• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Sànchez. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Sànchez.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Sànchez. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/185388/indiferencies.html

Indiferències

Avui el Parlament acull el debat monogràfic sobre la crisi econòmica. Fa uns dies -una setmana, concretament- va ser el Congrés de Diputats. I malgrat les distàncies i sobretot les desiguals competències que un i altre Parlament tenen al seu abast per fer front a la crisi, el fil argumental de tots dos debats sembla que és el mateix: el govern reclama un pacte amb l’oposició i l’oposició exigeix mesures concretes i no només buides paraules. Aquí i allà, en el rerefons del debat parlamentari, més que la crisi hi podem veure l’ombra de les eleccions. Ni govern ni oposició fan ni diuen res sense ponderar les conseqüències en una perspectiva electoral.

DE FET, I ARA EM CENTRO NOMÉS al que ja vàrem viure fa una setmana al Congrés de Diputats, ni els uns ni els altres -ni PP ni PSOE- volen sincerament arribar a cap pacte. El govern Zapatero, perquè està convençut que allunyant el PP de la foto del pacte d’Estat contra la crisi erosiona la imatge de Rajoy com a home d’Estat, responsable, i l’aboca a una actitud, per dir-ho suau i ràpid, poc constructiva. Per la seva part, Rajoy també deu estar convençut que Zapatero és manifestament incompetent per prendre decisions valentes per abordar la crisi. D’aquesta, creuen al PP, el PSOE no en surt, i la danyada imatge que Zapatero transmet no es refarà en els propers mesos.

DOS MONÒLEGS NO FAN UN DIÀLEG i el que estem vivint en el debat polític a Espanya entre govern i oposició per sortir de la crisi no és més que una successió de monòlegs, i, a més, dolents. I a Catalunya molt hauran de millorar avui les coses si no volem repetir el mateix trajecte que a Espanya han recorregut els seus dirigents polítics. Si alcem una mica la vista, podrem veure les estratègies electorals d’uns i altres que -si el president no ho anticipa- a la tardor ens portaran de nou a les urnes. Unes estratègies massa ben definides i massa rígides per pensar que avui hi haurà intel·ligència política per donar llum a algun acord concret i rellevant per respondre a la crisi.

LA CIUTADANIA TÉ TOT EL DRET a esperar de la seva classe política un esforç per pactar i tenir sentit comú. Però lamentablement hem de constatar que a aquestes alçades de la pel·lícula la ciutadania ja no espera res del debat d’avui. Amb un 17% d’aturats i un horitzó no gaire esperançador per a prop d’un milió de famílies catalanes, ben pocs són els que esperen solucions dels nostres representants per alleugerir la crisi. Difícilment trobarem expressions més nítides de la descreença ciutadana que aquesta que s’expressa en plena crisi. Avui el president Montilla i el senyor Mas podran fer el seus monòlegs -també la resta de dirigents- sense cap pressió més enllà de les autoimposades pels corresponents estrategs dels respectius partits.

EN SÓN CONSCIENTS, ells, d’aquesta realitat? Sincerament no ho sé, voldria creure que no -tot i que em costa-, perquè acceptar sense embuts que coneixen i són conscients d’aquesta realitat i que, malgrat això, no fan res per modificar-la, seria molt greu. Ho hem dit en anteriors ocasions i avui ho hem de tornar a repetir: massa mirades a curt termini, un excés de confiança en el tacticisme, una obsessió desmesurada per les mal anomenades estratègies electorals i un punt de cinisme en la mirada ciutadana sobre la política i els polítics es converteixen en una barreja de molt difícil digestió.

ESTEM ATRAPATS en un cercle viciós, molt lluny de la virtuositat i de la grandesa de la política. Tot el que he dit en referència als debats per sortir de la crisi també ho podria afirmar en referència al contenciós amb les institucions espanyoles. I no és gens evident, més aviat al contrari, que aquests mals escampin amb els resultats electorals propers. El mal i el descrèdit de la política no depèn -lamentablement- d’uns resultats o uns altres. El govern, en tant que és qui lidera la situació política, n’és sempre el màxim responsable, però no l’únic. Que no ens venguin més sopars de duro i que no trafiquin ni especulin més amb paraules que tenen un sentit -com el té la paraula pacte- i que de tant d’utilitzar-les endebades s’acaben devaluant.-  Jordi Sànchez / Professor de ciència politica de la UB

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Rafael de Ribot. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Rafael de Ribot.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Rafael de Ribot. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/184362/interessos/catalunya.html

I els interessos de Catalunya?

