• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/501210.html

Lliberals

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/496130.html

Democràcia i llibertat

Étienne de La Boétie escriu La servitud voluntària al 1550. Montaigne el recull en els seus Assaigs com al·legat contra la tirania i a favor de les llibertats. Les idees del Renaixement havien arribat a França i fins i tot al Perigord, pàtria de La Boétie, a través del contacte amb Itàlia. De fet els dubtes i el debat que s’hi recullen giren al voltant d’una idea de Ciceró: “L’extrema set de llibertat és l’origen paradoxal de la tirania.” Quan es vol la llibertat i és necessari el govern, com evitar l’abús del tirà?, “la subjecció a un amo de qui ningú pot estar mai segur que sigui bo perquè té sempre el poder de ser dolent…”, però també discuteix La Boétie l’alineació del poble enfront del tirà, “és el poble el que s’asserveix, el que, tot tenint l’opció de servir o de ser lliure renuncia a la llibertat…”

Amb el Renaixement reneix el desig de la llibertat perquè les repúbliques de Grècia i Roma esdevenen ideals polítics, però la manca de democràcia, és a dir, la incapacitat de canviar el govern si aquest no és bo, té el perill inescapable que el govern esdevingui tirania. No és realment fins a final del segle XVIII que les revolucions americana i francesa reinventen la democràcia, no d’uns pocs com en el món antic, sinó de la majoria de ciutadans que es declaren lliures i iguals.

Al segle XIX el final dels imperis i l’equilibri de poder a Europa porta progressivament la democràcia, que es demostra útil per al govern a través de l’exemple del Regne Unit que uneix a una tradició arrelada la seva eficàcia.

lA fi de la “gran guerra” porta un gran creixement econòmic que acaba al 1929 amb una crisi econòmica profunda sense precedents que posa en qüestió el liberalisme, el mercat i fins i tot la democràcia en ocasions excessivament desestructurada amb sistemes parlamentaris que dificulten la formació de majories i, per tant, el govern. Les repúbliques de Weimar i la Tercera República a França en són exemples.

La guerra de 1939 a 1945 porta la socialdemocràcia i consolida la intervenció del govern a l’economia exercida en els anys de guerra. Es va establir el que es va anomenar “l’economia de la classe mitjana”, els impostos taxaven la quantitat de riquesa que podia ser acumulada en mans privades i les agències governamentals de regulació econòmica van impedir que es creessin bombolles especulatives, de fet no n’hi va haver cap entre finals dels anys trenta i els vuitanta. Els períodes de la crisi eren també més curts i menys intensos. De fet aquesta regulació de l’economia pel govern va fer que a l’economia dels EUA, la més lliure, desregulada i dinàmica, es creessin entre 1933 i 1975 més de 25 agències per protegir els consumidors, treballadors i inversors. Avui això ha quedat enrere i la creença en el mercat lliure, desregulat i global ha creat una economia que, contra el que aparentment es podria pensar, és menys estable i sòlida.

El decreixement de la natalitat a partir de 1970, quan la taxa de naixements, 1,4 a Europa, no arriba al 2,1 necessari per mantenir la població, porta a la creença que el model keynesià de creixement i plena ocupació està esgotat perquè en el futur la part de la població que treballarà i pagarà impostos no serà capaç de suportar econòmicament els que rebin pensions perquè la desproporció entre uns i altres serà excessiva i creixent.

Els vuitanta condueixen a la radicalitat conservadora de Thatcher i Reagan i al retorn de liberalisme, que torna a augmentar la distància entre els més rics i el més pobres i a reduir la dimensió de classe mitjana. Als anys setanta els executius de les empreses americanes tenien salaris 40 vegades els dels seus treballadors, al 2001 aquesta proporció és de 400 vegades…

El valor dels diners influeix progressivament més en la política i això es fa evident quan es multiplica per cinc cada deu anys el cost i, per tant, el finançament d’empreses i grups d’interès, de les campanyes electorals.

Es tenia la impressió general que l’economia s’havia de desregular. Fins i tot Mitterrand, socialista ortodox, arriba a dir: “Els francesos han començat a entendre que són les empreses les que creen riquesa determinant al nostre nivell de vida i situant-nos en els rànquings mundials”; cal, des d’aquesta visió, “que el motor de l’economia no tingui entrebancs i creixi lliurement”. És cert que aquesta constatació no té contrast en aquests anys perquè l’esquerra no té esperança ni idees per reconduir el món.

És llavors quan el neoconservadorisme es desenvolupa i es retorna al liberalisme desregulat anterior a la gran depressió. El final de la guerra freda contribuirà a impulsar encara més aquestes polítiques.

Els diners esdevenen el patró social d’èxit. El creixement dels ingressos de les classes mitjanes en els últims trenta any als EUA, i similarment a Europa, ha estat d’un 20%; el de la classe treballadora, d’un 10% i el dels més rics, d’1% de la població, el 250%. En aquest període el control de l’economia per aquests es multiplica per tres i arriba al 25% del PIB als EUA.

No és segur que l’actual crisi faci que la societat esdevingui més justa en sentit global. La Boétie es preocupava de com evitar que la tirania matés la llibertat dels homes i com podien aquests auditar els seus governants per controlar els seus excessos. La democràcia resol aquest problema, encara que de manera parcial, però el liberalisme econòmic i l’augment de la concentració de riquesa porta a una situació en què la influencia d’uns pocs per definir les lleis i modelar la societat és molt gran. Sabrem trobar el camí per recuperar allò que ha fet les societats i els homes més lliures, que no és certament la desregulació generalitzada justificada amb la raó falsa que només així es pot activar l’economia? Va ser la socialdemocràcia dels demòcrates americans la que va resoldre la crisi del 1929. Seran ara governs socialdemòcrates els que impulsaran el creixement a través de la injecció de liquiditat en el sistema financer i de la regulació en l’àmbit de l’economia? No és el que ningú, avui, pensa i diu, però la història demostra el contrari.- Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/491698.html

L’odi als indiferents

“Odio els indiferents. Crec, com Friedrich Hebbel, que «viure significa prendre partit». Qui realment viu no pot no ser ciutadà, no prendre partit. La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents. La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom per a l’innovador, és la matèria inert, en la qual sovint s’ofeguen els entusiasmes més brillants, és el pantà que envolta la vella ciutat i la defensa millor que la muralla més solida.

