New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Cisco Ros Ombravella (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/588779.html

És acceptat que prou més dela meitat dels debats i decisions polítics tenen contingut i efectes econòmics i, en aquesta alta mesura, guien els vots. D’això la meva alarma que no crec esbiaixada vers la confusió, encara i a casa nostra, de termes i conceptes econòmics bàsics –beceroles– cal dir a tertúlies en què es veu que tothom ha de saber de tot, però també per part de polítics, alguns mitjans i inclús en el cas de gurus mediàtics gastats. En deriva una confusió que s’accentua a l’arribar a les necessàries xifres –pura aritmètica!– que és el que li fa falta a la ja atabalada opinió. Heus aquí alguns exemples relacionats amb dos temes ara punyents, la nostra pròpia viabilitat econòmica i el laberint de l’actual política econòmica “dominant”.

I és que encara es dóna l’error de concepte entre dèficit i deute, el primer, és clar, relació entre les despeses i els ingressos corrents d’un exercici, mentre el deute precisament resultant acumulat net dels dèficits anteriors. Doncs bé, al si d’una tertúlia televisada un polític encara va dir, fa uns dies, amb seguretat: “El deute de l’ any” pel dèficit (es solen comparar amb la base del PIB, que pot ser unes 12 vegades més gran que aquest).

A la mateixa tertúlia –8 octubre, Canal Català– el bon dialèctic representant de Ciutadans va fer emmudir els altres, de CiU i d’ERC, amb les xifres de Catalunya amb la Seguretat Social pel 2010 i el 2011, deficitàries. Ningú va tenir ni reflexos ni documentació per argumentar que aquests anys la caixa total estatal de les assegurances socials va ser deficitària… I que des del 1996 fins al 2009 les cotitzacions catalanes sempre queden per sobre de les prestacions rebudes, és a dir, que també en aquest aspecte seríem viables pel nostre compte (uns 23.000 milions aportats al llarg d’aquest període a les reserves comunes, uns 62.000 milions al tancar el 2011).

Quan s’entra en la vessant del comerç a l’interior del mercat espanyol, embolica que fa fort! Se’n senten i llegeixen de totes, més aviat per demostrar benefici comercial compensatori del dèficit fiscal (aquest encara negat pel savi del CSIC-Bellaterra De la Fuente): Que si hi adrecem la meitat de tot el producte; que si entre venda interior i exportació a l’estranger suposa fins a un 80% dels béns i serveis produïts a Catalunya, com si no tingués pes el destí dins Catalunya. S’oblida que el rellevant és el saldo –vendes menys compres, ben importants– al mercat espanyol, segons estudis fiables no més d’un 5% del nostre PIB. I l’estructura actual de mercats és aproximadament 30% interior, 31% exportació i 38% dins Catalunya (ni el Sala Martín, tan mediàtic, Columbia UPF, al seu darrer paper a La Vanguardia,17-10).

Molt més important ja que afecta tota la política econòmica que se’ns imposa. Els dogmàtics de l’ajust pressupostari com únic objectiu, cada vegada més en fals com acaba d’avisar el Fons Monetari Internacional recomanant més temps d’ajust i considerar la realitat de cada país, sempre estan amb allò “del braç i la màniga”: Quasi cap empresa ha pogut fer inversions importants en equip renovat sense crèdit i haurien pogut tants milions de llars accedir a habitatge sense hipoteca? I els estats, responsables de la pugna econòmica, amb molta més raó quan cal!

És ben senzill, la demanda és clau, per tot sentit comú, i la privada la formen el consum, tan referida pels sindicats, però també la inversió, ara en caiguda lliure i decisiva per a la generació d’ocupació (-9%, enguany), més les exportacions de béns i serveis (turisme) que ens estan salvant relativament. I quan decau la demanda privada, ens hem de quedar amb els braços plegats? En tot cas –altra vegada el sentit comú– no hauríem d’agreujar-la amb una reducció de la despesa pública, sobretot en infraestructures (-50% el 2011), equipaments i algun corrent com ara polítiques actives de treball, atur i rendes mínimes. S’està fent tot al revés sota el guiatge d’una ortodòxia liberal adreçada també a anar reduint el joc i pes del sector públic i que per a mi ha arribat fa dos anys a la nostra conselleria de Finances.

Sí, ja ho sé, col·legues infiltrats d’aquest pensament: hi ha un endeutament excessiu. Es tracta de donar més temps a la correcció de dèficit i endeutament, com acaba de confessar l’FMI. Mentrestant, no ho oblidin: 30 manis diàries a Madrid i unes 1.100 de rebel·lia social a Catalunya el 2011. De veritat es volen, ens volen suïcidar? (el sistema).- Cinto Ros Ombravella