El PSC va aconseguir 1.672.777 vots a les eleccions generals del 2008, un 45,33% dels sufragis i 25 diputats. Els socialistes, que sempre han guanyat a les eleccions espanyoles a Catalunya, van obtenir uns resultats històrics i van deixar a gairebé vint-i-cinc punts la segona llista, CiU, i pràcticament a trenta la tercera, que va ser la candidatura del PP. Es pot dir que una part important de la responsabilitat del fet que José Luis Rodríguez Zapatero reedités el seu mandat va ser dels electors catalans, i per a ell va ser un aval de Catalunya a la seva acció política. En aquell moment es va discutir si els resultats van ser efectivament deguts al carisma del president del govern espanyol, deguts a l’acció de govern del tripartit, deguts a la campanya dels socialistes catalans, o senzillament es van produir malgrat tot plegat.

EL PSC HO TÉ MOLT CLAR: els socialistes catalans defensen que aquests resultats van ser un èxit propi i que els diputats i senadors que té a Madrid són seus i de ningú més, i que en tot cas formen part d’un projecte polític compartit amb el socialisme espanyol. Aquesta comunitat d’interessos ha viscut moments molt difícils aquesta legislatura, sobretot en mig de la negociació del nou model de finançament autonòmic. Va ser precisament en aquells moments i davant de la dificultat per arribar a un acord que des de l’oposició es va demanar al PSC que fes valer la seva força al Congrés i al Senat i complís el seu compromís de defensar els interessos de Catalunya. Els socialistes sempre han dit que no podien fer caure el govern per deixar-lo en mans de la dreta, i aquest ha estat un argument que ha convertit les poques advertències amenaçadores en absolutament inofensives.

LES TENSIONS CREADES DURANT aquella llarga, complicada i mal solucionada negociació i la també llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut han anat creant un clima polític enrarit i han anat sembrant la desafecció entre els catalans, en paraules utilitzades pel president Montilla. Ell mateix va arribar a parlar d’un abans i un després de les relacions entre Catalunya i Espanya si el Constitucional no respecta la voluntat del poble de Catalunya. De fet cada cop des de més àmbits i àmbits més diferents es parla que ja hem entrat en una nova etapa política.

AIXÒ S’AFIRMA EN CONTRAPOSICIÓ al que ha estat fins ara el catalanisme polític, que ha tingut entre els seus objectius fonamentals influir per transformar Espanya. Però la realitat política ens situa en un purgatori, en un estadi entremig del que ha estat i del que es vol ser. I, mentre ho discutim, el dèficit d’influència ens deixa en una situació d’indefensió.

LA CRISI ÉS ESPECIALMENT dura aquest últims mesos a Catalunya, que és on més ocupació s’està destruint i on costa més mantenir llocs de treballs. Les característiques de la nostra estructura econòmica, sobretot pel pes que encara hi té la indústria, demanden solucions que són més urgents aquí que enlloc. La falta de finançament per a les empreses i les rigideses del sistema de relacions laborals ha estat especialment penalitzador per a l’economia catalana. Però no tothom ho veu com un problema. El president Montilla va defensar la setmana passada la política econòmica del govern espanyol i va atribuir l’estancament del diàleg social a la voluntat de Rodríguez Zapatero de fer les coses per consens. Montilla va afegir que ja se sap que si la dreta fos al govern les coses s’haurien fet per decret. Cal suposar que ho deia com una crítica, però es podria interpretar d’una altra manera.