La indiferència opera amb força en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat, allò amb què no es pot comptar, que altera els programes, trastoca els plans, els plans més elaborats, és la matèria bruta que es rebel·la contra la intel·ligència i l’estrangula.”

Això va escriure Antonio Gramsci el febrer de 1917. Gramsci va ser periodista a Torí des de 1916 al diari socialista Il Grido del popolo i després a Avanti. Fundà el 1921 el Partit Comunista Italià. Fou elegit diputat el 1924 i el 1926 va ser arrestat coincidint amb la prohibició feixista dels partits polítics. Condemnat a vint anys de presó, en sortí el 1937, i va morir poc després víctima d’una llarga malaltia.

La indiferència és el pitjor mal del gènere humà, la raó d’aquesta pot ser la traïció, la feblesa, la hipocresia, la ganduleria, la manca de coratge, és un mal arrelat profundament en l’ànima humana que prefereix el silenci a l’acció, la transacció de la covardia al compromís… Té moltes raons, però totes tenen un component comú: conservar el que es té per damunt de qualsevol altra opció amb una visió miop i de curta volada en contraposició a la compromesa i de llarg termini.

La fatalitat, la “decisió intel·ligent de no lluitar perquè tot està perdut i no val la pena patir si no s’ha d’aconseguir res”, és l’enemic directe del compromís, de la decisió, de la determinació, de la mateixa manera que la mitja veritat i no la mentida és l’enemic directe de la veritat perquè és més difícil d’esbrinar, d’identificar i per tant de denunciar, perquè la part de veritat de la “mitja veritat” condueix a l’error en contraposició a la falsedat absoluta que és sempre més fàcilment identificable. La hipocresia és la pitjor forma de perversitat.

La histÒria de la humanitat està plena de moments en què lluitar hauria de semblar absurd, atesa la dificultat de la victòria, i per tant el més “assenyat” hauria de ser la indiferència, evitar el conflicte, desertar de la mobilització, desaparèixer perquè “no hi ha res a fer” i més val economitzar esforços i callar, conservar el que es té, que posar-ho en perill de perdre-ho si “la derrota està assegurada”… Quan això passa, com el mateix Gramsci remarca, ningú es fa la pregunta de què passaria si cada un fes el que cal perquè l’acció és mobilitzar més enllà que sigui testimonial o efectiva la resposta, perquè de l’exemplaritat deriva l’emulació, l’arrossegament i fins i tot l’esperança.

La història està plena d’aquestes situacions en què la covardia i el conservadorisme maten d’arrel l’acció o la reacció a la injustícia col·lectiva, social o econòmica.

En el seu llibre ‘L’agonia de França’ publicat el 1941, Manuel Chaves Nogales diu sobre la derrota de França el juny del 1940 i sobre la manca absoluta de voluntat de lluitar del poble francès contra la invasió d’Alemanya: “Un Estat es pot enfonsar, un país pot ser envaït sense que es produeixi en les masses una reacció profunda, però en canvi no és possible que el servei municipal de neteja deixi de recollir les escombraries durant més de quaranta-vuit hores. Les masses modernes ho suporten tot menys la incomoditat material, física…” La degradació del país semblava no tenir límit perquè es tractava de perdre la guerra aviat perquè tot tornés a ser com era abans, convençuda, la dreta francesa, que la democràcia parlamentària com a regim polític estava esgotada i els feixismes tenien la superioritat de la reacció fàcil, la mobilització sense discussió i l’eliminació dels grups socials que no s’alineaven amb “els interessos de la pàtria”. El Front Popular no va ser tampoc capaç de fer recuperar el sentiment de resistència i autoesforç, tot havia de ser donat perquè el ciutadà tenia drets que ningú podria discutir… La qüestió no era contribuir i ajudar el país, la col·lectivitat, la qüestió era assegurar que els propis drets eren respectats, fos això possible o impossible. Certament era necessari superar unes circumstancies extremes com les que van viure França i el Regne Unit de 1937 fins a la guerra, però de les quals un país i l’altre, partint d’un plantejament comú que va donar lloc al Munic de 1938, es van diferenciar de manera radical perquè uns estaven disposats a fer front a la defensa del seu estat i els seus ideals i els altres no. És un exemple històric i real del que denunciava Gramsci vint anys abans.

És una realitat que la indiferència neix de la comoditat, de la negativa a canviar, a córrer riscos i que les reaccions dels ciutadans es deuen en ocasions, més que a la lluita pel que s’entén que és just, a la defensa de la pròpia comoditat i el que es considera que és propi des del més gris egoisme personal, difícil d’explicitar com a tal però fort i arrelat en la consciència personal encara que no es vulgui reconèixer, encara que es vulgui obviar, es vulgui amagar. Estem en temps de crisi, i per tant de reformes i canvis. Hem de ser no indiferents sinó actius per donar suport i impulsar els canvis que es necessiten, i això es planteja no només des de l’ètica o la defensa del bé comú.

Si és cert que el futur desprÉs de la crisi econòmica serà diferent al passat i al present, si és cert que de les reformes es pot generar la recuperació econòmica i la milloria del nostre entorn social, hem de concloure que no hi ha lloc per a la indiferència perquè no és, també des del més pur egoisme, el que convé a ningú.

La dificultat com sempre És repartir l’esforç, perquè no pot patir més qui menys té o més feble és, però és aquesta l’excusa perfecta per justificar la posició de defensa del que és propi, arribant a un resultat que pot ser tan devastador en raó a l’egoisme personal com la indiferència de què parla Gramsci.- Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/487605-paralmlelismes-historics.html

Paral·lelismes històrics

La cimera europea dels passats nou i deu de desembre ha resolt el que no és urgent, fet evident el que tots sabíem i ajornat la resolució del problema que importa per la solució de la crisi en el curt termini. Que tots els estats de la Unió acordin que els seus pressupostos no tindran més d’un 3% de dèficit i que els que es desviïn seran sancionats automàticament, és una mesura lògica i saludable. També ho va ser l’acord de Maastricht encara que fa deu anys es presentava com una obligació genèrica sense sancions.

