New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/666146.html

El Punt Avui - Ponç Feliu - Xavi Ramiro

David Owen, metge i dos cops ministre en el govern laborista de Callaghan, analitza admirablement en The Hubris syndrome. Bush, Blair and the intoxication of power, el procés d’enfolliment d’ambdós dirigents respecte a la guerra de l’Iraq (d’Aznar, òbviament, ni en parla, ja que ningú creu que pintés res de res en cap sentit). De Blair, explica que quan un alt assessor li aconsellà prudència, ell va replicar “vostè és Chamberlain, jo sóc Churchill i Saddam Hussein és Hitler”, i va afegir que el judici final sobre la guerra quedava reservat “a Déu”. I Déu també va ser decisiu pel que fa a Bush, que, en un rampell de sinceritat, va confessar a un ministre estranger: “Em mou una missió de Déu… Déu em va dir «George, vés a atrapar aquests terroristes de l’Afganistan», i ho vaig fer, i em va dir “George, vés a posar fi a la tirania de l’Iraq”, i ho vaig fer.”

Considerar-se braç executor d’una divinitat és tan sols un dels 14 símptomes indicatius per Owen de la presència d’Hybris, dels quals destaquen els següents: 1. Percepció narcisista del món, concebut com a escenari on trobar la glòria i no com a espai problemàtic no autoreferencial; 2. Obsessió per la pròpia imatge; 3. Llenguatge messiànic, amb tendència a utilitzar la tercera persona o el majestàtic nosaltres; 4. Identificació d’un mateix amb l’Estat, fins a considerar idèntic l’interès propi amb el del país o fins a creure que qualsevol benefici propi, legal o il·legal, queda justificat per tal designi redemptorista; 5. Excessiva confiança en el judici propi i menyspreu del consell aliè;
6. Creença desmesurada, limítrofa amb un sentiment d’omnipotència, sobre el que hom pot assolir personalment; 7. Pèrdua de contacte amb la realitat, sovint fruit d’un aïllament progressiu; 8. Negativa obstinada a canviar de rumb malgrat que tot indiqui que esdevé imprescindible.

A criteri d’Owen, n’hi ha prou de detectar 4 o 5 d’aquest símptomes per a una correcta diagnosi d’Hybris (malgrat reconèixer que la línia de separació amb el TPN o trastorn de personalitat narcisista és molt feble); a més, afegeix que, així com sense una posició de poder és molt difícil que l’Hybris es desenvolupi, l’àmbit polític, per contra, ofereix la terra més fèrtil per a la seva germinació, especialment si concorren 3 circumstàncies: 1. Èxit aclaparador en la consecució o conservació del poder (aconseguint, per exemple, una majoria absoluta o reiterades reeleccions); 2. Context polític sense contrapesos suficients per a l’exercici de l’autoritat personal (per exemple, amb els altres dos poders de l’Estat minvats, per directa apropiació del legislatiu i control més o menys subtil del judicial); 3. I, com a factor decisiu, llarga durada en el poder.

Per això, una societat sàvia hauria de continuar la saviesa romana i, amb el ritual del memento mori com a referent (o sigui, el de l’esclau recordant
al general victoriós que desfilava per Roma la seva condició de mortal), descobrir algun tipus de vacuna contra l’Hybris. En aquests moments tan delicats per a tanta gent sofrent i per a Catalunya, cal més que mai tenir presents els efectes devastadors d’aquesta patologia.

Jo, que ja sóc granat, he vist – i patit– clamorosos casos d’hybris en l’àmbit de la política estatal, autonòmica i municipal. Sí, és clar, car lector un xic anyós: penso en aquells en els quals vostè pensa; exactament en els mateixos.- Ponç Feliu