ARA CIU HA POSAT SOBRE LA TAULA la necessitat d’un pacte d’Estat per deixar la crisi fora del debat partidista i marcar un full de ruta que faciliti un camí cap a la recuperació econòmica. No els faran cas; alguns els han aplaudit les bones intencions i d’altres els han criticat l’oportunisme, però com que la majoria parlamentària no depèn dels seus vots tot plegat quedarà en no res. Però aquest seria un motiu tan bo com qualsevol altre, o molt millor, per plantejar un front de diputats en defensa dels interessos de Catalunya. Qui s’hi apunta? -  Rafael de Ribot / Periodista

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Creus. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Creus.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Creus. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/183299/tall/la/comissio/la/dignitat.html

Al Tall i la Comissió de la Dignitat

Ahir es van complir 71 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Enmig d’aquelles forces triomfals que van arribar per la Diagonal hi havia desenes de persones que pertanyien a una unitat militar coneguda com a Servicio de Recuperación Documental. La seva feina era recollir i emmagatzemar tota la documentació del sector republicà de cara a fer que el règim pogués tenir la màxima informació de les activitats que havien dut a terme els seus enemics. Aquesta tasca, iniciada mesos enrere a diversos indrets del Principat i el País Valencià, es va intensificar amb l’ocupació militar de la capital de Catalunya, on es van saquejar a consciència les seus de les institucions del país, dels sindicats i dels partits polítics. I també les d’associacions culturals, de diaris i revistes i, fins i tot, els domicilis de particulars dels que els franquistes consideraven contraris al seu ideari.

AQUEST IMMENS BOTÍ (justo derecho de conquista, que en deia l’escriptor) va ser traslladat en trens i en camions a la ciutat castellana de Salamanca, on ha quedat dipositat durant més de set dècades. Tot i això, a partir de l’any 2006, la documentació ha anat tornant amb comptagotes després que la Generalitat en pagués (només faltaria!) la digitalització. Precisament, dissabte passat el conseller Tresserras va declarar que properament retornarà a Catalunya una altra tongada del producte d’aquest saqueig. Curiosament, aquestes declaracions han coincidit amb una nova convocatòria de la Nit de la Memòria, que organitza la Comissió de la Dignitat. Recordem que aquesta entitat, encapçalada pels incombustibles i imprescindibles Toni Strubell i Pep Cruanyes, ha estat una peça fonamental de conscienciació perquè la societat catalana s’adonés de la realitat d’aquest espoli i de la importància que els anomenats papers de Salamanca anessin d’una vegada a mans dels seus legítims propietaris, ja fos la Generalitat, els ajuntaments o els particulars.

LA SETENA EDICIÓ DE LA NIT de la Memòria tindrà lloc demà passat al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona. I s’hi distingirà la tasca de diverses personalitats i entitats d’arreu dels Països Catalans i de fora. Des de l’Associació Memòria de Mallorca fins al periodista Emilio Silva. Des de l’historiador Josep Termes fins als valencians Al Tall. Precisament aquest grup musical va presentar recentment el seu darrer disc (i ja en van setze!), Vergonya, cavallers, vergonya, dedicat a la figura del rei Jaume I. El títol del disc fa referència, segons el testimoniatge del Llibre dels feits, a unes paraules que el monarca va pronunciar per encoratjar als seus cavallers -una mica reacis a entrar de ple en la batussa- a l’inici de la batalla de Portopí, en els primers dies de la conquesta de Mallorca.

AL TALL, FORMACIÓ FUNDADA a València l’any 1975, i amb més de mil concerts a les espatlles, és una de les principals icones de la música tradicional a casa nostra. I, de fet, també és una prova de la vitalitat cultural valenciana. Una vitalitat cultural que massa sovint resta amagada rere les constants i descoratjadores majories absolutes d’aquells que voldrien anorrear-la. Al Tall, com la resta de grups o persones que fan música en català des de València, han de treballar no ja amb la indiferència sinó amb la animadversió de les institucions i dels mitjans de comunicació públics que els haurien de donar suport. Per tal de defensar-se, l’any 2004 van crear el Col·lectiu Ovidi Montllor -que agrupa la gran majoria d’intèrprets en la nostra llengua al País Valencià, des dels Obrint Pas fins a Feliu Ventura, passant pels mateixos Al Tall, l’impressionant Miquel Gil, els roquers Arròs Caldós o el gran Pep Gimeno Botifarra- “amb l’objectiu de donar a la música en valencià la dignitat i la projecció que es mereix”.

