New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello i Brofau. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/564062.html

Amadeu Hurtado és poc conegut  a Catalunya. Va ser comissari de la Generalitat per la defensa de la llei de contractes de conreu, de fet una parcial reforma agrària, aprovada al Parlament de Catalunya el 1934 i contra la qual l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga van presentar recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals pel fet de ser contrària, segons el recurs, a la Constitució Republicana i al Estatut de Catalunya. El conflicte era menor però era el primer que es plantejava entre la Generalitat i el govern des de l’aprovació de l’Estatut.

Es concretava el conflicte en tres qüestions. La possibilitat de donar directament en arrendament les finques que excedissin de l’extensió permesa. Que l’autoritat de les juntes arbitrals, les gestores de la llei, derivés de la República o de la Generalitat, i finalment la possibilitat d’inscriure en el registre els pagaments fets per l’arrendatari a compte de l’adquisició de la finca i per tant d’iniciar el procés d’expropiació de manera pactada i reglada.

El tribunal falla a favor del recurs, la llei no és, per tant, vàlida. Això dóna pas a una negociació directa entre la Generalitat i l’Estat, que no vol declarar invàlida una llei aprovada pel Parlament. És el govern central qui vol trobar una solució i que aquesta sigui conseqüència d’un pacte amb la Generalitat. La posició de la minoria catalana al Congrés amb majoria d’Esquerra és maximalista, no vol que la llei que ha sortit del Parlament sigui esmenada per la República. Amadeu Hurtado treballa per trobar un pacte i després de manifestacions extremes d’intransigència per part catalana, inclosa  la retirada dels diputats d’esquerra del Congrés, s’arriba a un acord que resol els tres conflictes d’una manera més favorable a la República que amb la solució inicialment negociada per Hurtado, comissari de la Generalitat, i Samper, primer ministre de la República. La conseqüència és evident, no es negocia amb habilitat per part catalana,s’agita l’agressió a Catalunya de manera excessiva per promoure una reacció social en favor de la Generalitat, injustificada i fins i tot ridícula i es posterga Hurtado del centre de les converses entre ambdós governs. La conseqüència és una solució menys favorable per a Catalunya que la que estava a l’abast a l’inici de les converses. És cert, però, que la Generalitat guanya momentàniament una imatge política a l’Estat que la “prestigia” enfront dels partits d’esquerra i que tindrà conseqüències funestes el 6 d’octubre, els polítics van confondre els seus somnis amb la realitat…

És aquesta part de la nostra història reveladora del que no s’ha de fer políticament, perquè resulta perjudicial, i de com en la defensa dels propis interessos l’equilibri i la intel·ligència no tenen substitut.

El pacte parlamentari dels partits catalans en els últims dies de juliol dóna lloc a una posició comuna, amb les excepcions inevitables, en relació amb la proposta del nou pacte  fiscal. Contràriament a la llei de contractes de conreu, és aquest un assumpte cabdal per a Catalunya que la majoria de la ciutadania considera necessari acordar per resoldre el problema de finançament públic, que arrossega un dèficit anual mitjà del 9% del PIB català, equivalent a 17.000 milions d’euros. És perfectament previsible que el govern central s’oposarà al pacte per la situació actual de dèficit de l’Estat. “Ara no és el moment”, serà l’argument repetit malgrat que pel que fa a l’Estat res canvia perquè és el dèficit estatal suma del govern central i de les comunitats autònomes.

És globalment considerada aquesta demanda important i necessària per la ciutadania de Catalunya, hi dóna suport el 70% de la població, però també difícil d’aconseguir perquè el govern central, amb qui s’ha de negociar, es negarà a fer-ho i “ens quedarem amb l’argument i les mans buides”. Necessitem temps perquè de la mateixa manera que una gran majoria ja dóna suport al nou model, la mateixa majoria es convenci que és factible aconseguir-lo. La negociació ho ha de tenir en compte.

Són ara les circumstàncies radicalment diferents de les dels anys trenta. Catalunya tenia llavors un pes econòmic a l’Estat que ara no té, l’opinió de la ciutadania, sense immigració era molt més uniforme i tenia un pes i contundència que ara ha perdut, l’interès d’una llei de reforma agrària era vista amb interès pels partits d’esquerra i la nova proposta de finançament no és ben vista ni per la dreta ni l’esquerra, per pèrdua directa de poder i inoportunitat per uns i per insolidaritat i singularitat pels altres, però els atributs per la negociació són llavors i ara similars. Cal intel·ligència, saber qui són els aliats, discreció i evitar agitar una opinió pública que si arriba a fer-ho no ajudarà a la resolució del problema. Feia Amadeu Hurtado una conferència el 1945 en què contraposava les dues maneres d’entendre l’autonomia, bé com una concessió de l’Estat, i per tant com a tal revisable unilateralment, o com un reconeixement d’una sobirania preexistent que té Catalunya i que, en tant que pròpia, l’autonomia, que és un pacte, no fa altra cosa que reconèixer. Diu Hurtado que el fet que no hi hagi acord entre el govern central i la Generalitat no significa res més que el plet no està resolt, però no detreu poder de qui el té com a dret sobirà. Això aconsella una línia d’acció ferma de la Generalitat en la negociació del nou finançament: centrada en l’estructura d’aquest més que en la seva aplicació específica, amb una participació de la Generalitat en els impostos compartits percentual sobre el total i no sobre el tipus, amb una agència tributaria pròpia, amb una contribució interterritorial que no pot fer variar l’ordre en el nivell de recursos disponibles a cada comunitat autònoma… Tan important com aquests principis és fixar-los per llei, i no per decret llei, però ser flexible en la seva implementació temporal, amb dèficit del govern central el de la Generalitat es redueix.

No cal desesperar-se si no s’aconsegueix l’objectiu a la primera. La proposta d’Amadeu Hurtado era que si la llei de contractes de conreu era derogada el Parlament de Catalunya havia de votar-ne una idèntica a l’anterior i tornar a començar el procés. El temps corre a favor de Catalunya però l’acord trigarà. La contrapart ha de visualitzar la fermesa de la pròpia posició. Com pot negar ningú un acord que reclama el 70% de la població?- Joaquim Coello i Brufau