No em refereixo, és clar, a l’hereu Borbó, figura que en el pessebre polític del segle XXI em sembla més incongruent que la d’un esquimal a l’equador. Parlo d’El príncep, de Maquiavel, que aquest any celebra el cinquè centenari més enjovenit que mai. El manuscrit, nascut el 1513 en llatí vulgar i del qual immediatament es feren centenars de còpies (la primera edició impresa és de 1532, quan el seu autor ja feia cinc anys que era mort), no ha parat de créixer al llarg dels segles, i és l’obra italiana més traduïda i divulgada, per sobre de la Divina comèdia. Són tants els països d’arreu del món que enguany commemoren l’efemèride amb infinitat de congressos “maquiavèl·lics” que resultaria inútil i fins i tot pretensiós referir-me a qualsevol dels seus també infinits matisos.

En aquesta hora, però, de pàtries recobrades, almenys de temptatives (més sinceres unes que altres, tot s’ha de dir), potser caldria perfilar un Maquiavel distint del sovint dibuixat per il·lustres plomes que al llarg dels segles han contribuït a fer de l’ínclit florentí el paradigma, en l’imaginari popular, del conqueridor del poder a qualsevol preu, a més de convertir-lo en autor de culte per a tirans abjectes i, en general, governants enfollits per la fam (o fins i tot polifàgia) de domini. Ben coneguda és, per exemple, la veneració de Mussolini pel seu compatriota, com també que El príncep era llibre de capçalera de Stalin, i, abans, opuscle profusament comentat per Napoleó, fins al punt d’existir una edició –crec recordar que en la col·lecció Austral– amb les anotacions fetes pel Gran Cors.

Però qui hagi llegit la cèlebre obra, fàcilment s’adonarà d’un sorprenent –i sobtat– canvi d’estil en els tres darrers capítols, sobretot en l’últim, en el XXVI. Allà Maquiavel revela el seu gran amor secret, que no és altre que Itàlia; un encès amor a la pàtria esquinçada i maltractada que transforma l’esperit d’aquest funcionari, de tarannà tan pragmàtic, de judici implacable, d’ulls glacials que al llarg de tots els anteriors capítols només s’han fixat, amb genial capacitat escrutadora, en allò real, en allò possible, en allò a voltes ineluctablement necessari. I la seva emoció evoca la d’altres grans italians (Dant, Petrarca) que, d’una forma o altra, també somiaren en una pàtria nova mitjançant una llengua, no menys genialment emprada, també nova i profundament estimada.

Ara bé, com pot el fred i analític Maquiavel, el que dissecciona implacablement la realitat, el que no es permet metàfores, tampoc cap llicència poètica, cap expansió emotiva, escriure en el capítol XXVI, amb indissimulable arravatament, que ha arribat l’hora en què un príncep nou alliberi Itàlia gràcies al fet que les circumstàncies mai havien estat tan favorables a aquest històric designi? El sentiment estova així el pensador de ferro i li fa escriure que “el mar s’ha obert, un núvol ha ensenyat el camí, una font d’aigua viva ha brollat de la roca, el mannà ha caigut en el desert, tot afavoreix la vostra grandesa” (dirigit, és clar, als Mèdici, la família llibertadora a la qual convida a fer el pas)…, no es pot, doncs, perdre aquesta oportunitat; cal que Itàlia, després d’una llarga espera, vegi aparèixer per fi el seu redemptor…, que seria acollit amb amor en totes les províncies…, quina porta trobaria tancada?, quin italià li negaria el respecte?” Fou el primer crit d’un cant que retrunyirà més de tres segles després amb Cavour i Garibaldi.- Ponç Feliu

Update: Side view and detail.

Update: Apron billboards.

En l’article “Terra de revolucions”, publicat el 2 d’abril passat, explicàvem com Revolutions that made the Earth (Ed. Oxford, 2011; Lenton i Watson) ens descrivia com el planeta havia evolucionat a través d’autèntiques revolucions planetàries, cadascuna alterant dràsticament el planeta i servint com a indispensable punt de partida de la següent.

El llibre dedica el seu capítol final a analitzar quins són els futurs realment possibles a partir d’aquí per al planeta i la raça humana, i defensa que, davant de l’impacte actual que l’home està tenint en el planeta, hi ha tres futurs possibles. D’una banda, hi ha les opcions clàssiques de catàstrofe ecològica, cas de continuar com fins ara, i la de, si fos realment possible, moderar el nostre impacte sobre el planeta fins a límits sostenibles, a còpia de canvis reals en les nostres formes de vida actuals. Però també postula que hi ha una tercera opció molt més atractiva sobre el paper: la d’agafar el timó i fer evolucionar el nostre impacte actual de forma que assoleixi els ingredients d’una revolució planetària d’èxit, a semblança de les que ja ho han sigut. Això garantiria a la raça humana un futur possible d’alta disponibilitat energètica i de durada indeterminada. Bàsicament, això vol dir basar el nostre futur en energies no exhauribles (incloent les nuclears), de manera que es pugui mantenir un alt nivell d’energia per a un període indeterminat, i millorar moltíssim el reciclatge de materials.

En essència, doncs, aquesta tercera via és una proposta de solució tecnològica mitjançant geoenginyeria (la modificació deliberada del funcionament del nostre planeta). Però és de justícia reconèixer que, a diferència de totes les altres propostes de solució per geoenginyeria, aquesta presenta una diferència capital: que està feta des del coneixement profund i del respecte per part dels científics que, molt probablement, millor comprenen de quina forma tan complexa realment funciona el nostre planeta. Seria, per tant, una sortida teòricament possible i plausible. Ells argumenten, i és difícil de rebatre, que no hi ha cap aspecte moralment pervers a desitjar un futur amb alta disponibilitat d’energia i que totes les revolucions anteriors del planeta, han sigut tan o més disruptives per a les formes de vida preexistents.