AIXÍ DONCS, TRENTA-CINC ANYS després del seu naixement, Al Tall i la música valenciana rebran l’homenatge de la Comissió de la Dignitat. Uns i altres tenen en comú la coherència i la fidelitat a un país complet que estimen amb tossuderia. Talment com l’estima el mític Tio Canya, aquell vell valencià abillat amb boina, brusa negra i una faixa morellana que des de fa més de tres dècades es nega a abaixar la cara i a perdre les seves arrels. Com Al Tall. Com la Comissió de la Dignitat.-  Jordi Creus / Historiador i director de la revista Sàpiens

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Elisenda Paluzie. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Elisenda Paluzie.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Elisenda Paluzie. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/183065/comerc/catalunya.html

El comerç de Catalunya

Des de la incorporació de l’Estat espanyol al Mercat Comú europeu el 1986, l’economia catalana ha experimentat un procés d’internacionalització destacable. L’augment de les exportacions i les importacions ha convertit Catalunya en una economia molt oberta. De fet, les exportacions de Catalunya van representar el 26,7% de les exportacions totals de l’Estat el 2008, mentre que el PIB de Catalunya en representava el 18,6% i la població només el 15,9%. Per contextualitzar el nivell d’internacionalització de l’economia catalana es disposa d’un indicador senzill, el grau d’obertura, que es calcula com la suma de les exportacions i importacions respecte al PIB, expressat en percentatge. El grau d’obertura de l’economia catalana el 2007 va ser del 67%, un 20% més que el de l’economia espanyola.

QUINS SÓN ELS PRINCIPALS MERCATS dels béns catalans? Combinant les dades que ens ofereix C-Intereg, una base de dades del centre de predicció econòmica Ceprede de la Universitat Autònoma de Madrid, que permet conèixer els fluxos interregionals de mercaderies de l’Estat, amb la base de dades de duanes de les cambres de comerç, obtenim una fotografia dels mercats de les empreses catalanes el 2007 (darrer any disponible).

LA DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA dels fluxos comercials catalans s’aproxima a una distribució en tres terços de similar magnitud (el mercat propi, la resta de l’Estat i la resta del món) amb una reducció constant del pes del mercat de la resta de l’Estat i un augment progressiu de les exportacions a la resta del món. Així, les exportacions de Catalunya a la resta del món van assolir els 49.678 milions d’euros, cosa que representa un 32,2 % del total de la facturació de les empreses catalanes. El mercat interior català va absorbir unes vendes de 51.122 milions d’euros (el 33,1 % del total) i les vendes a la resta de l’Estat van ser de 53.207 milions d’euros (el 34,5 %).

SI LA FOTOGRAFIA ENS MOSTRA UNA CATALUNYA amb un grau d’obertura i d’internacionalització de la seva economia molt important, l’anàlisi de l’evolució recent ens convida a l’optimisme. Si comparem les dades del 2007 amb les del 1995, observem com aquest grau d’internacionalització s’ha incrementat de manera notable en la darrera dècada. Així, el 1995, les exportacions de Catalunya a la resta del món només representaven el 23% del total de vendes de les empreses catalanes, mentre que el mercat de la resta de l’Estat suposava un 41,6% del total i el mercat interior català un 35,4%. En dotze anys, la importància del mercat interior català s’ha reduït lleugerament, mentre que el pes del comerç amb la resta de l’Estat es redueix i augmenta la importància del comerç amb la resta del món i en particular amb la Unió Europea, a qui les empreses catalanes van vendre el 2007 per import de 35.475 milions d’euros.

CONSIDERANT INDISTINTAMENT comunitats autònomes espanyoles i Estats europeus, els principals clients de les empreses catalanes són, per aquest ordre: Aragó, França, Madrid, el País Valencià, Alemanya, Itàlia, Andalusia, el País Basc, Castella-la Manxa, Portugal i el Regne Unit. Cal destacar, però, que les vendes al País Valencià s’han reduït progressivament, de manera que fins a l’any 2005 era la primera comunitat autònoma en el rànquing de clients del Principat i l’any 2007 va passar a ser la tercera. En canvi, les exportacions a Aragó han augmentat de manera notable en la darrera dècada. És molt possible que el menysteniment de les infraestructures de l’eix mediterrani per part del govern espanyol hagi començat a passar factura a les relacions comercials amb el País Valencià.

