El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/749096.html

Un mot d’ordre que uneix amb fal·lera idèntica progres i conservadors és el d’escampar arreu que el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, navega, ineluctablement, per se, per definició, per antonomàsia, contra el corrent de la història. L’ínclit registrador de la propietat que comanda la nau de l’estat així ho registra a bastament sense adonar-se que el seu rumb és precisament el de col·lisió amb la modernitat. Amb mapes del segle passat i brúixola alterada per magnetismes atàvics, mala travessa es pot augurar al carrincló pilot.

Molts fa temps que hem girat full, però tant ell com els esmentats progres s’entesten en obsoletes definicions de l’estat-nació, en llarguíssimes, abarrocades i carregoses descripcions, oblidant la tan simple de Gellner, “el nacionalisme és el principi polític que manté que hi ha d’haver congruència entre unitat nacional i política”. Així de senzill. I així de suficient.

Perquè, en ensorrar-se el mur de Berlín, va esdevenir hegemònic el que Ignasi Ramonet va anomenar “pensament únic”, o sigui, un únic model econòmic, el neoliberal, al qual ben poc importaven els estats-nació, ja que el també únic referent era el capitalisme transnacional. El nou paradigma tenia com a òrgan de govern un monarca difús anomenat Mercat i el seu objectiu era aconseguir la màxima desregulació possible en tots els àmbits. I també la màxima homogeneïtzació, superant qualsevol particularisme. Enfront d’aquesta globalització unificadora, de la qual en són còmplices els estats tradicionals, no queda a la ciutadania més remei que endegar moviments de resistència de tot allò que és (o era) minoritari (moviments ecologistes, contestataris, alternatius en general i, és clar, també nacionalistes).

Als gestors de la globalització no els interessa accentuar diferències, sinó esborrar-les, homogeneïtzar, unificar. Els seus majordoms són els estats-nació al servei dels quals mai no hi faltaran, al seu torn, intel·lectuals que qüestionen –fins i tot gosen fer-ho moralment– l’ètica del nacionalisme, que pregonen que és sempre reprovable atès que s’oposa a un ideal universalista únic (paral·lel, per tant, al mercat també únic).

Òbviament, als jerarques de la mundialització i als seus fidels lacais, els esmentats estats-nació (que són a voltes un mer artifici per aquella falta de congruència entre unitat nacional i unitat política), no els interessa cap renaixement de cultures pròpies, cap emergència d’allò que és autènticament nacional.

Música també molt grata als defensors de l’obsolet estat-nació és la melodia, que toquen infatigablement, segons la qual s’esdevé absurd reivindicar un estat propi si, en definitiva, aquest nou estat tampoc no serà sobirà en l’actual context globalitzador. Però, si bé és cert, que, esgotada la sobirania clàssica, el marc de negociació amb aquell que ostenta el poder real és supranacional, en qualsevol cas, s’esdevé innegable que sempre val més acudir a tal negociador sortint de casa, amb veu pròpia i no delegada. Això, independentment de la munió d’assumptes domèstics, aliens a l’economia mundialitzada, pels qual sí convé a aquestes nacions subalternes disposar de tals estructures estatals, en definitiva d’un Butlletí Oficial de l’Estat no subordinat al d’una altra entitat que es diu nacional i que malda per fagocitar-ho tot.- Ponç Feliu