New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/705413.html

Joaquim Coello - Xavi Ramiro

Una jove Wasp (whiteanglo-saxonprotestant), llicenciada a Harvard, que ha corregut món, parla llengües i prové d’una família benestant de Boston explica al seu pare que ha conegut un jove californià, graduat a Berkeley, alt, esportista i dedicat a les finances amb qui es vol casar. La jove pondera les virtuts del promès, a cada pregunta del pare respon amb entusiasme fent èmfasi en els seus innumerables atributs… El pare sobtadament pregunta: “Quins són els fracassos?” La jove queda perplexa, i pregunta: “Quins fracassos?” “Els que ha tingut a la vida”, respon el pare. “No en té”, respon ella, “tot són èxits”. El pare se la mira amb deteniment: “Filla meva, si no té fracassos, si no sap què és equivocar-se, no t’hi casis, no pot anar bé de cap manera, a la vida el que és important són els errors.”

Són els fracassos i els errors els que humanitzen la persona, els que li aporten una experiència enriquidora, els que l’endureixen però també la fan més ponderada i equilibrada, més propera i més sincera amb ella mateixa i amb els altres. L’èxit aporta un increment sovint excessiu d’autoestima, de convenciment personal de la pròpia vàlua. L’èxit no permet avaluar equilibradament les situacions perquè deforma la realitat en allò que resulta més difícil d’analitzar de manera ponderada, és a dir, la pròpia actuació i la pròpia vàlua com a individu. L’èxit té una gran capacitat de crida, de persones que afalaguen i ponderen el que s’ha fet més enllà del seu valor objectiu. És difícil sostreure’s a l’afalac i destriar el valor real d’un mateix del que els altres diuen que veuen si és que realment ho veuen. L’èxit indueix a pensar que aquest s’ha de repetir i, si no succeeix, pot portar a la ira perquè es considera injust no aconseguir un resultat considerat, merescut malgrat que no es degui a causes objectives…, l’èxit crea addicció. Tenia raó el pare, si el jove promès no havia encara fracassat, havia encara de conèixer-se una part de la seva personalitat, saber com seria capaç d’encaixar la injustícia, l’error… que tard o d’hora arribaria.

‘Anna Karènina’, una de les novel·les més importants de la literatura universal, que conté en grau extrem les majors virtuts i els més baixos sentiments humans, comença amb una frase que ha esdevingut famosa, “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera…” Perquè la felicitat té en aquest cas un punt de superficialitat, d’inconsistència, manca d’anàlisi d’un mateix, per saber les causes de l’èxit, perquè el que compta, quan les coses surten bé, no és el perquè, sinó el què, no és la causa, sinó el resultat. És el resultat mateix el que carbonitza l’entorn i esborra les raons per les quals ha succeït el que ha passat. El fracàs i l’error indueixen a l’anàlisi del perquè, a voler saber què no s’ha fet bé o no s’ha percebut bé del que un ha fet. El fracàs implica patiment, reconèixer les pròpies limitacions, i això és sempre enriquidor perquè porta a la reflexió.

Tots els fills s’estimen igual, però de diferent manera. Aquells que no hi són o fan una altra vida o són desgraciats, estan malalts o pateixen, estan sempre més a prop del cor dels pares per la seva fragilitat, per la seva necessitat de protecció i afecte o per la seva absència.

De la imperfecció i de l’error neix la grandesa de la naturalesa humana. Són sempre els que fracassen i continuen lluitant els que ens resulten atractius. No és possible trobar un gran home que no hagi fracassat; si no apareix l’error, s’hauria de pensar, com el pare de la jove, que la persona no és fiable, perquè la circumstància a llarg termini no és sostenible i amagar les pròpies febleses és una covardia i també una presumpció, perquè es pretén fer veure que s’és el que no s’és.

No és possible trobar la felicitat sense el patiment, sense el fracàs, perquè és aquest el que permet trobar el valor del que es té i la satisfacció que es deriva de sentir-se útil i estimat. No és el mateix sentir-se pagat que valorat, no és el mateix donar perquè es rep que donar sense esperar retorn, pel plaer de fer el bé a l’altre, perquè una cosa és la justícia i l’altra, l’afecte, i és aquest el que ens fa profundament, i no superficialment, feliços.- Joaquim Coello