New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Lluís Foix. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/549656.html

Els governs són incapaços de traslladar confiança i seguretat a unes societats que viuen en la por latent per la incertesa econòmica i financera. Tampoc els analistes i especialistes saben construir un diagnòstic que permeti fer-se una idea sobre el que cal fer. La premsa anglosaxona dispara des de fa temps contra l’euro i contra la viabilitat d’una Europa forta i compacta que pugui ser contrapès i competència de les places financeres de Londres i Nova York.

Mai des dels anys trenta els anomenats mercats havien causat tants trasbalsos polítics i econòmics arreu del món. La crisi esclatà als Estats Units la tardor de 2008 quan el president George Bush ja era interí a la Casa Blanca mentre el seu successor, Barack Obama, observava estupefacte com més d’una vintena dels governants més importants del món es reunien a Washington per analitzar la crisi. Obama no hi assistí perquè només era president electe i la cimera fou convocada per George Bush, al qual quedaven encara més de dos mesos de governar interinament des de la Casa Blanca.

La crisi es comparà molt aviat amb la que esclatà també als Estats Units l’any 1929 i que va tenir conseqüències nefastes a Europa i al món. És una idea acceptada per la majoria dels historiadors solvents que d’aquella crisi se’n derivà el canvi de governs i de règims en tot el món occidental i que fou el preludi de la Guerra Civil espanyola, un assaig cruel sobre la confrontació que l’any 1939 convertiria Europa en un espai de tenebres que encara avui inquieta les consciències dels fills de la generació que va provocar la guerra. No som als anys trenta. I no es repetiran fil per randa els episodis tràgics que visqué tot el món com a conseqüència del que començà com una guerra civil europea i acabà convertint els mars i oceans en escenaris d’una guerra global.

Els mercats que actuaren sense escrúpols toparen amb dues ideologies contraposades i radicals que volien el domini del món per raons ètniques o per una ideologia totalitària. Nazisme i estalinisme s’aliaren fictíciament per repartir-se Polònia i provocaren l’esclat de la guerra. Europa quedà dividida durant més de mig segle. No sé veure com es pot produir una confrontació com aquella. Ho veig impossible. El que sí que es pot comprovar és com les esquerdes mal tapades del capitalisme ens han portat a una situació en què les polítiques i les institucions són trepitjades per un núvol confós, sense responsables personals directes, amb un llenguatge incomprensible, que actua sense retre comptes a ningú.

Tony Judt, historiador i assagista del segle XX, dóna una visió interessant sobre el que ens passa. Ens diu que durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca del benefici material. Sabem el que costen les coses però desconeixem el que valen. L’estil materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent de la condició humana. Diu Judt que l’obsessió per la creació de riquesa, el culte al sector privat, les creixents diferències entre rics i pobres i l’admiració acrítica pels mercats no regulats, la creença en el creixement infinit i el menyspreu a tot el que és públic ens ha portat a la situació actual de por i incertesa.

El pitjor enemic del capitalisme és el capitalisme no regulat. Més aviat que tard haurà de ser rescatat dels seus propis excessos pels estats que no podran permetre com es destrueix la riquesa, la feina i el progrés. Les persones del meu temps hem viscut moltes penúries en aquella societat estripada per la guerra, la dictadura i la falta de llibertats. Però podem dir que formem part d’unes generacions que hem anat de menys a més. És freqüent escoltar en converses familiars que els joves que ara intenten obrir-se pas ho tindran molt difícil perquè les expectatives generals són minses malgrat haver tingut una millor formació acadèmica i professional. El món que els estem deixant no els ofereix oportunitats. Torno a citar Judt quan afirma que l’última vegada que una cohort de joves expressà una frustració comparable davant la buidesa de les seves vides i de la manca de sentit del món en què vivien fou en la dècada de 1920, un període que els historiadors batejaren com la generació perduda.

D’aquesta estranya situació dominada per forces que no estan sotmeses al control polític i social ens en sortirem. Però cal combatre la por i la inseguretat que domina cada vegada més amplis sectors de la població. La por pot ser aprofitada pels governs de qualsevol tipus per imposar polítiques d’emergència que trepitgin llibertats i drets adquirits. Sóc incapaç d’entendre racionalment el comportament dels anomenats mercats que parlen un llenguatge que crea por. El president Rajoy es presentava malament i tard davant els ciutadans per dir-nos que ens havia pràcticament tocat la rifa amb la possibilitat de manllevar fins a 100.000 milions d’euros amb l’objectiu de rescatar el sistema financer.

L’optimisme del president no va durar ni un dia. Els mercats es llevaren dilluns amb una certa alegria però al capvespre ja havien dit que no es fiaven del que deia Rajoy ni de la salut del sistema bancari hispànic. Tenim la por al cos tots plegats. Els governats i els governants que temen no poder maniobrar a la velocitat del canvi protagonitzat per forces que estan més enllà del control dels governs i polítics. La por torna a ser un actiu de la vida política en les democràcies europees. S’ha de recuperar la confiança en els sistemes lliures però també s’ha d’exigir que els gestors de les institucions públiques actuïn amb responsabilitat. Hi ha motius per pensar, seguint el fil de la història de l’últim segle, que estem en vigílies d’una gran tempesta que afectarà molts països de tots els continents.- Lluís Foix