New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello i Brufau (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/594707.html

“Negar que hi ha alternatives és una injúria a la raó perquè equival a una prohibició a pensar. No és un argument, és una capitulació.” El darrer llibre de J. Ramoneda comença amb aquesta cita de H.M. Enzensberger. No pot ser més oportuna.

Els darrers trenta anys de política occidental de la mà de la globalització i un entorn polític sense alternativa al capitalisme han portat a sacralitzar determinats paradigmes econòmics que es presenten com a veritats indiscutibles quan no ho són. Que la política econòmica actual d’Europa, d’Espanya i de Catalunya és l’única, reducció del dèficit via despeses i manca de qualsevol impulsió de l’economia, és fals, però és cert que mentre la UE no la canviï és difícil modificar la política econòmica a Catalunya perquè la moneda única, el volum del deute i la capacitat de finançar-se de manera independent ho impedeixen. És possible, però, desenvolupar determinades polítiques dintre de les competències pròpies de la Generalitat, tals com la industrial i l’energètica, la de R+D, la reforma de les universitats, els deutes hipotecaris de famílies amb rendes baixes, el finançament de petites i mitjanes empreses, l’atur dels joves i els contractes a temps parcial, la formació professional sectorial, etc. Fer-ho aporta dos beneficis, el que es deriva directament dels canvis i la imatge per a la ciutadania: més enllà del que fa l’Estat i Europa hi ha alternatives encara que localitzades i menors i, per tant, hi ha dret a l’esperança.

El pas, en el món econòmic, del paradigma de la indústria, en sentit ampli, a les finances ha fet perdre força al concepte d’empresa com a punt de trobada del treball, el capital i la gestió, és a dir, de col·laboració, d’equip i eficiència, per substituir-lo per una força llunyana que cerca la rendibilitat als recursos mobilitzats. La conseqüència és una major competitivitat entre les persones, una certa desconfiança, que ha fet la nostra societat més dominada pel temor de fallar que per la il·lusió d’aconseguir.

La democràcia es basa, com recorda Ramoneda, en la llibertat de l’individu i el poder del poble. Quan la llibertat de l’individu és anul·lada pel poder del poble el resultat és la dictadura i el totalitarisme. Quan el poder del poble és controlat i condicionat pel poder, dels diners, de la història, del dogma, la democràcia esdevé oligarquia i autoritarisme. És per això que és important que la ciutadania pugui sentir la proximitat del poder polític que malgrat les limitacions de l’entorn limiti i moduli els excessos de qui té el poder financer, el més important avui, per la seva globalitat i capacitat de condicionament de la política i de les lleis.

Hi ha pocs dubtes que Catalunya com a estat independent és viable tant pel que fa als impostos i serveis públics, balança financera, com a la importació i exportació de béns i serveis, balança comercial, sempre que mantingui la presència a la Unió Europea. Seria, doncs, un avantatge de la independència que el nou govern pogués fer una política més propera a les persones que impulsés l’economia, que els tragués, encara que de manera parcial, de la fatalitat i del pes de la política econòmica actual. Però no es pot perdre el contacte amb la realitat: encara que el destí pot ser teòricament millor, el camí per arribar-hi és de difícil trànsit i de res val el futur imaginat encara que es dibuixi sobre bases sòlides si no s’hi pot arribar. És l’etern dilema entre camí i destí.

Es faci com es faci el repartiment de deute de l’estat, el deute d’una Catalunya independent no serà mai inferior a 150.000M€. Aquest deute en proporció al PIB no és superior al d’Itàlia, per tant des del punt de vista de “destí” és acceptable, però significaria que s’haurien de refinançar uns 20.000M€ a l’any. Per un estat de nova creació amb els dubtes que això generarà en els mercats és objectivament difícil, sense l’ajut directe del BCE. No hi pot haver, si fos això el que majoritàriament volgués el poble de Catalunya, una separació traumàtica amb Espanya o la UE perquè no convé, perquè seria un dany superior al potencial benefici. Necessitem la força per negociar però forçosament hem de negociar i és en aquesta negociació on es pot trobar un encaix que ens convingui a tots, a Espanya i a Catalunya. És, com per Ulisses, el camí el que importa, serà el mateix camí el que farà, el que serà, el progrés. L’Artur i en Quim, dos amics de l’ànima amb qui discutia sobre el camí i el destí, deien que potser no arribarem mai. No es pot fer camí si es renuncia a arribar, no hi ha Ulisses sense Penèlope i Ítaca, però potser per ells arribar era més la imatge que la realitat.- Joaquim Coello i Brufau