New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Jordi Cors Meya (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/618757.html

Update: Maybe you are interested in seeing the illustration layer by layer… http://vine.co/v/bvPIr1vvF5n

La democràcia ha estat un gran avenç per a la humanitat. Nascuda a Grècia al segle VI aC i ja del tot vigent a l’Atenes del segle V aC, va ser ben rebuda per altres ciutats gregues i també per Roma. Però la gran recepció arribà amb la independència i la Constitució dels Estats Units i la Revolució Francesa, segle XVIII. Heretà mancances (vot només dels homes lliures), però restablí el nucli democràtic: la voluntat del poble com a eix de la política. S’hi anaren introduint millores: (1) partits polítics representatius i (2) vot de les dones.

Ara bé, a l’inici no es parà esment en un tret cabdal del model originari, irrellevant llavors en l’àmbit francès i nord-americà: els límits territorials del subjecte de decisió. Amb tot, la importància dels límits s’anà fent patent. Però no s’abordà prou bé, pels seus costos. Error: com a punt cabdal calia assumir-lo, com el vot femení o els partits.

En efecte, a l’Atenes clàssica, el poder (cràcia) és del démos (‘poble’) en origen poble o nucli habitat, petita circumscripció amb un territori determinat. Això es trasllada a la pólis. De baix a dalt, actua com a démosintegrador dels démoi del seu territori. Aristòtil ens descriu bé, polítes (‘ciutadà’) i pólis (‘ciutat’): “És clar, doncs, qui és el ciutadà per això: té la potestat de participar del poder deliberatiu o del judicial. A més, el ciutadà ho és d’una ciutat concreta i la ciutat és la multitud de ciutadans capaç per la seva independència de recursos, per dir-ho en pocs mots.” (Aristòtil, Política). I la pólis, autosuficient, no deixa mai a cap entitat superior ni aliada intervenir en les decisions com a démos. És que els límits territorials (i personals) deldémos o pólis, com a marc decisori únic, són condició prèvia a l’exercici democràtic.

No adonar-se’n prou als inicis es comprèn, però no fer-ho dos segles després (i sí sols per a les colònies) revela poca actitud democràtica. Vol dir assumir només fets consumats, com l’estat nació, bé que s’hi hagi arribat per guerra i violència. Pot ser còmode, però no democràtic. En canvi, una viva visió democràtica exigeix, a més, esbrinar en el démos que reclami ser-ho (sent autosuficient), com a pas previ i sense cap pressió, si vol ser subjecte únic decisori o opta per compartir la sobirania amb una altra entitat.

Si no es fa això, tot i reclamar-ho, el démos, la democràcia vigent es fa aparent, ademocràtica. Manté el marc predemocràtic, i li falta el requisit previ de fixar els límits democràtics de la base de participants. El pas fals és atorgar la sobirania a la comunitat àmplia només per ser fruit de la història consumada. En resultarà una democràcia falsejada. Per més que se’n vulgui bastir la façana legal votant una Constitució, que inclou la consulta sobre si l’àmplia multitud ja considerada sobirana s’autoconsidera així. Cercle viciós, agreujat per la nul·la informació als votants sobre els límits democràtics comentats. Cercle sovint pervers, per la pressió de ser l’aprovació de la Constitució l’únic camí, davant la involució o violència. Frau democràtic, dels seus avaladors i dels qui devien denunciar-ho.

Cert que cal temps per admetre les novetats. Però quan surten territoris que per història i cultura es consideren démos autosuficient, cal tenir-ho de seguida en compte. (Malgrat que avui ningú, ni cap estat nació, és prou autosuficient per al poder dels “mercats”.) L’actitud democràtica és la de buscar el diàleg. No ho serà, si s’hi posen dificultats, oblidant el cercle viciós i pervers descrit i el decisiu origen històric no democràtic de l’àmplia base electoral oposada. Sorgit el conflicte, l’única resposta neta és avançar dialogant, interpretant i pactant, cap a una solució democràtica.

I, en concret, no es pot tallar el desig democràtic d’un démos, com Catalunya, amb cap llei d’una sobirania que no consideri pròpia, perquè el démos és creador de les pròpies lleis. I els responsables de sobiranies més àmplies han d’acollir l’altra sobirania concreta, com a demòcrates. O bé interpretant obertament les lleis que semblin oposades a l’actitud democràtica del démos. O bé superant-les, amb pactes, per fer real l’aspiració democràtica d’aquest démos. Al capdavall, moltes democràcies actuals, com la del Regne d’Espanya, han nascut pel sentit democràtic del responsable, com el rei l’any 1976, que optà per obviar els “principis fonamentals” que havia jurat, pactà i féu viable l’aspiració democràtica del poble, que llavors sí que va saber interpretar.- Jordi Cors Meya