PEL QUE FA AL TIPUS DE BÉNS QUE S’EXPORTEN, un informe recent d’IESE sobre la competitivitat a Catalunya destaca que les exportacions de béns de baix contingut tecnològic com els tèxtils s’estan reduint en termes relatius, amb l’excepció d’alguns béns com els aliments, i que les exportacions de béns d’alt contingut tecnològic com l’electrònica i els productes farmacèutics estan guanyant pes malgrat que en alguns sectors, com la informàtica, les exportacions són molt febles. En conjunt, Catalunya exporta tant a Espanya com a la UE productes de tecnologia mitjana-alta.

ARA BÉ, AQUEST MATEIX INFORME TAMBÉ ALERTA de la pèrdua de competitivitat de l’economia catalana per la baixa productivitat, per sota del nivell mitjà de productivitat de l’UE-15, dels endarreriments en infraestructures públiques des del 1975 i del baix nivell d’educació en relació amb la Unió Europea. Catalunya ha de construir el seu futur tenint cura de la seva tradició històrica industrial, i en especial ajudant les seves empreses més dinàmiques i exportadores.-  Elisenda Paluzie / Professora de teoria econòmica, Universitat de Barcelona

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Sànchez. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Sànchez.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Sànchez. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/182256/mentida/o/error.html

Mentida o error?

La polèmica política arran de l’informe dels Mossos sobre l’origen del foc que va provocar l’incendi a Horta de Sant Joan ha tornat a posar el conseller Baltasar en la diana de les crítiques, com ja va succeir en l’afer de la sequera ara fa un parell d’anys. És simptomàtic que en les dues situacions els errors atribuïbles a Francesc Baltasar han estat més de comunicació política que de gestió. I en un món on la comunicació és essencial, una patinada en allò que es diu i en com es diu és greu.

ARA SABEM QUE EL CONSELLER no la va encertar en les seves afirmacions públiques sobre el llamp. I ho sabem per un informe policial, sol·licitat per la mateixa policia científica dels Mossos i autoritzat i protegit per la jutgessa del cas. La primera qüestió que cal valorar és si Baltasar es va equivocar o va mentir. Les conseqüències per a qui s’equivoca o menteix no haurien de ser les mateixes. Crec que es va equivocar, ja que no sé apreciar cap lògica -cap interès ocult- al fet de mentir en aquesta qüestió. La segona pregunta que ens hem de fer és si aquest error va ser per lleugeresa o per una dinàmica que ell no controlava plenament. Crec que hi va haver una mica de tot. Cap governant pot controlar plenament la veracitat absoluta dels informes que li arriben, però també s’aprecia lleugeresa en traslladar amb contundència les conclusions d’un informe a la versió oficial i definitiva, i menys quan no era necessari fer-ho. La tercera pregunta que toca fer interpel·la el conseller en el sentit de saber el motiu pel qual, un cop sabem les conclusions de la investigació policial, no ha sortit públicament admetent l’error, demanant disculpes i anunciant mesures perquè aquest tipus d’errors no es tornin a produir.

BALTASAR ES TORNA A EQUIVOCAR en la gestió de la seva comunicació política. Tota una paradoxa en algú que ha estat periodista abans que polític. Amb el seu silenci al llarg de les primeres hores després de conèixer l’informe policial i amb la poca humilitat manifestada en la seva compareixença davant els mitjans abans-d’ahir, Francesc Baltasar alimenta la polèmica. Una polèmica certament absurda i molt interessada, ja que ningú amb dos dits de front és capaç d’atribuir interessos partidistes al fet d’identificar d’una manera o una altra l’origen de l’incendi. La prova més evident del que dic és que la polèmica de finals de juliol, quan l’incendi encara cremava, no la teníem en l’origen del foc, sinó en la coordinació i les decisions que es van prendre per controlar-lo i apagar-lo. El que menys importava aleshores era la causa que tingués. I si algú en dubta, si us plau, que consulti les hemeroteques de qualsevol diari. És cert que alguns veïns van apuntar que el llamp no semblava ser la causa més probable i que tampoc s’havia detectat una activitat elèctrica en aquella zona. Però aquestes discrepàncies mai van ser motiu de polèmica, perquè el que menys importava en aquells moments, insisteixo, eren les causes.