Això És tan necessari perquè les circumstàncies actuals no es repeteixin, no resolt el problema del cost del deute per la majoria dels estats de l’Unió tret d’Alemanya, França i el Regne Unit, encara que les decisions de la cimera poden contribuir a reduir-lo si els mercats valoren les mesures adoptades; veurem, però sobretot no resol sortir de la crisi actual evitant la deflació i rellançant el creixement. De fet cap d’aquestes regles no es podran aplicar a curt termini perquè pocs estats poden complir el compromís en 2012 i 2013 si es restringeix el crèdit com fins ara i no es rellança l’economia. Tampoc no contribueix a resoldre els problemes actuals la reafirmació pel BCE de que té per missió primera contenir la inflació i no comprar deute sobirà dels estats que ho necessitin.

Que el Regne Unit no voldria acceptar aquestes limitacions de sobirania i menys encara una possible ulterior harmonització fiscal, era una evidència coherent amb segles de la seva història que ha estat tradicionalment la columna vertebral de la seva política exterior: la independència respecte de l’Europa continental per guanyar pes i força política en un equilibri més atlàntic que continental. Ja des de Guillem III al segle XVII aquesta política era bàsica en un imperi més comercial que industrial, més exterior que integrat a Europa, basat inicialment en el comerç de les colònies i després convertit en la plataforma d’arribada dels EUA al continent. No hi ha hagut primer ministre conservador, lliberal o socialdemòcrata, Disraeli, Gladstone, Lloyd George, MacDonall, Churchill, Atlee o Thatcher, que no hagi fet d’aquesta clau política l’essència de la seva acció exterior. Cameron ha aconseguit el millor posicionament possible per al Regne Unit: forma part del mercat comú i manté una moneda pròpia que pot devaluar quan interessi promoure les exportacions o revaluar per defensar el seu mercat intern. L’únic dubte és si la defensa de la City ha quedat prou assegurada, però el fet que aquesta sigui un punt de trobada de les finances d’Amèrica, Àsia i Europa en redueix el risc.

El que ha quedat per resoldre és com fem que la UE esdevingui una autèntica federació d’Estats amb una Reserva Federal que ajuda els membres de la Unió a aconseguir el finançament que necessiten amb la força d’aquesta i no amb la força individual de cada estat que per si mateix té dificultats, com ja ha quedat demostrat a bastament. No hem creat títols de deute de la UE amb la garantia d’aquesta, que fes que el seu cost fos idèntic i més baix per a tots els estats.

Són els estats, singularment Alemanya, els que haurien de resoldre el dilema de posar, o no, part de la seva solvència econòmica al servei de la Unió. És això el més necessari una vegada aconseguit el compromís en el rigor pressupostari i canviada també la prioritat del BCE des del control de la inflació actual cap a la injecció de liquiditat en el sistema financer de la UE. La solució adoptada a la passada cimera, si no és ulteriorment modificada ens portarà a anys d’estancament econòmic, al manteniment d’un deute elevat que tindrem dificultat a finançar i retornar, i a una moneda sobrevalorada, 1.35$/€, que dificultarà l’exportació. Que això és el que interessa a Alemanya perquè és l’estat menys endeutat i més exportador de la UE i del món, és una evidència, però també que no és el que convé als estats de la Unió amb més deute, que necessiten baixar el seu cost i obtenir liquiditat. És cert que no es pot plantejar una reserva federal europea si no hi ha la seguretat que tots els estats són rigorosos en la gestió de la seva economia, però una vegada aquesta decisió està acceptada, cal fer-ho. El president de la UE,Van Rompuy, ho ha dit, “abans de juny 2012 ens hem de plantejar els europeus l’emissió de títols de deute europeu”.

França ha de liderar aquesta iniciativa enfront de la posició d’Alemanya que en serà contraria, i és aquí on es comprovarà si el lideratge del president Sarkozy serà més proper de Napoleó III, la desorientació i la feblesa, que de Richelieu i de Gaulle, l’habilitat política i la fortalesa, perquè la història té tendència a repetir-se.

S’ha de crear per França un contrapès d’Alemanya a la Unió i ho ha de fer amb el suport d’Itàlia, Espanya, Bèlgica, Irlanda. Àustria, Holanda i Finlàndia estaran sens dubte en el grup alemany.

Si França té la voluntat i habilitat per emprendre aquesta política els estats del sud de la UE recuperaran abans el creixement econòmic i s’establirà un cert equilibri entre tots els estats membres. Si no ho fa derivarem al domini i la preponderància alemanya, com va passar de1870 a 1945. Hem resolt una part, necessària, però no suficient, del problema, ara queda la part més àrdua, més complexa, per aconseguir l’Europa equilibrada que necessitem, sobre bases rigoroses i auditables on uns no facin trampa als altres amb la conseqüència de fer-se trampa tots a si mateixos.

França després de la cimera no pot fer creure per molt temps més que els seus interessos coincideixen exactament amb els alemanys perquè el nivell d’endeutament de França és molt superior al d’Alemanya, la descapitalització dels seus bancs, més alta, i la seva economia, menys eficient. Per tant, no plantejar el pas següent de la política financera de l’àrea euro amb la creació d’una Reserva Federal i l’emissió de deute europeu és una necessitat inexcusable. La circumstancial imatge d’una França aparentment triomfadora de la cimera perquè s’associa i s’apropa a Alemanya i als seus plantejaments és falsa. Va ser literalment aquest l’error de Napoleó III que va pensar que l’èxit del canceller Bismarck era el seu fins que va ser massa tard per a ell, la seva dinastia i el seu país… El temps dirà si la història es repeteix.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/482022.html

Autoritarisme i democràcia

Bismarck, canceller de Prússia i després de l’Alemanya reunificada des de 1870, és el primer governant que posa en pràctica l’autoritarisme amb dosis de llibertat però sense arribar a la democràcia. Originari de l’aristocràcia terratinent de Prússia, els Junkers, va impulsar el creixement industrial d’Alemanya convertida en la primera potència continental a Europa estructurada en una monarquia que vol esdevenir imperi i un règim parlamentari basat en dues cambres, la baixa, elegida per sufragi universal dels barons.

