquesta nova esperança de regeneració democràtica. Per Guanyem vincular-se als partits d’esquerres que han governat és un risc. I als indignats ja no ens queda més temps ni alè per entusiasmar-nos amb més plataformes revolucionàries que s’acaben com el rosari de l’aurora.– Santiago Vilanova