EN QUALSEVOL CAS, AQUESTA POLÈMICA també ens diu, i molt, de la manera que treballa la classe política a l’hora de desgastar l’adversari, i més en any electoral. També ens diu de la poca base que a vegades tenen afirmacions que des del govern -qualsevol govern- i des de l’oposició es poden fer. El to i la solemnitat, la rotunditat i la vehemència, massa vegades cobreixen la debilitat del contingut de la declaració del polític. Aquest afer també ens parla de la pressió que els mitjans de comunicació i l’opinió pública posem als governants per obtenir respostes immediates i que a més generin certesa a interrogants complexos que requeririen reflexions més pausades. L’incendi començava el 20 de juliol, va cremar uns quants dies i el 27 el conseller ja donava llum a l’informe dels agents rurals. En aquell moment ningú es va qüestionar si els agents rurals tenien la formació, els instruments d’anàlisi i el temps per haver fet aquella investigació. Mireu si en són, de complexes, les coses!!!

I FINALMENT AQUESTA POLÈMICA ens descobreix també la pretensió de molts polítics que la seva paraula, simplement per ser la seva, passi sempre com a veritat. Ho sigui o no ho sigui, o no ho sigui del tot, tant hi fa, perquè passarà com a veritat. Quin error, aquest!!! Això al segle XXI ja no és possible. O com a mínim és menys possible que abans. Tothom hauria de treure’n alguna lliçó, de tot aquest afer.-  Jordi Sànchez / Professor de ciència política de la UB

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Coca. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Coca.
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Coca. (Artículo en catalán).

http://paper.avui.cat/article/dialeg/181263/la/cirurgia/estetica.html

La cirugia estètica

Pot semblar que acabem l’any amb un tema menor si avui ens referim a la proliferació absurda de la cirurgia estètica que no és estrictament necessària. És veritat que els humans sempre hem intentat millorar o corregir les deficiències funcionals i la nostra aparença amb el concurs de procediments diversos. Els manuals que fan al cas diuen que quatre mil anys enrere els egipcis i els hindús ja practicaven intervencions de cirurgia plàstica, i no hi ha dubte que d’ençà de la Primera Guerra Mundial aquesta especialitat mèdica ha ajudat a superar tant les malformacions naturals com les que tristament són provocades per accidents o per les guerres. Tanmateix, no és d’això que parlem ara, sinó d’aquesta dèria del món diguem-ne més o menys ric que empeny les noies joves i les dones d’una certa edat a canviar per canviar com si les lleis i els capricis de la natura fossin fàcilment corregibles. Pits més grossos o més petits, llavis més gruixuts o més prims, ulls més o menys ametllats, cuixes més tornejades… La galeria de possibilitats de la cirurgia estètica actual és enorme, i només cal passejar pel carrer per veure nassos perfectament arreglats, entorns dels ulls impecables o pílings sorprenents. Tot això va a més i, si no m’erro, fins i tot es fa una sèrie nord-americana a la televisió, Nip/Tuck, el tema principal de la qual és aquesta passió per retocar algunes parts del nostre cos al preu que sigui i sense mesurar les conseqüències del que ens estem fent.

AQUESTA PASSIÓ PELS CANVIS D’IMATGE gratuïts i que no tenen res a veure amb la cirurgia reparadora o reconstructiva darrerament s’ha incrementat a l’Estat espanyol, i em temo que encara anirà a més. No oblidem que s’hi han dedicat amb fruïció i amb un considerable exhibicionisme públic, el que gairebé en podríem dir els dos extrems de l’espectre social: de la futura reina i princesa d’Astúries, Letícia, a la famosíssima Belén Esteban, princesa de les revistes i dels programes cutres de la televisió i el major mèrit de la qual és haver tingut una filla amb un torero i barallar-se amb l’actual esposa del pare de la criatura. I dit això, es podria afegir una autèntica legió de noms d’aquí i de fora que, amb tota la legitimitat del món, es dediquen a passejar amb més o menys fortuna les seves correccions de pelleringues: de la cantant i actriu Cherilyn Sarkisian, coneguda com a Cher, de seixanta-tres anys i campiona absoluta de les intervencions plàstiques en cada centímetre del seu cos i estúpidament entossudida a semblar sempre jove, a la dissortada i pel que sembla feliç duquessa d’Alba, que en mala hora devia caure en mans d’una variant del doctor Frankenstein. Per cert, que la seva filla Eugenia, una noia que semblava normal i agradable, també ha decidit operar-se i començar tot seguit a dubtar dels resultats del seu pas pels quiròfans. De fet, tant l’una cosa com l’altra sempre solen anar lligades, ja que si passem per l’anestèsia i el bisturí amb l’esperança de ser perfectes, és clar que no aconseguirem el que buscàvem.