És Bismarck capaç d’afavorir alternativament un dels tres grans grups socials i polítics de l’Estat en detriment dels altres, catòlics, liberals i socialdemòcrates, per aconseguir els objectius de la seva política i mantenir un statu quo que dóna estabilitat a l’Estat. Era Bismarck un gran conservador que volia evitar canvis socials profunds al Reich. El 1870 impulsa una ofensiva, Kulturkampf, contra els catòlics, un terç de la població de Prússia, dels quals no es fia per les seves connexions amb Àustria, que no vol a l’imperi. Aconsegueix que s’aprovin lleis anticlericals que restringeixen la llibertat d’actuació del Partit de Centre, que agrupa la majoria dels catòlics i per tant els afebleix políticament. A partir de 1878 impulsa lleis contra la força de la classe treballadora i la socialdemocràcia per evitar el creixement del socialisme, que arriba, malgrat tot, a ser la primera força política el 1912. Impulsa simultàniament lleis socials com ara l’assegurança de salut el 1883 i un sistema de pensions per als treballadors el 1889, perquè sense autoritzar totalment el socialisme com a partit polític atorga part de les seves reivindicacions i els roba molta de la seva raó de ser. Aquesta política retarda el creixement del socialisme. Al final del seu règim, 1890, impulsa lleis antiliberals que limiten el comerç utilitzant l’antisemitisme amb la raó, falsa, que són els jueus els impulsors del liberalisme. Dóna suport així a les idees conservadores dels Junkers, que no volien la llibertat de mercat i sí aranzels i contingentació per protegir les seves explotacions.

L’autoritarisme intel·ligent i qualificat de Bismarck recorre el camí estret de restringir les llibertats i utilitzar l’èxit econòmic que aconsegueix la millora del nivell de vida de la població per fer passar les llibertats i la lliure iniciativa en segon terme. És un equilibri fi perquè cal que els grups socials i polítics no vegin la possibilitat d’aconseguir més fàcilment els seus objectius i d’augmentar la seva influència social a través d’un canvi de règim que portaria a la revolta i a una democràcia real, perquè això capgiraria la raó i l’objectiu de la seva política, és a dir, preservar l’Estat tal com és i frenar l’evolució social.

És aquesta la política practicada pels autòcrates actuals que autoritzen i conviuen amb una certa democràcia tutelada, com Putin a Rússia, Erdogan a Turquia o Chaves a Veneçuela, però que limita la verdadera llibertat dels pobles i el joc polític que se’n deriva. El mateix succeeix a Xina, on les llibertats estan controlades i limitades pel Partit Comunista però on la millora del nivell de vida de la població i la manipulació intel·ligent de la política exterior i els interessos contraposats de diferents grups socials alteren i retarden el verdader debat polític i l’arribada de la democràcia plena.

Bismarck va impulsar el desenvolupament econòmic d’Alemanya i va augmentar el nivell de vida de la població, però va retardar el desenvolupament social de la seva ciutadania i en definitiva del país. La historiadora Margaret Anderson manté que l’evolució d’Alemanya cap a la democràcia hauria estat imparable si no hagués començat el 1914 la gran guerra que va avortar aquesta trajectòria i va portar el país inevitablement cap al feixisme, l’expansionisme i el militarisme.

És aquesta la qüestió, és a dir, si les institucions formalment democràtiques però vigilades i tutelades per governants autoritaris tenen la capacitat d’evolucionar a democràcies lliberals. Probablement la resposta rau a si les elits governants dels règims autoritaris són capaces d’acceptar la pèrdua de gran part del seu poder o si abans de fer-ho poden portar el país a la confrontació externa o a un cop d’estat intern per evitar-ho; és a dir, si l’autoritarisme qualificat pot ser una etapa cap a la democràcia o la casa estable i segura dels autòcrates. Certament l’experiència de Bismarck, polític dotat d’una gran intel·ligència i capacitat, no dóna una resposta positiva a aquesta pregunta, però també és cert que avui la globalització, la comunicació i la major capacitat i voluntat de transparència de les societats modernes és un factor que afavoreix l’evolució cap a la democràcia.

La resposta és possiblement diversa. Règims consolidats com Rússia, la Xina i Veneçuela, on l’autocràcia acompanya un creixement econòmic i on una part de la població o nombrosa o influent es beneficia directament del règim, és difícil que evolucionin progressivament i pacíficament cap a la democràcia com ho va fer l’Espanya dels setanta, perquè la necessitat de democràcia no és sentida ni de manera profunda ni general per la ciutadania d’aquests països. Règims en els quals l’autocràcia absoluta i repressiva ha estat desplaçada com a règim polític per la revolució és més fàcil que evolucionin cap a la democràcia plena, perquè el trànsit a una nova autocràcia és improbable quan aquesta ha estat desacreditada rotundament per l’experiència i la història, com és el cas d’Egipte, Tunísia o Líbia. La religió i el fonamentalisme pot ser el fet que ho impedeixi perquè influeix i condiciona la consciència de les persones més enllà de la racionalitat, i és per això que l’evolució de Turquia serà cabdal i podrà determinar per mimetisme el trànsit a la democràcia dels estats àrabs que s’han rebel·lat contra la dictadura, perquè certament l’evolució dels governs que surtin de les properes eleccions pot ser cap a la democràcia o a l’autoritarisme qualificat. La història per desgràcia té tendència a repetir-se…-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/477883-al-qaida.html

Al-Qaida

L’islamisme com a corrent polític és una conseqüència del colonialisme, tant el que practica el terrorisme per imposar la llei islàmica com a marc del govern polític, com pels islamistes moderats que accepten el parlamentarisme i la democràcia.

