New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Ponç Feliu (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/647318-el-princep-i-catalunya.html

Ponç Feliu - Xavi Ramiro - El Punt Avui

No em refereixo, és clar, a l’hereu Borbó, figura que en el pessebre polític del segle XXI em sembla més incongruent que la d’un esquimal a l’equador. Parlo d’El príncep, de Maquiavel, que aquest any celebra el cinquè centenari més enjovenit que mai. El manuscrit, nascut el 1513 en llatí vulgar i del qual immediatament es feren centenars de còpies (la primera edició impresa és de 1532, quan el seu autor ja feia cinc anys que era mort), no ha parat de créixer al llarg dels segles, i és l’obra italiana més traduïda i divulgada, per sobre de la Divina comèdia. Són tants els països d’arreu del món que enguany commemoren l’efemèride amb infinitat de congressos “maquiavèl·lics” que resultaria inútil i fins i tot pretensiós referir-me a qualsevol dels seus també infinits matisos.

En aquesta hora, però, de pàtries recobrades, almenys de temptatives (més sinceres unes que altres, tot s’ha de dir), potser caldria perfilar un Maquiavel distint del sovint dibuixat per il·lustres plomes que al llarg dels segles han contribuït a fer de l’ínclit florentí el paradigma, en l’imaginari popular, del conqueridor del poder a qualsevol preu, a més de convertir-lo en autor de culte per a tirans abjectes i, en general, governants enfollits per la fam (o fins i tot polifàgia) de domini. Ben coneguda és, per exemple, la veneració de Mussolini pel seu compatriota, com també que El príncep era llibre de capçalera de Stalin, i, abans, opuscle profusament comentat per Napoleó, fins al punt d’existir una edició –crec recordar que en la col·lecció Austral– amb les anotacions fetes pel Gran Cors.

Però qui hagi llegit la cèlebre obra, fàcilment s’adonarà d’un sorprenent –i sobtat– canvi d’estil en els tres darrers capítols, sobretot en l’últim, en el XXVI. Allà Maquiavel revela el seu gran amor secret, que no és altre que Itàlia; un encès amor a la pàtria esquinçada i maltractada que transforma l’esperit d’aquest funcionari, de tarannà tan pragmàtic, de judici implacable, d’ulls glacials que al llarg de tots els anteriors capítols només s’han fixat, amb genial capacitat escrutadora, en allò real, en allò possible, en allò a voltes ineluctablement necessari. I la seva emoció evoca la d’altres grans italians (Dant, Petrarca) que, d’una forma o altra, també somiaren en una pàtria nova mitjançant una llengua, no menys genialment emprada, també nova i profundament estimada.

Ara bé, com pot el fred i analític Maquiavel, el que dissecciona implacablement la realitat, el que no es permet metàfores, tampoc cap llicència poètica, cap expansió emotiva, escriure en el capítol XXVI, amb indissimulable arravatament, que ha arribat l’hora en què un príncep nou alliberi Itàlia gràcies al fet que les circumstàncies mai havien estat tan favorables a aquest històric designi? El sentiment estova així el pensador de ferro i li fa escriure que “el mar s’ha obert, un núvol ha ensenyat el camí, una font d’aigua viva ha brollat de la roca, el mannà ha caigut en el desert, tot afavoreix la vostra grandesa” (dirigit, és clar, als Mèdici, la família llibertadora a la qual convida a fer el pas)…, no es pot, doncs, perdre aquesta oportunitat; cal que Itàlia, després d’una llarga espera, vegi aparèixer per fi el seu redemptor…, que seria acollit amb amor en totes les províncies…, quina porta trobaria tancada?, quin italià li negaria el respecte?” Fou el primer crit d’un cant que retrunyirà més de tres segles després amb Cavour i Garibaldi.- Ponç Feliu