New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Mª Dolors Renau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/576775.html

El setembre, aquest mes que amb les primeres pluges ens retorna als horaris ordenats, al xivarri dels primers dies d’escola… Aquest mes a mig construir entre la Diada i la Mercè, se’ns presenta, enguany, com un mes congelat per dalt i ardent, en plena combustió, per baix. Mentre el discurs públic no fa altra cosa que parlar monotemàticament de deutes i retallades dins d’un plantejament d’on ha desaparegut la política, la ciutadania es remou inquieta, sotmesa a amenaces hàbilment dosificades que generen tanta por com indignació. Una indignació, però, que no acaba de trobar el camí per incidir directament en les decisions polítiques.

Aquest És, sobretot, el mes del retorn dels infants i joves a les escoles. Unes escoles que disposaran de més nens i menys mestres, menys recursos i tutories, menys beques de menjador (malgrat que ens informen que cada cop hi ha més infants mal nodrits…), menys llars d’infants i preus més cars a les universitats. Les conseqüències d’aquestes mesures, però, no es limiten als nous obstacles per disposar d’una educació com la que ara ens cal més que mai. Cada acció de govern tramet, mes enllà de les mesures concretes, un determinat missatge moral a la ciutadania. Malauradament, prendre consciència d’aquest missatge i sospesar-ne les conseqüències presents i futures no sembla formar part de les preocupacions ni ocupacions dels seus autors. Decisions aparentment innocents han fomentat sospites sobre l’honradesa dels més desvalguts mitjançant meticuloses, mesquines formes de control sobre l’ús dels recursos emprats. Sospites que estigmatitzen els col·lectius més febles mentre deixen en l’ombra, fora de tota sospita, els grans responsables dels problemes.

En el mateix sentit, l’actual política social i educativa destrueix la creença en la justícia d’un sistema que fa pagar als més febles els disbarats comesos pels més forts mentre es va destruint la confiança en la possibilitat d’una certa millora en la convivència i en la integració social tan necessària en moments de crisi com l’actual. Perquè, malgrat el llenguatge ornamental, s’està complint, fil per randa, una ja experimentada recepta per mantenir i augmentar el poder econòmic i social dels que ja en disposen. Consisteix, en primer lloc, a dividir i separar la ciutadania (els rics o benestants dels altres, i potser, entre d’altres, també a les escoles els nens de les nenes…). Per, en segon lloc, aplicar un etiquetatge que atribueix característiques humanes diferents als diversos col·lectius. Sobre aquesta base, es justifiquen tant les diferències d’estatus social pels mèrits individuals, com l’ús de recursos i atenció pública diferents. Així, el principi d’igualtat, tant fonamental per a la construcció d’una ciutadania basada en els Drets Humans no interfereix en el manteniment i progrés dels pocs privilegiats: millor anar esquinçant el teixit social a trossets. On no hi ha igualtat, de llibertat només en gaudeixen uns pocs.

Què fer, doncs? Ben perillosa és la distància existent entre la manera congelada d’emprar els recursos públics i l’ardent malestar de la ciutadania. Com passar de la protesta a la construcció d’alternatives viables? És possible que, tal com s’ha fet en altres èpoques, haguem de refer una certa vida comunitària, que en l’àmbit concret de l’educació comprometi mares, pares, mestres, alumnes, associacions de veïns, professionals, entitats properes. És possible construir, en l’espai concret d’un barri, sobre el terreny i amb mitjans modestos formes de diàleg, pactes i aliances per aturar les segregacions, facilitar la integració i millorar, amb l’esforç conjunt, aquest preciós instrument de ciutadania i cohesió social que és la nostra escola pública.- Mª Dolors Renau