El sentiment panislÀmic va créixer als anys vint després de la guerra mundial, amb la colonització anglesa i francesa de molts països islàmics, Síria, Jordània, Palestina, Iraq, Afganistan, Sudan…, i a l’enfonsament del califat turc i la substitució d’aquest per una república laica fundada per Kemal Atatürk. Els islamistes pensaven que abandonar el seguiment estricte de la fe islàmica els feia vulnerables a la dominació estrangera i com a conseqüència molts es van adherir al salafisme, que buscava eliminar de l’islamisme qualsevol influència occidental. La independència d’Egipte de l’imperi britànic al 1922 i les primeres eleccions en què els anglesos van obligar els islamistes a retirar-se, van portar el líder Sayyid Qutb a radicalitzar-se i de fet els seus escrits són l’inici de la teoria d’intransigència i guerra a occident d’Al-Qaida desenvolupada anys més tard.

El moviment agafa força amb la invasió de la URSS a l’Afganistan al 1979, que genera una crida a la guerra per lluitar contra l’infidel que havia envaït, des de feia anys no passava, un país islàmic i independent. La guerra acaba al 1988 quan la URSS accepta que no pot guanyar militarment i, amb greus problemes interns, constata que li és insostenible mantenir el conflicte. És llavors quan es produeix la unió de dos moviments islamistes radicals, Al-Qaida de Ben Laden i la Jihad islàmica d’Al-Zawahiri. El prestigi que suposa per a Al-Qaida haver derrotat el segon imperi mundial a Afganistan, els atorga una rellevància que els constitueix com la punta de llança de l’islamisme. Al 1989 controlen el Sudan i la invasió d’Iraq de Kuwait, al 1990 galvanitza el moviment. La seva exclusió del procés electoral a Algèria, on guanya les eleccions però no pot governar per un cop d’estat militar, l’empeny a un major radicalisme.

La invasió de Kuwait porta Bin Laden a proposar enviar a Aràbia Saudita guerrillers que protegeixin el país d’un possible atac de l’Iraq de Saddam, però Aràbia decideix demanar ajut als EUA i oferir el país com a plataforma a la primera guerra del Golf. Progressivament arriba Ben Laden a la conclusió que per aconseguir l’objectiu d’Al-Qaida, és a dir, aconseguir la implantació de la llei islàmica estricta als països musulmans, és necessari eliminar la presència dels EUA, que de fet creix quan envia tropes a Somàlia. La pressió dels EUA fa retornar Ben Laden a Afganistan al 1996 però el seu enfrontament amb Aràbia Saudita fa que els talibans finançats en gran mesura per la monarquia sunnita d’Aràbia entrin en conflicte obert amb Al-Qaida.

L’escalada del conflicte porta a la conclusió política Al-Qaida que és necessària l’eliminació de la presència americana a la regió i ataquen les ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània. Aquesta estratègia de confrontació creix amb el temps. L’èxit moderat dels actes terroristes condueix Al- Qaida a plantejar l’atac als EUA en el seu propi territori perquè segons la seva visió, si té èxit pot produir dos efectes, els EUA reduiran la seva presència als països islàmics per evitar un terrorisme que no han patit mai a casa seva, i unirà tots els pobles islàmics en la lluita per imposar l’islamisme rigorós i ortodox.

L’onze de setembre té efectivament més èxit del que Al-Qaida havia imaginat, però desencadena la reacció contrària a la desitjada, perquè els EUA envaeixen Afganistan i no es produeix en els països islàmics el corrent de col·laboració i reagrupament sota l’islamisme radical que Al-Qaida buscava. Ben Laden fuig a Pakistan, reinicia els atacs contra interessos americans a Aràbia Saudita, on envia cents de guerrillers, i duu a terme nombrosos atacs terroristes que maten molts civils i produeixen una reacció hostil de la població envers Al-Qaida.

La invasió dels EUA a Iraq genera als països islàmics un posicionament contra occident que Ben Laden pensa que podrà capitalitzar en favor propi per recuperar el prestigi i la imatge perduda. La guerra de desgast que suposa per als EUA Iraq, pensa Al- Qaida que és la base per la qual la seva guerra contra l ‘invasor tindrà èxit. Al-Zawahiri, més moderat que Ben Laden, creu que l’èxit del terrorisme d’Al-Qaida a Iraq contra els EUA requereix un pacte previ amb les diferents faccions islamistes del país. Això no es fa, els atacs terroristes comencen sense la necessària preparació i creen per una banda el rebuig dels mateixos sunnites a qui Al-Qaida en teoria volia donar suport, i dels xiïtes per la guerra que això genera entre uns i altres. De fet aquest és un nou i sagnant fracàs d’Al-Qaida. que perd pràcticament tota influència tant entre els sunnites com entre els xiïtes. Els fracassos repetits no redueixen el radicalisme de Ben Laden, que continua afirmant públicament al 2009 que manifestacions públiques sense armes no tenen sentit i que les eleccions poden ser tolerades si totes les parts accepten l’aplicació de la xaria com a única i excloent llei.

Avui al-Qaida es troba en una cruïlla difícil que pot portar-la lentament però progressivament a la desaparició. La revolució dels pobles contra els governs corruptes i dictatorials dels països islàmics no ha portat a l’islamisme ortodox, sinó a partits polítics i corrents d’opinió que, creient en l’islam, volen la democràcia i el progrés. Els germans musulmans d’Egipte i de Tunísia són partits integristes i religiosos, però bàsicament democràtics i accepten la col·laboració amb altres partits no confessionals.

L’arribada a la presidència dels EUA d’Obama, la desaparició d’un líder carismàtic com Ben Laden i el més alt nivell cultural i pes demogràfic de la joventut dels països islàmics, ajuda a la reducció de l’enfrontament i dóna suport a la democràcia i la llibertat. Turquia és un exemple del que poden ser en el futur Egipte o Tunísia. La intel·ligent política militar dels EUA a Líbia, que ha contribuït a la victòria de la revolució de manera determinant però discreta, deixant el protagonisme al Regne Unit i França, constitueix un nou pas en la direcció de crear, també a Líbia, una república islàmica moderada.

En un conflicte que ha durat mig segle, occident ha comès errors i l’extremisme islamista, més, però ara el que semblava impossible, la democràcia és lluny però resulta factible. És esperable que en els propers anys la relació d’occident amb l’islamisme i la implantació d’aquest en un món on Àsia serà la força preponderant, encaixi sense el nivell de conflicte que les posicions d’uns i altres han generat.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/472522.html

Conflicte d’estratègies?