Malauradament, i a contracor, a pesar de reconèixer l’autoritat dels que formulen la proposta, jo crec que és inviable a la pràctica per dues raons. La primera és que, a pesar que els autors comprenen el marc general de funcionament del nostre planeta, avui en dia encara desconeixem la pràctica majoria dels detalls de com funcionen tots els seus mecanismes, ço que fa que pensar que manipular-lo amb garanties sigui impossible. Caldria l’esforç combinat d’una gran part de tots els científics del nostre planeta durant moltíssims anys, per assolir la comprensió necessària. I això esdevé encara més complicat pel fet que hi ha fraccions notables de la comunitat científica que encara disputen la validesa de la visió del nostre planeta com un sistema integrat. La segona és que, un cop tinguéssim la saviesa de la comprensió de com funciona el planeta, amb suficient seguretat per pensar que ho podem modificar amb garanties de quin serà el resultat, llavors caldria que tots els països es posessin d’acord a executar les modificacions de manera coordinada i per al benefici global de tota la humanitat, i la història del comportament de les nacions és aquí una font de desesperació profunda. En resum, si bé en teoria la seva proposta pogués ser viable, les insuperables dificultats d’execució la fan inviable en la pràctica.- Cesc Batlle

Deixeu-me dir d’antuvi que no sóc cap apòstol de l’austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d’hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d’Europa.

És per això que em sobta l’alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l’ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d’euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l’augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l’endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d’euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d’interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d’infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d’euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d’endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d’evitar que més de la meitat dels nostres impostos se’n vagin cap a Madrid i no tornin. D’això, se’n diu independència.- Germà Capdevila

Freud escriu l’any 30 del segle passat un interessant treball: El malestar de la cultura. Comença per dir-nos que el que mou la nostra vida és el desig de felicitat. L’home –terme emprat com a referent d’allò humà, com correspon a la seva època– vol ser feliç, vol evitar el sofriment i assolir el plaer. Però topa amb constants impediments: uns, derivats de les pròpies limitacions físiques, ja que és mortal i emmalalteix. D’altres neixen de les resistències del món exterior, que no respon als seus intents de dominar-lo, i per fi topa amb les dificultats derivades de la nostra forma maldestra de regular les relacions humanes ja sigui en la família, en la societat o en l’estat; és a dir, en les nostres formes d’organitzar la convivència, ateses les dificultats que tenim els humans per cedir en la satisfacció dels instints individuals i dotar-nos d’unes normes que ens permetin viure en harmonia.

A partir d’aquí analitza el que comunament entenem per cultura, que va des de la capacitat de creació d’instruments per treballar fusta i pedra fins a l’escriptura i als més prominents avenços de les ciències i l’art. Tots els avenços culturals es produeixen pel que ell atribueix com a tret distintiu de l’home i que és un ideal d’omnipotència i omnisciència. Es somnia com Déu. Un déu, però, amb pròtesi. En una generalització ben pròpia de la cultura de la seva època, Freud centra la seva concepció de l’ésser humà en aquests trets: la voluntat d’omnipotència i omnisciència. Freud, que construeix un dels sistemes més complexos i innovadors del pensament modern sobre la subjectivitat humana, és un genial escriptor: anomena, descriu, t’agafa la mà i et guia en un llarg recorregut per les “realitats” de les quals s’ocupa. Realitats, però, que han dut el seu pensament a dir, i aquest és tan sols un petit exemple, que les dones tenen menys capacitat per “sublimar”, i resulta que “sublimar” és una de les activitats defensives més nobles del psiquisme humà, la font de la cultura, la que dóna fruits més socialitzadors. Ben d’acord amb els corrents del seu temps, deixa les dones al marge de la cultura. Malgrat aquestes limitacions, les seves aportacions han permès desenvolupaments posteriors, molt més pròxims a una concepció més ajustada del psiquisme femení i de les seves circumstàncies.

Podem preguntar-nos, doncs, si és aplicable aquest tret –la voluntat d’omnipotència– a les dones i a la seva història? Elles han volgut i pogut desitjar l’omnipotència i l’omnisciència? O més aviat la seva història ens parla de supeditació, de submissió, de silenci públic, no tan sols en el passat sinó també en el present més actual, arreu del món. I d’altra banda sembla que es va obrint pas un corrent de pensament diferent sobre qui és l’ésser humà. El valor de les seves “conquestes” i la utilització de les seves produccions assenyalen carències i límits que apunten a una presa de consciència, lenta però imparable, sobre la vulnerabilitat humana. El pensament més lúcid està posant en qüestió no solament la definició d’humà com a model calcat dels desitjos virils, en què la meitat de la població no ha tingut ni poder col·lectiu ni veu pública amb què expressar les seves vides i pensaments, sinó també tota una manera d’entendre el perquè d’un món tan violent i esquinçat.

Aquest Home que Freud descriu, aquest déu, necessita tant sols una pròtesi? O potser cal transformar-lo de dalt a baix, en un altre ésser nou, ben sencer, que incorpori la seva vulnerabilitat i hi dialogui? Disposat també a acceptar i retrobar-se amb la necessitat que tenim els uns dels altres, amb les virtuts de la cura, el silenci, les feines i els treballs que durant segles han estat la tasca d’aquesta meitat negada de la humanitat? Potser aleshores resultaria més fàcil practicar formes de conviure, de produir i de relacionar-nos menys destructives per a la majoria de la humanitat.- Maria Dolors Renau