EN TOT CAS AQUESTS EXEMPLES, i altres de més discrets, són motiu suficient perquè en una societat tan profundament imitativa com la nostra augmenti el nombre de dames de l’alta societat i de noies de fàbrica, que malgasten els diners amb pits de mides diferents dels que tenen o amb uns pòmuls més arrodonits. I que consti que aquesta eclosió de canvis superficials i innecessaris no és exclusivament femenina. Hi ha el cas del patètic Berlusconi, que tampoc no s’agrada tal com és malgrat acumular poder i diners, o el de tants actors de Hollywood que apareixen amb la pell tibant i lluent, presumint d’una joventut que en realitat va ser consumida fa dècades pels reflectors de la fama o bé colgada sota les pólvores dels maquillatges. I això també s’imita entre nosaltres.

ES MIRI COM ES MIRI, LA VERITAT és que no sembla gaire convenient que la gent s’operi perquè sí. Canviar d’imatge sense més ni més demostra poca confiança en un mateix i, quan es practica en les més altres esferes de la societat, sens dubte s’està contribuint a projectar uns valors que no semblen els més adients ni ofereixen exemplaritat. De fet, entre tots plegats estem propiciant un missatge erroni segons el qual una intervenció quirúrgica no revesteix importància i s’hi pot passar amb una certa alegria. I això, en uns determinats nivells de comprensió de la realitat, duu a casos escruixidors de dones i homes, però especialment de dones, que han perdut la vida o han quedat fetes uns veritables monstres per haver-se fet operar pel sabater o per la perruquera de sota casa. Aquestes persones, joves o de més edat, són lliures, tenen dret a subjectivitzar la seva vida, si s’ho paguen ningú no els pot impedir que facin el que vulguin amb el seu cos, ni tenim dret a recriminar-les, però també és veritat que en aquesta recerca cega de la bellesa, de l’eterna joventut i d’una suposada felicitat, ningú no sembla voler-se aturar per veure els resultats de les intervencions al cap de pocs anys: rostres tous, caiguts, malformats, sense expressió, mancants de vida, pells que semblen de plàstic i que s’allunyen de l’ideal anhelat… I això no s’ha d’entendre necessàriament com una crítica als metges, sinó com una simple constatació del que d’altra banda és evident: el cos i la natura sencera tenen les seves lleis i cap intervenció que hi fem no és intranscendent.

PERÒ ÉS UN FET QUE LA TELEVISIÓ i els altres mitjans dits de comunicació difonen uns suposats valors i consoliden uns models de comportament social que, pel claríssim efecte mimètic que generen, acaben convertint aquestes intervencions estètiques gairebé en una necessitat. Un exemple menor d’això és l’ortodòncia abusiva que es practica a moltes criatures, més que res per acontentar la vanitat dels pares o com una estrafolària manifestació afectiva. El pas següent pot ser regalar a les noies una mamoplàstia d’augment o una bogeria que segons sembla està de moda i que consisteix a retocar-los a cops de bisturí els llavis vaginals, cosa que ens remet als èxits de les remendadoras de virgos o terceras del teatre castellà del Segle d’Or. Sigui com sigui, i amb excuses com ara les dificultats respiratòries, el sobrepès mamari, les necessitats professionals o els complexos que s’arrosseguen des de la infantesa, el que veiem és imposar cànons de bellesa artificial i un perllongament fal·laç de la joventut. I ja es veu quin resultat dóna tot això: de la futura reina a la pobre princesa de conte que es desperta rejovenida i bella, l’any 2009 ens deixa el missatge que compta més semblar que no pas ser. Que els déus ens ajudin el proper 2010.-  Jordi Coca / Escriptor i professor emèrit de l’Institut del Teatre