El punt de partida de la negociació d’un nou model de finançament és la necessitat de Catalunya de més recursos públics per a les despeses corrents, reduir el dèficit, pagar el deute i impulsar el desenvolupament del país econòmicament i socialment.

Ho justifica la desproporció entre la precarietat de les finances de la Generalitat, dèficit de 5.400 M€ al 2011, deute de 37.000 M€ i el transvasament de fons, pel dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya, que ronda els 16.000 M€ a l’any en les últimes xifres publicades, encara que ara deu haver disminuït per la situació econòmica i la menor recaptació fiscal.

Hi ha dos possibles plantejaments per negociar aquest nou model de finançament. Buscar en base a una estructura federal de l’Estat un de nou que sigui vàlid per a totes les CC AA i que profunditzi en les millores de finançament aconseguides, uns 2.500 M€ l’any, pel govern tripartit i en especial per l’acció directa i decidida del conseller Castells, o alternativament fer un plantejament nacionalista en què Catalunya negocia bilateralment amb el govern central i reclama un model nou de gestió fiscal i de repartiment dels recursos públics específic i particular. Per a aquest posicionament és indiferent el que l’Estat faci a la resta de les CC AA. Catalunya planteja la seva reivindicació econòmica i negocia per aconseguir-la, però sense voluntat i projecte de canviar l’estructura de l’Estat.

El plantejament de CiU per a la propera legislatura que ara s’inicia al Congrés dels Diputats sembla centrada en la negociació d’un nou model de finançament en què la Generalitat de Catalunya recapta tots els impostos i fa dues transferències a l’Estat. Una pel pagament de les despeses d’aquell no cobertes per les CC AA però que reben els seus ciutadans (defensa, exterior, seguretat social, etcètera) i un segon amb un doble objectiu de solidaritat per a aquelles comunitats autònomes de menor renda i que tindria per fi que el nivell de serveis bàsics al ciutadà, sanitat, ensenyament i serveis socials, siguin equivalents arreu de l’Estat, i d’impuls al desenvolupament de l’economia de les regions menys desenvolupades per fer convergir progressivament tots els territoris a nivells de renda equivalents.

Aquest plantejament podria fer-se teòricament amb voluntat universal, és a dir, que el model de l’Estat evolucioni cap a un model federal amb un alt nivell de descentralització suficient per fer satisfer els interessos polítics i econòmics de Catalunya. Té l’inconvenient que Espanya no és federal ni vol ser-ho, perquè la majoria de la seva població ni ho entén ni en sent la necessitat. Això és ara especialment cert i és per tant improbable que el model tal com el planteja CiU amb ERC i Iniciativa sigui viable si ha de ser universal. Hi ha hagut una voluntat permanent des de Catalunya de constituir-se en la punta de llança d’una manera diferent d’entendre Espanya que s’ha volgut transmetre i explicar amb èxit escàs. Els fracassos dels últims anys, nou Estatut inclòs, demostren que aquesta alternativa ni és volguda ni suportada ara per la resta de la població espanyola, i suposa un desgast i un enfrontament de Catalunya amb gran part de la població espanyola que és fa cada dia evident i amb el temps tendeix a empitjorar. Traspua desafecció i desencís de manera tan intensa que porta que personalitats eminents i moderades s’expressin amb una ironia que deixa al descobert l’amargura i el cansament respecte del que vol i planteja Catalunya. Però és cert també que aquest plantejament es pot fer des del particularisme del que és i vol Catalunya. Es tracta en aquest cas de fer que Espanya accepti la singularitat catalana com es va fer a la Segona República, però amb una profunditat econòmica que llavors no es va ni plantejar ni assolir.

Aquest enfocament suposa negociar de manera bilateral amb el govern central i per tant no participar-hi, no formant-ne part, perquè l’objectiu és clar: aconseguir el millor per a Catalunya però no voler intervenir a Espanya…

A CiU conviuen dues sensibilitats contraposades. La política de Convergència és nacionalista i prioritza negociar aquest no model autònom de finançament. La política d’Unió prioritza col·laborar amb el govern d’Espanya si aquest és de centre o de dretes, per millorar la seva gestió i centrar la seva política. No es pot negar que la presència del Sr. Duran en un govern central del Partit Popular el milloraria perquè hi aportaria moderació, progressivitat i racionalitat… però aquest fet sembla incompatible amb un plantejament en què es negociï un nou finançament específic i particular per a Catalunya amb la finalitat exclusiva de millora a la nació catalana i la seva ciutadania, tal com el planteja CiU amb ERC i Iniciativa.

La política del PSC és menys agosarada i més progressiva. Vol estar al govern d’Espanya, vol influir-hi i vol un finançament per a Catalunya que per ser més transversal reduirà, almenys com a punt de partida, la part de recaptació fiscal destinada a Catalunya i moderarà la capacitat de gestionar els propis impostos perquè és d’arrel federal.

Més enllà de les dificultats constitucionals que un i altre finançament tindran, certament un més que l’altre, no hi ha pitjor enemic de l’estratègia que la seva incoherència conceptual i la manca de solidesa en el seu plantejament. No es pot ser radical en el plantejament i pactista en l’execució, no es pot voler negociar amb força, la demanda que planteja CiU ho requereix, i voler ser part de la contrapart, no es pot practicar la política del que és particular, millorar el finançament català, i del que és general, participar al govern central, de manera simultània.

