New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/682432.html

El Punt Avui - Ponç feliu - Xavi Ramiro

“Es cierto, pero no se puede decir”, em digué fa anys a cau d’orella el conferenciant, un prestigiós constitucionalista. Pocs minuts abans, en el col·loqui posterior a la seva exposició, havia dit el contrari, o sigui “que no es cierto”, en contestar a un oient que havia esmentat possibles irregularitats en l’elaboració de l’art. 2 de la Constitució, el referit a la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Ara, potser ja ha arribat l’hora d’explicar-ho. L’hora de recordar la gènesi antidemocràtica d’aquest precepte. El primer esborrany de la Constitució preveia que “la Constitució reconeix i la monarquia garanteix el dret a l’autonomia de les diferents nacionalitats i regions que integren Espanya, la unitat de l’Estat i la solidaritat entre els seus pobles”. No hi apareixia la menor referència a la “Nación”, a Espanya com a nació. I això feia que, teòricament, doctrinalment, el concepte “unitat de l’Estat” no resultés radicalment incompatible amb l’autodeterminació d’alguna “nacionalitat” (concepte que llavors tothom entenia sinònim de nació). La constitució soviètica, per exemple, preveia (art. 70) que “l’URSS encarna la unitat estatal del poble soviètic”, reconeixent, però (art. 72), “a cada república federada el dret a separar-se lliurement de l’URSS”. I no hi ha incongruència entre ambdós preceptes; una cosa es refereix a l’actuació unitària de l’Estat; l’altra, al dret de secessió d’alguna de les nacions que l’integren. En canvi, el concepte “unitat de la nació” sí impossibilita el dret d’autodeterminació. La proposta constitucional esmentada va encendre totes les alarmes entre la dreta franquista. En canvi, una UCD necessitada que en ple ball electoral no l’abandonés el desodorant democràtic i un PSOE que encara no havia renegat del seu programa favorable fins i tot al dret d’autodeterminació contemporitzaven amb aquesta redacció, encara que fos “haciendo de tripas, corazón”. Semblava, doncs, que la cosa podia reeixir. Però, en ple debat d’aquest article i quan Solé Tura presidia la Ponència Constitucional (li havia tocat per rotació), un missatger procedent de La Moncloa li entregà un sobre amb una nota que contenia el que hauria de ser sisplau per força la redacció definitiva del polèmic article. La nota “recomanava” que el precepte en qüestió establís que “la Constitución Española se fundamenta en la unidad de España como Patria común e indivisible y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que integran la indisoluble unidad de la Nación española”. Aquesta redacció es traslladà gairebé literalment a l’actual article 2 i molt poca imaginació cal per intuir de quin poder fàctic provenia el “suggeriment”.

Irrita, és clar, UNA intromissió tan antidemocràtica en una Carta Magna que es vol fer passar com a cresol de totes les llibertats i generós regal als humans dels més venerables déus de l’Olimp. Com també la submissió dels famosos, però claudicants, “pares” de la Constitució, per més que es digui que no tenien altra opció. Irrita, però, igual o més el silenci quan no desvergonyida negació de “l’incident” (referit pel mateix Solé Tura en un llibre del 1985) que han practicat polítics i acadèmics, en un avant la lettre del pujolista “ara no toca” durant anys i dècades. Heus aquí, doncs, com a l’expressió democràtica més genuïna, la de votar, alguns hi oposen un article de paternitat democràtica tan apòcrifa.-  Ponç Feliu