New illustration for El Punt Avui newspaper. Columnist: Enric Segarra. (Article in catalan).
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/548416.html

Sovint quan les empreses llancen novetats, ho fan pensant a satisfer les nostres necessitats. Alguns cops, aquestes són manifestes i així ho expressem quan se’ns pregunta; altres vegades, les més, són necessitats latents, i ni en som plenament conscients; per això els resulta tan difícil innovar i encertar. En qualsevol d’ambdós casos, ningú no posa en dubte que innovar és fonamental.

La innovació és el que fa que les societats progressin, perquè transforma el coneixement i l’enginy en productes i en serveis que són útils per a millorar el nostre benestar particular i col·lectiu i, també, el que permet a les empreses que els comercialitzen seguir sent rendibles, preservant així la seva continuïtat a partir de les plusvàlues que els generen; plusvàlues que directament o indirectament i tard o d’hora, acaben propiciant una millora del nivell de riquesa de la comunitat. De necessitats, en tenim tots, independentment de quin sigui el nostre estatus, però què passa quan els que tenen les necessitats tenen pocs recursos i no poden pagar-se aquestes novetats? Deixem aleshores d’innovar perquè no paga la pena i així condemnem aquests col·lectius desafavorits a tenir una vida miserable fent servir productes obsolets? Si així ho fem, com podran mai deixar enrere la seva posició desavantatjosa?

Aquest és un debat que alguns hem començat a posar damunt la taula. La gran pregunta rau a saber si es pot innovar de manera més econòmica de la que estem acostumats (per a entendre’ns, posant menys zeros a la factura de la innovació). I si té cap sentit (econòmic) innovar per a aquells que no poden pagar-ho. El desafiament no radica a respondre a aquestes preguntes fent ús d’una lògica lineal (perquè aleshores acabem ràpidament el debat), el desafiament rau a veure si es pot trencar un paradigma (un mind set, que dirien els americans) que està fortament arrelat en la nostra cultura de l’abundància; a saber, que la innovació exigeix grans desemborsaments i, per tant, és cara. I el fet és que es comença a demostrar que trencar aquest axioma és possible i que la clau passa per innovar no per als desafavorits, sinó innovar des del context dels desafavorits. M’explicaré. L’única manera com una persona pot entendre què és el que li cal a una altra és sentint i vivint la vida que porta aquesta persona per a la qual dissenyarà noves solucions. La immersió en el seu context real és vital per a fer-se’n càrrec i suposa el desafiament més gran per a qualsevol dissenyador, enginyer o home d’empresa avui dia. No n’hi ha prou amb plànyer-se de la situació de pobresa en què estan alguns col·lectius o països. No n’hi ha prou amb fer donacions (en alguns casos totalment contraproduents). Els calen eines (solucions innovadores) per a poder utilitzar-les i anar sortint de la seva situació per si mateixos.

Deixeu-me que us doni alguns exemples que aporten una mica de llum sobre algunes iniciatives ben innovadores que van en aquesta direcció. Al món, cada any, neixen prop de 20 milions d’infants prematurs, dels quals aproximadament uns 4 milions acaben morint; la major part als països poc desenvolupats. El major risc que tenen aquests nounats és la hipotèrmia. La solució? Incubadores, pensareu. I certament, les incubadores van ser pensades per a això. Però van ser pensades en i per a un entorn desenvolupat… i ric! La realitat és que per als països subdesenvolupats i especialment per a les clíniques rurals, les incubadores són cares, difícils d’utilitzar (els manuals d’instruccions no estan en la seva llengua) i a sobre, quan s’espatllen, el servei d’assistència (si n’hi ha!) està lluny, no sempre té les peces a punt i a més a més és car.

Cap alternativa? Sí. La que va encapçalar un grup de metges i enginyers a Boston. Dissenyar-ne una feta amb peces de cotxe. La constatació que van fer sobre el terreny (no des de la distància!, aquest és el punt remarcable) és que moltes clíniques rurals havien rebut com a donació cares incubadores occidentals que, un cop fallaven, acabaven acumulant-se abandonades sense ús perquè no podien pagar-ne les reparacions. Aquesta realitat que van veure amb els seus propis ulls va fer que pensessin que si eren capaços de dissenyar una incubadora feta a partir de components de cotxe, la cosa podria funcionar… perquè de recanvis per a cotxe (i fins i tot cotxes abandonats), sí que n’hi ha a tot arreu. Si en voleu saber més i veure’n la incubadora resultant, seguiu l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=k0dBrh89O3E. Un altre exemple és una iniciativa anomenada A Liter of Light (un litre de llum), que consisteix a donar llum a les cases… on no arriba el corrent o, si hi arriba, no poden pagar-lo a tota hora perquè els resulta molt car. Com? Amb enginy i materials ben econòmics. Vegeu-ho vosaltres mateixos: http://www.youtube.com/watch?v=o-Fpsw_yYPg. Per acabar, la d-school de Stanford i el seu curs anomenat Design for Extreme Affordability, convida els estudiants a repensar i a buscar solucions a problemes reals amb la condició que aquestes siguin molt econòmiques. Si mireu el reportatge següent, veureu una bomba per a extreure aigua dels canals d’una manera senzilla que permet als camperols de Birmània regar els seus camps: http://www.youtube.com/watch?v=dQF4PbF1zqA&feature=relmfu

Sorpresos? Segur que sí! Segurament ara ja enteneu molt millor per què iniciava aquest article dient que es pot innovar sense que calguin gaires recursos. El que sí cal és comprensió de quina és la necessitat i quina la situació contextual, compromís i molta imaginació. De fet, algunes grans empreses estan ja situant part dels seus laboratoris de recerca a països en desenvolupament, no únicament per a poder acabar venent solucions (que d’altra manera serien massa cares) als habitants d’aquests països; sinó també per a importar cap aquí alguns d’aquests conceptes que han estat pensats per a ser viables fins i tot en aquests llocs poc afavorits… atès que ara, segons ens diuen i certament comencem a ser-ne conscients, potser aquí no érem pas tan rics com ens havíem pensat.- Enric Serra