Dit això, si ara el Govern de la Generalitat pren la iniciativa i lidera la negociació sembla lògic políticament i essencial des de l’eficàcia dels resultats que tots els partits, tant els nacionalistes com els federalistes, busquin la manera de compartir objectius i no perdre’s en discussions que tenen un resultat conegut… perquè això ha passat tan sovint que ja no es pot tenir dubte del final. Certament el fet que el partit que suporti el govern central tingui o no majoria absoluta al Congrés dels Diputats condiciona el que es pot aconseguir, però es tracta primer de saber què volem i com plantejar-ho i després de pensar com ens respondran. No caiem, com fem sovint, en l’autocensura.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/467570.html

La lògica dels fets

Després de cinquanta anys de terrorisme, per aconseguir la independència i fer del País Basc un estat socialista, qüestió aquesta indefinida i genèrica, ETA anuncia l’abandonament de la seva activitat armada de manera definitiva. No anuncia ni la seva dissolució ni l’entrega de les armes. No demana perdó a les víctimes. La lògica dels fets s’ha acabat imposant. El desencadenant d’aquests fets és la col·laboració francesa en la lluita contra el terrorisme aconseguida a partir del 2002 pel govern Aznar. L’acord va fer passar el nombre de víctimes de vint-i-cinc cada any a menys de dues. Sens dubte, la voluntat blindada de l’Estat de posar fi a aquesta xacra social i política una vegada fracassades les converses i negociacions que tant la dreta com l’esquerra van intentar i la millora de l’eficàcia policial, en especial en l’àmbit de la intel·ligència i la infiltració entre els membres de la banda, han estat uns factors importants, però només quan França ha perseguit en el seu territori els membres d’ETA la repressió del terrorisme ha entrat en una dinàmica que portava inexorablement al resultat que ha estat tot just anunciat.

Alguns nacionalistes bascos radicals en els anys de la dictadura van iniciar la criminal aventura. Inicialment es barrejaven la lluita contra la dictadura, la defensa del socialisme ortodox i la independència. Això va crear confusió entre la ciutadania i, per desgràcia, part de la societat basca i part de l’espanyola no van ser inicialment prou contundents amb un conflicte que utilitzava, per aconseguir els seus objectius, mitjans il·legítims i immorals des de qualsevol valoració possible, perquè la mort no pot ser mai l’eina per aconseguir cap objectiu. Quan la democràcia va arribar, i a partir d’una situació política estabilitzada des de 1982, després de l’intent de cop d’estat, el terrorisme no es va aturar, malgrat que algunes motivacions que havien pogut ser considerades vàlides van desaparèixer de manera absoluta. El discurs tenia inèrcia i un vint per cent de la ciutadania basca el suportava i un altre percentatge no menor no el criticava. Un nacionalista va arribar a dir: “Els uns mouen l’arbre i els altres recullen les nous.” França, estat democràtic i políticament amic d’Espanya, no va tenir tampoc, per cínic interès i idees i clixés polítics ancorats en el passat, una política activa de col·laboració per combatre ETA. Com va dir Semprún al seu moment: “ETA és una de les darreres herències que ens queden del franquisme.”

Parlar de terrorisme té el risc de comparar coses que no són equiparables, però és cert que alguns partits polítics des de l’esquerra abertzale fins a l’extrema dreta han caigut en l’error d’utilitzar els fets i les seves conseqüències, fins i tot les víctimes, per defensar les seves posicions polítiques.

La declaració d’ETA que anuncia la fi de la “lluita armada” és d’un cinisme que iguala anteriors comunicats. La societat basca ha d’agrair l’arribada de la pau a qui ha practicat sistemàticament el terrorisme. Com diu Savater: “Segons ells, gràcies a la lluita armada hem arribat al feliç moment en què podem prescindir de la lluita armada.”

Cal remarcar que la capacitat política de l’esquerra abertzale s’està demostrant notable. Són capaços de comunicar la derrota com una victòria i de mantenir la tesi de necessitat de diàleg, no cal dir que amb la inspiració d’ETA, amb els governs espanyol i francès per “superar la confrontació armada”, que, si bé és improbable que mai tingui lloc, pot planar com una ombra en el futur de la política basca i condicionar-la perquè ETA no es dissol i no demana perdó pel que ha fet, simplement s’atura, això sí, de manera anunciada com a indefinida.

La política basca entra en una nova dimensió i si el mapa electoral en les pròximes eleccions canvia com sembla, amb una força ascendent de l’esquerra abertzale i estable o lleugerament a la baixa del nacionalisme, res serà com fins ara i la independència pot esdevenir una reivindicació a la qual doni suport la societat majoritàriament. L’economia basca està en gran part desacoblada de l’espanyola, tenen una taxa d’atur que no arriba al 8% comparada amb més del 20% a la resta d’Espanya, han estat capaços d’utilitzar els mecanismes de l’atur temporal (ERO) com no s’ha fet arreu i en conseqüència el seu teixit econòmic no ha patit tant la crisi, tenen un sector industrial potent i exportador, tenen una xarxa de centres tecnològics i científics d’una notable eficàcia i tenen un concert econòmic que permet sustentar aquestes polítiques.

Les circumstàncies objectives socials i econòmiques que percep qualsevol ciutadà basc, sigui o no nacionalista, i la previsible millora d’aquestes com a conseqüència de la desaparició del terrorisme unida a l’efervescència independentista que suposa el previsible èxit electoral dels abertzales fan canviar l’escenari polític respecte del que ha estat en el darrer mig segle.

El rumb que totes aquestes circumstàncies polítiques puguin suposar és incert però previsible. No hi ha cap dubte que ara és el moment de la política i que la convergència d’objectius a llarg termini donarà força a les reivindicacions independentistes, malgrat que els plantejaments radicals dels abertzales pel que fa a la implantació d’un radicalisme ortodox pot probablement entrar a mitjà termini en conflicte amb la voluntat majoritària del poble basc, més proper als valors tradicionals tant econòmics com socials.

Les noves circumstàncies europees han deixat al descobert l’absurd i la inutilitat política de la “lluita armada” que ha anat expulsant les restes de terrorisme que quedaven a Alemanya als setanta, a Itàlia als vuitanta i a Irlanda els darrers anys, i això ha portat a la fi del terrorisme d’ETA. Ara la política ha d’administrar una situació que sempre ha estat difícil però que estava oculta per la barbàrie de la mort. Necessitem la intel·ligència de la política en l’etapa que ara s’inicia.

Si aquesta necessària intel·ligència política no es fes present per part del govern central en els pròxims anys i la desafecció del País Basc envers Espanya creixés, la deriva cap a la independència seria imparable amb l’únic obstacle del maximalisme marxista de l’esquerra arbertzale i la seva voluntat d’independència per als territoris bascos a França. L’astúcia política podria fer-los moderar aquests plantejaments per aconseguir part dels seus objectius de llarg termini. La reacció moderada en les primeres manifestacions del líder de la dreta i possible nou president del govern sembla que incorpora –cal estar a l’altura de les circumstàncies, ha dit– la dosi de sensibilitat política i delicadesa ara essencial. Res d’això és banal.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/462322-ciencia-tecnica-i-medicina.html

Ciència, tècnica i medicina

En un treball del Massachusetts Institute of Technology, MIT, publicat al gener d’aquest any, s’elabora com les tecnologies de la informació, la nanotecnologia, les tecnologies de modelització i simulació, han ja influït de manera determinant en la física en els últims anys i com estan ara transformant les ciències de la vida bio’s a través de la potència de càlcul i de prova i error que aquestes tecnologies ofereixen pels treballs de recerca i desenvolupament. La revolució que aquesta convergència del coneixement suposa, de tecnologia i de ciència, té també un camí invers que ha suposat avenços significatius en biocombustibles, biomaterials i manipulació viral. Però sens dubte aquesta convergència postulada per Thomas Khun en el seu famós llibre L’estructura de les revolucions científiques, a qui més benefici ha aportat i previsiblement aportarà és a la biomedicina, perquè porta a nous tractaments basats en l’especificitat del malalt i de la malaltia tals com la quimioteràpia realitzada a través de la nanotecnologia que evita els efectes col·laterals del tractament sobre cèl·lules sanes, la predicció digitalitzada a nous mals i les capacitats que dóna el tractament de desordres genètics per curar determinades malalties.

La primera revolució biomèdica es va produir fa cinquanta anys amb la constatació de la utilitat de la biologia molecular i cel·lular, únic camí possible per entendre les malalties. De fet va ser el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick al 1953 el que va donar lloc al naixement de la biologia molecular. Al 1970 això va portar al desenvolupament de l’enginyeria genètica combinant diferents ADN per produir nous productes i processos i fent un pas significatiu en la comprensió de l’estructura dels virus i de les cèl·lules cancerígenes. La segona revolució biomèdica va ser la revolució genòmica, és a dir, la comprensió del mapa de l’ADN en tota la seva extensió, que va avançar de manera significativa quan es van introduir sistemes de computació potents per la classificació, determinació i coneixement complet de l’extremadament complexa estructura de l’ADN. És sens dubte la ciència genòmica la que ha permès identificar l’origen genètic de moltes malalties. És la convergència de ciència i tècnica la que produirà un salt important en la millora de la medicina en sentit ampli.

La primera contribució tecnològica a la medicina es va produir amb l’aplicació dels raigs X al 1895, que va ser seguida per l’electrocardiografia al 1900, la ressonància magnètica al 1970 i els seqüenciadors d’ADN recentment. No hi ha dubte de la millora, vist amb perspectiva, que l’ús d’aquestes tecnologies van suposar per a la medicina. L’esperança de vida ha augmentat al segle XX, als EUA i la UE, de 30 anys i això suposa un envelliment de la població significatiu. El cost que implica només pot ser compensat si la qualitat de vida de la gent gran millora de manera que la seva vida laboral pot paral·lelament augmentar. Per altra banda, el cost que suposa la formació de les persones és avui tan alt que la mort prematura suposa un cost, valorat en termes simplement econòmics, que justifica sens dubte el cost de recerca biomèdica necessari per combatre aquestes malalties i millorar la salut i, per tant, la capacitat de tenir una vida activa, digna i útil de la població en general i en especial de les persones amb més edat. Es calcula als EUA que la reducció de la taxa de mortalitat per càncer d’un 1% suposa un benefici acumulat per al país de 500.000 M$.

La recerca produeix dos beneficis, l’immediat per la seva aplicació directa, és a dir, per cada euro invertit quin benefici es genera per la millora de les condicions de vida traduïda en major productivitat i major ocupació de la població. Aquesta proporció ha estat calculada als EUA al 2007 com de 2, és a dir, els 25.000 M$ invertits als EUA per l’Institut Nacional de Salut (NIH) han produït un benefici de 50.000 M$ en la generació de nous productes i serveis. Però hi ha un efecte secundari tan important com el primari, que és el nou punt de partida que qualsevol innovació i descobriment científic ulteriors suposa i que fa que es parteixi per nous treballs de recerca d’un entorn més avançat i per tant més fèrtil.

El premi Nobel d’economia Robert Solow va determinar al 1950 que el creixement del PIB dels EUA entre 1909 i 1949 es devia en 1/3 als factors de treball i capital, i en 2/3 als canvis tecnològics. Les conseqüències d’aquest efecte econòmic són substancials, més encara en el món actual en què els avenços tecnològics i científics tenen un abast comparativament més gran que en el passat. La convergència de ciència i tecnologia i les sinergies que se’n deriven en el sector de les ciències de la vida, pot donar als EUA un avantatge competitiu que els permeti mantenir el seu lideratge econòmic malgrat l’endeutament de la seva economia.

Catalunya té una situació de lideratge en ciències de la vida i medicina molt notable, tant en l’àmbit espanyol com europeu, lideratge que malgrat les carències econòmiques dels fons públics manté la distància respecte dels competidors. És clar que la nostra recerca científica és eficient i que la motivació i dedicació dels recercadors científics i dels tècnics, remunerats per sota de la seva aportació científica i en conseqüència econòmica, compensa les carències del nostre sistema públic-privat de recerca. No existeix tampoc en el camp científic la corrupció. Aquesta afirmació podria semblar excessiva, però en una recent enquesta de valoració de grups socials feta a Espanya encapçalen el rànquing els científics i el tanquen els bisbes i els polítics. És clar que la ciutadania percep l’eficàcia d’un col·lectiu que pels avantatges econòmics i socials que aporta hauria de ser prioritzat per fer equivalent la seva presència social a la valoració que la societat fa de la seva contribució i a l’aportació real a l’economia i benestar de la societat. Posar diners i prioritzar la recerca biomèdica com ho estan fent ja els EUA des de fa 50 anys és un valor segur, és un òptim en l’equació de cost d’oportunitat. Probablement fóra bo que com a societat invertíssim allà on és més rendible.-Joaquim Coello Brufau